NÚRIA FELIU, AL PALAU ROBERT

 

Al Palau Robert, fins a mitjans de maig, es pot veure l’exposició dedicada a Núria Feliu. És una proposta del Departament de Cultura, comissariada per Óscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, a banda d’altres col·laboracions. L’exposició s’estructura al llarg de cinc ambients que repassen la vida i obra de l’artista. El Palau Robert no és, pel meu gust, un espai ideal per a segons quines mostres, resulta una mica laberíntic i poc espaiós. Malgrat tot ofereix sovint interessants exposicions, és un indret cèntric i l’accés és gratuït i lliure.

Núria Feliu (1941-2022) va ser una artista singular, una intèrpret tot terreny, molt popular, sense ser autora de música ni de lletres va comptar amb col·laboradors de prestigi i gràcies a la seva tasca ingent comptem amb un repertori en català eclèctic i divers. Va tocar tots els gèneres populars, però també el jazz. Va recórrer el país, va viatjar a l’estranger, es va relacionar amb músics de gran categoria i va crear la seva pròpia productora. Va fer alguna cosa en castellà, cosa que li va comportar, en una època, una mena de rebuig puntual, entre determinats puristes del mon artístic nostrat.

Molt lligada al barri de Sants, que sempre va reivindicar i on va viure, la mostra s’inicia amb una fotografia on se la veu a la parada familiar del mercat. L’exposició serveix per recordar moltes coses, la seva tasca en el teatre experimental, amb obres que eren de gran actualitat i categoria, clàssics moderns, com Cocteau o Camus, i autors del país, com Pedrolo o Brossa. L’exposició serveix així mateix per recordar gent oblidada o desconeguda per a les noves generacions: Jordi Torras, Alfred Lucchetti, Nadala Batista...

A partir de 1965 es dedicaria del tot a la cançó i lletristes, també poc recordats avui, poetes, de fet, endegaran al seu servei magnífiques versions de tota mena de cançons: Andreu, Picas, Sarsanedas. I músics, és clar, Borrell, Burrull, Ros Marbà... Esdevé la gran cantant de jazz del moment, acompanyant el gran Tete Montoliu, enregistra a la mítica Edigsa, un temps breu, intens i esperançador. El tema discogràfic trontolla, la gent es professionalitza i ja no accepta segons quines exigències, no n’hi ha prou amb una generositat lligada al tema de ‘fer país’ i prou.

Després vindran els grans discos populars, els cuplets, les cançons de Mistinguette, boleros, festes majors, televisió, concerts. També Guillermina Motta recuperarà cuplets i gravarà, amb Barbat, unes versions excel·lents de tangos. Tot es pot cantar en català si es fa bé i amb grapa. Núria Feliu és un d’aquells personatges que esdevenen estimats i coneguts per tothom, més enllà de la seva professió. Col·laboraria en moviments veïnals, en iniciatives del seu barri, un barri que sempre va reivindicar.

No és fàcil incidir a fons en la personalitat i la tasca de Núria Feliu. No tothom l’ha apreciat sempre, tot s’ha de dir. Quan va intentar fer alguna cosa en castellà hi havia grups de puristes que l’anaven a xiular. Durant molt de temps va semblar que pertanyia a una mena de ‘secundaris’ de la cançó. També empipava molta gent el seu acostament als sectors convergents. Som un país estrany on és més habitual restar que no pas sumar i on es passa amb facilitat de la devoció al rebuig.

Quan era molt joveneta, a l’Ovella Negra d’aleshores, un xicot amb aspecte d’intel·lectual del moment va agafar conversa amb nosaltres, tres noies molt jovenetes i crèdules, amb aspiracions de modernitat. Sobre el tema d’anar a xiular Feliu, per allò del castellà, ens va dir que ell ‘sempre’ anava a xiular Núria Feliu cantés com cantés’. De la mateixa manera, i perdoneu la frivolització, que calia ser marxista s’havia de ser ‘anti Núria Feliu’, entre la progressia amb aspiracions. Tenim casos més greus, com el de Sagarra. S'ha intentat amb Serrat però en aquest cas el seu èxit ha estat tan aclaparador i universal que fins i tot els més reticents han hagut de fer el despistat en moltes ocasions.

Vaig veure Núria Feliu per primera vegada, en persona, en un d’aquells espectacles que feien a Horta. Vaig comprar molts discos en aquells anys, de Núria Feliu i de tants altres. Un pel qual tinc devoció és el dedicat a Espriu, amb música de Mercè Torrents, i una versió, la millor pel meu gust, i la primera, de ‘Des del fons del mar’. La vaig veure al Romea, en el temps del cuplet, la meva mare va venir i s’ho va passar molt i molt bé. La connexió amb el públic era absoluta i recordo que entre els músics que l'acompanyaven hi havia el gendre d’un conegut del meu pare. La darrera vegada que la vaig escoltar en directe, en aquell cas llegint els poemes d’un recull endegat per Albert Torras, va ser el dia dels horribles aldarulls de Can Vies. Albert Torras, amic de Feliu i molt actiu en un munt de temes, va organitzar el comiat de la cantant.

Passen els anys de pressa, oblidem i recordem i de vegades oblidem molt de pressa. L’exposició del Palau Robert és extensa i atapeïda, ho podria ser molt més. Més enllà del pesonatge aquestes mostres ens ensenyen molta història contemporània. Admeto, però, que la gran majoria del públic, al menys ahir, era d'això que, eufemísticament, en diem 'tercera edat' o 'gent gran'. Potser caldria dur-hi més jovent escolar?

JAUME ARNELLA, ARTESÀ DE CANÇONS I MEMÒRIA IMPRESCINDIBLE

 

Jaume Arnella (Barcelona, 1943) és considerat, sobretot, cantant i folklorista. Però qualsevol etiqueta que se li vulgui adjudicar sempre quedarà curta. Ha arribat als vuitanta anys amb un bagatge eclèctic, inclassificable, i voler explicar la seva trajectòria és ben bé com voler agafar aigua amb un cistell. Va ser cofundador del Grup de Folk, va elaborar, en col·laboració amb d’altres, com l’enyorat Soler i Amigó, un munt de reculls de cançons, uns llibrets inoblidables que acompanyaven les excursions i gresques dels qui ja hem arribat a una edat avançada, a la vellesa.

Una altra de les seves fites va ser el projecte del festival Tradicionàrius, ha compost romanços nous i n’ha recuperat d’antics, ha treballat a la ràdio i té quaranta discos publicats, a banda d’haver col·laborat amb molta gent, diversa i de diferents generacions. Algunes de les seves cançons, fruit de la col·laboració amb Soler i Amigó, han esdevingut temes populars, molt coneguts, com l’emblemàtica Les rondes del vi, festiva, o Sé que venen, amb més contingut polític. Va fundar i participar en molts grups i en moltes iniciatives, com ara Els Sapastres. Malgrat la seva col·laboració amb tanta gent i amb formacions de pes com l’Orquestrina Galana, ha estat sempre un esperit lliure, inquiet, i de tant en tant ha tornat als orígens home-guitarra, sovint tan enyorats en el present, quan tot sembla haver-se complicat en excés.

Ha rebut premis i reconeixements, malgrat no cercar-los i admetre en algun moment d’aquest llibre publicat per Ferran Riera Vives a l’editorial Sidillà que els trofeus i les medalles no comporten que es dediqui més atenció a la música popular i tradicional. Ha musicat poemes d’autors catalans i ha escrit moltes lletres pròpies. Al llarg del llibre trobem moltes reflexions de Jaume Arnella sobre com van les coses, el pes de la burocràcia, els oportunismes, la manca de suport en molts casos o, encara, pitjor, la manca d’interès polític per tot allò que s’escapa dels discursos oficials. I aquesta crítica seva sempre és amable, irònica, en tot cas, i mesurada quan és possible.

Ferran Riera Vives ha escrit una biografia atípica, un recull de testimonis, de vivències, d’opinions del mateix Arnella. Esdevé un passeig per una part de la nostra història, que arriba fins al present. Sorgeix gent jove, es fan noves versions, de vells temes, i malgrat els molts canvis i les pèrdues inevitables pel camí, cal mantenir l’esperança, l’alegria i les ganes de cantar de forma col·lectiva. Arnella i la seva gent són fills del seu temps, uns quants van ser capellans i la religió va tenir el seu pes. Hi ha poca presència de dones, al llibre, fins i tot quan s’esmenten els poemes musicats les dones no hi són i, sobretot, en els primes anys, la presència de les noies, en algun moment, sembla esdevenir una mena de guarniment imprescindible, però amb poc protagonisme.

Aquesta biografia heterodoxa té la gràcia de defugir estructures i cotilles, i aconsegueix el to d’una llarga conversa entre molta gent, un col·loqui aprofundit, amb records i evocacions diverses i que acull moltes veus i molts testimonis. S’escampa al llarg de vint-i-nou capítols, amb inspirats noms musicals, els títols dels capítols gairebé conformen una mena de poema. Compta amb una bibliografia no massa extensa però imprescindible i un molt bon índex onomàstic. Conté un recull fotogràfic de qualitat i la coberta mostra un original retrat d’Arnella, obra de Montse Mayol. La qualitat del volum forma part de la marca de la casa, les edicions de Sidillà mantenen una gran línia de qualitat i bellesa en tota la seva producció. I això també compta.

L’autor, Ferran Riera Vives (Barcelona, 1957), és periodista especialitzat en músiques d’arrel. Ha treballat en premsa escrita, ràdio, televisió i internet, ha dirigit documentals i ha sigut professor a la Universitat Ramon Llull. Entre el 1994 i el 2012 va dirigir el programa Rodasons a Televisió de Catalunya. La biografia sobre Jaume Arnella és el cinquè llibre que escriu sobre diversos aspectes de l’evolució de la música folk als Països Catalans.

Publicat a 'Llegir.cat': https://www.llegir.cat/2023/11/critica-jaume-arnella-artesa-de-cancons-ferran-riera-vives/

LOS XEY, EVOCADORS, IMPRESCINDIBLES I CLÀSSICS

 

La primavera passada es va emetre, al programa Imprescindibles, un interessant documental sobre Los Xey. El documental es pot veure, actualment, a la plataforma Filmin i he aprofitat l'ensopiment estival per mirar-lo, ja que no el vaig poder veure quan el van estrenar. 

Los Xey van ser un grup molt famós, popular, polièdric i singular. Molts temes que hem ballat en tardes i nits de gresca, corejats per persones més joves que potser no saben qui eren, van ser popularitzats per ells, com ara allò de la vaca lechera, tema del qual vam inventar amb la colla del passat una versió catalana 'tinc una vaca lletosa, no és una vaca formosa...'

Van gravar un munt de discos, van sortir a moltes pel·lícules, tretze en total, vuit de mexicanes i cinc d'espanyoles. Una vida de pel·lícula, com diu el títol del documental, dirigit per Eneko Olasagasti i que es va presentar l'any passat a la Setmana de Valladolid.

El grup va viure diferents etapes i va passar per alguna substitució, va cantar de tot i va participar en iniciatives benèfiques ajudant a això que avui en diem causes solidàries. Es van formar musicalment a l'ombra de l'església i cal dir que al País Basc això de la música és una constant, es deia que si s'ajuntaven dos bascos ja conformaven un orfeó. 

Van ser contractats per Celia Gámez, que els va portar a Barcelona, i després van triomfar a Mèxic, Argentina, Cuba i Estats Units. Van retornar a Espanya i van ser els autors de la lletra i música d'anuncis emblemàtics de la ràdio i la televisió, com ara els de les fulles Palmera. Van viure nou anys de gira, van inaugurar la televisió mexicana, van triomfar a Broadway, van tenir tractes amb actors i actrius importants, amb polítics diversos i presidents de govern, sense perdre el seu capteniment senzill. 

Van jugar amb un humor que recorda el dels germans Marx i algunes de les seves interpretacions eren una mena de shows molt reeixits. Però també van cantar coses serioses, havaneres, tangos. Cantaven de forma polifònica, a capella, sense micròfons, en directe sempre. Més endavant van vendre molts discos, dels de pedra, primer, i dels altres, més endavant. 

Al País Basc se'ls recorda força, sobretot per part de la gent més grandeta. Alguns temes han esdevingut clàssics populars, com ara allò del 'pollo asao con sensalada' o el 'sin novedad, señora baronesa', que va versionar en català, molts anys després, la Rosa Maria Sardà. La ràdio, més popular que el cinema, fins i tot, tan present a les cases en els anys quaranta i cinquanta, oferia programes en directe i música de disc, en un moment en el qual poca gent tenia gramoles. 

 

Uns altres grans èxits van ser Cielito Lindo o La bella Lola, avui amb l'avi que va anar a Cuba un clàssic que tanca les cantades d'havaneres. Els temps van canviar, a hispanoamèrica es va complicar el tema polític en molts països, el rock triomfava i el joven ja trobava els Xey d'una altra època, tot i que es continués cantant i ballant amb els seus temes, com ara amb allò de Me lo dijo Adela.

A tot arreu els feien grans comiats quan marxaven, l'any 1961 van fer una gira final. El documental compta amb testimonis de parents, fills, coneguts, crítics musicals, fragments inèdits de pel·lícules trobats a una ràdio de La Habana i documents de l'acordeonista del grup. Pot sorprendre avui, des d'una visió molt encotillada del passat, que joves republicants acabessin condecorats pel règim d'aleshores, en el seu cas a causa, sobretot, d'un pulmó d'acer que van donar a l'hospital de Bilbao. Fa algun temps escrivia sobre Jorge Sepúlveda, un altre republicà supervivent i reinventat amb èxit, sense haver perdut els seus ideals. Per sort avui no ens cal fer mans i mànigues per sobreviure amb dignitat.

Los Xey expliquen i posen banda sonora a una època molt especial, complexa com totes, amb grans canvis, com passa sempre, i els seus temes revifen de tant en tant gràcies a grups d'avui o a orquestres de ballables, talment com si fossin, ja, música tradicional. Un documental realment imprescindible, vaja.

AMANCIO PRADA VA PASSAR PEL PARAL·LEL

 

Eu, velida, non dormía,
Lelia doura,
E meu amigo venía,
Edoi lelia doura!

Non dormía, nos dormía e cuidava,
Lelia doura,
E meu amigo chegava,
Edoi lelia doura!

E meu amigo venía,
Lelia doura,
E d'amor tan ben dizía
Edoi lelia doura! (...)

Amancio Prada ha ofert un únic recital al Teatre Apolo. Per sort és un teatre que tinc a prop de casa, feia molt de temps que tenia les entrades. El teatre era ple, cosa que, avui, fa goig. Sap greu anar a veure coses que valen la pena i comprovar que la sala és mig plena o mig buida. 

Prada conserva una veu envejable, la de sempre. Em fa angúnia com vells cantants, masculins o femenins, traspuen, malgrat la seva experiència, veus forçades i esmercen en les seves actuacions recursos que em recorden les antigues glòries flamenques de la meva joventut.

Durant una hora i mitja, més o menys, va fer un passeig per la seva vida i el seu repertori, en un recital a l'estil clàssic sense faramalla ni arranjaments orquestrals, ell i la guitarra i un públic devot, ja que Prada té seguidors fidels i admiradors intermitents però entusiastes. Prada va ser molt aplaudit i va passar per Barcelona com un ocell de pas. Així son les coses, avui, tot allò bo dura poc.

Fa molts anys de la primera cinta de cassette que em vaig comprar d'ell, sense saber ben bé qui era el cantant, més que res pel fet que cantava textos de Rosalía de Castro. Prada ha assolit una aparença que evoca molt Léo Ferré, un dels seus cantants més admirats, del qual va interpretar, ahir, un tema. A l'imaginari musical del cantant hi ha, ja, molts morts, la boira dels morts ens va embolcallant amb el pas del temps, els difunts assisteixen als aplecs gallecs però també als nostres, perquè això de la vida i la mort és un tema universal.

El recital va estar amarat de la trajectòria del cantant, Rosalía, Sant Joan de la Creu, Lorca, Bécquer, Agustín García Calvo, Miguel Hernández,  Chico Sánchez Ferlosio, Léo Ferre i d'altres, i una versió del Rossinyol que vas a França amb la qual va evocar una actuació de la gran Victòria dels Àngels que l'artista recordava molt bé. I amarat de paisatges, és clar, els de la seva infantesa, ciutats i pobles hispànics, i aquell miratge del París de la nostra joventut, tan idealitzat, tan mític. I música tradicional, anònima, o alguna meravellosa cantiga d'aquell rei poeta, Alfons X, el Savi, d'un temps de joglars i trobadors. Una cultura ibèrica que, de forma crec que una mica mal intencionada, hem situat en els silencis i els prejudicis del present, en el qual, en lloc de sumar tenim tendència a restar i caure en tòpics ximplets.

Un dia per als records de demà. Per evocar, d'aquí un temps 'aquell vespre en el qual vam anar a escoltar Prada a l'Apolo'. Un teatre que intenta resisitir, després d'alguns trasbalsos, en aquest Paral·lel mitificat i evocat en el qual, de tant mirar enrere, tenim tendència a marginar-ne un present que ja mitificarem en el futur remot. 

https://amancioprada.com/

LA TARDA EN QUÈ EM VAIG TORNAR RAPHAELISTA SENSE VOLER...

Si fa anys m'arriben a dir que m'empassaria un sèrie de quatre capítols sobre la vida del cantant Raphael i que, fins i tot m'agradaria per molts i diversos motius, m'hauria semblat una possibilitat tan remota, gairebé, com tot això de la pandèmia universal. 

La sèrie, obra del tàndem Arnáiz-Ortega, té les seves virtuts, que son moltes, però també la inevitable servitud de comptar amb la presència gairebé constant del cantant, feliçment viu i en actiu, tot i que s'ha de dir que es molt distreta i que hi intervé gent diversa. Molts temes incomòdes es mencionen, sense entrar-hi a fons, cosa que trobo molt encertada. 

He de dir que ignorava molts aspectes de la llarga i exitosa trajectòria del personatge, durant dècades l'he menystingut, ho sento. Pecats de joventut vanitosa, vaja. Els meus pares, catalans del tot i de generacions, eren afeccionats a la sardana i al teatre de Sagarra però també a la cobla andalusa, i ja des de jovenets, cosa que a mi, en ocasions, em feia vergonya explicar. Sentir una persona que admiro de forma incondicional, la periodista Rosa Calaf, explicant el seu èxit immens èxit americà, m'ha resultat molt il·lustratiu.

Quan jo era pre-adolescent vaig ser admiradora i seguidora, entre d'altres, del Dúo Dinámico, fins que algú 'entès' em va dir que allò era xaronada i que m'havien d'agradar, per exemple, Els Platters. I després, amb el tema de la cançó catalana, vaig passar per l'època Serrat fins que la gent coneguda i progre el va trobar poc catalanista i calia ser de Raimon o de Llach. I és que, ai, una cosa és el que diem i l'altra el que pensem i sentim. Ara puc dir que torno a estimar l'incombustible Dúo Dinamico sense prejudicis ni manies.

Tot i amb això, i considerant aquests condicionants ambientals i polítics, Raphael no em va agradar mai, ja des que el vaig veure al Nodo, molt jovenet, cantant a Benidorm, el trobava exagerat i passat de rosca, se'n feien imitacions descarades que provocaven rialles i tampoc físicament no em va fer mai el pes. Però molta gent de la meva edat i més gran n'era seguidora. Hi havia qui, per exemple, deia que li agradava escoltar-lo però no 'mirar-lo'.

A causa d'aquests prejudicis no vaig ser conscient de la seva projecció internacional ni de la seva condicio d'icona a molts nivells. En el documental ja expliquen com en els vuitanta, després d'haver triomfat, hi havia jovent que li anava a tirar tomàquets i que l'identificava amb el franquisme. Ai, el franquisme, època complexa i contradictòria, encara molt mal explicada.

Raphael es va casar amb Natàlia Figueroa, una noia de l'aristocràcia amb ribets intel·lectuals que sortia de tant en tant a les revistes, sense passar-se. Ningú no donava cinc centims per la relacio i sobre el tema he sentit a dir molts disbarats. Han tingut tres fills que, la veritat, son per treure's el barret si pensem en d'altres fills i filles de gent d'upa, cosa que en el documental remarca, crec que Miguel Ríos. 

El documental m'agrada molt al principi, aquells inicis del cantant, tan jovenet, recorrent les carreteres hispaniques i polsoses per guanyar quatre rals. I també m'agrada molt una part del final, la malaltia, el transplantament, la ressurreccio en olor de multitud. Segurament no hi surt tot i, com en tots els documentals i llibres biogràfics, hi deu haver mitges veritats i silencis. Per exemple, no es parla de la rivalitat amb l'Iglesias, entre d'altres afers. 

La veritat és que crec que entre l'un i l'altre no hi ha color, Raphael, amb tota la seva inevitable dualitat, és autèntic i ens l'acabem estimant, malgrat que, com passa amb molta gent de la faràndula, hagi envellit a l'estil momificat. Però és que això també li ha passat a Robert Redford i a tants altres. La seva esposa mostra una maduresa admirable, natural i propera, sense estiraments estranys ni botox. De fet ja de jove era una mica rara avis, en aquell mon on havia anat a raure. 

La família, aquests fills tan lligats als pares, tan comprensius, que mai no han estat carn de paper couche ni de programes de tafaneries, m'han pres el cor, no hi puc fer més. Sobretot, la noia, tot s'ha de dir. En aquest país nostre som molt elitistes, de vegades, i a la Pell de Brau, en general, també se sol passar d'un extrem a l'altre. En això de les figures artístiques que cal respectar m'admira França, que sempre suma i mai no resta. Seixanta anys de feina dura, per a un noi d'extracció humil, fill d'un paleta, capaç de reinventar-se sense canviar massa, em resulten admirables. En algun moment comenten, i crec que és cert, que gent amb bona veu n'hi ha molta però per a una permanència d'aquest tipus alguna cosa més hi s'ha de tenir. Sort, segur, però també ambició, voluntat, una certa màgia, originalitat...

Fa anys, moltíssims, alguna coneguda dels estudis nocturns de batxillerat em va comentar que aquí, a Catalunya, teníem gent de molta més categoria que a Espanya perquè Raimon havia cantat a l'Olímpia i allà no hi anava qualsevol. Al cap de relativament poc temps hi va cantar Raphael, amb molt d'èxit, i aquell fet ja va fer trontollar les meves conviccions. 

Segurament encara em farà riure escoltar el cantant amb la seva versió d'Aquarius o veure'l en programes retrospectius, gesticulant al seu estil tan característic. Però, què voleu, li he agafat carinyo amb això del documental. Que, per altra banda, ens ensenya molta més sociologia sobre l'època que els manuals mes ben intencionats. I, ens agradi o no, aquí, a Catalunya, també va tenir molt d'éxit i entre gent ben catalana, no tan sols amb els de fora. 

Una vegada Raphael s'estava en un hotel de la Diagonal, a prop del despatx on jo treballava aleshores, i una massa nombrosa, diversa i sorollosa de noies i senyores cridava allà davant, no sabíem què passava, fins i tot em vaig espantar, però és que ell era allà i aleshores va sortir a la terrassa de l'habitació i allò ja va ser la disbauxa. Al capdavall, més o menys, és un contemporani meu, una miqueta més gran que jo, de l'edat del Serrat, i això té un pes sentimental molt important.

UN VIATGE D'HIVERN PER A UNA PRIMAVERA DIFERENT

 

Ian Bostridge (Wandsworth, 1964) és un tenor contemporani anglès, especialista en Haendel i Britten, i, a més a més, doctor en història i filosofia. En aquest llibre, singular i apassionant, escriu, des de molts punts de vista, gràcies als seus immensos coneixements, sobre la fascinació que li produeix el Viatge d’hivern de Schubert, la seva música i els seus textos, els vint-i-quatre poemes de Wilhelm Müller. 

Schubert es trobava al final de la seva vida quan va donar a conèixer aquesta obra, va morir molt jove i al llarg del temps aquest conjunt de composicions ha anat aplegant mitologia i seguidors devots. Bostridge ha escrit un assaig de gruix, apte per als entesos en música i per als encuriosits per la cultura en general. I és que el llibre té diferents nivells de lectura, aplega aprofundides observacions sobre les partitures, molts detalls que a gent com jo, que no he tingut la sort de comptar amb una bona educació musical, ens passaran, ben segur, per alt. 

El que passa és que el llibre va molt més enllà, hi trobem història, poesia, filosofia, referències a obres pictòriques, escultòriques, a fets del passat, a maneres d’entendre la cultura o la música, i ens ofereix paral·lelismes amb textos més contemporanis. Aplega un conjunt d’il·lustracions excel·lents i compta amb una extensa i acurada bibliografia. És un llibre per gaudir-ne a poc a poc, cançó a cançó, un llibre per rellegir i per anar endavant i endarrere, sense complexos. 

Els textos, afortunadament se’ns mostren en castellà i en la seva versió original. L’alemany és una llengua menys difícil del que ens van fer creure i escoltar diferents versions de cada peça, amb els textos a prop, és una experiència absolutament màgica i que aquests dies, en els quals comptem amb moments silenciosos i solitaris, esdevé una mena de consol i ens connecta amb la Cultura, en majúscula, per damunt, fins i tot, dels coneixements més o menys extensos de cadascú. 

El llibre ens passeja pel romanticisme alemany però també per l’actualitat, l’autor estableix entre tot plegat aquesta mena de xarxes de relacions que tan sols poden establir de forma convincent persones d’una cultura àmplia, seriosa, i no compartimentada. Segons l’autor, Winterreise es pot inserir en el conjunt d’obres mestres de la creació humana, a l’alçada del que a la literatura poden representar Dante o Shakespeare o, en el mon de la pintura, Van Gogh o Picasso. Schubert era conscient, segons Bostridge, d’haver fet una cosa extraordinària. 

L’autor obre nous interrogants, intenta respondre alguns enigmes presents en el text i en la seva relació amb la partitura. El llibre és erudit i profund però té una vocació divulgativa i, per això, pot agradar a un públic extens i divers però, això sí, encuriosit i amb ganes d’aprendre de forma constant. L’herència cultural ens acosta al passat, al personatge singular que va ser Schubert, al romanticisme, al context del temps, breu, en què va viure. Però aquest llibre ens acosta també al nostre fràgil present i a tot allò que podem trobar avui de l’esperit d’aquest conjunt de poemes i cançons, ens fa més universals, intemporals i humans, en definitiva. 

Avui tenim la sort de poder accedir, sense fer grans esforços, a versions musicals, textos, imatges de tot tipus. Això dona encara una més gran dimensió a aquest assaig inclassificable i excel·lent, que cal llegir sense pressa i sense la intenció d’acabar-lo i desar-lo al prestatge de forma definitiva. Més d’una vegada hi tornarem, ben segur. 

EN AQUESTS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTARÀ TAMBÉ

No he vist encara cap dels dos llargmetratges anteriors de Carlos Vermut. Malgrat les lloances que vaig llegir a l'entorn de Magical Girl me'n vaig estar pel fet de què em va semblar que hi patiria massa. Però ahir sí que vaig anar a veure Quién te cantará, la nova pel·lícula del director, que està rebent molt bones crítiques tot i que, com sol passar, sempre hi ha qui troba més reeixida l'anterior.

Quién te cantarà és una història estranya i fascinant, estructurada en tres parts i amb un conjunt d'imatges que semblen quadres absolutament contemporanis, d'aquest fred art figuratiu amb tons surrealistes que avui torna  a  ser  respectat i valorat. Els personatges es mouen entre foscors, penombres, estructures geomètriques i atmosferes gairebé irreals. Passen coses però cada seqüència resulta tan inquietant que esperes que, fins i tot, en passin de més grosses i violentes. 

La història juga amb un tema que frega el vampirisme, el doble, l'emulació, la simbologia dels objectes i les mirades perdudes. Amb l'admiració per algú irreal i la devoció que frega el fanatisme per aquest personatge llunyà i mitificat que ens consola de la nostra mediocritat. Hi ha molt de cinema contemplat i estimat al darrere, Bergman sobretot, però també molts altres. No hi ha res inventat del tot i les síntesis creatives beuen de moltes fons, de totes les quals, com en aquest cas, en surt una nova visió dels grans temes.

Les protagonistes són quatre dones i el director ha insistit en què no ha volgut fer una pel·lícula de dones en el sentit més tòpic de la paraula. Però alguna cosa hi ha, per exemple, quan s'incideix en la maternitat com a dependència indefugible, per ambdues parts. Els pares són inexistents, oblidats, no se sap ni tan sols si van existir. Les dones no  tenen parelles, ni amants i s'evita cap referència de to lesbià, cosa que era un risc, donades les circumstàncies. La protagonista és una diva pop en hores baixes i la música té un paper fonamental en la història.  El títol mateix està manllevat d'una cançó de Mocedades i el final s'embolcalla amb noves  versions d'un clàssic, el Procuro olvidarte, de Manuel Alejandro. 

Els homes són els grans absents en aquest conjunt. Hi ha alguna intervenció puntual, com de passada, d'algun xicot esvaït  i poc rellevant. Les quatre dones són Carme Elies, qui, potser sense acabar d'assolir el reconeixement merescut va treballant de forma constant en papers interessants, en els quals sempre excel·leix, Natalia de  Molina,  una  actriu en alça, aquí en un paper que desvetlla rebuig i tendresa a la vegada i, sobretot, és clar, aquestes dues cares d'un mateix personatge,  Najwa Nimri i Eva Llorach. Llorach esdevé la gran troballa de la història, creix al llarg de la pel·lícula i roba els plans a Nimri sense dir  res, tan sols amb una mirada que passa del conformisme i la resignació a la determinació conscient. Nimri sempre està bé, a més a més és cantant, cosa  que el director ha sabut aprofitar.

L'argument frega molts temes i tot i que el passat té un pes no es recorre a  la fàcil solució de mostrar-lo en diferit. Elies, Nimri i Llorach tenen noms relacionats amb el cromatisme, Blanca, Lila, Violeta. Blanca ha renunciat a tenir una vida pròpia en dedicar-la a la diva  de la qual, però, en sap poca cosa, al capdavall. Lila i Violeta són el fruit  de l'atzar. La relació materna, en un sentit o un altre,  ha condicionat les seves vides. La història té moments desconcertants en els quals el director juga amb nosaltres de forma intencionada i aconsegueix un final amarat d'ambigüitats però esplèndid. 

Sense tenir res a veure, per aquestes estranyes i inexplicables associacions que fem els humans, em venien al cap dues coses, després de veure Quién te cantarà. Una era la pel·lícula que comentava fa poc, La buena esposa, que jo crec que va molt més enllà del tema de la dona no reconeguda i explotada per incidir en aquesta relació entre dues persones entre simbiòtica i parasitària, més enllà del tema sexual, i en la qual un es allò que es veu i l'altre, el que hi ha al darrera, el veritable  creador amagat, en moltes ocasions, fins i tot, per pròpia voluntat. Un cas singular seria el de Gala Dalí, reivindicada darrerament al MNAC. 

L'altra era una entrevista crepuscular que feia a Montserrat Caballé  la periodista Mari Cruz Soriano. Caballé es mostrava humana, trista, em va impressionar pel fet que la cantant acostumava a fer molt de teatre, també, quan la entrevistaven i aquí  em va semblar feble i propera, amb una mirada entre distant i tràgica, que feia commoure. Per molt que triomfis sempre et queden coses pendents i Caballé es planyia de no haver estat una mare amb més dedicació. Va parlar de Callas, qui no va poder comptar amb el suport familiar que ella havia aconseguit. 

Callas i Caballé em van semblar, en aquella evocació periodística, dues cares d'una mateixa  realitat, la del gran triomf professional merescut però amb les seves inevitables servituds. La figura de Callas, a causa del físic i de la seva vida tràgica, ha aconseguit una mitificació que Caballé, sovint parodiada per aquests imitadors que fan tanta gràcia fent gracietes potser no aconseguirà, tot i que la relació amb Mercury i la devoció del cantant per la diva ens en va donar una nova dimensió. Tenir una vida familiar més o menys convencional, curiosament, més aviat resta, a l'hora d'estructurar mites.

Tornant a Quién te cantarà, és tot un festival de bon cinema, Carlos Vermut es mostra com un director de gran volada, capaç de treure el bo i millor dels actors, en aquest cas, de les actrius, i evidencia que Magical Girl no va ser una casualitat. Trasbalsa i no deixa indiferent, més enllà dels inevitables gustos personals i fins i tot del moment en el qual l'anem a veure, en el meu cas una tarda plujosa, fosca, l'inici real d'una tardor que sempre arriba, encara que trigui. 

PÀGINES VISCUDES A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a un acte cultural al barri. Per amenitzar l'acte, una parella jove, un noi director d'una coral, va tocar la guitarra i una noia que també participa en aquesta coral i que crec que es dedica professionalment a la música va cantar, molt bé per cert. El repertori va comptar amb dues cançons en anglès, una en francès i una altra, una estranya versió a la brasilera dels Clavelitos tunaires, en castellà. 

Vaig comentar com era que no en cantaven cap en català i més d'una persona em va mirar de cua d'ull, talment com si jo fos l'àvia bola rondinaire. L'únic ressò comprensiu va ser el d'una altra persona del barri, una mica més gran que jo, que fins i tot li va recordar a la noia, durant el pica-pica posterior a l'acte, de forma informal, que no havien cantat res en la nostra llengua.

La xicota es va posar a la defensiva, oh, va dir, hem triat aquestes cançons... La meva coneguda li va comentar que en català hi havia cançons molt maques i la noia, visiblement molesta i incòmoda, va dir que en totes les llengües hi ha cançons maques i que n'havia cantat una en castellà, com si allò dels clavellets fos una compensació per l'absència de llengües oficials. La cantant és de parla castellana però porta alguns anys a Catalunya. El noi de la guitarra és català. Preciso això pel fet de què algú, davant dels meus comentaris em va recordar què la noia no era d'aquí. Oh, sí, però bé que ha cantat en anglès i francès, vaig dir jo, cosa que crec que va sonar com una inconveniència.

Aquesta anècdota és una de tantes com n'he viscut i en viuré. Considerant els temps que corren i tot i que no m'agradaria que passessin coses com en el temps de la Nova Cançó, quan grups d'indignats puristes anaven a xiular Núria Feliu perquè cantava alguna coseta en castellà, el tema em sembla adient per a la meditació sobre el país i els catalans. Moltes corals i grups actuals canten avui en anglès, si bé no sempre tot el repertori, una gran part. En això també val més caure en gràcia que ser graciós, a determinades persones, escriptors, cantants, se'ls exigeix fidelitat lingüística i a d'altres res de res i encara sembla que fa fi això de fer l'americà internacionalista.

Precisament no em considero gens radical amb aquesta mena de coses, la noia em podia haver dit que no hi havien pensat, que tenien aquell repertori preparat, una excusa, vaja. Personalment hauria entès fins i tot millor que ho haguessin cantat tot en anglès. Consideraria que es fa efectiu allò que va dir Riba a Unamuno, que ens passaríem directament a l'anglès, però no va ser ben bé així. El pitjor és que ni et pots queixar, sembles una perepunyetes, però mentre en tantes coses hem potenciat la reivindicació, jo diria que en el tema cultural, fins i tot en el cultural-casolà, anem enrere. 

En aquesta qüestió i en tantes altres ens mata una tendència a la modernitat badoca, no sigui que ens considerin barretinaires, xiruqueros i amants xarons de la botifarra amb mongetes. Després d'haver escoltat, en un dels parlaments que es va fer a l'acte, per milionèsima vegada, allò de què qui perd els orígens perd identitat, la indiferència davant de l'oblit musical em va semblar una mica surrealista, però així és el món, també el nostre.

Fa anys, moltissims, a l'empresa on jo treballava un dels caps, fora de la feina i pagant la col·laboració com a hores extraordinàries, -m'imagino que devia ser proper a alguna entitat com Òmnium-, va fer passar a fitxes perforades de l'època una enquesta sobre el tema de la llengua. Devia ser a mitjans dels seixanta, si fa no fa. Recordo que una de les preguntes, formulada ja aleshores de manera una mica tendenciosa, comparava el fet de què uns cantants italians haguessin gravat un disc en català amb què Joan Baez hagués gravat, en anglès, temes catalans, com ara El cant dels ocells i demanava als enquestats quina de les dues opcions els semblava més rellevant per a la nostra cultura. La formulació de la pregunta t'empenyia a què consideressis millor per a l'estat de la qüestió això de Baez i l'anglès. 

Crec que en la formulació de la pregunta hi havia també un cert pes elitista, Baez tenia un prestigi cultural determinat i els cantants italians pertanyien al món de la música de consum. Ja ho deia el senyor Unamuno, que ens perd l'estètica. O allò que pensem que és l'estètica avantguardista que toca defensar. 

Per sort, pel matí vaig assistir al concert de Nadal que van fer els alumnes de l'escola de la meva néta, una escola pública propera que acull alumnat de tot arreu del mon, sense problemes ni prejudicis per part de ningú i que funciona molt bé, una mena de Nacions Unides Infantil. El repertori va ser majoritàriament en català, amb alguna petita incursió al castellà i l'anglès i sense manies a l'hora de recuperar temes tradicionals d'aquests dies. 

M'han explicat iaies conegudes que en alguna escola  de menuts s'ha reduït al no res el tema nadalenc, per un suposat respecte estrany als nou vinguts no cristians. Crec que el millor respecte és la normalitat i la consolidació de les tradicions, les mares i pares multiculturals van gaudir d'allò més del concert i no es van plantejar temes eteris, més enllà de voler fer fotografies amb el mòbil, aquest estri que ens agermana en el present, als seus espavilats plançons en escena.

Fa temps, uns quants anys, a una escola on anava a dinar, va venir una jove mestra, substituta en una escola veïna, plorant i amoïnada. L'havien esbroncat de valent pel fet d'haver ensenyat als infants una cançó tradicional catalana de Nadal, en aquella època la cosa no anava de respecte cultural, sinó d'ideologia esquerranosa i reduccionista, es veu que feien això del solstici i para de comptar. Per circumstàncies comprensibles però que hauríem d'haver superat hem confós dogmatisme catòlic amb tradició entranyable. Sobre adoctrinament escolar hi hauria molts aspectes a debatre i crec que l'educació mai no és neutral ni ho pot ser, ni a casa, ni al cole.

No se m'acut res més, per acabar, que reivindicar aquell pobre dimoni escuat amb ganes de gresca, el qual els pastors estoven de valent i en l'evocació del qual sempre s'obvia, no sé el perquè, la darrera estrofa. Per cert, és possible que la violència exercida sobre el Banyeta sigui avui, objecte de condemna pel que fa a la famosa nadala, tot i que això d'apallissar el pobre tió, un tió que ara té horribles trets antropomorfs i, per tant, resulta més humanitzat, no sembla que inquieti ningú. De moment.

PER A QUÈ SERVEIX UN PREMI NOBEL?

,

El Nobel de Literatura desvetlla força curiositat i expectació, no tanta com els óscars de cinema, tot s'ha de dir. Ahir llegia per les xarxes debats interessants a l'entorn de la concessió a Bob Dylan, gent a favor i en contra, més aviat a favor, tot i que amb argumentacions molt febles i poc aprofundides. Tampoc no hauria d'haver estat aquest premi una gran sopresa per als qui segueixen el tema, fa uns deu anys que estava ja entre els candidats proposats i li havien atorgat el Pulitzer fa temps. A Espanya també li van donar el Príncipe de Asturias, fa nou anys, per cert.

El més lamentable és que, en general, en aquests debats d'estar per casa, es podia copsar una gran ignorància generalitzada sobre el cantant i la seva trajectòria, i això tant per part dels uns com dels altres. Vaig llegir fins i tot que la poesia avui avorreix i que escoltar cançons és més distret. El que sembla que ningú no qüestiona és el valor real dels premis en general i del Nobel, que sembla ser el més prestigiós del món, en particular.

La llista de premiats, amb el Nobel i amb el premi que sigui, sempre que es tracti d'un premi amb una certa anomenada a nivell internacional, estatal o local, constata un fet evident: no hi són els que hi haurien de ser, n'hi ha que no hi haurien de ser i ni tan sols no tenim una idea aproximada de qui hi hauria de ser i qui no. Els premis relacionats amb temes científics no desvetllen tanta polèmica ni curiositat, més enllà dels àmbits professionals que els poden valorar, però em consta que hi ha un cert corrent crític a l'entorn d'uns quants que s'ha anat lliurant al llarg del temps.

El de la Pau ha estat el més controvertit, però tot i les controvèrsies o les relliscades, com en el cas d'aquella dama sudamericana que després va resultar que s'havia inventat una bona part de la seva biografia, a l'estil del senyor Marco, però sense arribar a extrems tan arriscats, el premi, en general, conserva la seva pàtina de prestigi indiscutible pel fet que ens agraden aquesta mena de faramalles i pensar que alguna súperestructura assenyada i documentada tria els elegits malgrat que faci ensopegades.

Fa un temps vaig comentar aquí una novel·la de Söderberg, molt bona, El joc seriós. El llibre es va publicar el 1912 i allà dos dels personatges ja fan broma a l'entorn del poc sentit dels Nobel, i això que són suecs. A casa nostra el Premi Sant Jordi havia creat molta polèmica però ara passa gairebé desapercebut. El mateix havia passat amb el Premi d'Honor, que ha perdut pistonada. Com sabeu els qui passeu per aquí he defensat que s'havia d'atorgar el d'Honor a Olga Xirinacs, no tant pel fet que cregui en el pes dels premis sinó perquè si s'ha donat a un munt de gent, amb una majoria aclaparadora de senyors, Xirinacs mereix un reconeixement a la seva llarga i polièdrica trajectòria, ara que ja és gran i que té al darrera un sòlid currículum literari. 

El fet és que no he tingut èxit en les meves reivindicacions, recolzades per molta més gent, dones sobretot. Quan van donar el Premi d'Honor a Benet i Jornet vaig fer broma sobre la concessió i hi ha qui se'm va enfadar, un amic. El Premi d'Honor és un premi que no se sap ben bé què premia i, per tant, hi cap de tot. Però un premi de literatura és un premi de literatura  tot i que avui, quan la literatura sembla patir una tendència curricular a la desaparició, els marges que acullen els límits literaris són imprecisos i dilatats.

Per a què serveixen els premis? Donen diners, una certa fama efímera. Pel que fa al Nobel, en el cas d'autors poc coneguts més enllà de casa seva, que són pocs, se'ls dóna a conèixer. Es fan algunes edicions i reedicions. Tot això dura poc, fins la propera, amb algunes excepcions. En general, aquell que ja era conegut i venia llibres ho continua fent i el desconegut és una mica més conegut durant un temps, breu i estantís.

El Nobel de literatura s'ha donat a molts més homes que dones, de moment. En això, ni que sigui a Suècia, la paritat està per assolir. I no serà perquè no hi hagi escriptores, periodistes i la resta, àdhuc cantautores. Com a curiositat constato que en els primers temps de vida del premi es van tenir més en compte les dames escriptores. 

Com és sabut, les llengües minoritàries ho tenen més pelut. Aquí, a Catalunya, s'havia parlat d'Espriu, en els seus bons temps, de Guimerà, que va ser el nostre autor més universal i qui va estar més a prop d'aconseguir-lo. I darrerament, quan encara era viu, de Porcel. Sovint, quan s'ha atorgat a algun autor de països alternatius, africans, per exemple, aquest  havia publicat ja en llengües majoritàries, francès, anglès. 

Guimerà no va tenir prou suport però sí que en va tenir un poeta menor de llengua minoritària, Mistral, cosa que, considerant com tracten les llengües regionals al país veí, molt pitjor que per aquests verals, és ben curiós. S'ha criticat al llarg del temps la concessió a Echegaray, però aquest senyor, en la seva època, va ser molt conegut a tot arreu i en aquesta concessió hi havia una certa picada d'ullet, ja que va ser el traductor al castellà de Guimerà, a qui admirava i amb qui tenia una bona amistat. Com és sabut molta gent es va moure per tal que no se li atorgués a Galdós, fins i tot es va fer un sopar de protesta a càrrec de lletraferits indignats. 

Això de moure's per a no fer alguna cosa és un tret curiós del país, d'aquest i de l'altre del costat, sovint s'ha dit que el Premi d'Honor nostrat es va inventar per a no donar-lo a Pla, autor que podia haver estat perfectament un candidat al Nobel, segons la meva opinió. En general els escriptors d'esquerres tenen avui més suport popular que no pas els de dretes per bé que escriguin. Això no passa tan sols amb la literatura, ep. Actualment, en el camp polític, es cau sovint en això del no fer, que sempre té menys riscors que no pas tirar endavant intentant fer coses com es pugui.

Els Premis Nobel compten amb moltes pressions, influències, oportunismes polítics. Tot és política, vaja. Feia molts anys que no s'atorgava el de literatura a un autor dels Estats Units, així que ja tocava. Premiar Bob Dylan assegura un cert ressò, fins i tot una mica de marro i polèmica i fa que el premi sembli modern i agosarat. No crec que gaire gent de per aquí conegui avui moltes lletres de Dylan, més enllà d'allò d'Escolta-ho en el vent, que tots hem corejat des de fa dècades. Potser m'equivoco i té un munt de seguidors i seguidores devots i devotes. 

No puc opinar sobre si Dylan, qui segons expliquen va manllevar el seu nom artístic del poeta Dylan Thomas, qui va morir molt jove i no va guanyar cap Nobel, se'l mereix. Això dels mèrits és relatiu i, en tot cas, em venen al cap un munt de noms d'homes i dones que podrien ser candidats a aconseguir-lo i que són, més  o menys, coneguts. També se m'acudeix un munt de noms d'homes i dones que escriuen bé o molt bé, cantautors que també estan molt bé, i que mai no tindran el Nobel ni els coneixerà ningú, més enllà de determinats cercles minoritaris.

Encara recordo la molta brometa que es va fer quan li van donar el Nobel a Cela, tot un personatge. Considerar que el Nobel és just i la seva concessió, equànime, ve a ser com admetre que Miss Univers és sempre la dona més maca del món. De fet, quan era petita i anava a escola, pensàvem, amb les amiguetes, que era així. La vida et fa relativitzar un munt de coses, com és natural. Al menys a veure si ara, per la tele i les ràdios, ens posen moltes cançons de Bob Dylan. Té alguns llibres publicats, la meitat dels quals són reculls de lletres de les seves cançons, ara potser revifi la sortida d'aquests volums que no crec que s'hagin venut de forma massiva en sortir al mercat. Hi ha qui opina que és millor llegir les seves lletres que no pas escoltar-lo, no és el meu cas, però em sembla una opinió assenyada. 

En català s'han traduït i cantat algunes cançons de Dylan, tampoc un excés, considerant el nombre que hi ha. La grapa de les versions és diversa, hi ha de tot. A mi una de les versions que trobo més reeixida és la que va fer Pau Riba de La noia del nord, és clar que potser és pel fet que em recorda moments viscuts, uns temps en els quals dir allò tan bonic de que els seus cabells fan rius juganers sobre els pits ens semblava d'allò més agosarat. En tot cas Riba podria ser un candidat alternatiu, té lletres pròpies molt sucoses. La seva veu i la seva manera de cantar s'adiuen força amb els temes de Bob Dylan. Però això no és Amèrica, evidentment. La noia del nord no és de protesta, sino d'amor, d'amor enyorat, un tema recurrent que sempre té el seu què.

Aquell món del futur, pacífic i compromès, que somniàvem quan, de forma ingènua, corejàvem de jovenets aquells temes tan punyents, segons els quals havíem d'escoltar el vent i els temps estaven canviant, contemplant la realitat del present, fa una mica d'angúnia. Les cançons d'aquest tipus i el Grup de Folk, van neutralitzar un cert elitisme de la Nova Cançó, que s'emmirallava en els cantants francesos i que ja començava a ranciejar. 

Donar el premi a Dylan en els anys setanta hauria estat una cosa i ara n'és una altra de ben diferent. L'any passat van lliurar el premi a una periodista russa compromesa i de total actualitat i enguany li han donat a un americà que va representar un somni i que avui ja no sé ben be què representa, malgrat que no se li pot negar la categoria professional. La veritat és que no m'agradaria formar part dels qui trien, no és fàcil triar res i sempre que un guanya n'hi ha molts que perden.

Claire Bloom, en el seu llibre de memòries que comentava fa poc, explica com quan estava casada amb Rod Steiger aquest va estar nominat a l'óscar, van anar a la cerimònia, el va guanyar un altre actor i, de sobte, els qui no havien guanyat van quedar automàticament oblidats i menystinguts i se'n van haver d'anar a sopar alguna coseta per les rodalies, sense que ningú no els digués ni adéu ni gràcies. L'actriu ironitza amb això de què si no ets el nombre u no ets ningú, vaja. Al cinema, a la literatura, en el món de l'esport. Però la fama dels guanyadors és així mateix efímera i d'aquí poc temps a Dylan el continuarant escoltant els qui ja l'escoltaven i llegint els pocs que ja el llegien. 

Una vegada acabada -i comentada- aquesta entrada llegeixo per la xarxa les reflexions divergents de dos senyors dels quals acostumo a tenir en compte l'assenyada opinió, Luri i Jaraba, gent dels meus temps, aquells en els quals escoltàvem el vent. Les linco per si us abelleix llegir-les.

Well, if you’re travelin’ in the north country fair,
where the winds hit heavy on the borderline,
remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.
Well, if you go when the snowflakes storm,
when the rivers freeze and summer ends,
please see if she’s wearing a coat so warm,
to keep her from the howlin’ winds.
Please see for me if her hair hangs long,
if it rolls and flows all down her breast.
Please see for me if her hair hangs long,
that’s the way I remember her best.
I’m a-wonderin’ if she remembers me at all.
Many times I’ve often prayed
in the darkness of my night,
in the brightness of my day.
So if you’re travelin’ in the north country fair,
where the winds hit heavy on the borderline,
remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.

***
LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD

Adaptació al català: Pau Riba

Si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna’m records a una noia d’allà;
fa temps jo l’havia estimada…

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu,
quan el riu gela i l’estiu se’n va,
mira’m si té un jersei prou calent
que l’abrigui dels crits que fa el vent,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si fan rius juganers sobre els pits,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si els duu com sempre els he recordat.
No sé si encara em guarda un record.
Jo per ella he pregat molt sovint,
tant de nit en la meva foscor,
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer,
dóna’m records a una noia d’allà
que fa temps jo l’havia estimada…

Girl from the North Country – Bob Dylan (1963)

La Mare de Déu d'agost i les Maries mítiques

Avui és el dia de la Mare de Déu d'agost. El paternalisme catòlic ha precisat d'una figura femenina popular per fer de contrapès i la figura de Maria s'ha potenciat a tots nivells, si realment es fos escrupulós amb el tema les devocions marianes fregarien en molts casos la idolatria. Les representacions marianes són antigues, diverses, localistes i universals quan toca. Malgrat que en el present hem perdut en general, gràcies a Déu, aquella fe del pobre carboner, tan lloada pels entesos en el tema, és evident que les marededéus locals conserven un component entranyable, indiscutible i intocable.

Més enllà del tema religiós, complex i que en ocasions, contemplat des del present ens pot semblar surrealista en molts aspectes, com ara que l'any 1950 l'Assumpció de Maria es declarés dogma de fe, cosa que va comportar algunes crisis de consciència a molta gent, tot s'ha de situar en el seu context i les seves circumstàncies. Per això s'ha d'anar amb compte, quan la truita es capgira, en ferir sentiments que poden semblar irracionals però que revolten més la gent que coses en aparença més serioses.

En una ocasió una senyora molt gran m'explicava emocionada com durant la guerra havia fet vestidets a una Mare de Déu que tenien a casa, per tal de fer-la passar per una nina, si feien algun registre. Per més que en alguns indrets s'ha volgut eliminar el tema religiós per decret no se n'han sortit i a la mínima tot revifa, de forma inesperada. 

Maria va ser un nom molt popular durant anys i panys, deien que de Joans, Joseps, Maries i ases n'hi havia a totes les cases. Avui no hi ha ases i, de la resta, pocs. Quan jo era petita el nom de Maria sonava a antic, als contes i cançons populars hi sortien Ties Maries grotesques, velles i xarones. Jo vaig tenir una Tia Maria molt pintoresca i aspre i durant molt de temps vaig associar el nom a la seva persona.

Però el nom, així, sol, ja que acompanyat d'altres també és habitual, va revifar en un moment concret gràcies al cinema, a West Side Story i a Natalie Wood. Molts xicots de la meva adolescència manifestaven que el seu nom preferit era Maria i van tornar a sorgir pels nostres verals moltes Maries menudes. Avui jo diria que la cosa es manté, tot i que no sigui un nom majoritari, ara per ara. També ha revifat el diminutiu Mariona però no pas el de Marieta, per exemple. 

El dia de la Mare de Déu d'agost marca l'inici de la decadència estival. Per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, deien els grans, però avui les set són les nou, per ordre governativa. Malgrat que el temps meteorològic sigui variable i cada estiu sigui diferent, el tombant de la Mare de Déu d'agost, amb el seu doll de festes majors, veu com s'escurcen els dies i entrem en una inestabilitat que es manifesta en ocasions de forma gairebé imperceptible. El final de l'estiu em semblava, de petita, més trist que la tardor o l'hivern, tot i que les meves vacances eren molt avorrides.

El tema de la mort i assumpció al cel de la Mare de Déu ha generat literatura, discussions teologiques i quadres inoblidables, un dels més inquietants el de Caravaggio. Quan estudiava Humanitats el vam comentar a fons i aleshores es donava per certa la llegenda segons la qual el pintor havia tingut per model una prostituta embarassada ofegada al Tíber. També s'acceptava que els qui havien encarregat el quadre no el van trobar adient al lloc on havia d'anar i n'hi van posar un altre, el que encapçala aquesta entrada, més amable i d'un pintor important però menys conegut avui, Carlo Saraceni.

Avui tot això s'agafa amb pinces. Caravaggio és sempre provocador, agosarat i inquietant, com a persona era molt poc recomanable tot i que ens trasbalsi encara avui. Pel que fa a la substitució, més aviat sembla que Rubens en va copsar el valor i en va recomanar la compra al Duc de Mantua. El quadre va anar passant de màns i avui es troba al Louvre, museu convertit en parc temàtic i massificat de forma exponencial, com tants altres.

Les imatges marianes tenen un valor situacional. Quan les imatges religioses acaben en un museu ja han perdut la màgia primitiva i ningú no els porta ciris ni flors ni els demana favors personals. Són contemplades de forma apressada i encara gràcies. Unes imatges han tingut més èxit popular que d'altres i han vençut el temps i les circumstàncies fins sobreviure en el present per motius atzarosos i no exempts de certa polèmica, la del Pilar, la Moreneta, la Macarena... És fa difícil admetre que totes aquestes representacions pertanyin al mateix personatge però la fe és la fe i la devoció, la devoció. 

Les Ties Maries, que collien codonys, passaven farina, explicaven contes a la vora del foc i tenien un galliner i un hort, han passat a la història, em temo que, aquestes sí, de forma irreversible. De cançons dedicades a les Maries n'hi ha hagut moltes tot i que la mes famosa sigui la de la pel·lícula, és clar, sobretot en el nostre imaginari de jubilats que teníem quinze o setze anys quan va viure amb gran intensitat aquells amors difícils i amb final tràgic, una versió més de Romeu i Julieta, narració que segurament Shakespeare també va manllevar d'alguna història o llegenda més antiga i que sempre coneixerà noves versions, endegades amb més o menys grapa.

En el present tenim també Maries musicals més modernes, algunes de ben poc alegres com ara la Maria portuguesa i tràgica de Cano i fins i tot Maries que han sofert violència de gènere com la de Pasión Vega o la menys coneguda del quebequés Nicola Ciccone. 

Una cançó dedicada a una Maria que a mi m'agrada molt és aquella de Maria bonita, m'evoca instants perduts i programes de ràdio romàntics. La va fer aquell personatge genial, immens i enamoradís, Agustin Lara, i la va dedicar a Maria Félix, tota una història, vaja. Lara tenia el detall de dedicar precioses cançons a tots els seus amors, i en va tenir una pila, a veure qui pot dir el mateix, avui dia. Quan l'escolto em sembla encara passejar per un Acapulco impossible i mític, al capvespre. Tot passa en aquest món i les primeres tempestes ompliran de melangia els Acapulcos i els Castelldefels i les festes majors del nostre temps, tan sorolloses, també passaran deixant-nos records i nostàlgies que intentarem entomar amb moderació adulta.