21.11.13

UNA MICA MÉS ENLLÀ DELS NOSTRES LITERARIS MELICS AUTONÒMICS

¿DONDE ESTAS, GUINEA?

¡Oh! Guinea Patria mía,
hoy gimes y lloras de dolor,
a voz en grito clamas
y lloras tu esclavitud;
en tus hijos buscas tu Libertad,
pero... éstos ¿dónde están?

Los retoños, de tus entrañas fruto,
errantes vagan por el orbe 
entre sí aislados, ciegos y errados,
mendigando no sé qué solución
para tu Libertad alcanzar;
mientras tu lloras, y sollozos de dolor,
pero... éstos, ¿dónde están?

Anegado en llanto y dolor aguardas;
las horas se tornan días,
los días años y éstos siglos;
mientras te retuerces de dolor y angustia,
y de tus hijos imploras tu Libertad;
tus retoños ¿dónde están?

¡Oh! Guinea, errante,
Guinea del exilio: ¿dónde estás
y qué haces para a tu madre salvar?

Lloras tu soledad y orfandad,
impasible y sordo
de espaldas vives al llanto y dolor
de aquélla que el ser te dio,
aislados hermanos a hermanos
buscas su Libertad,
pero juntos. iOh! Guinea errante
qué haces para a tu madre salvar.

¡Oh! Guinea errante,
Guinea del exilio: ¿Dónde estás?


Juan Balboa Boneke

La recent anada dels futbolistes sagrats a Guinea ha propiciat que es parlés -poc- d'aquell país oblidat que en algun moment de la seva història va tenir una profunda relació amb Espanya. A les colònies hispàniques hi van anar també catalans, jo en conec algun, però el tema ha quedat diluït en l'oblit generalitzat del qual es planyen alguns dels seus habitants quan, en comptades ocasions, els volem escoltar o alguna televisió se'n preocupa.

El món colonial espanyol, més enllà de la mitologia dels indians, no ha tingut fins ara un gran paper ni a la literatura ni al cinema. En els darrers anys estan sortint novel·les diverses, la més famosa i mediàtica El tiempo entre costuras, que evoquen aquell món. Anglaterra i França han explotat molt el tema, és clar que ells eren uns colonialistes de categoria, amb més terra i més grapa per explotar el que fos que no pas els espanyolets. Molts autors del món colonitzat s'han donat a conèixer, de forma paradoxal, gràcies a haver utilitzat la llengua colonial i dominadora, és clar. Son contradiccions que no es poden defugir fàcilment.

De fet, les llengües minoritàries i no academitzades s'han començat a valorar i reconèixer fa quatre dies, el mateix que aspectes culturals com ara la literatura oral. Tot plegat, que m'ha agafat una certa curiositat per tot allò que s'ha fet i desfet, culturalment parlant, a l'antiga colònia. No entraré en el lamentable tema polític, ni en aquestes llàgrimes de cocodril pel fet d'anar a jugar a pilota a una dictadura, quan amb tantes dictadures es fa la puta, la ramoneta i el que toqui. En això, com en tot, hi incideix el pes del poder i la rellevància del dictador i, per desgràcia, els països més suposadament democràtics han fet tot això d'una forma encara més destralera, com els nostres veïns del nord. 

Al blog sobre dones poetes he dedicat una entrada a Maria Nsue, una de les poques dones escriptores guineanes, la més coneguda de moment, i tinc demanada la seva novel·la més rellevant, Ekomo, que ja comentaré quan la llegeixi. Aquí podeu llegir un interessant article sobre la literatura guineana escrita en castellà, reivindicant el tema i recordant que molts autors africans han escrit o encara escriuen en francès o anglès, gràcies a això, no ens enganyem, ens n'ha arribat notícies. I aquí trobareu una web molt interessant sobre la literatura del país, en general. Crec que, com va passar en determinat moment amb allò de l'esclat, avui una mica abaltit, de la literatura hispanoamericana, moltes renovacions literàries i culturals en vindran, i de fet ja estan venint, d'aquest món encara massa pobre i oblidat, inestable i amb tants problemes. Una altra qüestió és l'accés a tota aquesta literatura, sobretot si ens ve de països més petits i menys rellevants que d'altres, és clar, com Guinea Equatorial, una terra que existeix i pateix però que també té poetes, ja que com deia Brecht també es cantarà sobre els temps ombrívols...

En tot cas encara ens costa acostar-nos, ni que sigui de passada, a la realitat africana. En aquest cas trobem al país més de catorze llengües, una gran diversitat i divisions basades en conceptes europeus, com a gairebé tot arreu. En el fons del fons, homes i dones com nosaltres, criatures, i uns sistemes dictatorials que no van millorar res, més aviat el contrari. Ai, i avui, també, petroli... Però a més a més avenços que no podem valorar en perspectiva i fins i tot poesia, bona poesia...

6 comentaris:

Miquel ha dit...

No quiero adentrarme en lo que desconozco, mas puedo decir que conozco al menos cinco familias catalanas de mena que hicieron no pocos dineros allí.
Ninguna se amagó de los esclavsismo. Todas esas cinco, una radicada en BsAs, incluso me decía que llevaba un látigo en una mano y una pistola en el cincho. Y todas hablaban del cacao...que cosa tan curiosa y que circunstancia tan original...el cacao...
Una vez, a finales del los 90, escuché a un señor iniciador de una multinacional cuya propaganda primigenia decía "yo soy aquel negrito...", y ese señor comentaba de como fueron sus albores...miedo..miedo y miedo.... Y yo pensaba en los finales de los que descargaban en Guinea Ecuatorial, los nativos, los negros, negros, negros...
Miedo...miedo...miedo y desesperanza..Hoy además vemos los frutos sembrados
Un beso
salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

varen una peli sobre 'los últimos de Filipinas'. No n'han fet més, millor obviar-ho pel panorama desastrós que hi vàren deixar.Guinea, com Terol, no existeix als mitjans....

Júlia ha dit...

Cierto, Miquel, pero la dictadura de Macías fue mucho peor que el tardocolonialismo y también hay en esos lugares unas etnias que someten a otras, por desgracia la inocencia es inexistente en el mundo.

Júlia ha dit...

Francesc, el que si que ha sortit darrerament es alguna novel·la interessant, documentació se'n troba si es busca, no tot es culpa dels mitjans mediàtics habituals sinó també de la nostra manca de curiositat.

Enric H. March ha dit...

A mi em sorprèn amb quina facilitat s'ha esborrat el relat d'aquest tardo-colonialisme. Sentíem parlar de Guinea, de Sidi Ifni, del Sàhara... Coneixíem gent que hi feien el servei militar... Hi havia un imaginari africà. I un bon dia, la música va deixar de sonar. Com si de la ràdio hagués desaparegut una emissora.

Júlia ha dit...

Enric, ha passat una mica com amb el tema de les guerres del nord d'Àfrica, Annual i la resta. Ara hi ha una mica d'interès narratiu sobre tot allò però poca cosa. Del Sahara sí que se n'han fet bandera alguns grupets polítics i de fet molts ajuntaments d'esquerra s'hi han pagat viatgets i hi ha això de les colònies per a criatures d'allà però tampoc no he vist propostes serioses i realistes per tal de poder acabar amb el conflicte.

Guinea i el seu entorn són uns grans oblidats. Hi ha gent que se'n preocupa una mica, però poca i que no té difusió mediàtica.

Àfrica ja és un continent molt mal tractat pels informatius en general, més que mal tractat 'oblidat' llevat de moments puntuals de la seva història o de desgràcies que poden estimular el morbo general.

Algunes monges de la meva escola havien treballat a Tànger, a Tetuán, en els temps del protectorat, i de vegades explicaven coses de les sagnants revoltes dels cinquanta, de les quals n'he llegit molt poca cosa més enllà del seu testimoni.

I és el que tu dius, més enllà dels polítics d'upa hi ha totes aquelles 'milis', n'ha sortit alguna novel·leta però res de l'altre món, al menys que jo sàpiga o que se li hagi donat publicitat, que també pot ser que el tema no semblés interessant.