15.5.16

INFANTS, OCELLS, CANÇONS I MÉS FESTIVALS






Dono gràcies al destí haver pogut viure en el temps d'internet a més del fet de no haver viscut cap guerra en directe sinó tan sols els ressons d'aquella. La facilitat d'accés a la xarxa i el gran volum d'informació de tota mena que hi pots trobar contribueix a esperonar records abaltits i evita discussions bizantines sobre tot tipus de temes, importants o no tant. 

Una vegada, en una de les Tertúlies sobre història en les quals participo des de fa, ja, vuit anys o una cosa així, algú va manifestar de forma insistent afirmacions dogmàtiques sobre algun tema relacionat amb la Constitució de Cadis. Doncs vet aquí que un company de tertúlia es treu d'una cartera, d'aquelles que abans en dèiem un vàdem, una tauleta moderna, remena per allà i pot contradir in situ i en directe la persona dogmàtica que es veu obligada a baixar veles, no sense intentar matisar en debades les seves afirmacions anteriors, és clar. 

Internet és una arma carregada de present i de futur i els perills no són a la xarxa sinó en la mentalitat infantil dels usuaris als quals ens atreu una certa dosi d'exhibicionisme mediàtic. L'altre dia em va fer gràcia els senyor Foix comentant, al ja una mica reiteratiu casal de Can Cuní, això de què a determinats polítics els molesta que els diguin que fa quatre dies expressaven per les xarxes socials, per exemple, odis amb persones amb les quals després es petonegen, al menys se'ls ha de poder recordar que ho van dir, comentava el periodista.

El cas és que amb això de l'Eurovisió em van venir al cap d'altres temps i d'altres cançons i vaig poder constatar que durant un temps m'havia fet una mica d'embolic entre Un jour, un enfant, de l'any 69, i L'oiseau et l'enfant, molt més  enganxosa i ja de l'any 77. La primera formava part del quartet guanyador de després del La, la, la, aquell conjunt empatat entre els quals hi havia el Vivo cantando de la nostra estimadíssima Salomé. Tot i que ens vam alegrar molt de l'èxit de la catalana, una gran professional tot terreny, simpàtica a més a més, cal dir que amb el temps no es pot deixar de reconèixer que la millor d'aquell petit grupet guanyador  era Un jour, un enfant. Els enfants són molt adients a les cançons tendres i per a tots els públics, la veritat.
Frida Boccara va ser tot una gran dama de la cançó, una francesa multicultural d'origen jueu, família italiana i nascuda a Casablanca. Va cantar força, amb èxit intermitent tot i que amb un gran reconeixement en el seu país definitiu, França. Va morir relativament jove,  havia nascut el 1940 i va morir el 1996. 

Els seus germans, Lina Boccara i Jean-Michel Braque, són músics i també és cantant un seu fill, Tristan Boccara. En la seva trajectòria artística podem trobar perles inesperades, com ara una participació en el Festival de Mallorca fent parella amb el metge-músic Luis Recatero qui després va estar casat durant un any amb la Massiel. Això dels metges-músics es va repetint al llarg de la història. Podrien fer una cançó que es digués Curo cantando o Canto curando. Tot i que crec que el senyor Recatero, avui, es dedica a aquest sector en alça que és la cirurgia plàstica i que més que curar fa arranjaments destinats a dissimular el pas del temps, una tasca tan pretensiosa com inútil, ben mirat.




L'oiseau et l'enfant la va cantar una noia de tot just vint anys que semblava una criatura, Marie Myriam, una altra artista multicultural, havia nascut al Congo Belga el 1957, de família portuguesa. De fet es diu Myriam Lopes Elmosnino. Marie Myriam continua en actiu, està guapíssima i ha fet moltes coses en el camp de la música. Com Boccara en la seva època, ha col·laborat en accions solidàries a favor dels infants. Una seva filla va participar en un concurs d'aquests per promocionar noves veus però no va tenir sort. Aquella cançó eurovisiva he de dir que em recorda una mica la Balada de Sacco i Vanzetti, en algun fragment.

L'hivern del 77 vam fer una estada alsud de França, a Capestang, un poblet encisador on tenim família. Un cosí prim del meu marit havia tingut molta relació amb ell des de jovenet, tot i ser una mica més gran. Malauradament va morir jove. Tot i que treballava en l'administració era molt bon músic, tocava molt bé  de tot, en un conjunt de música moderna o peces clàssiques al piano. Generós i afable, col·laborava en qualsevol esdeveniment del poble o la comarca que precisés d'acompanyament musical. Ens va convidar a anar a un festival nadalenc amb moltes actuacions d'aficionats, a un teatre de Beziers. 

Les actuacions van ser diverses, em va sobtar la fidelitat a temes, per exemple, de l'allà encara molt estimat Luis Mariano, per exemple. Una veïna del nostre parent era una joveneta que cantava molt bé, ell l'acompanyava al piano, va fer una versió excel·lent de la cançó d'Eurovisió. Després van repartir joguines per als infants i a la meva filla, que era molt petitona, li van lliurar una gran capsa d'una fireta molt bonica que gairebé em va fer més gràcia a mi que no pas a ella.

Avui ens arriba poca música francesa o italiana, què hi farem. Aquestes evocacions van lligades a cançons en francès però també els temes italians, àdhuc espanyols, em porten molts records. Algunes cançons eurovisives, al principi, tenien sovint un to folklòric relacionat amb el país participant. Els premis, els de cançó, els de literatura o els de cuina, moltes vegades estan condicionats a l'oportunisme, els coneguts, les promocions i coses que tenen poc a veure amb això tan eteri que en diem qualitat. Però el mateix passa amb els líders polítics, ben mirat.

Era freqüent, fa anys, fer acabar les cançons lleugeres com si fossin sarsuela, amb una mena de pinyol. Els cantants més joves van anar variant aquells desenllaços classicots. No sé si les cançons d'abans eren millors o pitjors, hi devia haver de tot, com ara, m'imagino. La sensació que no puc evitar encara que sé que és una sensació absurda és de què els anys, abans, eren de millor qualitat i duraven més, com les neveres.




ç

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

també hi va participar la Sandie Shaw, descalça per cert, pero aquesta MARIE MYRIAM no la recordo gens, Frida Boccara si....

Júlia ha dit...

Francesc, n'hi ha molts que hem oblidat, el més curiós és que als seus països continuen en actiu. Boccara va estar per aquí una temporadeta.

Ventura ha dit...

De la Boccara recomano una cançó seva de 1968 "Cent Mile Chansons" (rememorant JS Bach). Ja em direu...
https://www.youtube.com/watch?v=BYRVl13GPD4

Júlia ha dit...

Una cançó molt maca,efectivament.

Enric H. March ha dit...

Al fil dels dos darrers apunts resulta evident, i aquesta és la sensació que m'ha quedat després de tants anys, que la cançó i el seu món teniu un glamour que ja no té (o que no s'ajusta a la nostra sensibilitat). L'encant d'aquells cantants (a vegades amb tantes ombres com llums) costa de trobar. M'ha agradat la cançó ucraïnesa que ha guanyat aquest any Eurovisió, explicant una història familiar en aquells temps en què els tàrtars van ser expulsats de Crimea. Cantada en anglès, però amb la tornada en la llengua dels tàrtars.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Enric, és que tot ha canviat, ja res no té el glamour d'abans ja que hi ha més de tot i més a l'abast, no el tenen els cantants, les cançons, els escriptors, els actors i les actrius... Pel que fa a l'Eurovisió diria que superat un cert frikisme millora i tot, malgrat això de l'anglès universal, que no és del meu gust, però, vaja, com que és el llatí modern, que diuen...