12.7.15

PARÀBOLA DE L'ARQUEÒLEG SENSE ESCRÚPOLS I MOLTES COSES MÉS


Pintures simbòliques plenes de contingut o divertiments per passar les avorrides estones quotidianes del passat remot?

Fa anys vaig conèixer algunes persones relacionades amb el món de l'arqueologia. Com en totes les professions i camps del coneixement hi ha de tot, més encara quan sovint les feines de prestigi en aquests camps són poques i mal repartides. Així em vaig assabentar, per exemple, de què els mals arqueòlegs amb una certa anomenada en ocasions rebutjaven o amagaven descobertes que no responien a les seves hipòtesis prèvies que potser ja havien difós en publicacions acadèmiques o llibres de divulgació d'un cert èxit mediàtic.

Em temo que aquesta manera de fer es pot fer extensiva a molts àmbits, fins i tot en camps en els quals sembla que l'objectivitat és consubstancial a la matèria tractada. Amb el pas del temps coneixes a través del boca-orella moltes anècdotes d'aquestes que poden o no ser veritat però que en ocasions, quan vénen de fonts suposadament objectives i properes als camps de coneixement implicats, no pots rebutjar ni defugir.

Fa poc algú em comentava com ens havien enredat amb temes religiosos i jo li vaig respondre que també en temes històrics i polítics, des del costat d'això que en diem les esquerres, ens havien fet passar bou per bèstia grossa. Els paradisos comunistes inexistents han estat tan eteris i falsos com el cel blau i amb angelets de quan anàvem a estudi. De la gent que t'enreda n'hi ha de diverses categories, hi ha qui ho fa de bona fe, pel fet que creu allò que t'explica o el que escriu, i n'hi ha que t'enreda conscient de què t'està enredant. En el cas dels qui t'enreden de forma conscient també hi ha diferents categories, hi ha qui ho fa perquè creu que és millor així, per a tu i per al conjunt de la societat, i qui ho fa per interessos oportunistes, egoistes, personals i ombrívols.

Fa anys hi havia persones d'ideologia comunista que viatjaven a  països comunistes i en tornaven molt decebudes però creien que no s'havia d'escampar aquella realitat per tal de no perjudicar l'antifranquisme. Això t'ho explico a tu però no ho aniré dient a tothom, em va confessar una dama del camp de la pedagogia a principis dels vuitanta, després d'un viatge per les Rússies. Els militants de bona fe cauen en aquestes servituds però em desvetllen una certa pietat entendrida. Aquell capellà del llibre d'Unamuno és ateu però creu, de bona fe, que el poble miserable al qual ajuda viu millor amb una esperança de feliç eternitat. Voltaire era Voltaire però creia que els seus criats havien de complir amb els preceptes religiosos i la moral establerta per tal que tot funcionés com calia. 

En aquesta postura hi sura un elitisme evident, jo puc saber la veritat però s'ha d'anar amb compte amb el fet que els pobres ignorants l'entomin de mala manera. Per aquesta regla de tres educadora de les masses gent lletrada, com Sartre, amagaven les barbaritats estalinistes, per exemple. Una vegada vaig escoltar Solé Tura, en pau descansi, que admetia que era molt diferent allò que veia en el món comunista romanès, quan emetia per Radio España independiente, del que explicava per convicció doctrinària per la mateixa ràdio o en directe. Aquesta ha estat la manera de fer de molts capellans catòlics, és clar. I és que els dogmes prenen moltes formes i derivacions perverses.

En el camp de la política quotidiana passa si fa no fa. Hi ha molts convençuts que no admeten que els seus contraris tinguin res de positiu o hagin fet alguna cosa positiva si és que han tingut algun càrrec que els demanava eficàcia i acció. Hi ha gent anti-Mas i gent anti-Colau amb els quals ja no pots entrar a debatre res que no respongui als seus paràmetres mentals d'una peça, per exemple. Segons per on et mous fins i tot has d'anar amb compte amb allò que comentes, perquè el teu prestigi personal globalitzat pot quedar tocat si expresses una opinió no canònica. Cada vegada crec més en persones i menys en partits però els partits canvien a les persones, encara més el poder, ni que sigui el poderet. Fins i tot el passat està etiquetat segons el gust de cadascú i em trobo a les xarxes amb discussions enceses sobre temes de la guerra civil, per exemple, sense que hi hagi un interès per objectivar els temes i analitzar-los amb una certa perspectiva. 

Tot això em ve al cap aquests dies amb el tema de les llistes aquestes i de com s'ha malmès un cert esperit unitari genuí al darrera de tanta retòrica sense sentit. Abans, fa anys, car el temps vola, la societat quotidiana es dividia entre pujolistes-convergents i socialistes diversos, maragallians o no. Els altres, no ens enganyem, eren poc rellevants des que el PSUC es va convertir en no sé quina cosa pintoresca i ecològica. De la resta d'opcions ni en parlaré, van ser minoritaris fins que els ciutadans van començar a abduir els descontents d'aquí o d'allà. 

Als convergents, des que van guanyar les primeres eleccions nostrades, que els han cantat les absoltes, no sé quantes vegades van tocar sostre, segons opinions dels seus piconadors. També es deia que quan Pujol plegués tot aniria a mal borràs i Pujol va plegar de manera fins i tot vergonyant i Mas va agafar taules i ara s'ha de ser anti-Mas o no ser. Però convergència, amb unió o sense, encara talla el bacallà ni que ja sigui un bacallà dessalat i congelat, no ens enganyem.

Pel que fa al socialisme, com que ell mateix s'ha anat fent l'harakiri, la visceralitat anti esquerranosa, a ciutat, es concentra ara en el colauïsme, encara per madurar i donar o no donar fruits. Una persona m'explicava fa uns dies que al seu grup sardanista es feien porres amb una mica de mala milk sobre la durada en el poder municipal de l'alcaldessa i el seu equip. Si l'esquerra republicana no compta avui amb un poder més sòlid és, segons la meva ignorant opinió, pel fet que sempre que ha aconseguit surar amb un cert èxit n'ha fet alguna de grossa i ha generat divisions internes importants, sense consolidar cap lideratge del tot, de forma seriosa i perllongada.

Quan d'algun personatge, sigui Mas o Colau, me n'expliquen penjaments poc contrastats i, en ocasions, fins i tot amarats de surrealisme, acaben per tornar-me'ls simpàtics, deu ser l'esperit de contradicció, expliquen que aquest esperit mostra immaduresa i trets adolescents, admeto les meves mancances. En tot cas els polítics no són una classe apart, són com la resta de gent, i els seus defectes i virtuts, ampliats pel poder petit o gran que assoleixen, són els nostres, passats pel mirall d'augment i una mica estrafet, no diré que no. 

Ja he escrit en moltes ocasions que la Generalitat, l'Ajuntament, el Parlament i fins i tot la Comunitat Europea, són com una comunitat d'escala, una associació de veïns, la junta d'un centre excursionista o el claustre de professors d'un centre educatiu, amb les seves tendències, enfrontaments, personalismes, servituds, militàncies, conspiracions, incondicionalitats i visceralitats a la contra del que no ens cau bé, fins i tot encara que funcioni en el càrrec. Reduir-ho tot a dreta i esquerra és, avui, una interpretació molt rància de la complexa realitat vigent. Pels seus fruits els coneixereu, diu l'evangeli, però els fruits també s'amaguen al rebost o es deixen malmetre, si la collita no ens abelleix. Si a això hi afegim les habilitats de les natures d'anguila i dels qui canvien de camisa sense manies, a més a més dels qui s'enganxen al qui mana o manarà, sense manies... i és que el món és com és i no com se suposa que hauria de ser i en el fons de vegades no pots deixar de pensar com el senyor de l'acudit recurrent, Mare de Déu, que em quedi com estic.



14 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Un amic em va dir més o menys el mateix quan va estar fa anys a Cuba, no es pot dir però allo és un desastre. DESPRÉS HO VAIG PODER COMPROBAR PERSONALMENT.
Quan a la llista, la veritat és que ja m'he perdut I NO ENTENC RES, que facin el que vulguin.

Júlia ha dit...

De Cuba me n'havien explicat tantes meravelles... També d'Albània, al final et malfies de tot i de tothom, he, he.

Francesc, et dic el mateix, quan sigui l'hora veuré què voto i si voto.

Ramon ha dit...

Sembla que els escrúpols desapareixen sovint davant els interessos, sobretot, econòmics. Mentides, manipulacions, inoculació de pors irracionals, confusió, hipocresia. Tot per l’estatus, pel benestar personal; tot per la "pasta."
Així han actuat i actuen molts dels que fan funcionar el món i així van les coses.
Intento fugir del soroll de tanta paraula buida, de tanta falsedat, de tantes bajanades i de confrontacions mesquines i maldats organitzades i refugiar-me en les paraules i els fets de persones sàvies i bones, que n’hi ha i n'hi ha hagut moltes.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Destriar tossudament el gra de la palla, vet-ho aquí. Feina feixuga, però imprescindible.
Encara que després probablement no serveixi per a res, perquè, com diuen els que han guanyat, "el poble és molt savi".

Júlia ha dit...

Ramon, afortunadament és com dius, sempre hi ha gent sàvia i bona, sort d'això.

Júlia ha dit...

Xiruquero, el poble és savi quan pensa com jo i 'aborregat' i alienat quan pensa altrament, què hi farem.

gloria abras pou ha dit...

Dels comunistes se'n deien disbarats. Fins i tot els més pobres temien que els robessin la misèria.
No deixa de fer-me vergonya, MOLTA VERGONYA, QUE UN POETA COM Neruda dediqués una "Oda al padrecito Stalin" o que l'autoritària i prepotent Teresa Pàmies hagués sigut molt temps stalinista.
Sartre i companyia predicaven el comunisme des dels millors restaurants de París.
És bo tenir en compte els que tenen menys nom, polítics quan sigut honestos i, com a persones que són, han treballat per a les persones.

Júlia ha dit...

Glòria, no és l'únic, Machado va cantar a Líster i a Castro li han dedicat de tot. Sobre Teresa Pàmies, que com a persona de vegades em queia simpàtica, sempre em va saber greu que no fos capaç de fer més d'autocrítica sobre el tema, en feia una mica però de passada i de forma subtil, massa lligams. De Sartre ja he escrit sovint i hi ha llibres molt bons que analitzen el flirteig d'aquella intel·lectualitat francesa amb el comunisme. Als qui ho han fet amb la dreta se'ls condemna de forma molt més contundent. Que Pàmies sigui una de les tres dones amb Premi d'Honor ja és gros, també, amb tots els respectes.

Lectoracorrent ha dit...

Convergències? I no em refereixo a polítiques, sinó a opinions en què coincidim.

"Cada vegada crec més en persones i menys en partits". Fa anys que jo també ho dic. M'agradaria que les llistes fossin obertes i poguéssim votar persones i no pas partits, com es fa per a les votacions al Senat (potser ho fan així perquè és una cambra que no serveix per a res).

"Pels seus fruits els coneixereu" tinc en el meu blog una entrada inacabada --i per tant no publicada-- que comença amb aquesta cita de l'Evangeli de sant Mateu. Abans de criticar només per prejudicis, esperem que la gent demostri el que pot, vol i sap fer.

Mercè Piqueras ha dit...

El món de l'arqueologia és molt fosc. Però encara ho és més el de la paleoarqueologia, especilament si la recerca i descobertes tenen a veure amb la nostra espècie. En nom de la ciència i la recerca s'han comès grans injustícies i s'ha mirat de desprestigiar qui els pot passar al davant.

I una cosa que em sorprèn és que, quan fan documentals sobre treballs d'arqueologia, sempre sembla que estiguessin esperant les càmeres per fer la descoberta del dia, com si les troballes fos la cosa més habitual, que només posar-se a escarbar ja surt allò que s'està buscant.

Enric H. March ha dit...

Al final, les ideologies són un mercat com qualsevol altre. Els mitjans de comunicació treuen rèdit del seu públic. Per saber a qui van dirigits els programes d'una cadena de televisió, per exemple, només cal veure els anuncis. I així tot.

Júlia ha dit...

Fa poc temps, Lectora, en una reunió amb els representants d'una ONG a l'entorn del tema de la immigració, al barri, algú els va preguntar, de forma retòrica, si col·laboraven més els partits d'esquerra o els de dretes i el xicot va dir el mateix, que depenia de les persones i que ja no tenien en compte el tema dels partits. Es una llàstima que això de les llistes obertes encara sigui una mena de somni.

Potser és que a la gent amb cert prestigi acadèmic els teníem idealitzats però si que s'han fet coses estranyes i injustícies i no és d'ara, mira els francesos amb el pobre senyor d'Altamira que es va morir sense que li reconeguessin el mèrit.

I el que dius és cert, en un programa de la tele recent sobre arqueologia recreativa feien això que dius i hi intervenia alguna patum del tema, hi va haver crítiques i fins i tot denúncies diverses sobre errades i apropiacions de recerques, però es va tapar una mica i no va passar res ni he vist mai que les patums que hi intervenien se n'avergonyissin gaire. Encara va semblar que quedaven malament els denunciants.

Júlia ha dit...

sobre el Senat s'hauria d'escriure un llibre... de denúncia, el Senat i la Comunitat Europea semblen els cementiris dels elefants ben peixats...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Enric, en la publicitat coincideixen uns i altres...