30.10.14

DARRERES TROBADES I ESPELMES QUE S'APAGUEN


En memòria de Sani Girona, blogaire inoblidable


He escrit una ressenya per al blog literari Llegir en cas d'incendi sobre la darrera obra estrenada al Romea, L'última trobada, una relectura teatral de la novel·la escrita per Christopher Hampton. La podeu llegir aquí i per tant no insistiré en la bona valoració de l'actuació dels actors, en l'emoció que provoca la retrobada amb Rosa Novell després de la seva greu malaltia que li ha fet perdre la vista ni en els  retrets personals, potser subjectius, a una escenografia que em sembla poc adient a un text d'aquestes característiques que mereix decorats viscontians. Per cert, Novell ja havia estat la Dona justa, fa temps.

Amb tants anys de blog he escrit sobre moltes coses i recordava haver-ho fet sobre la singular revifalla experimentada per l'obra de Sandor Marai. He trobat dues entrades en les quals m'hi referia, en una d'elles, la més antiga, de l'any 2008, ho feia a partir de la lectura, en el grup de Meteora, de Divorci a Buda. Abans em sorprenien aquests alts i baixos de determinats autors en el gust del públic, sotmesos a modes i moments. Avui ja no em sorprèn gairebé res. 

En uns cursos sobre literatura que vaig fer en una escola d'estiu de fa molts anys recordo que un professor universitari, que avui potser ja és emèrit, va comentar que el camp de la literatura era una com la borsa. En aquella entrada antiga incidia en els canvis de títol que el llibre més popular de Marai, aquesta última trobada que ha generat l'obra de teatre,ha experimentat. La majoria de traduccions, fins i tot l'original en anglès d'aquesta versió teatral, porten per títol Brases, Embers, Les brases. Però de fet,  en l'original hongarès sembla que el títol triat per Marai significa, més o menys, Les espelmes van cremar fins al final. La primera edició en castellà que va arribar a España, de Destino, l'any 67 (ignoro si n'hi ha alguna d'anterior) es va titolar A la luz de los candelabros, un nom evocador d'aquest món decadent en el qual es mouen aquests dos homes que ja es troben a la darrera etapa de les seves vides.

L'altra entrada és de l'any 2011 i va ser escrita a partir de la visita a una exposició petita i delicada, com la vaig qualificar en aquella ocasió, que van fer al Palau Robert sobre l'escriptor, la seva obra i la seva vida, a partir d'aquella revifalla experimentada en la valoració de la seva literatura a partir del 2000 i després de la seva mort. De l'exposició me'n vaig  assabentar gràcies al recordat i malaguanyat Sani Girona, que em va telefonar i m'ho va comunicar. Així que de retruc he recordat el nostre inoblidable blogaire de culte, tan vitalista, xerraire i excessiu en tot el que feia. Ell també va escriure sobre Marai, en concret he retrobar l'entrada que va dedicar a Divorci a Buda i a la idea de pobresa i riquesa en els textos de l'autor, al seu blog. Li dedico aquesta entrada, encara que això de les dedicatòries serveixi per ben poca cosa, de fet.

Crec que poca gent coneix a fons i completa l'obra de Marai tot i que qui més qui menys, entre els afeccionats a la lectura, hem llegit alguna cosa seva i, sobretot, L'última trobada. L'autor va restar molts anys en l'oblit després d'haver tingut un èxit remarcable. Es va desenganyar aviat del nazisme, més endavant del comunisme i va haver d'exiliar-se als Estats Units. Aquestes persones incomoden tothom. Pertany a aquell gruix impressionant d'intel·lectuals de l'Europa Central nascuts a principis del segle XX i a finals del XIX. Ha estat aquell un espai geogràfic que ha patit tragèdies diverses i terribles, però no pas pitjors que les que avui mateix pateixen uns altres, ben mirat. Pertanyia a una classe social que ja es trobava a les acaballes i que vivia en certa manera en el passat. Darrerament també hem recuperat a fons un altre gran representat d'aquell món, el gran Zweig, un altre suïcida.

Sovint s'insisteix de forma recurrent, en les ressenyes biogràfiques, en el tema del suïcidi de Marai. El suïcidi és un tema encara conflictiu i tots els suïcidis es posen de vegades al mateix sac però jo veig molt diferent el de Marai, als vuitanta-nou anys, quan havia perdut la dona, el fill adoptiu, la pàtria, la seva època i fins i tot la consideració del públic, i a més a més estava malalt de càncer, que d'altres suïcidis provocats per una depressió juvenil amb el greuge de circumstàncies exteriors que incideixen en l'estat d'ànim de persones amb molta vida al davant, com un cas que vaig saber fa poc temps d'un noi amb tres fills i una família excel·lent i que es va enfonsar a partir d'un assetjament laboral molt bèstia que no va poder entomar. Un altre cas de suïcidi comprensible, semblant al de Marai, va ser el de l'actor Charles Boyer. Cada cas és diferent i és aquest un tema que cal contemplar a nivell individual i no mitificar-lo tampoc, cosa que sovinteja quan es tracta de persones lligades al món artístic o literari.

Marai i molts altres autors que van ser populars i molt llegits fins i tot en aquella Espanya tan gris i rància dels cinquanta i seixanta van patir el menyspreu de certa esquerra potent d'aleshores que magnificava un altre tipus de literatura i que senyorejava els entorns editorials. Aquell boom de la novel·la hispanoamericana, del qual ja he escrit en alguna ocasió, també va contribuir a molts oblits. En les primeres edicions de la GEC no es mencionen autors de tant d'èxit com ara Somerset Maugham per no incidir en com s'hi han tractat autors d'aquí mateix, com ara Sagarra. 

Avui potser passa el mateix, segur. Al Castell de Concabella s'ha obert una exposició permanent sobre Pedrolo qui també, en aquest país petit, ha patit molts menyspreus, m'imagino que aquest espai contribuirà a la reivindicació d'un autor molt més original i important del que ens explicava la jove progresia acadèmica a les aules i el qual, més enllà de la seva vàlua literària, cosa que no sóc qui per valorar a fons, té tot un pes com a innovador i cultivador de tota mena de gèneres en català. Avui es reivindica Vinyoli, abans oblidat, però sembla que per fer-ho bé hem de menystenir l'abans tan lloat Espriu. Acabo per creure en allò dels prestatgets que comentava Calders. En això sí que hem d'aprendre de França, on la francofonia sempre ha sumat en lloc de restar i ha aconseguit abduir els valors literaris d'autors d'ideologia rebutjable, com ara Gide. Aquí s'acostuma a jutjar algú segons com pensa i on milita i si les coses no lliguen es maquilla la biografia com cal i toca.

M'agrada recuperar entrades antigues, ara que ja porto tants anys escrivint en aquesta panxa d'un bou que ja sé que no serà immortal. Les últimes trobades en les quals les espelmes cremen fins al final però s'apaguen de forma inevitable em neguitegen. Potser és que s'acosta Tots Sants, tot compta. Tornar al Romea ha tingut per a mi un valor afegit, és el meu teatre de referència i aquell que més records em porta per molts motius. En tot cas cal aprofitar la vida i no fer com aquest noble hongarès decadent, amargat en el seu castell, sense acabar d'entendre què va passar per tal que tot s'espatllés, l'amistat, el matrimoni, la joventut, i que s'adona que ja és vell i que, passés el que passés ja no es pot arranjar. Al capdavall ell ha viscut, com li va retreure el sogre en una ocasió, i la dona que el va trair amb el seu millor amic, que també ha sobreviscut fins a la vellesa, va morir de forma prematura. Com deia la coneguda cançó popularitzada per Machín, no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido y no fue...




9 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

I al juny va fer un any que ens va deixar en Sani....

Miquel ha dit...

Estoy con el Pugcarbó...a veces releeo lo que escribí hace 7 años, al principio de Tot, casi todas las ideas confluyen, pero las diría de una forma diferente. También es verdad que a 7 años vista ha cambiado todo, incluso los personajes intocables que te hacían, sin saber, escribir de aquella manera.
Me falta lo que los budistas denominan saber esperar, pero la impaciencia forma parte de mi taranná europeo.
En fin, por la boca muere el pez...y así voy
salut
Salut

miquel ha dit...

Un brindis per Sani!
Quina sensació estranya entrar als seus blogs: paraules i records... absència.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc,me'n vaig assabentar una mica tard però el recordo sovint tot i que en ocasions fos un pesat, tot s'ha de dir, marca tota una època de blogs actius i blogueria apassionada. Descansi en pau. Poc temps després vaig haver d'anar a acomiadar -per dir-ho de forma elegant- una amiga i companya d'escola, també. Tot passa i res indica que ens n'escapem.

Júlia ha dit...

Miquel, cuesta tener paciencia, hay que practicar mucho y cuando lo consigues ya eres viejo, sin embargo el tiempo a todo le da otra perspectiva, a lo bueno y a lo malo, todo es muy relativo.

Júlia ha dit...

Miquel, a mi no em molesta gens que pels blogs o facebook encara es mantingui aquesta memòria de la gent que va morir, és el que passa en el món dels objectes no virtuals, també. L'oblit absolut, que també arriba, fa molta angúnia.

Júlia ha dit...

L'última vegada que el vaig veure va ser, crec, amb tu, allà al cafè del carrer Girona, explicant-nos els seus projectes impossibles.

Eduard ha dit...

Set anys sembla la xifra màgica de tot cicle, oi? Veig que en els blogs també.
El meu fa ara set anys, si mal no compto. I és cert que l'he replantejat, fins i tot -em temo- més del que havia previst.
Que sempre puguem penedir-nos amb un lleu rictus irònic del que vam escriure, i no del que pudo haber sido escrito y no lo fue!

Júlia ha dit...

Eduard jo ja en porto més de deu, però evidentment el set és un nombre màgic, el penediment és inútil tot i que de vegades inevitable, el passat, passat, bon vent i barca nova i de fet el que sobta és com canvien les coses, les personals i les col·lectives, en poc temps.