ELS MISTERIS DE LA INFANTESA I LA VIOLÈNCIA RECURRENT

 

Kenneth Branagh ha escrit i dirigit aquesta història amb un fort component autobiogràfic i un planter d'actors i actrius molt bons i poc coneguts per nosaltres, amb l'excepció de Judi Dench, excel·lent, com sempre. Tot i que mostrar els fets a través de la visió d'un infant és un recurs força utilitzat, en cinema i en literatura, no resulta gens senzill fer-ho i els resultats, en molts casos, grinyolen una mica.

Branagh se n'ha sortit molt bé i ha endegat una història bonica i tendra, malgrat el context violent, angoixant en alguns moments, filmada en blanc i negre, amb algunes pinzellades de colors vius, molt adients als fragments en els quals es fa servir aquest recurs. Una de les virtuts de la narració és la seva durada, relativament breu en un temps en el qual moltes pel·lícules millorarien amb mitja horeta menys.

Un altre encert és la tria d'aquest nen que pregunta, observa, juga, s'enamora i pateix i que s'estrena en aquesta pel·lícula. Per sort, té uns pares honestos i uns avis afectuosos. La situació d'aquell Belfast no sé si ha millorat gaire, les coses semblaven estar una mica més controlades fins que fa, com qui diu, quatre dies, vam tornar a conèixer alguns problemes recents, molt inquietants. Viure en pau, i ser això que avui fa tanta ràbia a alguns, equidistant, no resulta gens senzill, sempre hi ha qui s'entesta en etiquetar-nos i enfrontar-nos d'alguna manera. La pau és molt fràgil i em temo que hi ha poca consciència del seu valor i de la seva necessitat. 

Hi ha qui ha trobat la història poc contundent, a l'hora de reflectir aquells anys i els problemes de l'Ulster però és que el tema no és aquest ni ho pretén. Al capdavall aquesta família no vol prendre partit i vol estar bé amb tothom. De vegades, però, no queda més remei que tocar el dos, si és possible. La música de Van Morrison acomboia molt bé una pel·lícula feta de petits fragments, que esdevenen una mena de flaixos significatius i ens mostren com sovint no n'hi ha prou amb la bonhomia i les bones intencions i que, en temps complicats, la llibertat individual queda reduïda a poca cosa. Fins i tot, sense voler, et pots veure embolicat en fets terribles i injustos, com li passa al protagonista en el saqueig violent a un supermercat  de barri. La irracionalitat té, malauradament, un gran poder de convocatòria, i no és gaire prudent voler esdevenir un heroi en moments difícils. 

A banda de la situació concreta de l'Ulster, la pel·lícula compta amb una acurada ambientació i amb unes quantes referències cinèfiles d'aquestes que agrada tan descobrir i que conformen la mitologia cinematogràfica. Les sales de cinema tenien encara un pes important en aquells anys i retrobem fragments evocadors per a la gent de la generació de Branagh, i ens ensopeguem amb la televisió, amb l'arribada a la lluna, amb les joguines, amb un context escolar sòlid i tradicional però amable i eficaç. Branagh és un home de cinema que ha tingut algunes relliscades i en diferents ocasions ha estat més criticat del que mereixia després d'haver-lo convertit en una mena de nou Laurence Olivier. Aquí mostra una brillant maduresa i una gran sensibilitat. I, a més a més, no ens fa patir més del compte, cosa que cal agrair.

M'ha sorprès veure força gent al cinema, a la primera sessió, tot i ser un dia de cada dia.

DE QUAN ELS INFANTS PLAGIEN POEMES REIVINDICATIUS

Existeix, en el present, una mena d'exaltació mística de la infantesa, de la joventut. La joventut ja té, però, una mitologia antiga, consolidada. El tema del pes de la infantesa, en el conjunt de la humanitat, és relativament recent. De fet la infantesa, en èpoques antigues, havia estat una etapa molt fràgil. Naixien moltes criatures i morien com a mosques. A les criatures no se les tractava gaire bé, en general, moltes rondalles i dites recullen una mena de menyspreu vers els caganers (quan siguis gran menjaràs ous, els nens no parlen fins a la setmana dels tres dijous...). Els costumaris i la literatura son plens de bromes cruels vers els innocents infants del passat.

Malgrat que avui els infants son un bé escàs i molt preuat, en general, tot i que hi ha excepcions i de vegades es fa difícil protegir-los dels adults irresponsables, cruels o abusadors, gairebé sembla que han assolit una mena de categoria de classe social, si és que això de les classes encara cueja. Maria Aurèlia Capmany es preguntava, en un interessant llibre, si la joventut dels seixanta era una nova classe. Fa anys protestaven els universitaris, després ho van fer els estudiants de Batxillerat, de secundària obligatòria. Aviat seran els infants de primària, potser de parvulari, els qui exigiran drets diversos i comptaran amb la badoqueria periodística d'un mon que no sap quin pito tocar. 

Ahir li recordava, al meu fill, nascut el 1980, com de petit, una vegada, a la platja, amb uns quants amiguets i amiguetes al volt, potser cap a 1987, els feia una mena de proclama sobre el fet de què la gent gran no tenia dret a manar-los. Aquestes coses fan gràcia i se'n pot fer broma, no van més enllà, en general, i tenen un fons d'aparent justícia reivindicativa. Un dels temes literaris i cinematogràfics que fa més angúnia és el dels nens i nenes perversos, assassins, rarets. I, en el fons, una classe de primària, en molts aspectes, s'assembla molt a qualsevol Parlament convencional. Hi ha lideratges, relacions de poder, grups de pressió, carismes inexplicables, assetjaments, crueltat, bonhomia, innocència i tot el que hi vulguem trobar, sense complexos. 

El pitjor és que en tot plegat hi ha molta trampa i molt de cuento xino. Els infants, els més joves, depenen per a tot dels adults, sobretot pel que fa a l'economia. I volen quedar bé amb els adults, cridar la seva atenció, ser estimats, escoltats i acceptats. Els manca això que avui es valora tan poc, experiència, lectures, estudi. Beuen les consignes que han fabricat els adults interessats en mentalitzar. Admeto que a l'escola hem caigut sovint en moltes ingenuïtats, sovint propiciades per interessos polítics diversos. I això que l'escola primària, el parvulari, son avui uns indrets relativament paradisíacs, amb una certa independència per als professionals, cada dia més relativa, car els poders no paren de marejar la perdiu amb propostes, directrius i protocols de tota mena. 

Una gran part de la pau social que sura, amb tots els problemes que vulgueu, per barris i pobles, es congria a l'escola on, per poc temps, tots els infants son iguals i poden fer, allà dins, el mateix, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. La societat ja té interès en discriminar, gent molt progre, a l'hora de la veritat, porta els fills a escoles determinades, suposadament de prestigi. I això que les nostres públiques, avui, tenen un molt bon nivell, en general i sense excepcions. Una trampa és lligar els infants en excés a l'escola del seu barri, el lloc de residència ve sovint determinat pel poder adquisitiu i això ja és motiu d'una discriminació important.

Quan jo treballava a l'escola fèiem, com es deu fer encara, tot i que hi ha centres en els quals es defuig, ai, qualsevol tipus de competitivitat que no sigui, això sí, esportiva, certamens literaris. En un munt de casos m'he trobat amb mestres de bona fe que em mostraven poemes o narracions molt brillants, endegats per criatures o adolescents de la primera volada. L'experiència i un sisè sentit em fan veure quan una cosa no l'ha pogut fer un infant, sinó que es tracta d'un plagi o de gairebé un plagi, fet sense mala intenció, això sí. Com que no hi ha ningú al mon que ho hagi llegit tot, el responsable de la tria literària sovint volia premiar coses que no eren originals. De vegades jo li advertia que allò no ho podia haver escrit un nen o una nena, costava de demostrar, avui, amb internet, ho tenim més fàcil. El professor enganyat s'ho prenia molt malament i jo diria que, en ocasions, m'agafava mania a mi. No és fàcil entomar errors d'aquest tipus.

Recordo que una companya mestra ensenyava amb molt d'orgull un text d'unes alumnes sobre la integració dels immigrants, en el qual uns nens i nenes explicaven que ja eren catalans com la resta dels autòctons, quan duien uns anys per aquí. Encara no existia la immersió, en aquella època, el text era en castellà. A mi em semblava massa ben escrit i amb el temps vaig esbrinar que era obra de Paco Candel, d'una publicació molt maca que havia fet per als infants d'origen divers. Un dia vaig gosar dir-li que em semblava que aquell text no era obra dels alumnes, no sé ni si s'ho va creure, la veritat. També, en una ocasió, recordo un profe que mostrava uns poemes fets amb una mena de consignes publicitàries, de fet eren còpies d'anuncis de l'època, però com que el professor no mirava la tele... En podria posar molts exemples, vaja.

Això no tan sols passa a l'escola, vaig ser jurat d'un concurs literari durant un temps, hi havia una modalitat dirigida als nens i adolescents i algú havia copiat un tros d'un poema de Martí i Pol. Entre el jurat hi havia en Jordi Sarsanedas que, quan jo vaig comentar que aquell text no era original, va admetre, amb simpàtica ironia que ell havia votat en Martí i Pol. El plagi i la còpia no son exclusius dels infants i, en tot cas, aquests ho fan sense malícia, tot i que en ocasions ajudats per algun adult proper. I és que en algun cas l'alumne copion em va admetre que el poema li havia buscat la seva mare ja que ell no sabia què escriure.

Vaja, que els anys i l'experiència em mostren quan un poema, una actitud, una proclama, no provenen en origen dels més jovenets sinó d'interessos i intervencions de ves a saber qui. Jo soc contrària, així mateix, i sense èxit, a fer participar els infants de manifestacions massives adultes, amb rerefons polític, ja els adoctrinem prou a casa, a l'escola, encara que no ho vulguem admetre, ho fem amb bones finalitats i objectius i de forma, se suposa, positiva. Als infants d'altres èpoques se'ls podia fer espiar la família, delatar-la a l'escola o participar en escridassades cruels i directament feixistes. A l'escola on vaig fer les pràctiques cada dilluns la professora preguntava a les nenes -era una escola 'de nenes'- si havien anat a missa el diumenge i em comentava, escandalitzada, que moltes no havien complert amb el precepte. He de dir que aquesta professora era, en d'altres aspectes, una gran professional, innovadora i agradable.

Els règims democràtics tenen formes més subtils d'imposar. França amolla des de fa segles una educació patriòtica que ha contribuït a acabar de piconar diferències lingüístiques inquietants. Aquí, a Espanya, com que no van fer ni tan sols escoles per a tothom, fins fa, com qui diu, quatre dies, no se'n van sortir. L'educació patriòtica o ideològica ha portat a l'escorxador, de grat o per força, un munt de jovent en edat de merèixer, nois sobretot, i ha potenciat, quan li ha interessat, el tema del sacrifici patriòtic sacralitzat. En tot cas, carregar els infants amb un excés religiós, polític o identitari hauria de ser, al menys, objecte de debat social. 

S'adoctrina, fins i tot, estèticament. Avui, quan tant es porta les criatures i adolescents a museus i exposicions, he escoltat discursos que els han fet absolutament dirigits a la manipulació. Quan sento una criatureta de P5 que m'explica com n'és de difícil allò que feia el senyor Miró, la veritat, m'inquieta, ja que son, més o menys fil per randa, les paraules que ha escoltat durant la visita canònica a la Fundació i que repeteix com un llorito, el mateix que jo repetia el Crec en un Déu.

Tot això per dir que, al menys a mi, aquestes manifestacions massives de criatures em fan més aviat angúnia. Crec que l'època més raonable per a poder exigir el que sigui és la maduresa, quan ja s'ha llegit una mica, es té una certa perspectiva i una experiència raonable, a més de formar part, quan es pot, de la població activa, la que treballa i cobra, vaja. Tampoc no m'emocionen les manifestacions massives de gent de la meva edat, avui una gran majoria amb un relatiu poder adquisitiu, ja que també s'arriba de vegades a un moment vital imprudent, en el qual no tens vergonya i tant te fa com quedin les coses després de tu, a banda de congriar una vena de revanxisme impertinent. Es allò tan antic de para lo que me queda en el convento... 

Les solucions serioses son a l'abast, mes aviat, dels adults de mitjana edat amb una mica de poder, per poc que sigui. Es podrien fer coses relativament senzilles, a favor d'això del clima, renunciar a viatgets excessius, boicotejar les sortides no necessàries, per motius de lleure, en avions o creuers, per exemple. Però, ai, avui el viatge és una mena de valor assolit i el turisme un gran invent, quan no hi ha coses millors, que ja ho deia el Martínez Soria en una peli, això.

Els poders incideixen en allò en què poden incidir sense massa riscos ni perdre vots en excés, no fumar, anar amb bici, no menjar carn, coses així. Una cosa son les boniques proclames, les manifestacions amarades de pancartes contundents, els bons desitjos i les bones intencions, que empedren l'infern. Després, a tocar de casa i de les nostres mentalitzades i ben peixades criatures, que utilitzem com excusa recurrent,  que no ens hi posin ni un centre d'adolescents forasters, ni una presó, ni l'hospital dels infecciosos, ni un tanatori, ni una mesquita, ni massa antenes de telecomunicacions, ep. El mon cada dia em sembla més surrealista, deu ser l'edat. 

CRIATURES SUPERVIVENTS, 'THE FLORIDA PROJECT'

The Florida project és una d'aquestes històries diferents, que de tant en tant sorgeixen al cinema, fent-se un foradet entre la resta. He llegit que el director,  Sean Baker, ja ha assolit un cert prestigi amb les seves pel·lícules anteriors, que no he vist.

Aquesta història, gairebé sense història, té la grapa de reflectir infants reals, a fregar de la marginació, immergits en aquesta pobresa ambiental que hem vist des de fa anys, en l'època del neorealisme o al cinema crític com el de Ken Loach. Diuen que per entendre el context has de conèixer els Estats Units però jo crec que el que explica és universal. Més d'una vegada, quan treballava de mestra, m'he sentit com aquest encarregat del motel, aquest pobre Bobby, encarnat per un excel·lent Willem Dafoe que ho diu tot sense dir res i que contempla amb compassió i tendresa aquests infants que acabarien amb la paciència d'un sant.

He constatat, impotent, com criatures espavilades havien caigut per atzar en families desestructurades, raretes, elles mateixes víctimes ja del sistema, incapaces de sortir del forat. He vist com, en algunes ocasions, la intervenció dels serveis socials era necessària però desvetllava una certa angoixa perquè no tothom és prou humà ni delicat quan entoma situacions difícils. Hi ha problemes que no tenen solució i en els quals tan sols es poden posar pedaços, potser molts d'aquests infants amb mala sort reeixiran, a la història hi ha casos de tota mena i, per sort, la vida no es regeix per dogmes matemàtics.

A la pel·lícula, al costat de l'acolorit i turístic món Disney, retrobem gent humil, que intenta sobreviure com pot, si és que pot. Obesos mal nodrits, famílies monoparentals o ni tan sols això, àvies que han de carregar amb els néts mig abandonats, i encara bo que existeixen aquests motels de subsistència, de mala mort, tot i que amb cambra de bany i pintats de coloraines. La gent sense habitatge va instal·lant-se de forma temporal en alguna habitació d'aquests estranys espais on es malviu, però les criatures tenen allà el seu propi món, un món lliure i feliç, ja que en ocasions la despreocupació familiar pot ser més positiva que no pas una sobreprotecció excessiva i pesadeta. 

Els infants de la pel·lícula són reals, es mouen per tot arreu fent trapelleries, bromes gruixudes, mengen de qualsevol manera i van amunt i avall sense traves, com si es trobessin al mig de la natura. La pel·lícula se centra sobretot en una nena, Monee, magnífica Brooklynn Prince, entremaliada i més lúcida del que es pugui pensar d'entrada, amb una estranya filosofia vital de subsistència, una mare jove i immadura que estima i que l'estima tot i que no sigui capaç d'entomar cap mena de responsabilitat seriosa. Som a l'estiu, no cal pensar com deu ser l'escolarització d'aquests infants en una altra època de l'any. 

Amb tota la misèria que embolcalla el context la gent és bona, entenen la situació de cadascú, s'ajuden quan cal i es barallen quan toca. Ningú no pega als infants, tot un mèrit considerant les situacions, i la intrusió d'un possible pederasta, tan lamentable i desgraciat com la resta, és aviat controlada i foragitada per aquest Bobby-àngel de la guarda qui, malgrat tot, no pot evitar el desastre que es veu venir. M'han vingut al cap històries semblants, com ara aquella mare alcohòlica de Hoy empieza todo, que acabava per suïcidar-se. Tot i que aquí no hi ha grans tragèdies ni desenllaços irreversibles.

Potser el final, pel meu gust, és massa simbòlic considerant que la pel·lícula és absolutament realista. Aquest paisatge urbà, tan americà, no es troba gaire lluny de les nostres àrees de lleure de colors xarons, d'aquests no-llocs comercials on la gent va i ve de forma compulsiva entre carreteres, autopistes, botigues amb galindaines inútils i criatures deixades de la mà de Déu, com deien abans, encara que tinguin, fins i tot, família. 

The Florida project té la gran virtut de fer denúncia social sense discursos ni adoctrinaments ni lectures polítiques, no recorre a la llagrimeta fàcil tot i que emocioni. En més d'una ocasió algun adult de per aquí segur que clavaria una bufa a aquestes criatures, no ens agradaria gens tenir-los a l'escala de casa ni a l'escola de les nostres criaturetes, siguem sincers, tot i que potser n'hem conegut i patit alguns. 

Intuïm que aquesta mare, gran Bria Vinaite, una penjada, no té remei, és així i li resultaria molt difícil trobar una sortida convencional als seus problemes. La nova pobresa, física i material, no és com la d'abans, però existeix, tot i que ens agradi obviar el tema o maquillar-lo amb teories educatives de tots colors, d'aquests colors que amaren amb el seu mal gust aquest món sense sortida o amb fugides enganyoses cap al castell de la Bella Dorment.

ELS INFANTS, EXCUSA I COARTADA

La gent de la generació barcelonina dels meus fills, que ara té criatures petites, conserva en el seu imaginari els records dels festivals de la infància, un invent interessant que es va iniciar a principis dels seixanta. Jo ja no era molt petita, aleshores, però tot i amb això recordo que hi anàvem, amb amigues, i potser enyoraven ja un passat proper que vèiem remot i irrecuperable, la mitificada i feble infantesa. I és que el festival, si ho recordeu, era (o és) de la infància i de la joventut.

Més d'una persona que hi ha anat enguany, amb els seus fills, m'ha explicat com l'ha decebut el festival. La memòria és enganyosa i potser ho recordem tot més gran i més bonic de com era, però hi ha un element objectiu, el preu. Entrar al Saló costa dotze euros, no hi ha diferència entre el preu que paguen els adults i el que paguen els infants, si tan sols hi vas a la tarda val nou euros i hi ha uns abonaments ridículs per grup familiar. Encara més, a l'interior hi ha nosequè de la Peppa Pig i per entrar allà has de pagar set cuques més. No recordo els preus de quan jo era mare jove però crec que no eren, ni de bon tros, tan exagerats.

Amb aquests preus, però, no s'han eliminat les cues, faltaria més. El que sí s'han eliminat són tot tipus d'uniformes, crec que s'han salvat els bombers, però aquelles motos de la guàrdia urbana que desvetllaven tantes emocions infantils ja no hi són. Avui hi ha una croada cívica en contra de qualsevol cos de seguretat que pugui generar vocacions militaristes en els infants del nostre temps i de les nostres circumstàncies. La guàrdia urbana muntava així mateix activitats interessants a l'entorn de les normes de circulació, que avui anirien molt bé, per exemple, per als ciclistes del futur.

També se n'aniran, gairebé segur, els dofins barcelonins del zoo, ningú sap on ni com. No s'han fet reformes en el seu espai i la solució és enviar-los a l'exili, pel que sembla. En el temps de l'alcalde Maragall es va parlar força del futur del zoo i de la possibilitat de fer un parc aquàtic en condicions, en algun indret de la ciutat o de les ciutats properes a Barcelona, però allò va quedar en aigua de figues i es van gastar diners en d'altres bestieses i faramalles.

Els zoològics estan mal vistos ara, tot i que ciutats ben modernes encara en tenen, malgrat que se n'hagi variat la funció. Algú, un etòleg, va comentar fa un temps de forma pública que tenir gossos en pisos petits era maltractament animal i de poc que no l'apedreguen, però tenir animals aquàtics, els quals, per cert, no cal esterilitzar ni castrar, en una relativa captivitat és pecat mortal, el mateix que tenir-ne als circs, els pocs circs que queden s'han hagut de reinventar. És curiós com s'ha aconseguit fer disminuir el nombre d'ocells engabiats mentre que els gossos i gats en captivitat augmenten de forma exponencial. 

Els gossos engabiats en pisos fan més angúnia que els gats captius, ja que aquests sempre semblen conservar una part del seu esperit lliure i salvatge, per més que me'ls humanitzin i castrin. En això dels animals caldria un debat a fons i no fer volar tants coloms, dels quals ja n'hi ha un excés, per cert, tot i que se n'eliminin de tant en tant de forma discreta i gairebé secreta. De vegades he comentat, en broma, que hi ha racisme zoològic i hi ha sempre qui se m'enfada. Però per què mereix menys respecte un escarbat que un gos, o un porc que una balena?

Ensinistrar animals està mal vist però ensinistrar criatures o adolescents encara no. A la Cavalcada dels Reis ja no hi ha animalons, gairebé ni cavalls. De vegades hi he vist una mena de camells de cartró, unes titelles horribles. Per cert, sembla que allò tan bonic de la guàrdia urbana a cavall també es troba en perill d'extinció. A veure si això de la parada de la Guàrdia Urbana, per la Mercè acabarà per ser un bell record, el mateix que la seva emblemàtica banda de música.

Un altre negoci en perill és el de les xurreries ambulants, l'ajuntament els posa moltes traves, no deixa que es traspassin si no és als fills i el seu nombre s'ha reduït exponencialment. Sembla que l'excusa és recuperar espai urbà. M'imagino que aixi podrem tenir més bicicletes circulant per tot arreu. No entenc que una activitat familiar, popular, modesta, emblemàtica, com això de la xurreria firaire, que podria generar llocs de treball i tot, desvetlli reticències, a no ser que un xurrero autònom no es consideri una mena d'empresari capitalista, qui sap. 

M'ha vingut al cap aquella pel·lícula de Frears, La camioneta, en la qual la iniciativa familiar de supervivència s'estavellava amb la burocràcia higienista vigent. A la fira de la Gran Via, afortunadament, encara podem trobar unes quantes barraquetes amb xurros, bunyols i la resta, potser que ens espavilem a fer-hi gasto, considerant que es troben en perill d'extinció.

El món dels humans em temo que no s'escaparà mai d'estar condicionat per dogmes, doctrines i hipocresies diverses. Allò que no ens plau no ha de plaure ningú, i a l'inrevés. I quan manen els dogmàtics, d'alguna manera, brutal o subtil, ens imposen les seves creences. El dolent sembla que no és pas com es tracta, per exemple, els animals, sinó que allò es vegi i es converteixi en espectacle, tot i que això de l'espectacle seria matisable. 

Per a tota mena de coses es recorre al tema educatiu i a l'excusa de les criatures. En això dels animals s'han muntat granges que són com reserves índies, on les gallines, les vaques i els conills viuen en una relativa llibertat però a ningú no se li acudiria potar-los a un escorxador industrial de visita cultural. Una anàlisi aprofundida i crítica d'aquests indrets educatius amb bestioles pot resultar molt inquietant.

Les criatures fan més pena que els adults o els vells i reben, en teoria, més suport, més protecció i més missatges educatius de tota mena amb els quals se suposa que els farem bons i responsables. De fet, es magnifica en excés, el valor de l'escola i es magnifica i idealitza  la infantesa, pero sovint no se la respecta, altrament les cues que han de fer les criatures a llocs com el festival, per accedir a un entreteniment que no és res de l'altre món, s'haurien eliminat. 

A la Plaça de Catalunya hi ha aquests dies una fira solidària i entreteniments interessants i gratuïts però de les cues no se n'escapa ningú, al menys en determinades hores del dia. Una altra manca de respecte evident és la permissivitat a l'entorn de la publicitat dirigida a les criatures, sembla que inevitable. Tampoc no m'agrada gens que facin opinar criatures per la tele, sobre política, art, civisme o el que sigui, quan encara no tenen el criteri format per molta gràcia que facin i molt bé que s'expliquin. Ningú no té manies a l'hora de dur les criatures a manifestacions multitudinàries sobre allò que creu i que creu que és el que s'ha de creure, i potser el món no pot ser d'una altra manera, què hi farem.

Quan ets pare o mare, si ets normal o creus ser-ho, fas moltes coses pels teus fills, grans sacrificis i sacrificis absurds, com ara hores de cua per tal que puguin fer alguna cosa que desitgen. Per això pots arribar a pagar un preu exagerat per entrar a aquest festival o a veure una obra de teatre infumable i atrotinada muntada per a infants avorrits en època nadalenca. O gastar molts calerons, si els tens, en regals horribles, de moda, lligats sovint a promocions dels mitjans, tots som humans. 

El Festival de la Infància ha passat per molts alts i baixos, ara fa anys que no hi vaig però hi he anat força. Hi passàvem tot un dia, algunes cases comercials et donaven cosetes, barrets, bossetes, bolígrafs. Ara, a més a més del preu excessiu de l'entrada, crec que no et donen ni les gràcies. També m'han explicat que s'han reduït o eliminat moltes activitats en les quals els infants pintaven o dibuixaven una estona.

Alguns anys, a l'inici de la democràcia, crec que la presidenta -una llista de les persones que han ostentat aquest càrrec o algun de semblant, en relació al festival, dóna moltes pistes per a esbrinar com van les coses- va ser Marta Ferrusola, aleshores crec que encara alguns fills de Jordi Pujol eren relativament petits. Va explicar, per la ràdio i per la tele, que s'havien eliminat les cues d'una vegada, una xacra del festival. Però res de res, aquell any les cues van minvar una mica però després van tornar a ser com sempre. La mateixa dama va sortir pels mitjans molt contenta d'haver portat els fills petits als festivals de teatre dominicals del Romea, al cap de pocs anys aquells festivals van desaparèixer sense poder arribar al quart de segle. De vegades m'agradaria tenir menys memòria per a segons què, la veritat.

Jo crec que el Festival va començar a decandir-se quan els Reis d'Orient van deixar d'anar a clausurar-lo, en acabar la Cavalcada, encara no sé ben bé el perquè. Hi ha molts misteris que no he pogut esbrinar, sobre el passat. Admeto que en algunes ocasions vaig sortir decebuda, ja en aquells anys en què jo era mare jove, del Festival. Però hi tornàvem, és clar. Ara també hi tornen els nostres fills i veurem com evoluciona. 

Potser la croada política bonista acabarà per fer minvar els seus plantejaments i els qui manen es dedicaran a coses serioses, com ara evitar que hagis de passejar per les voreres esquivant ciclistes apressats i incontrolats. Ja veig que m'he de resignar a haver de viure, com deia ahir, en l'enredada perpètua, sigui del signe que sigui. Resistiré, com canta -i resisteix- el Dúo Dinámico.

Avui que hi ha tanta queixa sobre un munt de coses sembla que no n'hi ha gaires a l'entorn dels preus del Festival. Amb això dels diners cadascú té les seves dèries. I això que per a una família de quatre membres la cosa resulta careta. És clar que tampoc no cal anar-hi i que les criatures es distreuen amb moltes coses, sobretot, avui, no ens enganyem, amb la tauleta, que per ells és una joguina més i no pas un estri del dimoni, com ho van ser la ràdio, la tele o la play en el seu moment.

Pel que fa a les cues, crec que tenen un factor crida i que en ocasions fins i tot els adults pensem que haver accedit on fos després de fer una llarga cua té un mèrit afegit, els indrets més visitats de la ciutat són aquells on hi ha més cues (i sovint amb el preu de l'entrada més car) i llocs interessants (i barats) sense cues fan molts badalls. Les parades del mercat amb més gent atreuen gent, més enllà de la qualitat dels productes, és una mica allo de la moral del sacrifici, que encara cueja. O gregarisme irreversible, qui sap.

EL NEN PERDUT

Les coses que passen no ens afecten sempre de la mateixa manera. Si la meva néta no tingués tres anys i no hagués anat a passar també el Cap d'Any amb els pares i uns seus amics a una casa rural potser la desaparició d'aquesta criatura, feliçment resolta malgrat l'ensurt terrible de la família i la por que pot haver passat ell mateix durant la nit, no m'hauria trasbalsat tant. 

No és tan estrany que un infant es perdi però afortunadament ben pocs casos de pèrdua temporal de canalla acaben malament. Jo m'havia perdut un parell de vegades als tres o quatre anys, en una ocasió va ser als Encants, a Sant Antoni, mentre la mare comprava en una parada. L'altre vegada va ser també pel barri, en tinc un  record emboirat però sé que una senyora gran em va preguntar on vivia tot i que ben aviat la meva mare em va recuperar. A casa t'ensenyaven de ben petit a memoritzar la teva adreça, pel que pogués passar. Però també t'ensenyaven a malfiar-te dels desconeguts, cosa que et posava en un dilema a l'hora de demanar ajuda. Els altaveus de llocs com l'antiga fira de mostres o d'altres indrets on convergeix molta gent, com ara magatzems, avisaven sovint d'infants que s'havien despistat, diria que ara no passa tant sovint.

Una  vegada, al càmping, jo no trobava la meva filla que també devia tenir una edat així, tres, quatre anyets. Unes nenes amigues més grandetes l'havien fet pujar a la seva caravana, aviat es va solucionar el misteri però vaig passar uns minuts que se'm van fer eterns. La por de no saber què pot haver passat és superior a la de saber què ha passat alguna cosa, em temo, tot i que en el primer cas durant un temps pot restar una esperança.

Els problemes i delictes relacionats amb criatures afecten molt més que no pas els que es relacionen amb gent gran, potser ha de ser així però ahir, per desgràcia, vaig poder escoltar uns comentaris absolutament grollers i desafortunats sobre aquestes pobres àvies del geriàtric les quals durant la nit de Nadal van patir abusos i maltractaments per part d'algú que semblava normal, un home jove del qual s'han donat molt poques explicacions. 

De fet, una cosa sembla clara, l'home devia estar sol i sense testimonis. Un fet tan horrible no ha generat grans protestes per part de la societat civil. No és la primera vegada, que una residència de gent gran té problemes estranys, a  Olot hi va haver crims en sèrie i van trigar en ser detectats tot i que alguna iaia va avisar la família del tema però, és clar, quan perds la xaveta dius coses estranyes i la vellesa té aquestes servituds irreversibles i les parets et fan veure joanets, que deien abans. 

Vaig tenir la meva mare en un centre durant uns mesos abans de morir, hi anava cada tarda quan plegava de la feina i quan marxava per la  nit de vegades no veies ningú, sobretot en un espai de temps mort comprès entre l'acabament d'un torn i l'inici de l'altra. En una ocasió, amb una amiga que tenia la germana a la mateixa habitació, vam patir una situació complicada quan un malalt que tenia una certa mobilitat volia escapar-se aprofitant la nostra sortida. Al final vam poder trobar un conserge, el fet és que aquesta persona ja s'havia escapat en més d'una ocasió tot i que la porta s'obria amb un codi especial. En general la tasca que feien els empleats era admirable i la majoria devien cobrar poquet, tot s'ha de dir, també recordo un intent de vaga i unes protestes per part dels auxiliars.

El tema de la gent gran és complicat, com ho és la cura de les persones amb problemes mentals, fa falta molt de personal per tenir-ne cura en condicions i és una feina feixuga, moltes vegades desenvolupada per persones que provenen de la immigració, no sé pas què faríem sense ells. La llei de la dependència ja hem vist com va acabar, són aquests temes dels quals te n'adones quan t'hi trobes, com tants altres. Mentre estem bé i els nostres estan bé no som conscients dels móns que ens envolten i que en algun moment ens poden afectar de forma directa. 

Em va molestar molt, fa anys, un comentari del senyor Pujol, aleshores venerat president, davant del cas d'una residència d'avis on es va detectar una gran deixadesa, ell deia que els primers responsables eren els de la família, que n'havien de tenir cura. Vaig pensar que segurament ell no es trobava amb aquells problemes, altrament no hauria pogut fer la feina que feia, és clar, si es dedicava als bolquers i les visites diàries, els passeigs lents i a l'administració d'aliments i medicació als seus pares o sogres. Amb diners tot té solució. No em va agradar, sobretot, el to, aquell to de sobrat amb el qual semblava que et renyava en la distància televisiva, com si fos un mossèn dels temps foscos.

Pel que fa a les criatures, quan jo era petita, a les emissions de discos sol·licitats posaven sovint una cançó andalusa sobre un nen que es perd durant el carnaval, la mare està desesperada i al final un home li porta a casa. Quan jo era joveneta ens fumíem molt d'aquella lletra i de les seves rimes i vocabulari però crec que per a les dones amb fills petits devia ser un tema amb el qual s'identificaven força i la cobla evocava segurament una situació ben habitual. Potser l'èxit de la cançó, en aquell espai musical de la meva infantesa, tenia com a motiu de la sol·licitud algun cas paral·lel:

Un domingo de piñata
Un niñito se perdió
Cuando en la calle jugaba
Vestidito de pierrot

La madre desesperada
Lo busca como una loca
Corre y grita de repente
Y con su nombre en la boca
Va preguntando a la gente:

¿Por aquí no han visto un niño
Con cinco años en flor?
Tan limpio como el armiño
Y el pelo rubio de sol

Es mi hijo y se ha perdido
Mirarme de dolor rota
Y el corazón sin latido
Me va sangrando en la boca

Por el barrio lo buscaron
Pero nadie lo encontró
Iba la noche avanzando
Y aumentando su dolor

La madre tan afligida
No encuentra remedio humano
Cuando llaman a la puerta
Y un buen hombre se presenta
Con el niño de la mano.

¡Ya mi niño apareció!
Mira mi emoción sin freno,
¡Ya mi niño apareció!
Y hasta el Ángel de la Guarda
Está velando su sueño
Y nunca lo desampara.

Per més que vigilem els infants i fem un seguiment dels nostres avis i tinguem prudència i la resta, el risc sempre existeix i no el podem controlar mai del tot. Per això el sentiment de culpa és injust i absurd però terrible i inevitable. Avui hi ha una mena de sobreprotecció malaltissa a l'entorn de la gent menuda però no hi ha res que ens asseguri la desaparició del risc, amb el qual hem de conviure. Abans ens deixaven fer coses que avui semblarien barbaritats però gaudíem d'un grau de llibertat molt interessant, en general, els nois més que les noies, és clar. Aviat anaves sola a escola, a comprar, jugaves al carrer i al camp i tot era molt diferent. També hi havia graus diferent de llibertat segons el tipus de família però no sempre els més deixats de la mà de Déu tenien més problemas que els controlats de forma més seriosa per part de pares, mares i iaios.

INFANTS, TEORIES I EVOCACIONS HISTÒRIQUES

Mentre cercava informació sobre Pura Montoro, amb qui m'he ensopegat per tot un seguit de casualitats diverses, he trobat a la premsa de principis del segle XX una notícia que no era, aleshores, cap novetat: a Barcelona s'havia recollit i portat a una institució una nena molt petita, la mare de la qual l'havia venuda a una captaire per diners. És ben sabut que els infants desvetllen la tendresa de la gent, diuen que ja es troba en el pla biològic general que les cries ens resultin entranyables per tal que hi hagi tirada a protegir-les. Ahir mateix vam poder contemplar amb uns amics un gatet petit, en un racó del poble on hi sovintegen els gats, i tots ens vam entendrir.

Quan es parla de problemes socials sovint es fa referència a les mancances que pateixen els infants, mancances que de vegades, contemplades en una perspectiva temporal i geogràfica, semblen de ben poca volada. Els crims en àmbits familiars esgarrifen molt més quan hi ha criatures petites pel mig i darrerament n'hem conegut alguns horribles a través de la crònica negra i no pas en contextos de pobresa o misèria, per cert. Crec que un infant que visqui en un mitjà de pobresa pot ser feliç si es troba, per atzar, en el si d'una família que s'estima i que sap gaudir dels bons moments, encara que siguin pocs i breus. En general es pensa, avui, que per això de tenir una bona infantesa cal tenir un cert nivell de benestar però he conegut casos que esberlarien aquesta teoria, com tantes altres.

Per sort molts aspectes de la infantesa s'obliden o es refan a mida o es reinventen. Per això mai no podem aplicar a l'educació dels fills la nostra experiència. També compta el tarannà de cadascú, les coses es viuen de moltes maneres, segons qui les experimenta. Fa uns dies escoltava un pedagog d'una certa categoria explicant amb cert orgull com havia aplicat a la seva filla, de petita, el mètode inventat per un doctor que de jove cantava folk, un mètode que trobo cruel i absurd i que el doctor mateix, amb els anys i les crítiques, ha intentat matisar tot i que ja ha venut molts llibres sobre el tema. Per sort la filla del pedagog segurament ha oblidat les ploralles que l'experiment metodològic somnífer  li va costar. L'aplicació de mètodes educatius com si fossin dogmes és un perill públic i s'hauria d'anar molt amb compte amb aquestes teories.

La infantesa és una etapa complexa, depens per a tot dels adults i no tens perspectiva vital. Una amiga que havia patit a casa seva discussions gruixudes dels pares m'explicava que quan anava a jugar a una altra llar pensava que en algun moment tots es posarien a cridar i a agredir-se. No és cert que els infants maltractats siguin maltractadors, al menys no pas sempre, de vegades passa ben bé a l'inrevés i fins i tot hi ha maltractadors que a casa seva havien experimentat amor i afecte i vist allò que en diuen bons exemples.

En la història ens trobem amb infants que podien haver tingut una bona vida i no la van tenir a causa de comptar amb uns pares benestants però irresponsables, cruels o egoistes. Avui escoltava per la ràdio una semblança de Lord Byron, un personatge el qual més enllà del tema literari em resulta molt desagradable malgrat el seu rostre d'angelet. Byron va dir que es cuidaria d'una de les seves filles il·legítimes, Allegra, que havia tingut amb Claire Clairmont, però se'n va desfer i la va enviar a un fred convent on la nena, que es veu que era bonica i intel·ligent, va morir als cinc anys. Claire tenia els seus defectes però no volia lliurar la nena al pare i va intentar recollir-la, sense èxit. No va perdonar a Byron la mort d'Allegra de la qual el feia, amb raó, responsable.

Un cas semblant va ser el de la nena de la complicada filla de George Sand. Era una criatura molt estimada per l'àvia, la qual n'havia tingut cura en moltes ocasions i que el pare va aconseguir arrabassar per enviar-la a una institució religiosa on també va morir de petita. En aquella època els tribunals donaven prioritat al pare abans que a  la mare. En tot cas l'escriptora va sentir molt aquella mort absurda i l'abandonament de la petita a qui estimava moltíssim.

Rousseau, que tant escrivia sobre educació, enviava tots els fills, que va tenir amb una serventa, a l'hospici, una solució que li semblava molt adient per tal de no tenir feina ni despeses. Si pensem en com devien ser els hospicis i els convents i els internats religiosos d'aquell temps, fins i tot els de pagament, aquests fets fan esgarrifar ja que eren casos en els quals no hi ha excusa pel tema de les mancances econòmiques.

La segona dona de Verdi, Giuseppina Strepponi, quan va legalitzar la seva relació amb el músic va enviar dos fills del pecat que havia tingut amb un tenor, Napoleone Moriani, un nen i una nena, a la caritat pública. Poca cosa es va saber d'aquestes dues criatures després. La Strepponi tenia una mena de fixació amb el tema de la puresa i el seu passat, no va aconseguir donar fills al músic i van adoptar una neboda de Verdi, Filomena, a la qual li va tocar la loteria. 

El dia del casament de la noia Strepponi escriu sobre la felicitat conjugal i la puresa en uns termes que avui fan certa angúnia quan es pensa en aquells dos fills amagats. És possible que alguna ajuda els facilités però de forma gasiva i secreta. També Verdi queda malparat en aquesta història, de fet durant anys va tenir una mena de mania a les dones pecadores fins que es va ajuntar amb la Strepponi i la va perdonar. Segons expliquen per això és tan amable amb la protagonista de La Traviatta, tot i que la redimeixi la mort, com sol passar en aquestes històries, convencionals en el fons.

Un cas molt lamentable és el de l'escriptor Michel del Castillo, el qual per abandonament patern en èpoques difícils va acabat a l'horrible Asil Durán, experiència que li va provocar un gran ressentiment i que reflecteix al llibre Tanguy. Després va anar a parar a Úbeda, a una escola de jesuïtes on el van tractar molt millor però a la qual dedica molt menys espai en el seu llibre. Fa uns dies van emetre un reportatge terrible sobre institucions religioses de postguerra i sense que serveixi d'excusa per a res he de dir que hi havia llocs i persones molt diferents i que sembla que hi ha més interès en remarcar més aviat l'horror que la pietat, he conegut gent d'aquella època que van viure experiències de tota mena.

Fa poc vaig escoltar la trista experiència de dues germanetes que van patir una infantesa terrible, d'abandonament i irresponsabilitat constant per part d'uns pares hippies, d'aquells que tantes teories sobre l'amor universal proclamaven. I encara sort que eren dues, tenir germans en aquests casos forneix un cert suport generacional que no existeix en el cas de infants que creixen en absoluta solitud. Conec també el cas de quatre germanes que van aconseguir establir entre elles una gran complicitat i col·laboració des de petites, en una família complicada i amb greus mancances de tot tipus.  Penso que tampoc les coses les viuen igual els nois que les noies, per molts motius lligats a la biologia.

La vida és atzar i casualitat, caus on caus i t'ensopegues amb qui t'ensopegues, a més a més de la genètica i el temperament, que et venen sovint marcats d'entrada. Tampoc no cal idealitzar en excés la infantesa, a les escoles es perceben relacions entre els infants, fins i tot entre els més petitons i bufons, que ja evoquen les dels adults, dependències, abusos, enveges, crueltats... De vegades es pateix més a l'escola, a causa de la relació amb els companys i companyes, que no pas a la llar o a través de la relació amb els adults. Hem idealitzat en excés l'educació i s'han bastit teories amb tants forats que si fóssim sincers i capaços d'entomar una realitat difícil i complexa defugiríem aviat per errònies, incompletes i falses. Quan els pedagogs i els metges pontifiquen, tremolo.

DE LA FRAGILITAT DE LA INFANTESA

La infantesa és un període de la vida estrany i atzarós. La nostra vida en aquesta etapa depèn absolutament dels adults amb els quals vols quedar bé, que t'estimin i tinguin cura de tu. Malauradament la vida és injusta i cadascú cau on cau per casualitat i genètica. Els poders públics i els interessos privats tenen una gran tendència a instrumentalitzar la infantesa, aquests locos bajitos que tan bé va definir, en castellà, Serrat. Com que la memòria és traïdora sovint evoquem la nostra infantesa de forma parcial i condicionada a moltes circumstàncies. La novel·lística seriosa és plena d'imatges d'infants amb vides difícils i també d'infants que estimen i admiren la família amb tendresa i que de grans s'assabenten, per exemple, que el seu pare era un feixista, un estalinista, un estafador, un faldiller. I és que sovint la vida familiar té poc a veure amb la vida política i social. I fins i tot a l'inrevés, persones generoses, lluitadores, estimades i valorades per la comunitat, han estat pares absents, indiferents, pocasoltes, egoïstes, cruels... Com aigua en un cistell la realitat s'escapa de qualsevol explicació raonada.

Els infants desvetllen tendresa quan són petits, no pas a tothom car també han estat i estan a molts llocs i llars explotats i maltractats, però la nostra societat ben peixada s'aprofita molt del tema infantil per vendre, reivindicar, desvetllar consciències i gratar butxaques. Ho saben fins i tot els captaires, fa pocs anys era freqüent veure gent que demanava amb criatures a coll fins que l'ajuntament va fer-hi alguna cosa. Sembla que aleshores molts d'aquestes persones que demanen van recórrer als gossos. L'exhibició d'allò que abans en deien esguerrats és una altra constant, encara vigent, car la contemplació del panorama captaire actual pel centre turístic de la gran Barcelona de disseny no és gaire diferent del que pintava Pérez Galdós a les seves novel·les.

Es diu sovint darrerament que molts infants estan mal alimentats a casa nostra, no sé amb quins paràmetres es compara però em temo que es fa a nivell del món occidental i no del món mundial. Sempre s'incideix en això dels infants, l'infant mal alimentat m'imagino que deu tenir una família mal alimentada, uns avis mal cuidats, però sempre es centralitza el problema en les criatures, té més ganxo. Es parla sovint de traumes infantils  però el cert és que tampoc allò  que es viu durant la infantesa no marca per sempre ni de forma definitiva l'esdevenidor ni la maduresa, per sort. A l'escola durant tants anys he vist de tot, pares rarets amb fills excel·lents i famílies magnífiques amb ovelles negres de categoria. Però com que això no respon als esquemes pedagògics habituals no es té en compte. No és cert que l'infant maltractat maltractará ni que aquell ben cuidat i aviciat no ho farà, hi ha de tot a tot arreu i a totes les classes socials encara que sigui ben cert allò de què las penas con pan, son menos.

També existeix un fort component genètic que fins fa quatre dies es menystenia i ara s'admet amb matisacions. Un altre tema és això de les bones i males escoles, fa vessar molta tinta quan jo diria que avui la gran majoria de les nostres escoles estan prou bé. Moltes vegades la tria d'escola respon a prejudicis classistes dels grans: que no vagin amb pobres, amb immigrants, amb gent que no és com nosaltres. Molts grans estafadors de categoria, dels nostres temps, han assistit a escoles les quals en teoria són boníssimes, de la part alta i fina i amb un ideari d'allò més guay i ja veieu com han sortit. Fa uns dies una amiga em comentava que una coneguda seva no entenia ni s'acabava de creure tot això de la família Pujol i d'altres personatges del país, ja que aquests havien estat escoltes i havien anat a escoles catalanes d'allò més excel·lents. Si es considera el gran nombre de polítics nostrats que provenen d'aquell món tan mitificat, ple de muntanyes venerades i generositats a dojo, hauríem de viure en el millor dels móns, al menys pel que fa al tema dels poders públics de proximitat. Però el miratge centrat en el fet que serem segons com ens eduquin encara rutlla car es basa en la fragilitat amb la qual necessitem creure que controlem les nostres vides i que podem preveure i controlar tots els riscos.

El fet és que els infants nostres ens preocupen però la gran quantitat de nens i, encara més, de nenes, sense futur o en condicions molt dolentes, que viuen i creixen al planeta, no sembla pas que treguin la son a ningú i en tot cas també la valoració de la misèria i la tragèdia va lligada a ideologies, a allò que veiem o no veiem pels mitjans de comunicació, a condicionaments polítics. Els infants semblen de vegades joguines dels grans ben peixats, a l'entorn de la maternitat i la paternitat s'han establert grans negocis per combatre l'esterilitat i em temo que també per fomentar aquestes adopcions internacionals que proliferen com bolets. Sembla encara que no tenir fills sigui una mena de greuge comparatiu i en el fons això respon a interessos i dèries dels adults, a l'infant està per veure si li fem cap bé portant-lo al món o portant-lo al nostre món. Tot és relatiu.

Als infants els fem participar sense manies dels nostres déus i les nostres creences. Ens fa angúnia quan veiem que es porta infants a manifestacions de dretes, per exemple, en contra de l'avortament, però ens sembla del tot normal portar-los a compartir els nostres crits i banderes quan toca. Se suposa encara que allò que es viu de petit conforma un pòsit positiu però això no és així i de vegades és ben bé al contrari. Em fa molta angúnia veure com a les manifestacions recents, a través de la tele, s'interroga als infants sobre temes ideològics i patriòtics, encara més quan algú m'assegura que totes les mogudes reivindicatives es fan pels nostres fills i néts. Segur que això devien dir en el temps de la república i ja sabem com van acabar els fills i néts, al menys la majoria. 

És fàcil sentir tendresa, amor i devoció pels infants petits, fàcil i natural. Ja és més difícil entomar adolescències, fracassos, errors, potser decepcions car en els fills  i en els alumnes hi posem moltes esperances vanes i objectius exagerats. De la mateixa manera que a casa volien que m'acabés la sopa perquè durant la primera postguerra es passava molta gana o a molts països llunyans els infants no menjaven prou es vol que els infants i joves aprofitin els estudis si nosaltres no vam poder estudiar. Però els infants creixen, són unes persones diferents que viuen en un món diferent i que viuran en un món imprevisible. Ahir, per televisió, es queixaven uns pares i mares del fet que els fills i filles d'una escola, de forma provisional, hagi d'anar a dinar a un institut proper que està a dos-cents metres, sotmesos a les inclemències del temps. Als qui ja tenim uns anyets i hem vist de tot i havíem escoltat històries terribles sobre les infanteses dels nostres pares i avis aquestes francesilles ens desesperen una mica. 

No es tenen manies a l'hora d'amollar per la tele publicitat dirigida als infants, fa anys es va parlar sobre suprimir-la però res de res i així que s'acosti Nadal la cosa anirà a més i més. Els infants no poden treballar, en la nostra societat, però això no és general, ho poden fer al cinema, en el camp de la moda, en la publicitat, poden cantar i exhibir-se per la tele, passar hores i hores tocant el violí, jugant al futbol. No han d'anar a escoles discriminatòries, excepció feta de si són bons per jugar a futbol, aleshores la cosa canvia i molt. Segons com existeixen un munt de traves a l'hora d'oferir imatges de menors però en canvi en el cas, per exemple, de manifestacions multitudinàries, surten nens i nenes per tot arreu, sense cap mena de condicionant i a tothom li sembla normal. Ens movem entre contradiccions i hi ha coses que la nostra societat veu bé i normals i d'altres que escandalitzen i això va segons tendències, modes i valors vigents.

L'educació no pot ser neutral ni ho serà mai per més que ens hi esforcem. Fins i tot l'estètica resta sotmesa a la dictadura dels adults, jo crec que els nostres infants escolaritzats tindran un empatx de Miró, de Gaudí, per exemple. Però, ai, tots creixem i superem de grat o per força l'etapa infantil que, si va ser normaleta, tindrem tendència a idealitzar perquè el món de les criatures té components de màgia i irrealitat que no podem defugir. En el món escolar, mirat més enllà de la poesia, es repeteixen però tots els components del món adult, hi ha l'espavilat que sap quedar bé amb la mestra, l'explotador del company, el cruel i el bona fe, el tímid i l'incomprès, el carismàtic i el set-ciències. El món dels nens és encara molt diferent del de les nenes, ens agradi o no i potser ja ens hem resignat que sigui així, en el qual també compta allò de si ets maca o lletja, grassa o prima, saberuda o toixa per a la vida pràctica. 

Es pateix molt de petit, fins i tot si comptes amb suport familiar, l'escola és un món complicat, de vegades ni tan sols els adults no copsen les angoixes infantils i potser és millor així car en ocasions l'intervencionisme dels grans encara complica més les coses. Viure i créixer no és gens fàcil. Sobre la infantesa continuarem fent volar coloms i els qui manen continuaran elaborant plans d'estudi diversos per acabar fent el mateix de sempre a les escoles i fent-ho malament, com sempre. Les teories pedagògiques, en general, les elabora gairebé sempre gent que no treballa en directe amb els infants o que ja no es recorda de quan ho va fer  i es venen com a dogmes, segueixen tendències i conformen ideologies. On s'havia dit blanc es pot dir negre i ningú recorda quan es deia blanc. Com deia l'admirat professor Llopis de l'Escola Normal del meu temps, los niños 'a pesar de todo', aprenden. Aprenen i creixen i són imprevisibles com és imprevisible el seu futur. Un altre tema és l'elaboració didàctica dels temes infantils que fem els adults de forma sovint ben poc acurada i gens seriosa. Però una de les coses que em produeix més urticària senil és quan escolto gent grandeta justificar determinats actes explicant que ho fa pels fills, pel futur de la societat, per etèries realitats indemostrables en nom de les quals s'han fet molts disbarats ja que l'infern és empedrat de bones intencions.

ELS NOSTRES INFANTS I ELS DELS ALTRES

Un dels temes socials que desvetllen més sensibilitats, protestes i comentaris diversos és el dels infants. En aquest tema controvertit de l'alimentació no s'ha parlat en cap moment a fons de sectors socials mal alimentats sinó d'infants desnodrits, en particular. Les escoles són un tema recurrent amb èxit assegurat, fa molts anys que escolto com s'enlaira la bandera de la infantesa per protestar de qualsevol mancança en el sector, de vegades mancances molt inflades i exagerades. Un fet violent que té com a víctima una criatura desvetlla molta més inquietud i refús que no pas un fet violent protagonitzat i patit per vells, això ha fet que en ocasions d'assassins en sèrie es trigués en admetre que quan els estossinats eren avis es tractava de morts no naturals. 

És clar que aquests infants sempre són els nostres. Tot i que també quan sorgeix una guerra mediàtica, que en són poques, les imatges d'infants morts, malalts, afamats o ferits colpeixen l'opinió pública, ja va passar durant la nostra guerra i ha passat ara i passarà en el futur. Com en tantes coses, el que no es veu, no es ven. Sabem que a l'Àfrica hi ha molts infants realment desnodrits, maltractats, violats o obligats a matar o que a un gran nombre de països les nenes són obligades a casaments prematurs, a prostituir-se i a coses pitjors però fins que no surt a la llum dels diaris i, sobretot de les televisions, un cas individual, greu, l'opinió pública no es commociona. Determinades protestes en contra de guerres promogudes per alguns sectors socials tan sols s'activen quan pel mig hi ha els americans, amb això de Síria ja m'han arribat algunes proclames i recordo que a escola tan sols es van treballar els temes a fons en ocasió de la guerra del Golf i la de l'Irak. Bé, una mica amb el tema de l'antiga Iugoslàvia, però va ser de forma tardana i una mica vergonyant.

Entenc que la gent porti els fills a les manifestacions multitudinàries, ho entenc però no ho comparteixo a fons ni crec que sigui del tot adient. Hi ha grans protestes quan la gent de dretes s'endu les criatures a una moguda antiavortista o espanyolista però quan van a trobades mulltitudinàries les idees de les quals compartim a fons, de forma incondicional, ho trobem bonic, gairebé obligatori i educatiu. Aquesta Diada, i no és l'única vegada, la gent de la televisió ha preguntat sovint a nens i nenes assistents a l'acte, la seva opinió. He pogut veure diferents filmacions en les quals s'entrevistava criatures molt petites. Em fa molta angúnia veure un nen o nena de vuit, nou, deu o onze anys recitant com un llorito allò que sent a casa, cosa absolutament natural, per altra banda.

De vegades un empatx ideològic quan som petits ens produeix amb els anys un efecte contrari al desitjat, caldria tenir-ho en compte. En tot cas, crec que mai s'hauria de recórrer a aquestes opinions de forma televisiva i mediàtica. De petit no pots triar, penses i actues com et  demanen els adults, per a tot depens d'ells però no és estrany comprovar com de gran sovint vas matisant allò que havies après i viscut, fins i tot en el cas que els records et desvetllin tendresa, cosa molt natural. Aquest gran suposat respecte a la imatge dels infants que ha propiciat que a les escoles haguéssim d'anar amb una cura extraordinària a l'hora de retratar-los en actes col·lectius, a les aules, on fos, no existeix en el món de la televisió, de les sortides col·lectives a actes lúdics o reivindicatius, pel que sembla.

Els infants són molt manipulables, com és lògic. Avui són entre nosaltres un bé escàs i es prioritzen per davant dels adults, no sempre ha estat així, com podem comprovar en la literatura popular, amb dites com allò de quan siguis gran menjaràs ous o els nens no parlen fins que les gallines fan pipí. Però hi ha moltes esberles, en aquesta priorització i protecció del seu sector de població. Per exemple, durant molt de temps s'ha parlat de limitar o suprimir la publicitat dirigida a aquest sector de població però no ens n'hem sortit. Menges, joguines, llibres, tot s'hi val. I tornaran Nadal i Reis i tornarem a patir la difusió del consum dirigit a les criatures. 

Es demana un gran respecte per a ells però en la realitat són un sector consumista important, consumista d'idees, d'objectes, de música, de televisió. Els nostres infants no poden treballar fins que són grandets però sí que ho poden fer al cinema, en publicitat, en el món de determinada música. Als noiets que despunten en l'esport se'ls abdueix a un món de trumfos en el qual  només suren quatre i encara, precisament fa uns dies escoltava per la ràdio un programa sobre el tema i com els voltors a la recerca de figures del futur viatgen per tot arreu cercant aquesta estrella possible. En el món de la música de categoria ja sabem que un bon violinista ha de començar de ben petit i això no ens sembla gens estrany, encara. Com en el món de l'esport, després tan sols resulten visibles els qui han triomfat i el miratge continua. Encara més, les escoles on separen nois i noies estan mal vistes, excepció feta de les esportives.

En els infants projectem les nostres frustracions, les nostres esperances, les nostres dèries i els nostres desitjos. Per això encara es creu que una bona escola, terme també molt eteri i confús, els amollarà més recursos per a reeixir en un món ple d'ensopegades i traïdories. Un exemple és la mania persecutòria de molts pares i mares que refusen escoles amb un grau alt d'immigració, perquè fan baixar el nivell, quan hauria de ser ben bé a l'inrevés, un món escolar globalitzat és molt més educatiu que un món de catalanets de classe mitjana fins i tot en el cas hipotètic que es trigui una mica més en aprendre les taules de multiplicar. Moltes coses les anem veient amb els anys, jo mateixa de més joveneta no pensava ben bé així i, en tot cas, molts aspectes de la vida i el món que veiem d'una manera determinada, així que la realitat immediata toca als nostres fills els veiem d'una altra i fem tot allò que crèiem que no faríem mai i potser ha de ser d'aquesta manera. 

Tot això m'ha vingut al cap mirant fotografies i filmacions sobre la Via Catalana, en la qual potser ben bé una tercera part d'assistents eren infants i adolescents, alguns dels quals han aconseguit alguns segons d'immortalitat gràcies a les càmares de televisió i han pogut expressar la seva opinió infantil, ingènua i, no ens enganyem, lligada a allò que creuen i senten els seus pares, oncles, avis i la resta.  Si hi ha alguna cosa que sempre és susceptible de fracàs és l'educació, tant l'escolar i normativa com la sentimental. La vida passa, ens fem grans, sabem que els nostres pares eren humans i no pas perfectes i entomem la realitat segons el moment que ens toca viure, ben diferent del dels adults de la nostra època de menuts. 

Recordo una monja de l'escola que repetia sovint una frase que avui em sembla també una mica innocent, des de la mirada agnòstica i gairebé atea del meu present, però que és bonica i poètica: els infants mostren que Déu no ha perdut encara l'esperança en els homes (i les dones, afegeixo). També Sant Pau va escriure, crec que als Corintis allò de quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. És aquesta una carta molt bonica, sobre l'amor i tot això, però Sant Pau, quan ja no era un infant, també en va dir de molt gruixudes, per exemple, sobre les dones i el seu paper social a les comunitats. Però és cert que de grans no som com quan érem infants i fins i tot ens recordem erròniament de forma amable i idealitzada, això si hem gaudit d'una infantesa normaleta, és clar. Aquestes citacions em mostren el que dic, alguna empremta m'ha quedat d'aquella infantesa immergida en el catolicisme de l'època, però també m'he tornat molt descreguda i escèptica gràcies a aquell excés ideològic. Caldria pensar-hi. Pel que fa a les manifestacions multitudinàries farcides de tantes criatures i gent molt jove, m'agradaria que es reflectís el percentatge de persones que no votarien encara, i que es comptabilitzen en l'assistència. És clar que aquestes xifres són un altre camp de batalla mediàtic i ideològic. Ja he parlat en més d'una ocasió d'aquests temes numèrics, molta gent no vol dir res, de vegades els enemics del poble eren un de sol i resulta que tenien una bona part de raó. Una mica com les audiències de televisió, vaja. Molta gent mirant un programa no vol dir que sigui boníssim, al menys, no pas sempre.

Facebooks malèvols, twitters perillosos, vídeojocs perversos i nines monsters horripilants

Gràcies o desgràcies a aquest facebook que li fa poca gràcia, he accedit a una entrevista a l'actor Joel Joan. No entraré en el gruix de la conversa periodística, amb molts temes a comentar, sinó tan sols en la darrera resposta, a l'entorn d'una pregunta sobre si utilitza o no xarxes socials:

Estàs enganxat al Twitter o Facebook?

Només em faltaria que tot el que em passa pel cap ho posés al Twitter, em fotria en cada merder! A més sóc sociòpata, aquest és el meu trauma. Cada vegada em costa més relacionar-me. Això d'explicar-se al Facebook ho trobo adolescent. Les neures de la penya, la brometa del graciós... No ho entenc, m'avorreix.

Precisament ahir,  en les converses que es van desenvolupar després de les intervencions dels ponents a les Jornades que comentava en l'anterior post, vaig percebre aquest mateix menyspreu o temor de molta gent que sembla convencional sobre el tema de les xarxes, facebook, twitter i la resta.

Quan ja vas fent anys et trobes que podries fer una llarga llista de novetats diverses que en el seu moment van desvetllar inquietuds, ires i prèdiques diverses sobre els perills que comportaven. El cinema era quelcom pervers que acabaria amb el teatre, però el teatre també havia tingut els seus perills.

Una tieta cinèfila portava d'amagat la meva mare al cinema, la seva àvia no volia que hi anés, els cines eren llocs foscos i antihigiènics -bé, aixó pot ser, sobretot si pensem que en aquella època s'hi fumava i s'hi menjaven cacauets i entrepans- on s'aprenien coses dolentes.

La novel·la era un perill per a les noies joves. Madame Bovary llegeix massa i li passa allò que tothom sap. Els tebeos eren també un gènere molt poc recomanable que calia evitar. La ràdio, un entreteniment pocasolta.

La televisió ja va esdevenir el súmmum dels vicis. Els infants veien massa la televisió cosa que els feia pitjors que els d'abans, una afirmació aquesta que escolto repetir una i altra vegada, sobretot a pares o mestres joves que no recorden ja com eren ells i topen amb les noves generacions de criatures de forma sobtada. 

En unes colònies parroquials de fa anys, el capellà que les dirigia -sempre hi havia un capellà, aleshores, però avui també hi ha experts que pontifiquen- ens va fer una xerrada a les monitores sobre 'l'infant d'abans de la televisió i el de després'. S'havia perdut innocència, capacitat de raonament, gust pel joc, amb aquella tele rudimentària de l'època que avui sembla una meravella intel·lectual.

A escola, quan treballava de mestra, hi havia qui no volia sentir parlar de les calculadores, que acabarien amb la facultat del càlcul mental. Fa molts anys havia escoltat per la ràdio escriptors que abominaven de les avui ja romàntiques màquines d'escriure, 'res com el contacte directe amb el paper, la tinta, la ploma', opinava, crec que en castellà, un d'aquells intel·lectuals poc recordats.


El cotxe va ser també un perill per a la convivència i les relacions i, de fet, la vida veïnal va canviar molt quan van començar a ser a l'abast del ciutadà normalet, que aleshores va canviar la seva percepció de l'estri i es va fer addicte a les quatre rodes. Els canvis no volen dir res, tan sols que les coses canvien, però la vida social no mor a causa de res de tot això, evoluciona, es transforma i, en tot cas, som les persones qui fem un ús o altre de les coses.

Els ordinadors van arribar i el món encara va canviar més, de forma progressiva. Com va canviar amb els telèfons, els quals van acabar per eliminar el gènere epistolar al qual devem tantes novel·les en les quals s'esdevé un drama a causa d'una antiga carta que revela secrets amagats.

La màquina de cosir no feia els punts tan ben fets com les cosidores artesanes. Fa poc s'ha fet un homenatge a l'inventor de la baieta amb pal, la fregona o Mary, però aquesta tampoc no agradava gaire, no deixava el terra tan nét com el sacrifici agenollat de les senyores de fer feines.

Jo no he tingut mai minyona ni assistenta però recordo que una pregunta habitual qual algú cercava senyora de la neteja era 'si fregava agenollada'. I això per part de gent que feia, com qui diu, quatre dies que bufava cullera. 

Una amiga meva no va poder comprar rentadora fins que la seva mare va morir, a la dona no li agradaven aquest tipus de modernitats. Els rentaplats també van patir bescantaments a dojo, sempre hi quedaven coses enganxades, deien.  

No ho hem pogut parar, han arribat els vídeo jocs de tota mena i encara que no vulguis -diuen els pares novells- gairebé et veus obligat a comprar-los als nens com sembla que la gent es veu obligada, segons m'expliquen, a comprar a les nenes molt joveneta roba de moda d'aquesta tipus cabaretera enana, com deia, amb ironia, una mestra amiga. Els mòbils ja són imprescindibles quan fa quatre dies identificaven els fatxendes carallots. 


Els nens ja no són nens ni les nenes nenes, sembla que quan havien d'anar a treballar molt aviat al camp o a les fàbriques eren molt més sans i bons i en sortir de treballar s'entretenien encara a jugar a la plaça a jocs molt inofensius tot i que la literatura ens mostra un món molt poc amable amb la infantesa, ara, ahir i abans d'ahir.

Tot això ja ho deien els egipcis i els romans, dels infants i els joves. Volem domesticar aquests bojos baixets que no es deixen i que, a més, demostren que no són un tot uniforme sinó que cadascun d'ells es diferent de l'altre, per més que ens esforcem a seguir metodologies dictades pels entesos i dogmes del moment sobre educació. La seva pèrdua d'innocència vindrà, de fet, quan, ja crescuts, afirmin que ells eren millors que els infants del futur, malmesos per ves a saber quins estris estranys.

Les xarxes socials són ja l'esca del pecat. De fet, per als pares i mares haurien de ser un recurs d'espionatge molt adient a les pors que ens amaren però volem pensar que els nostres se salvaran del tema i que millor que no ho provin. La meva és molt infantil, em deia fa poc una mama, sobre la seva filla, pre-adolescent, que encara viu al llimb o que a ella li sembla que és així. 

Els infants són purs i bons però la societat, els companys d'escola -els altres- i les xarxes socials, sobretot les xarxes socials, són al volt nostre per a corrompre el que sigui. Els adults que no en volen saber res són molt respectables, cadascú té les seves preferències i si algú vol anar a nedar o a cosir o a passeig, en lloc de gastar una part del temps tafanejant pel món virtual o escrivint blogs per a qui sap quins inquietants i desconeguts lectors, em sembla molt bé.

El que no em sembla bé és que es manifestin una i altra vegada aquests absurds prejudicis sobre tot allò que no s'entén ni es vol entendre. Tornaríem a matar el missatger amb una gran facilitat, si ens deixessin. Els adolescents faran les seves penyes i tindran el seu món amb facebook o sense i fer prèdiques morals sobre els perills i els riscos del món actual i les tecnologies inquietants, que, per altra banda, no es poden evitar, no serveix per a res. Bé, sí, per donar la tabarra o per fer-se l'interessant i el marginal, l'outsider. Molts d'aquests pares preocupats segur que no han pogut evitar que a casa seva, aquests dies, entrés una horrible nina Monster High com en la meva època de mare mentalitzada no vaig poder tancar la porta als Másters del Universo. Ja que malgrat tantes protestes sobre tendències de consum infantil no som capaços -afortunadament- de controlar-les.


Se suposa que la persona una mica espigadeta que utilitza alguna xarxa té una mena de problema per a relacionar-se de forma normal, o sigui, en persona, cosa que moltes vegades és ben bé a l'inrevés. En tot cas hi ha de tot a tot arreu, com ha passat sempre i com continuarà passant. Encara recordo com n'era, de guai, afirmar que tu  no volies ni tele ni cotxe, fa, ai, uns quants anyets... quan jo era jove, vaja. I no només d'esperit, com ara.