20.10.16

PIO BAROJA, AVENTURES, CINEMA I EL TEMPS QUE NO TORNA

Resultat d'imatges de Pio Baroja

Tenien poc a veure, més enllà de les seves contradiccions vitals i de ser concos, però de petita relacionava en el meu imaginari dues imatges de senyors vellets amb boina, Pío Baroja i Josep Pla. Tots dos, de generacions i procedència diferent, van oferir de grans una imatge entre distant, sorruda i bonhomiosa, que n'amagava el personatge real, que també havia estat jove. De petit et sembla que la gent gran sempre ha estat gran, per molt que t'expliquin que no és ben bé així.

Durant uns anys, de joveneta, vaig llegir molts llibres de Pío Baroja. Té una producció diversa, nombrosa, variable en arguments i plantejaments fins i tot ideològics. Baroja, fill del seu temps i de les seves circumstàncies, va viure i morir entre contradiccions, això també l'acosta, en certa manera, a Pla. Aquestes contradiccions s'obvien avui, quan del franquisme i la guerra civil se'n fa una lectura puntual i de conte de bons i dolents. Fa anys algú em va comentar que si no s'estudiava el carlisme no es podia entendre a fons la guerra civil però el carlisme tampoc no va sorgir del no res. El carlisme ha estat mal estudiat, interpretat segons convé, el mateix que, per exemple, el fenòmen del bandolerisme del XVII. 

Resultat d'imatges de santhi andia
Per la televisió he pogut veure aquests dies una antiga pel·lícula, una de les poques versions que es van fer de les novel·les de Baroja, Las inquietudes de Santhi Andia, en aquest espai imprescindible que recupera tant de cinema hispànic oblidat. Un espai que tan sols ha fet vessar tinta escandalitzada quan s'ha programat algun títol clarament franquista, hi ha qui voldria esborrar del mapa un munt de coses, fer com si no haguessin passat, sense intentar entendre res de res. Crec que es fa més pedagogia antifranquista seriosa veient i comentant aquells títols que no pas anat a tirar ous, vull pensar que podrits, al genet sense cap que tant de soroll ha provocat aquests dies.


Resultat d'imatges de las inquietudes de Santhi Andia

Molts dels llibres que vaig llegir de Baroja em resultaven fascinants, però un gran nombre també em semblaven poc arrodonits, amb històries que hipnotitzaven però que es resolien de forma maldestra en algunes ocasions, amb llacunes evidents. Això els passa avui, augmentat de forma exponencial i menys reeixida, a autors com Pérez Reverte i algun altre, els quals tenen un punt barojià, ho reconeguin o no.

El cinema i la televisió han aprofitat poc l'obra de Baroja, que tants elements cinematogràfics conté. El mateix escriptor va fer fins i tot alguna aparició puntual en ocasions en el cinema, com en aquest mateix títol, per exemple. Molts dels seus arguments apleguen aventures a dojo, secrets del passat, elements fulletinescos, i ofereixen un munt de lectures diverses i excitants. 
Resultat d'imatges de La busca
Crec que tan sols s'han portat a la pantalla gran, a més de Santhi Andia, dues versions de Zalacaín el aventurero i La busca, un títol que pertany al vessant realista de l'obra de l'escriptor. La busca, que darrerament hem pogut veure en alguna ocasió per la televisió, és una pel·lícula extraordinària, més moderna que les altres, dirigida per Angelino Fons amb la gran Emma Penella i un jove Jacques Perrin.

Las inquietudes de Santhi Andia és de mitjans dels anys quaranta. La va dirigir un bon professional, sacsejat per la desgraciada història del país i abocat a la necessitat de tirar endavant encara que fos amb servituds evidents, Arturo Ruiz-Castillo. Ruíz-Castillo havia estat avantguardista, amic de García Lorca pero va acabar adaptant-se a les circumstàncies i té títols que avui són curiositats franquistes, com ara El santuario no se rinde, de finals dels quaranta, on explica l'assalt al santuari de la Virgen de la Cabeza per part dels republicans, durant la guerra civil, i la resistència dels bons. 

Resultat d'imatges de Los ases buscna la paz
Malgrat el fons ideològic, el director en potencia la part d'aventura, com en d'altres pel·lícules seves, però aquestes coses, avui, sembla que no es perdonen. Hi va haver gent del cinema que va sobreviure com va poder durant el franquisme, fent la viu-viu, era més jove, es va poder reconvertir i avui és lloada i reconeguda. I a d'altres els va passar a l'inrevés, la vida és atzarosa i la valoració de la posteritat, força injusta, tot depèn d'on acabes, més aviat que d'on comences i per on passes. 

Ruiz-Castillo té algunes curiositats cinematogràfiques, com ara Los ases busca la paz, on explica la fugida de Kubala d'Hongria, fins arribar a Espanya. Una de les seves darreres pel·lícules va ser un altre exotisme, El secreto del capitán O'Hara, del 64, ambientada a Arizona i amb la nostra Marta Padován, guapíssima, fent de noia, amb Germán Cobos de partenaire.

Resultat d'imatges de el secreto del capitan o'Hara Marta Padovan
Baroja no era un home fàcil, encara hi ha moltes divergències sobre la seva personalitat i la seva ideologia, si és que en va tenir alguna de prou sòlida, cosa plenament humana i que destarota els dogmàtics. Aquestes personalitats complexes s'escapen de tots els encotillaments, com aigua en un cistell. La família dels Baroja ha comptat amb molts noms importants, tot i que ell sigui el més conegut, gent relacionada amb la literatura, la història, el cinema. 

Un seu nebot va dirigir una versió televisiva d'una altra novel·la seva, El mayorazgo de Labraz, a principis dels vuitanta. Un altra nebot, Julio, va ser capdavanter i innovador en molts temes d'història i antropologia, tocant aspectes que després han estat objecte de molts estudis, però en els quals ell va ser el primer i potser, encara, el millor. Julio Caro Baroja té un llibre imprescindible, de memòries familiars, Los Baroja. 


Resultat d'imatges de Los Baroja

Las inquietudes de Santhi Andia, tot i que respecta l'argument de la novel·la, no en pot reflectir tots els matisos. En el seu repartiment trobem actors de gran categoria, aleshores encara força joves: Jorge Mistral, guapo però una mica encarcarat, que va tenir un final tràgic, menys recordat del que caldria, Manuel Luna, un actor de caràcter que va fer de tot i que no va morir gaire gran, sortia a una gran majoria de pel·lícules històriques i patriòtiques de l'època, aquí es menja totes les escenes on surt. El tinc molt lligat als meus temps escolars, en els quals de tant en tant fins i tot ens passaven alguna pel·lícula educativa, religiosa o històrica i ell sempre hi era. El seu aspecte m'inquietava, feia una mica de por i tot, quan et mirava des de la patalla. Ens ensopeguem amb un munt de secundaris de luxe i amb un joveníssim i guapíssim Rodero, en un paper poc treballat, potser per exigències del metratge.
Resultat d'imatges de Josita Hernán
I la noia, ah, la noia era Josita Hernán, una dona de gran personalitat, nascuda a Menorca, on de tant en tant l'han recordat. Encara va sortir alguna vegada a Cine de barrio, elegant i extravagant a la vegada, per recordar un gran èxit comercial de postguerra, La tonta del bote, que després va fer Lina Morgan, en una nova versió però sense el mateix èxit multitudinari, els temps havien canviat. L'obra de teatre d'on procedia l'argument era de Pilar Millan-Astray,  germana del militar fundador de la Legión. Va ser una comediògrafa remarcable, d'un cert èxit. A causa de les seves idees, ja us podeu pensar quines eren, va patir un empresonament força dur que va malmetre la seva salut i va morir l'any 1949.

Hernán, que de tonta del bote no en tenia un pèl, va fer parella artística durant un de temps amb Rafael Durán, es va retirar jove del cinema, va escriure poesia, va ser editora, pintora, il·lustradora, se'n va anar a París a fer de professora de castellà i va dirigir teatre, va treballar a la ràdio... De tant en tant, durant els setanta, feia alguna aparició estelar en el cinema. A mitjans dels vuitanta va tornar a Espanya i va morir a Madrid el 1999, amb vuitanta-cinc anys.

Las inquietudes de Santhi Andia es pot trobar pel youtube i aquests dies a la web del segon canal, on tots els títols romanen un temps visibles. Té escenes inoblidables, hi alternen decorats realistes amb aquells fons de cartró pintat, tan teatrals. Per a les escenes marítimes es va comptar, en alguns fragments, amb especialistes, mariners reals, vaja. 

Tot i que no és una pel·lícula rodona del tot jo diria que conserva l'esperit barojià amb el valor afegit dels anys passat des d'aquells ombrívols quaranta, en els quals el cinema era molt més que una distracció. És estrany que en el present no es recuperi la narrativa de Baroja per endegar produccions acurades i modernes dels seus llibres d'aventures, l'èxit d'una història  delirant com la d'Águila Roja evidencia el ganxo que les aventures de sempre tenen encara entre nosaltres. Les aventures passen quan passen però, de fet, són intemporals.

Resultat d'imatges de las inquietudes de santhi andia cine
A aquesta història marinera hi trobem de tot, naufragis, pirates, negrers, fills il·legítims, tragèdies familiars, amors purs, traïcions i redempcions. El protagonista, que ens explica la història del seu oncle quan ell ja és vell, enyora el passat, els vaixells de vela, el mar encara misteriós, el  romanticisme d'una professió en transformació, està content de no tenir fills mariners però, al mateix temps, li sap greu que no hagin tingut tirada a la navegació. Res no serà com era, un tema, també, recurrent i immortal.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Vaig llegir "Las inquietudes..." per obligació acadèmica i en vaig haver de fer un treball. No em va interessar gent la novel·la i vaig redactar el treball a contracor sense manifestar com m'havia avorrit el llibre.

Mai més vaig tornar a Baroja a qui no dec apreciar pel que es mereix a causa de desconèixer la seva obra. Hi he pensat algun cop i sempre m'ha fet mandra perquè jo crec que, fins i tot, abans de treballar amb "Shanti Andia" ja era un escriptor que no m'atreia. Ni el fet que fos basc, interessant a l'època, em va deixar apropar-me a ell.

Vaig veure, de força petita, "Zalacaín el Aventurero" i em va entusiasmar. Fins al cap de molts anys no vaig saber qui n'era l'autor.

Pérez Galdós, veus, ja és tota una altra cosa.

Fantàstic i meritori que donis tanta informació!

Júlia ha dit...

És que Baroja té molt i de tot, depèn de per on el descobreixes.

De Pérez Galdós també hi ha coses que m'entusiasmen i altres que no tant.

De tota manera els hauria de rellegir tots, el temps també dóna noves visions i crec que les lectures tenen molt a veure amb el moment vital en el qual las fas.

L'altre dia vaig entrar a una llibreria d'aquestes de segona mà que hi ha a la Gran Via i com que estava motivada en vaig arreplegar tres de Baroja i dos de l'Olga Xirinacs, fan lots de deu llibres per deu euros, qui no llegeix és per què no vol, he, he.

Júlia ha dit...

Aquest llibre del nebot sobre la família també el tinc, està molt bé, del nebot recordo molt el de Las brujas y su mundo, per cert.

gloria abras pou ha dit...

Tots els que llegim des que en varem aprendre, que en el meu cas i el teu, va ser aviat, varem descobrir que no ens avorriríem mai. Devoràvem. I ja fa temps que sé que, ara i aquí, si rellegís les sensacions serien diferents perquè quan era més innocent també era més illetrada i, construir un criteri, és tasca quasi continua.

Tampoc vaig ser mai de Pla perquè no m'interessa la literatura que fa. He llegit algun llibret poc rellevant i bastants dels seus articles a Destino.

Cert que qui no llegeix és perquè no li agrada o no vol. Hi ha esplèndides llibreries de vell i les estimades biblioteques públiques. I que no faltin !