28.6.14

28 DE JUNY DE 1914, NOMÉS FA CENT ANYS


Aquests dies es poden llegir moltes coses estranyes a l'entorn del complex fenomen de la monarquia, de l'absurd de l'herència i del privilegi que suposa i ha suposat ser rei. Com tantes altres coses sobre les quals s'opina de forma alegre i tòpica, aquest tema no és gens senzill. Molts reis, reines i hereus haurien volgut tocar el dos i s'haurien estimat molt més ser aristòcrates o burgesos o comerciants benestants i no tenir tants maldecaps ni trobar-se en el punt de mira de tothom. Lluís XVI era feliç fent bricolatge, per exemple. Aquests reis malgrat ells mateixos acostumen a no tenir un caràcter fort i la història els engoleix en moments difícils, com és el mateix cas de Lluís XVI. Els moviments violents són més despietats amb els febles que no pas amb els forts, tot sovint. 

Avui fa anys, cent, que semblen molt però no són res en el context de la història de la humanitat, de l'assassinat del pobre arxiduc hereu Francesc Ferran i de la seva dona, Sofia Chotek. La parella no ha estat gaire ben tractada per la posteritat literària i se'ls ha qualificat de simplones en més d'una ocasió mentre que a d'altres personatges, com Elisabet d'Àustria, se'ls ha mitificat sense raons serioses quan aquesta dama va tenir actuacions abusives amb el servei i va mostrar una guilladura egoista tot sovint. Per no parlar del viciós del seu fill Rodolf, de Mayerling i la pobra Maria  Wetsera que han estat objecte de tota mena de teories i moltes pel·lícules ens han explicat tot allò del pavelló de caça. Com sol passar, les teories conspiratòries sempre tenen més èxit que no pas aquelles una mica més raonables i raonades.

Se sol admetre que la primera guerra mundial va acabar amb el món anterior però aquell món ja feia temps que trontollava per tot arreu. Malauradament la història europea és tràgica i absurda i al darrera dels estats i dels patriotismes i de les idees a defensar ha anat a l'escorxador, de grat o per força, el bo i millor de la joventut de tots aquells temps i de totes aquelles circumstàncies. La tragèdia d'aquella guerra que es va iniciar -expliquen- amb l'assassinat d'aquesta pobra parelleta va motivar tones de literatura pacifista que van servir per ben poca cosa. 

Francesc Ferran va arribar a hereu de retruc de retruc de retruc. Per casar-se amb la seva enamorada, que era de bona casa però no tant com calia, va haver d'esperar molts anys, aguantar tota mena d'humiliacions, comptar amb intermediaris diversos i admetre que els seus successors no tindrien drets d'herència al tron. La senyora Sofia no podia compartir els actes oficials al costat del seu marit perquè no tenia la categoria exigida en aquell moment. Malgrat una història tan romàntica, amanida amb el fet que la pobra consort, que no acostumava acompanyar el marit en els viatges per totes aquestes raons, ho va fer en aquell cas perquè, expliquen, va ser com un regal d'aniversari -o potser perquè tenia por del que li pogués passar- Sofia Chotek no ha merescut l'atenció novel·lesca d'altres dames d'upa.

L'emperador Francesc Josep, home complexi eficient  i que també va accedir al seu llarg mandat de retruc i gràcies a l'ambició de la seva marona, no tenia gens de simpatia pel nebot. Sabia que en fer-lo anar a Sèrbia en aquell moment era molt possible que no en tornés sencer. Hi havia ambient de guerra i calia una espurna per encendre la foguera, les guerres no sorgeixen com un bolet, hi ha d'haver un ambient al darrera que sigui inflamable o, en tot cas, haver sabut inflamar l'ambient durant una temporada. Són uns dels fets més absurds i horribles amb els quals ens podem trobar en la nostra vida, després s'expliquen segons convé als guanyadors o fins i tot als perdedors reivindicatius, que això també s'hauria de matisar. Guanyar una guerra és tan sols qüestió de calerons i de contactes a nivell internacional.

Fa poc, en una exposició de cartells de la nostra guerra civil, vaig poder llegir, a sota d'un molt lleig que condemnava els emboscats que no volien anar al front, que aquests eren gent covarda o de dretes. Ja és gros llegir això en els temps que corren. I encara que fossin una cosa o l'altra, no es pot pensar que també eren gent contrària a la guerra i a anar a matar soldats desconeguts, pobres nois com ells? En conec alguns casos i sobre el tema s'hauria també de matisar a fons. Els covards i els desertors són estossinats sense contemplacions en totes les guerres. Servir a la pàtria era obligatori i avui, tot i que sigui de forma incruenta i, de moment, sense serveis militars irreversibles, també se'ns demana de tant en tant esperit de servei i sacrifici a causa d'una herència patriòtica que no hem triat mai. 

Tornant al tema de l'atemptat, en aquest cas ens trobem amb un hereu a la força. Francesc Ferran no era un home brillant i tenia aficions que avui són  políticament incorrectes, com ara la cacera de cérvols. Però eren d'altres temps i les coses es veien d'una altra manera. Un mes després de l'atemptat va esclatar l'esperada guerra que va ser acollida amb l'entusiasme aconseguit amb una política de propaganda patriòtica molt encesa i funcional. No és que abans Europa hagués estat una bassa d'oli. Napoleó, per exemple, és un personatge que malgrat haver estès la tragèdia pel continent -sembla que amb les bones intencions que empedren l'infern d'exportar les idees gavatxes modernes- ha comptat amb mitificacions de tota mena i té moltes estàtues per tot arreu, al país que el va patir, un país que té una gran capacitat -com tots, però amb més eficàcia- en reconvertir la història com li convé.

Un dels documents més terribles sobre aquell conflicte i el que va representar per a la gent normaleta és la pel·lícula Senders de glòria. Sorprèn comprovar que es va rodar a finals dels cinquanta i als tantes vegades criticats Estats Units. A França no la van deixar veure fins a mitjans dels setanta i a Espanya tampoc, fins a mitjans dels vuitanta. No és tan conegut que el seu argument prové d'un llibre d'Humphrey Cook, un canadenc que va viure el conflicte en directe. Bertha von Suttner va escriure també un llibre magnífic i pacifista sobre el tema de les guerres i la seva absurda mitologia, va rebre el Nobel de la pau, però va morir pocs dies abans de l'assassinat de Sarajevo, el 21 de juny del mateix 1914, o sigui, que la seva proclama literària va servir per poca cosa a la pràctica, al menys en aquell moment. 

Quan es defensen actituds violentes del signe que siguin, en una època en la qual sembla que les idees de resistència pacífica ja haurien fe formar part del tarannà col·lectiu, al menys en la nostra societat, m'esgarrifo, la veritat. No se soluciona res cremant el que sigui, més enllà d'esbravar-se i generar més malestar social. Però sembla que tot això de les revoltes, les guillotines, la sang i el fetge i la defensa abrandada del que sigui gaudeix, encara, de bona salut, pel que llegeixo de tant en tant a les xarxes socials i pel que passa quan s'escalfen els ànims. Se suposa que el món ha avançat gràcies a tots aquests fets horrorosos i a la lluita quan jo penso que ha estat malgrat aquests fets i amb considerables alts i baixos. En això, com en tantes manifestacions humanes, tampoc sempre té relació el cridar molt demanant caps de tothom amb el fet de fer mal, moltes barbaritats s'han generat per part de gent educada i aparentment amable, asseguda a despatxos diversos  i amb idees, fins i tot, aparentment bones. No saps mai de qui t'has de refiar
A mi és que aquesta parella em desvetlla una gran tendresa. Al menys es van casar per amor i sembla que s'avenien i van morir plegats. Van tenir tres fills, Sofia, Maximilià i Ernest, encara eren petits quan es va esdevenir l'atemptat. Un parent del seu pare els va acollir. Durant la segona guerra els dos nois van ser ingressats a Dachau i ho van passar molt malament, sobretot Maximilià que s'havia oposat fermament a l'annexió d'Àustria i a Hitler. Se'n van sortir i van fer una vida discreta, van morir relativament joves. Sofia, la filla gran, va viure més anys, va morir el 1990, als vuitanta-nou. Dos dels fills d'aquesta senyora van morir molt joves, amb poc més de vint anys, durant la segona guerra, un d'ells en un camp de presoners rus i l'altra al front oriental. Sobre el tema de l'absurd de les herències, si fóssim coherents tots plegats hauríem de renunciar a qualsevol llegat petit o gran que ens arribi dels avantpassats, pel bé comú, he, he. Tots els pisos que provenen de tietes conques haurien d'engruixir, doncs, els immobles per als desnonats de forma injusta. O no?

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

han passat a la història només com a causants indirectes de la primera guerra Mundial, senbse que se'n sàpiga gran cosa més d'ells.

Júlia ha dit...

Precisament ja fa anys, Francesc, vaig buscar llibres sobre ells perquè trobava que no se'n parlava gens ni mica, recordo que un dels primers va ser un amb el qual em vaig ensopegar per casualitat a la biblio d'una escola on vaig treballar i potser era a principis dels setanta.

Temujin ha dit...

Todas las guerras de la Historia tienen transfondo economico, el interes de una minoria que emplea a la mayoria en su beneficio y lucro. Sorprendetemente no son los componentes de la minoria los que sufren muertes, pillaje y asesinatos, son la mayoria que pensando que defienden su interes son conducidos como ovejas al matadero. Ken Follet, al que hace poco dedicaste una entrada, tiene una obra La Caida de los Gigantes donde narra de forma magistral los hechos ocurridos en esos tiempos, la vida en las trincheras, la imbecilidad en el mando, el desapego de la clases obreras que eran llevadas en masa al matadero.
La Primera Guerra Mundial, fue la primera vez en la Historia donde la muerte se hizo de forma industrializada y el periodo entre guerras que hubo, es uno de los peridos que hubiese que estudiar muy en profundidad, la humillacion de Versalles, el triunfo de la acusacion a determinados colectivos de los males de un pais y la exhaltacion del espiritu nacional como solucion a todos los males.
Un saludo.

Júlia ha dit...

Temujín, estoy de acuerdo en general aunque hay casos en los cuales la histeria colectiva ha propiciado también guerras en las cuales los 'de arriba', de momento, no querían intervenir, no todo es blanco o negro. Este fue el caso de Napoleon III que no fue capaz de resistir las demandas populares y se enredó en una guerra desastrosa que acabó también con su reinado.

Ya ves que incluso en el caso esta familia, la de Francisco Fernando, dos de sus jóvenes descendientes murieron también en la guerra, el militarismo demandaba valor a toda costa, so pena de perder el 'honor'.

Enric H. March ha dit...

A mi m'agrada aquell imperi austrohongarès crepuscular; aquell puzle de quinze nacionalitats: de territoris amb noms de tebeo; ple de personatges que es negaven a abandonar el segle XIX. La literatura n'és plena de la nostàlgia d'un món perdut.

La resta ho deixo per als historiadors.

Júlia ha dit...

Enric, sobre l'imperi en qüestió hi hauria molt a comentar doncs tenia trets de modernitat no recuperada en molts aspectes, una cosa és la literatura i l'altra la realitat -si és que la realitat la podem copsar d'alguna manera-. Els historiadors són com els mestres, hi ha de tot i més.