1.1.16

EL NEN PERDUT



Les coses que passen no ens afecten sempre de la mateixa manera. Si la meva néta no tingués tres anys i no hagués anat a passar també el Cap d'Any amb els pares i uns seus amics a una casa rural potser la desaparició d'aquesta criatura, feliçment resolta malgrat l'ensurt terrible de la família i la por que pot haver passat ell mateix durant la nit, no m'hauria trasbalsat tant. 

No és tan estrany que un infant es perdi però afortunadament ben pocs casos de pèrdua temporal de canalla acaben malament. Jo m'havia perdut un parell de vegades als tres o quatre anys, en una ocasió va ser als Encants, a Sant Antoni, mentre la mare comprava en una parada. L'altre vegada va ser també pel barri, en tinc un  record emboirat però sé que una senyora gran em va preguntar on vivia tot i que ben aviat la meva mare em va recuperar. A casa t'ensenyaven de ben petit a memoritzar la teva adreça, pel que pogués passar. Però també t'ensenyaven a malfiar-te dels desconeguts, cosa que et posava en un dilema a l'hora de demanar ajuda. Els altaveus de llocs com l'antiga fira de mostres o d'altres indrets on convergeix molta gent, com ara magatzems, avisaven sovint d'infants que s'havien despistat, diria que ara no passa tant sovint.

Una  vegada, al càmping, jo no trobava la meva filla que també devia tenir una edat així, tres, quatre anyets. Unes nenes amigues més grandetes l'havien fet pujar a la seva caravana, aviat es va solucionar el misteri però vaig passar uns minuts que se'm van fer eterns. La por de no saber què pot haver passat és superior a la de saber què ha passat alguna cosa, em temo, tot i que en el primer cas durant un temps pot restar una esperança.

Els problemes i delictes relacionats amb criatures afecten molt més que no pas els que es relacionen amb gent gran, potser ha de ser així però ahir, per desgràcia, vaig poder escoltar uns comentaris absolutament grollers i desafortunats sobre aquestes pobres àvies del geriàtric les quals durant la nit de Nadal van patir abusos i maltractaments per part d'algú que semblava normal, un home jove del qual s'han donat molt poques explicacions. 

De fet, una cosa sembla clara, l'home devia estar sol i sense testimonis. Un fet tan horrible no ha generat grans protestes per part de la societat civil. No és la primera vegada, que una residència de gent gran té problemes estranys, a  Olot hi va haver crims en sèrie i van trigar en ser detectats tot i que alguna iaia va avisar la família del tema però, és clar, quan perds la xaveta dius coses estranyes i la vellesa té aquestes servituds irreversibles i les parets et fan veure joanets, que deien abans. 

Vaig tenir la meva mare en un centre durant uns mesos abans de morir, hi anava cada tarda quan plegava de la feina i quan marxava per la  nit de vegades no veies ningú, sobretot en un espai de temps mort comprès entre l'acabament d'un torn i l'inici de l'altra. En una ocasió, amb una amiga que tenia la germana a la mateixa habitació, vam patir una situació complicada quan un malalt que tenia una certa mobilitat volia escapar-se aprofitant la nostra sortida. Al final vam poder trobar un conserge, el fet és que aquesta persona ja s'havia escapat en més d'una ocasió tot i que la porta s'obria amb un codi especial. En general la tasca que feien els empleats era admirable i la majoria devien cobrar poquet, tot s'ha de dir, també recordo un intent de vaga i unes protestes per part dels auxiliars.

El tema de la gent gran és complicat, com ho és la cura de les persones amb problemes mentals, fa falta molt de personal per tenir-ne cura en condicions i és una feina feixuga, moltes vegades desenvolupada per persones que provenen de la immigració, no sé pas què faríem sense ells. La llei de la dependència ja hem vist com va acabar, són aquests temes dels quals te n'adones quan t'hi trobes, com tants altres. Mentre estem bé i els nostres estan bé no som conscients dels móns que ens envolten i que en algun moment ens poden afectar de forma directa. 

Em va molestar molt, fa anys, un comentari del senyor Pujol, aleshores venerat president, davant del cas d'una residència d'avis on es va detectar una gran deixadesa, ell deia que els primers responsables eren els de la família, que n'havien de tenir cura. Vaig pensar que segurament ell no es trobava amb aquells problemes, altrament no hauria pogut fer la feina que feia, és clar, si es dedicava als bolquers i les visites diàries, els passeigs lents i a l'administració d'aliments i medicació als seus pares o sogres. Amb diners tot té solució. No em va agradar, sobretot, el to, aquell to de sobrat amb el qual semblava que et renyava en la distància televisiva, com si fos un mossèn dels temps foscos.

Pel que fa a les criatures, quan jo era petita, a les emissions de discos sol·licitats posaven sovint una cançó andalusa sobre un nen que es perd durant el carnaval, la mare està desesperada i al final un home li porta a casa. Quan jo era joveneta ens fumíem molt d'aquella lletra i de les seves rimes i vocabulari però crec que per a les dones amb fills petits devia ser un tema amb el qual s'identificaven força i la cobla evocava segurament una situació ben habitual. Potser l'èxit de la cançó, en aquell espai musical de la meva infantesa, tenia com a motiu de la sol·licitud algun cas paral·lel:

Un domingo de piñata
Un niñito se perdió
Cuando en la calle jugaba
Vestidito de pierrot

La madre desesperada
Lo busca como una loca
Corre y grita de repente
Y con su nombre en la boca
Va preguntando a la gente:

¿Por aquí no han visto un niño
Con cinco años en flor?
Tan limpio como el armiño
Y el pelo rubio de sol


Es mi hijo y se ha perdido
Mirarme de dolor rota
Y el corazón sin latido
Me va sangrando en la boca

Por el barrio lo buscaron
Pero nadie lo encontró
Iba la noche avanzando
Y aumentando su dolor

La madre tan afligida
No encuentra remedio humano
Cuando llaman a la puerta
Y un buen hombre se presenta
Con el niño de la mano.

¡Ya mi niño apareció!
Mira mi emoción sin freno,
¡Ya mi niño apareció!
Y hasta el Ángel de la Guarda
Está velando su sueño
Y nunca lo desampara.



Per més que vigilem els infants i fem un seguiment dels nostres avis i tinguem prudència i la resta, el risc sempre existeix i no el podem controlar mai del tot. Per això el sentiment de culpa és injust i absurd però terrible i inevitable. Avui hi ha una mena de sobreprotecció malaltissa a l'entorn de la gent menuda però no hi ha res que ens asseguri la desaparició del risc, amb el qual hem de conviure. Abans ens deixaven fer coses que avui semblarien barbaritats però gaudíem d'un grau de llibertat molt interessant, en general, els nois més que les noies, és clar. Aviat anaves sola a escola, a comprar, jugaves al carrer i al camp i tot era molt diferent. També hi havia graus diferent de llibertat segons el tipus de família però no sempre els més deixats de la mà de Déu tenien més problemas que els controlats de forma més seriosa per part de pares, mares i iaios.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja he llegit que l'havien trobat. Passa bastant sovint, nosaltres una vegada al Corte Ingles de Sabadell vàrem perdre la Txell (en tenia 4), s'havia distret mirant una especie de caballitos que hi havia a la planta del nens, potser vàrem tardar cinc minuts a trobar-la, cinc minuts eterns.
No es tracte de responsabilitar a ningu ni de donar-se la culpa. Una criatura es pot perdre en qualsevol moment per més que la vigilis.

Júlia ha dit...

Doncs sí, em sembla que qui més qui menys en té alguna per explicar, Francesc, tot i que sempre hi ha els pares 'perfectes' que creuen que a ells no els passen mai aquesta mena de coses.

M. Roser ha dit...

El problema dels geriàtrics és que no tenen el personal que cal per atendre bé als pobres avis, recordo que una noia em deia que no podien fer moixaines als interns, perquè no tenien temps i això és molt trist, perquè a aquestes edats, s'agraeixen les carícies...No es tracta de culpar la família, que de vegades no hi ha més remei, però si que s'ha de fer un seguiment continu del lloc on es deixen...
Bon primer vespre de l'any.

gloria abras pou ha dit...

Jo no sóc avia i també m'ha inquietat, de bon principi, la desaparició de l'infant. He afinat l'oïda cada hora per veure que deien les notícies. He estat molt contenta de que l'haguessin trobat. Quin neguit els seus pares !. Fa anys, al poble on jo vivia, es va perdre una nena d'edat similar. Es va fer una bona batuda i, finalment, la varen trobar adormida sota un arbre...tothom va respirar.
El tema de les residències d'avis és un debat apart. L'estat hauria de tenir prevista la qualitat de vida mínima per quan ens fem grans. Penso que la gent que ha vingut de fora fa un magnífic servei però, si no hi fossin, aquet servei al farien uns altres. És temps de vaques flaques i ja, anys endarrere, jo tenia una amiga que feia de cuidadora i cada cop n'hi havia més, sobretot perquè les dones ens havíem posat a treballar i ja no era possible tenir cura dels avis sense moure'ls de casa. Tampoc hi havia guarderies i varen aparèixer per la mateixa raó.
Un molt bon anys, Júlia! I el desitjo també pels teus lectors.

Júlia ha dit...

M. Roser, el problema és que tot val molts diners i les persones amb un grau de dependència alt precisen de molt personal i que estigui preparat i pagat de forma digna, per altra banda no es fomenta l'excel·lència en aquests camps com passa, per exemple, en l'escolar, ni es fa referència al prestigi dels bons professionals, quan les persones tenen familiars que fan el seguiment és una cosa però no sempre és així, per desgràcia i la necessitat fa que en aquest camp hi hagi molts 'xiringuitos' lamentables.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria. Realment aquestes desaparicions són inquietants i crec que tots hem respirat davant del final feliç. Respecte a l'altre tema, l'estat té responsabilitats però no hem d'oblidar que també té un pes la demanda social seriosa i que tot val molts diners, en el tema de les escoles bressol s'ha millorat molt però sembla que sobre la gent gran no s'insisteix tant com caldria per part de la societat civil, tan sols quan hi ha algun cas dramàtic, com ara, i encara, com dic, genera poca alarma social, em sembla.

Evidentment, els problemes, si en volem dir així, han sorgit quan les dones s'han incorporat al món laboral, abans 'tot' ho feien 'elles'.

Enric H. March ha dit...

El cas del nen no té més importància que el patiment de la família i la por que potser haurà sentit la criatura. Són coses que passen. No crec que hagi estat un cas de negligència com a vegades sí passa. Per molt que els vigilis...

El del geriàtric clama al cel. És evident que els abusos es donen en els llocs on les víctimes estan més desprotegides; és a dir, en aquells llocs i ens pensem que estan més protegits. I això passa perquè els depredadors, tant els de carrera com els que pateixen una alienació transitòria, treballen i conviuen amb les presumptes víctimes. Per això passen desgràcies en els geriàtrics, les guarderies, les escoles, les parròquies, els clubs esportius o la família. On és més fàcil trobar un pederasta? En un entorn amb nens. Hi ha alguna cosa que falla.

Júlia ha dit...

Enric, no és un fet tan estrany, el que passa és que va durar molta estona i tots patíem.

Bé, de pederastes n'hi ha com tu dius a les llars i a les famílies, darrerament he escoltat anècdotes molt sucoses sobre experiències del passat viscudes per gent de la meva edat tot i que tampoc les coses arribaven més enllà dels tocaments i no van traumatitzar tant com potser passaria ara. El tema de la pederàstia es toca amb molta hipocresia com tants altres i en general tot allò relacionat amb el sexe desvetlla encara moltes pors i inquietuds i no s'hi vol entrar de forma seriosa, es condemna i ja està.

El problema és que el que passa amb nens o adolescents crea molta més alarma que no pas el que passa amb gent gran, per desgràcia, i que hi ha molta necessitat de personal en aquests centres i no hi ha diners per a tot i no és un tema prioritari, em temo. Per altra banda no és tan fàcil detectar guilladures, hi ha gent que fa una vida normal i controlada fins que no fa un disbarat ben gros i ningú no ho hauria dit, crec poc en la prevenció, la veritat.