31.12.15

MONTSERRAT GUDIOL I EL SEU UNIVERS


Ha mort la pintora Montserrat Gudiol de forma discreta, gairebé silenciosa, potser perquè era una persona una mica misteriosa però no pas inaccessible, que havia assolit fama i prestigi a còpia de  treballar molt i sense haver de fer bajanades. És veritat que pertanyia a una família privilegiada però això no ho és tot. Fa anys vaig escoltar per la ràdio una entrevista amb ella i em va agradar molt tot el que explicava, llevat de què opinava que la qualitat sempre acaba surant més enllà de privilegis familiars i en això no hi estic del tot d'acord. Les relacions pesen molt encara que no agradi haver-ho  de reconèixer malgrat que també és cert que, en aquest cas, ens trobem amb una persona immensament treballadora, només cal comprovar el volum de la seva obra.

Ser una dona, quan ella era jove, no resultava fàcil, ni tan sols en un mitjà social com el seu. Va tenir sis fills, eren uns altres temps, aquells. Admetia que havia experimentat una evolució ideològica complexa, tardana i espinosa. En les breus, massa breus, cròniques obituàries que he llegit, es fa referència a l'intimisme de la seva pintura però també, de forma subliminal, es parla en ocasions de conservadurisme tot i que es mencionen influències de l Picasso, tot i que de les èpoques rosa i blava del pintor, així com del surrealisme en general.



Hi ha persones expertes que han incidit en què l'art contemporani, en gran part, és una mena d'estafa que compta amb la complicitat de molta gent i del mercat, en el qual el negoci és el negoci. Ja es veurà. Tot és relatiu i això de l'art, encara més. En tot cas Gudiol va obtenir reconeixements i va tenir molta feina, que en aquest camp és important. Molts dels seus quadres són pràcticament autoretrats, hi sura el misteri, la melangia, una mena de temor estrany que ella, en algunes de les poques entrevistes que li vaig poder escoltar, relacionava més aviat amb espiritualitat. No és estrany que la trobem, per exemple, ben representada a Montserrat. La seva obra es reconeix de seguida perquè va aconseguir un estil propi i personal



L'any 1981 la tele catalana del segon canal, que en poc temps i amb pocs mitjans va aconseguir una qualitat remarcable que sembla que TV3 no va saber reconèixer ni aprofitar, li va fer una breu entrevista. L'entrevistadora ja comença fent una afirmació que avui ens pot resultar plena de prejudicis recurrents: hi ha poques dones que pintin i encara menys que pintin bé. En pocs anys hem pogut saber que de dones pintores, amb totes les limitacions i condicionants que es vulguin, n'hi ha hagut i n'hi ha un munt. 

Però és cert que encara ara, en aquest camp com en gairebé tots, pel que sigui, la promoció dels homes funciona millor. Fins i tot a indrets on s'acull obra contemporània, com la Fundació Vila Casas, el nombre d'homes en comparació amb el de dones artistes és molt més alt. I és que de vegades cal fer números per foragitar la creença de què tot plegat són manies feministes recurrents.


En tot cas m'ha semblat que els mitjans de comunicació, diaris i teles, han fet altra vegada un paper ben galdós amb motiu de la seva mort. Potser ho corregiran i d'aquí un temps li dedicaran alguna referència més extensa, sovint s'aprofiten les defuncions dels pintors, escriptors, músics o el que sigui per recuperar programes de fa vint, trenta anys o més. I és que sembla mentida però en aquells temps es feien moltes entrevistes a gent de pes i eren entrevistes on l'entrevistat era molt més important que no pas l'entrevistador, com passa ara.

No tot el que va pintar, que va ser molt, em fascina de la mateixa manera, però això passa amb tots els artistes de qualsevol camp, com és lògic i natural. En tot  cas molts dels seus quadres, al menys a mi, em resulten hipnòtics, amb aquestes mirades absents, fugisseres, aquests éssers eteris que ben poques vegades ens miren als ulls. Neguiteja aquesta solitud i aquestes dones repetides en les quals tot sovint hi reconeixem la pintora. Els seus homes, amb poques excepcions, són també dones o potser una mena d'àngels asexuats, immergits en un univers sense paisatges al darrere,  enmig d'un camp de colors agosarats, sovint un vermell estrident ple de matisos. Però també hi trobem el blau, el groc...

Mentrestant continuarem portant els parvulets de forma massiva a la Fundació Miró, cosa que està molt bé, però que estaria millor si s'eduqués l'art de forma global, oberta i eclèctica, més enllà de promocions puntuals i suposadament modernes. Els dogmes, d'una manera o d'una altra, i en tants camps del coneixement, són una constant i la llibertat d'opinió, un miratge del qual parlem molt de forma ben banal però sense aconseguir que la seva pràctica sigui efectiva. I això ho saben molt bé els estudiants de Belles Arts de les darreres dècades, tot i que avui sembla que la cosa està canviant una mica. 

12 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

A vegades 'les facilitats', ja siguin de talents o d'entorn, fan malbé un artista. Una artista amb un gran talent, C.C. (no poso el nom per respecte), que ja és morta, hauria pogut fer molt més del que va fer. Tenia talent i relacions, però això la va emmandrir...
L'actitud personal i artística de Montserrat Gudiol és interessant.

Helena Bonals ha dit...

Això que diu la Teresa m'agrada. Els que tenen talent i relacions i no els aprofiten, al costat dels que no en tenen i s'esforcen.
Em va agradar el que va dir un cop la Montserrat Gudiol, que no sabia que el que havia pintat era bo fins que no li ho deia algú de prop.

Enric H. March ha dit...

Hi ha molt talent en l'obra de la Gudiol. I molt talent amagat, malauradament gairebé tot entre les dones, per culpa dels prejudicis i per un món acadèmic tancat i endèmic.

Penso com tu, Júlia. S'hauria de ser més eclèctic alhora de mostrar art; passejar els alumnes entre obres diverses i deixar que a força de veure arbres es facin una idea del bosc.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com diu l'Enric en Gudiol hi havia molt de talent, i era talent contemporàni nostre, altra cosa són contemporanis com Tapies o Picasso, pero aquests nomès eren uns estafadors, o farsants contemporanis, aixo si.

Júlia ha dit...

Teresa, és possible que sigui així però ja depèn de la personalitat de cadascú, l'èxit precoç també emmandreix, hi ha escriptors que van ser lloats al principi i viuen 'del cuento' i ho dic literalment.

Júlia ha dit...

Hi ha de tot Helena, per sort ella tenia el pare que era un bon crític, em sembla, a casa i a fora.

Júlia ha dit...

Enric, i no renyar-los o humiliar-los si els agrada Ferrándiz, no sé si m'explico, i no parlo pels petits sinó també a nivell 'universitari'

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, tot i que són dues personalitats poc comparables més enllà de la seva habilitat per a fer negoci.

Oliva ha dit...

QUINA RAO QUE TENS¡¡¡.TINC UNA OBRA SEVA A CASA,LI VAN REGALAR A EL MEU HOME,UN AMIC SEU,EN AGRAIMENT DE UN ACCIO JUDICIAL.EL CLIENT DEIA QUE ERA UNA GRAN PERSONA I MOLT GENEROSA.

Júlia ha dit...

Apa, Oliva, quina sort, crec que aquesta opinió és la de la gent que l'havia tractat pel que he llegit i escoltat.

Lectoracorrent ha dit...

No sé com vaig saber qui era Montserrat Gudiol, ni com vaig conèixer la seva obra. Tinc la lleugera idea que vaig veure una exposició seva (no en recordo quan, però segur que abans de 1970) i després en recordo alguna entrevista. Ara feia anys que no n'havia sentit parlar i potser en pensar en dones pintores no m'hauria vingut al cap el seu nom. Però en llegir aquesta entrada l'he recordat molt bé, amb aquell estil tan peculiar i personal. Gràcies per fer-m'hi pensar.

Júlia ha dit...

Lectora, era una persona que malgrat el seu prestigi feia molt poc soroll, el que m'estranya és que els mitjans no li hagin dedicat en aquest moment una mica més d'atenció.