Sovint em venen al cap frases del llibre, ja antic, Divertim-nos fins a morir, en el qual es fan referències als esquemes que menen els informatius. Al llibre, en algun moment, es comenta que potser calen menys notícies però més ben explicades. En general els telenotícies, amb més o menys grapa i admetent que molts de nosaltres, per defecte, acostumem a mirar més uns canals que no pas altres, compten amb una sèrie de temes suposadament d'actualitat, que es repeteixen una i altra vegada fins que s'arxiven i, sovint, desapareixen. Una part d'aquestes notícies son desgràcies: guerres, accidents, assassinats i coses així. Els esports, més aviat el futbol i, encara, el futbol del Barça, ocupen un bon espai. Tot plegat amanit amb temes de cinema, limitats a algunes estrenes, premis amanits amb les festetes corresponents i poca cosa més. I, és clar, el temps, la meteorologia, que, segons com, sembla una mena de malaltia, segons com l'expliquen alguns experts del tema.
La política també hi té un paper, amb el biaix corresponent segons quin canal mires, aquí estem tots aquests dies amb el tema dels pressupostos i la resta. Una moda dels nostres temps, de fet de ja fa temps, és que surt una persona explicant alguna cosa i al costat hi posen un espai molt més gran en el qual es van repetint, en bucle, informacions que ja hem vist manta vegades, en ocasions imatges d'arxiu que no venen al cas. Les grans tragèdies, com les guerres, es limiten a les més conegudes, al mon hi ha conflictes bèl·lics terribles que no acostumen a sortir enlloc o tan sols ho fan de forma puntual. Els responsables del tema tenen una gran afició a mostrar imatges violentes i, en ocasions, t'avisen abans, per si vols canviar de canal.
En alguna ocasió, recordo alguns intents de Lorenzo Milà, de Cuní, es va assajar fer coses diferents, en el sentit que suggeria Neil Postman, poques notícies i ben explicades. No devien tenir èxit aquells intents, van durar quatre dies. Fa poc, en algun programa, un periodista que havia estat molt de temps segrestat a Síria, Pampliega, va recordar que a més d'Ucraïna hi ha molts conflictes bèl·lics llargs i enquistats que veien gairebé mai, per la tele. Una activitat escolar de mentalització pedagògica, en el meu passat de mestra progre, era fer anotar als alumnes una mica grandets quins països i continents sortien més a la tele, sense basar-se en la percepció, sempre enganyosa, sinó fent números i estadístiques senzilles. Àfrica era la gran absent, suposo que avui també seria així.
La guerra a l'antiga Iugoslàvia, mal acabada i mal resolta, va trigar a trobar el seu lloc als noticiaris. En canvi, la de l'Irak va comptar amb la pressió dels sectors educatius de la suposada esquerra, molt potents en el context escolar, i vaig fer coses a contracor, com ara murals amb colomets i coses així. En la promoció informativa, al menys fa anys, comptava molt el fet de què els Estats Units fossin els dolents de la pel·lícula, altrament ni es parlava del tema.
En una escola d'estiu dels anys vuitanta vaig anar a una xerrada amb gent del CIDOB, crec. No hi vam anar gaire gent, el tema era la guerra dels Balcans, aleshores en ebullició. Van explicar-nos fets horribles, sobretot a les zones rurals, que mai no he llegit al diari. Després, però, van parlar sobre tantes guerres oblidades, del tema del Sudan, per exemple, que jo desconeixia aleshores. Van comentar que de documentació n'hi havia de sobres, si es volia trobar, però que no hi havia interès. Les televisions es mouen per l'èxit de les audiències, se suposa que si una cosa la mira molta gent és millor. Les teles es posen moltes medalles, amb aquest tema.
Més enllà dels noticiaris admeto que pots veure bons documentals, avui tens informació a l'abast de tota mena de temes, llibres, revistes. Pel que fa als diaris ben pocs acullen informacions més enllà de l'actualitat vigent, el punt fort d'un diari tan criticat i tan llegit com La Vanguardia son els articles sobre temes que poques vegades trobes en d'altres publicacions diàries. Sobre les televisions, si dius que TV3 ha perdut pistonada, cosa que també pot ser una percepció ja que tot ha canviat molt i segurament idealitzem el passat, sempre hi ha qui et diu que la resta son escombraries i, aleshores, sorgeixen els programes infumables de les teles privades les quals, al capdavall, poden fer allò que els abelleixi. I si menciones programes del primer o segon canal, dels públics, que estan prou bé, la gent s'incomoda, sembles poc patriota. Les pàtries i les religions quan generen incondicionalitats son molt perilloses.
Per altra banda, si critiques coses de casa sempre surten els altres, que aprofiten per criticar, de forma sovint injusta i esbiaixada, des del Procés a les calçotades, passant per Pujol, gent que fa servir poc el català, tot i que el sap parlar prou bé i que llegeixen autors determinats, d'aquests que em semblen sovint ressentits amb el país, potser fins i tot amb alguns motius objectius, però de forma generalitzada. Tot és complicat. Fa anys, a casa nostra, els catalans eren, o bé simpatitzants de convergència o bé dels socialistes i comunistes. Segons on anaves et criticaven els uns o els altres sense pensar en cap moment que si eres allà fossis de l'altra banda. No ser de res ni de ningú incomoda, allò de ser ciutadà del mon sembla, avui, una vulgaritat covarda, l'equidistància es mal vista. La misèria de les guerres és que sovint s'ha de prendre partit o rebre per totes bandes.
En tot cas, deu ser l'edat, quan escolto notícies ximpletes, per exemple que algú ha guanyat un premi menjant dos-cents calçots o quan dediquen un excés informatiu al nombre de mones de Pasqua que s'han venut, em fa certa angúnia i em produeix mala consciència. La queixa absurda sobre el present, quan, de moment, vivim prou bé 'en comparació' sembla inevitable en qualsevol conversa de cafè. Dir que no estem tan malament també està mal vist, sempre hi ha algú que et diu obvietats com ara que hi ha gent, que en general, no coneix, que ho passa molt malament. Fa uns dies una revista estrangera de prestigi explicava que Espanya anava prou bé darrerament, pel que fa a l'economia, i he llegit comentaris que 'no s'ho creuen'. Una temàtica de molt èxit és la mèdica, els telenotícies acostumen a incloure una part relativa a avenços mèdics, encara que els resultats siguin a llarg termini, a això de fer una vida sana i cuidar-se molt i a d'altres galindaines. I això que, com deia una cançó del meu temps, crec que amb lletra de Jaume Picas 'sense receptes de metges l'home neix, i creix i mor'. L'home i la dona, ep.
Quan jo era petita i tot era ombrívol i gris per a la majoria de la gent, tot i que sempre hi ha hagut diferències evidents, a la gent humil, sobretot a les dones de l'edat de la meva mare, els agradava anar al cinema a veure coses boniques, luxes, paisatges amables, amors feliços. Un temps en el qual vivim, crec, força millor, les programacions cinematogràfiques acullen crims, nens maltractats, guerres del passat, misèries antigues i apocalipsis diversos. Entenc que generalitzo però darrerament, quan vull anar al cinema, em trobo amb una majoria d'oferta tràgica.
Per casualitat estic escoltant per la ràdio el periodista Marc Marginedas, fent algunes reflexions sobre aspectes que he comentat. Una de les limitacions inevitables que ens afecten és la manca de memòria i com reinventem allò que ens ve de gust, de vegades, fins i tot, de forma inconscient. A nivell individual, col·lectiu i històric.
