Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura castellana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura castellana. Mostrar tots els missatges

16.5.26

ELS TRETZE CONTES DE LUISA CARNÉS


Luisa Carnés va ser una escriptora que podríem classificar com 'del 27`' tot i que en les darreres referències a les dones importants d'aquella generació el seu nom no s'havia inclòs fins fa poc.  Per sort l'admirable editorial 'Hoja de Lata' va recuperar la seva novel·la Tea Rooms i, més endavant, aquest interessant recull de relats. 

Aquests tretze contes ens porten des del la República espanyola fins els Estats Units de la discriminació racial. Reflecteixen la trajectòria de l'autora, exiliada després de la guerra, a causa del franquisme, i que va acabar per viure a Mèxic fins a la seva mort, l'any 1964, a causa d'un accident.

Alguns d'aquests contes havien estat publicats, però en trobarem algun d'inèdit. A la gran majoria les dones hi tenen un paper rellevant. Es poden dividir en quatre grups, un d'ells ambientat encara en temps republicans. Les tradicions topen amb la modernitat i la possible renovació. Després en trobem de centrats en la postguerra i l'exili. També l'estil varia, i arribem a l'època mexicana de Carnés, per acabar amb referències als Estats Units dels seixanta.
Tots els relats sorprenen, malgrat l'estil canviï tots els relats emocionen o fan pensar. Al seu darrera hi copsem influencies diverses i un nivell intel·lectual remarcable. Molts dels éssers humans ens resulten propers, moderns, malgrat haver passat el temps. 
Carnés (1905-1964) va tenir una infantesa molt humil, va poder anar poc a l'escola i es va posar a treballar als onze anys, aixi que es pot considerar autodidacta. Tampoc va tenir de joveneta massa ocasions de llegir llibres, s'havia de conformar amb els fulletons publicats a la premsa.  Militant comunista convençuda, la seva ideologia es reflecteix en molts moments en els contes i novel·les.

https://es.wikipedia.org/wiki/Luisa_Carn%C3%A9s

https://www.zendalibros.com/natacha-de-luisa-carnes-la-novela-como-pan-intelectual-del-obrero/


30.11.24

AQUELLS SILENCIS I AQUELLA LITERATURA



En els meus llunyans temps d'estudiant de magisteri el professor Tuson, que va passar per casualitat i de forma breu per la Normal, ens va fer llegir uns quants llibres emblemàtics. Un va ser 'La Regenta', aleshores feia temps que era difícil de trobar. Pel  que fa a títols més contemporanis recordo 'El Jarama' i 'Tiempo de silencio', entre molts altres. Tuson va ser més endavant, ja a la universitat, un gran defensor de la llengua catalana; en aquella època, però, ens va confessar que tan sols coneixia una mica Espriu, pel que feia a la nostra literatura, que iniciava un procés de recuperació.

Aquests dos llibres, cadascun en el seu estil, son llibros molt tristos però impressionants. 'Tiempo de silencio' va tenir versió en cinema, amb un jove i ben plantat Imanol Arias en el paper principal. En aquella època van començar a arribar els llibres del 'boom' hispanoamericà i semblava que la literatura peninsular havia quedat una mira rància davant dels primers llibres de Vargas Llosa o García Márquez.

Aleshores jo llegia molt, de forma gairebé compulsiva, i molt depressa. Aquells títols estaven de moda cultural i els comentàvem entre nosaltres. No sabia res de Martin-Santos, tan sols que no havia escrit res més que fos conegut. Aquest onze de novembre ha fet cent anys del seu naixement. A  casa nostra, de moment, poc ressò sembla haver desvetllat tot i que encara és aviat per comprovar si el seu centenari genera algun tipus d'activitats i exposicions.

Martin-Santos va ser un brillant psiquiatra, un home molt especial i encara desconegut en molts aspectes, una mica misterós. Amb la seva dona conformaven una parella feliç i atractiva però la tragèdia els va colpir. La seva dona va morir accidentalment, a causa d'un escapament de gas que no va detectar. En aquella època aquests tipus d'accidents no eren tan estranys. Ell, un any després, amb el seu pare i un conegut, va morir en un accident de cotxe. Els fills eren petits, han hagut d'anar reconstruint la vida dels pares. RTVE va emetre un programa de l'excel·lent 'Imprescindibles' que es pot recuperar sense problemes, de moment.

Així he sabut que va ser a la presó en diferents ocasions perquè s'havia implicat en grups socialistes i que la seva mort i la de la seva dona van provocar especulacions molt mal intencionades, com ara que l'havia mort ell. Fins i tot als fills algú els va dir, quan va morir el pare, que les tres persones que anaven al cotxe 'serien a l'infern'. No és estrany que en aquella, època encara tan carca i franquista, amarada de moralina catòlica, hi hagués gent que considerès les persones més avançades com a dimonis pecadors. Avui costa d'entendre tot plegat. L'enveja també devia funcionar.

'Tiempo de silencio' va esdevenir un èxit, ha conegut moltes traduccions i moltes edicions. Martín-Santos es va relacionar amb molts intel·lectuals de l'època. Va morir amb trenta-nou anys i tenia moltes coses escrites tot i que, per exemple, una continuació de 'Tiempo de silencio' no la va poder acabar. Tot s'anirà publicant, segurament, amb motiu del centenari.

Els llibres que passaven la censura i s'arribaven a publicar, en alguns casos, reflecteixen la societat de la postguerra sense entrar en detalls concrets, sinó intentant reflectir l'ambient depriment que es vivia en general, que afectava molt els pobres i vençuts, és clar, però que també va influenciar les classes privilegiades quan les persones eren crítiques i anaven prenent consciència de la realitat i de la situació. En una anada a Barcelona Martín-Santos, a més a més de portar els fills al zoo i el Tibidabo, els mostra el barri del Somorrostro, em sembla un detall molt rellevant. 

No explico més coses ja que els interessats és millor que accediu al programa esmentat. 

https://www.rtve.es/rtve/20241108/imprescindibles-recuerda-escritor-luis-martin-santos-centenario-su-nacimiento/16321602.shtml


15.7.23

DIÀLEG AMB L'ESCRIPTOR ABSENT

 


Per una d'aquelles estranyes associacions d'idees, en comentar alguna cosa sobre les diferències d'imaginari i referents entre generacions, em va venir el cap el llibre Generaciones, de Cristobal Zaragoza. Zaragoza, escriptor i periodista, és avui poc conegut per les noves generacions tot i que tafanejant per la xarxa, m'he ensopegat amb el comentari d'una noia jove que, per casualitat, en algun lloc d'aquests on venen llibres de segona mà a bon preu, s'havia ensopegat amb Y Dios en la última playa i estava entusiasmada. Aquest llibre incideix en un tema aleshores (1981) ben encès i controvertit, el terrorisme basc, a través de la mentalitat d'un jove que s'implica en el tema. 




Cristobal Zaragoza va néixer l'any 1923 i va morir el 1999. Va neixer a Vilajoiosa i quan tens la sort d'estar relacionat amb comunitats petites o de mida mitjana és més fàcil que, al menys allà, et recordin i t'homenatgin. Una biblioteca porta el seu nom i també el porta un premi literari d'aquella ciutat. Va guanyar premis importants, l'Ateneo de Sevilla, el Planeta. Va ser un autor molt treballador, m'estalvio allò de 'prolífic' ja que, segons com, sembla un penjament i un defecte. Va viure un temps a Barcelona, on va col·laborar en alguns diaris, mentre que els ganduls que han escrit quatre coses sembla que tinguin un mèrit afegit. Va tenir una vida molt interessant, intel·lectualment parlant, molt lligada a una època determinada que sovint s'ha reinventat al gust del consumidor, com sol passar.



Pertany a un grup de molt bons escriptors avui oblidats o mig oblidats o menys recordats del que mereixen, més enllà de determinats àmbits geogràfics. El primer llibre que vaig llegir d'ell va ser Generaciones, el primer de la saga, ja que després va fer-ne dues continuacions més. El llibre va arribar a l'escola no sé com, amb una pila que algú ens va passar i en una edició econòmica. Em va agradar molt. Avui, a la xarxa, llibres com el seu premi Planeta es poden trobar a preus molt barats. 



Cristobal Zaragoza va escriure llibres d'història, novel·la històrica, biografies, llibres amb rerefons documental sobre el bàndol republicà, conscient dels buits que existien sobre el tema. La seva obra té un gruix impressionant i els seus llibres més rellevants han estat traduïts a moltes llengües. Es poden trobar moltes referències sobre aquest autor, a la xarxa, però jo diria que les noves generacions, amb poques excepcions i més enllà del País Valencià, no l'han llegit gaire. De moment.


https://es.wikipedia.org/wiki/Crist%C3%B3bal_Zaragoza

7.1.23

L'AVI QUE DUBTAVA, GALDÓS, GARCI I CINEMA INOBLIDABLE

 

El 4 de gener de 1920 moria, als setanta-sis anys, que no eren pas pocs, en aquells anys, Pérez Galdós. Fa dos anys es va commemorar el centenari, malauradament va caure en temps de pandèmia i molts actes previstos no van tenir el ressò merescut. Galdós encara és un personatge controvertit i menystingut. Una vegada vaig sentir fins i tot a Espriu confessar que 'no li interessava', o una cosa semblant. No li van donar el Nobel per motius diversos, entre els quals, l'enveja, cosa que també crec que va passar, a més a més del tema català, en el cas de Guimerà. Son coses que encara s'esdevenen en l'actualitat ja que la gent, fins i tot la més suposadament intel·lectual, té les seves servituds, de vegades inconscients i malèvoles.




Fa pocs dies, per la televisió, van tornar a passar una pel·lícula, mítica pel meu gust, que jo crec que és una de les millors versions de l'obra de l'escriptor, El abuelo', dirigida per José Luis Garci, pel meu gust la millor del cineasta, que és una mica irregular i ha estat una persona controvertida en algunes ocasions. La pel·lícula va néixer com a minisèrie, tot i que em sembla que va excel·lir amb la reducció  a pel·lícula convencional. També va anar als óscars i no va guanyar, competia amb alguns pesos pesats. Garci va aconseguir el guardó en una altra ocasió amb Volver a empezar, inferior, pel meu gust, a aquesta i que, per a més xamba, no va trobar rivals tan contundents. Ja no crec en el tema dels premis, tot està condicionat per influències, política, oportunisme, promocions... Van fer córrer, en el cas de El abuelo, que el director havia untat gent per tal que la votés cosa que, en aquest cas, sembla es va comprovar que era mentida.





L'obra de Galdós va néixer com a novel·la i l'escriptor la va adaptar al teatre, tenia cinc actes, eren altres temps. Ha conegut versions en cinema, una d'argentina. També la vam poder veure en aquells mítics espais de teatre televisiu del passat remot. En general totes les versions son interessants i dignes, durant els setanta va fer el paper principal Fernado Rey, en una bona versió que es va dir La duda. 





Però sense restar mèrits a cap versió anterior, la de Garci, del 1998, li va sortir rodona i és una obra mestra del director. Fernán Gómez fa un paperàs, evidentment, és aquesta una obra per a lluïment del protagonista. Tot i que l'actor s'acompanya d'un grup d'actors i actrius magnífic, en estat de gràcia, es pot dir. A més a més l'entorn, està rodada en gran part a Astúries i Cantàbria, bellíssim, està filmat amb cura i grapa, la música és excel·lent, cada vegada que la torno a veure m'agrada més. A casa dels meus pares la teníem gravada en vídeo i a la meva mare també li agradava tornar-la a mirar de tant en tant. 




L'any 2020, amb la pandèmia al damunt, em vaig apuntar a un curs online sobre Galdós que feia la UNED. Va ser una mica irregular però algunes de les xerrades van ser excel·lents. Galdós, que sembla tan planer, va tenir molta cura i discreció amb la seva vida privada, va fer ben fet, però la tafaneria intel·lectual existeix, què hi farem. Fins i tot les cartes més personals entre ell i Pardo Bazán, que van estar molt temps discretament ocultes, s'han donat a conèixer, més aviat algunes de les que va escriure ella, tot s'ha de dir. Galdós va escriure molt, no tot té el mateix nivell però fins i tot en la seva 'obra menor' hi ha fragments immensos, inclosos els Episodios Nacionales, avui poc i mal llegits. 

Devia ser força silenciós, a la biografia del pintor Simó Gómez, escrita per Feliu Elias, s'explica que el germà del pintor, Enric Gómez, gravador notable, assistia a unes tertúlies a una cafeteria del carrer Pelayo. Galdós, pel que sembla, havia vingut per aquí a documentar-se sobre una novel·la, anava a les trobades i no deia mai res. Amb el seu bigoti i el seu posat molts van pensar que era un guàrdia civil d'incògnit, que anava allà aneu a saber amb quines intencions.




Pel meu gust la seva obra magna és Fortunata y Jacinta, que va conèixer una bona sèrie televisiva, en aquells temps, en els quals es feien sèries hispàniques d'altra volada. També s'havia dut al cinema, amb més o menys fortuna i he de dir que Emma Penella, gran actriu, pel meu gust, donava més la imatge de la Fortunata original. A la sèrie de la tele, que compta amb un conjunt actoral interessant i de categoria, van grinyolar amb el Juanito Santa Cruz, encara no sé el perquè, però van agafar un senyor francès força ensopit i sense química amb cap de les dues dames protagonistes, pel meu subjectiu gust. No acabes d'entendre el seu èxit amorós, la veritat.

Encara que sembli mentida, llibres com Fortunata y Jacinta o La Regenta van ser, durant molt de temps, impossibles de trobar, fins que no es van fer reedicions, ja en els setanta. 

https://www.imdb.com/title/tt0176415/

12.11.20

LUIS MATEO DÍEZ, PREMIS I LLIBRES

 


No hay que engañarse, una cosa es la materia sublime de la lírica y otra la miseria humana que la procrea.

"El expediente del náufrago" (1992)


He vist per la televisió que han atorgat el Premio Nacional de las Letras Españolas a l'escriptor Luis Mateo Díez. Fa molts anys, en un primer blog allotjat a blocat, que duia el mateix nom que aquest, ja vaig escriure sobre ell. Després ho vaig fer al meu blog en castellà, Caracteres Ocultos, l'any 2013. Recupero el que vaig escriure aleshores, malgrat que l'escriptor ha continuat publicant i assolint reconeixements importants. Crec que, bàsicament, encara és ben vigent.

L'escriptor és un cas singular en el mon literari hispànic, el seu aspecte ja es de discret Quixot, elegant, polit,  i un pel misteriós. Amb aquesta aparença em puc imaginar, fins i tot, un Lampedusa mesetari i lleonès, un hidalgo amb solera. Vaig saber de la seva existència literària fa molts anys, gràcies a la revista MUFACE, per a funcionaris, que tenia una secció que es deia: Función pública, afición privada. Era una secció que tenia un bon seguiment entre els mestres de l'escola afeccionats a la lectura.

Aixi va ser com vaig començar a cercar els seus llibres, La fuente de la edad, El espíritu del páramo, que havia publicat ja a frec de la maduresa. Una vegada el vaig veure per Sant Jordi, firmant exemplars en uns grans magatzems de Barcelona, però jo tinc poca tirada a aquesta recerca de dedicatòries, si no és que conec personalment l'escriptor o escriptora.

Luis Mateo Díez va començar escrivint poesia però es va anar passant a la narrativa. Es poden trobar moltes referències sobre ell i la seva obra a moltes publicacios especialitzades i avui, es clar, a les xarxes. Però no és pas un d'aquests personatges de les culturetes, habituals a les tertúlies televisives ni a les gresques editorials excessivament sorolloses. 

No presumire pas d'haver llegit tot el que ha escrit, que és molt. Tampoc diré que tot el que he llegit d'ell m'ha agradat igual, però tots els llibres seus que he llegit tenen personatges, passatges i paisatges absolutament inoblidables i evocadors, poètics i fins i tot inquietants. Insisteixo, així mateix, en que jo no recomano res, manifesto la meva subjectiva opinió, en tot cas. Mateo Díez precisa, si es vol entrar en el seu mon, tan personal, d'unes virtuts que en els nostres temps no son gens habituals: paciència, constància, tranquil·litat.

Molts dels seus personatges son, com ell mateix ha comentat en ocasions en alguna entrevista,  herois del fracàs, una expressió que em vaig apropiar per a definir el tarannà d'alguns dels protagonistes de les meves pròpies novel·les. Que un autor d'aquest tipus hagi pogut desenvolupar una llarga carrera, amarada de premis de prestigi, és un gran mèrit. Seu, és clar, però també d'una bona part de la societat que ho ha fet possible. I amb novel·les que no son històriques, ni policíaques, ni amb pretensions innovadores excessives. I que es troben més enllà de les modes i les tendències i que pouen en la tradició intel·lectual hispànica més profunda i intemporal, lligada a la cultura de transmissió oral d'altres temps.

A les pàgines de l'autor trobarem, molt ben explicada, l'excel·lència i la mediocritat de la nostra controvertida i, en ocasions rebutjada per aquests verals, hispanitat. Llegint-lo entenem que, ens agradi o no, per més catalans i diferents que ens vulguem creure, tenim alguns -o molts- elements ben espanyols, tan espanyols com els dels qui procedeixen de la meseta, encara que siguem perifèrics. I que per allà tenen, també, trets mediterranis gairebé inconscients. 

Mateo Díez va bandejar la poesia, no sé si de forma definitiva, però els títols dels seus llibres son absolutament poètics: Fantasmas del invierno, El expediente del náufrago, El espíritu del páramo, Los frutos de la niebla, Camino de perdición, El demonio meridiano, El paraíso de los mortales... 

Un autor per tenir en compte i per llegir i rellegir sense pauses gaire llargues i sense pressa. Sobretot, sense pressa. 

https://elpais.com/cultura/2020-11-12/luis-mateo-diez-premio-nacional-de-las-letras-2020.html



29.7.20

GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (1)

La vida de Benito Pérez Galdós llegará a los cines por primera vez ...

Les circumstàncies han fet que, com tantes altres coses, l'any dedicat a commemorar el centenari de la mort de Galdós, pel gener de 1920, no hagi tingut el ressò esperat. Malgrat el pes de l'escriptor, crec que a casa nostra tot plegat hauria passat una mica de puntetes, no ha acabat de tenir la consideració que mereix, i no és d'ara. Ja fa anys, molts, vaig escoltar Espriu parlar amb una certa displicència de l'escriptor, com si, de fet, no interessés massa. A Galdós li passa com a molts autors i autores que han estat excessivament treballadors, costa conèixer-los en profunditat i haver llegit una part important de la seva obra. L'eficiència se sol castigar, ja que opinar sobre algú genial, però que ha escrit i publicat poquet, pot resultar relativament còmode, però als qui han treballat més del compte encara se'ls etiqueta com a prolífics, cosa que en determinats contextos sembla un penjament. I si han fet activitats diverses i, en el cas de la literatura, han tocat gèneres i temàtiques diferents, encara pitjor. En el context català he llegit, al llarg de la vida, moltes opinions absurdes i poc fonamentades sobre, per exemple, Rusiñol o Sagarra.

Aquests llargs dies de pandèmia inesperada i aïllament involuntari m'he apuntat a cursos online, alguns de dibuix i pintura, de Domestika, que son barats i no caduquen, i un parell dels que ofereix la UNED. He de dir que tenia certes reticències, amb això de la UNED, fa anys aquesta universitat no va voler saber res amb el projecte català d'una universitat a distància i es va haver de crear, gràcies a la imaginació i empenta de Gabriel Ferraté i Pascual, la UOC, on vaig cursar, en un grup pilot, Humanitats, en una etapa acadèmica que recordo amb molta estima. Les coses que comencen tenen un valor afegit, en general, després tot, en certa manera, s'institucionalitza i ja no és el mateix. Malgrat les meves reticències subjectives, molts dies, si em desperto massa aviat, m'ensopego amb uns programes de ràdio d'aquesta universitat i així va ser com em vaig assabentar dels cursos mencionats, en concret, d'un sobre les dones a l'obra i la vida de Galdós. 

Em mirar el programa em vaig animar a seguir-ne encara un altre, a l'entorn dels viatges dels romans. Els cursos es feien, en directe, a Alzira. I es podien seguir online, en directe, o en diferit. En diferit era el millor per al meu gust i la meva situació, ja que t'envien els enllaços i pots anar escoltant les xerrades al teu aire, avui, online o en directe, escoltar quatre conferències al dia ja em resultaria una mica feixuc. Per altra banda, com que no necessito, hores d'ara, ni certificats ni crèdits, no em cal presentar cap mena de treball ni resum. Fins ara han respost a les meves expectatives i en aquests dies rarets això de la cultureta és tot un consol.


Benito Pérez Galdós: Vida, obra y compromiso - Alianza Editorial
Ahir vaig escoltar una xerrada molt interessant i acurada, sobre la situació legal i social de la dona a l'època de Galdós, una època de canvi i trasbals, potser com totes, al capdavall. La feia l'autor de la darrera biografia de l'escriptor, Francisco Cánovas Sánchez, i em va encantar, perquè escoltar algú que domina un tema a fons, és sempre un goig. Aquesta biografia la vaig comprar fa algun temps a LAIE, abans del virus i el confinament, amb una amiga també escriptora hi quedàvem de tant en tant, per esmorzar i remenar llibres. Ara ens hem de conformar en  escriure'ns emails. 

La tenia en espera però el curs m'ha motivat a encetar-la d'una vegada. No és gens senzill escriure sobre Galdós, més enllà de comentar els seus llibres. Va ser un home apassionat, amb molts amors, però discretíssim sobre la seva vida privada i, en aquests casos, dels quals en el mon de la literatura n'hi ha uns quants, les biografies poden resultar ensopides ja que als humans, potser encara més a les humanes, la vida personal dels famosos ens desvetlla una gran curiositat, lligada a la mitomania personal. 

Galdós va ser un home del seu temps però actualíssim en molts aspectes, amb les seves ombres i contradiccions, com tothom, però un esperit lliure en molts sentits. Canovas va llegir uns textos de l'autor que semblaven ben bé proclames del 15-M, cosa que va remarcar el conferenciant. Va tenir amics de totes les ideologies i tendències, com ara el nostre Narcís Oller qui, malauradament, no va ser tan prolífic com l'escriptor castellà, per molts motius que ara serien llargs de comentar. 
PÉREZ GALDÓS, DIBUJANTE. EL PUENTE DE PIEDRA Y EL PILAR | Javier ...

De la mateixa manera que cada vegada que passo pel carrer d'en Giriti penso en Oller, Galdós es present a milers de racons i llocs de Madrid, una ciutat que m'encanta i en la qual, les comptades vegades que hi he anat, he passat molt bones estones. Un dels aspectes de l'escriptor que desconeixia és que va ser un molt bon dibuixant, pintor i caricaturista. Gent de diferents tendències, més de cinc-centes personalitats, donaven suport a la seva candidatura al Nobel però el pes dels carques, sobretot dels jesuïtes de l'època, va ser cabdal per tal que no li atorguessin. Una mica, però per diferents motius, malgrat que jo crec que tot té una certa relació, com li va passar a Guimerà. 

(continuarà)

10.4.19

SOR JUANA INÉS DE LA CRUZ, EL BARROC AMERICÀ


La tercera sessió del club de lectura sobre Mèxic versus Catalunya ens va situar en plena època colonial, a través de la figura de Sor Juana Inés de la Cruz. Aquesta monja em sembla un personatge cada dia més fascinant, durant anys vaig creure que era una mena de secundària de luxe del barroc hispànic, gràcies a intel·lectuals com Octavio Paz, i a la revalorització de dones amb pes específic en qualsevol camp, la seva figura no ha fet res més que créixer.

I això que, cal dir-ho, sabíem que existia. Fins i tot en el batxillerat superior dels meus temps se'n parlava, més o menys, i alguns poemes seus anaven inclosos en unes extraordinàries i enyorades antologies preceptives. Més enllà del camp académic sovint les dones rapsodes ens recitaven allò dels Hombres necios que acusáis... Era aquell un poema molt popular car en aquella època encara rumbejava la moralina a l'entorn de la castedat femenina i els pecats del sexe, tan asimètrics pel que feia a homes i dones.



Recordo fins i tot una companya de la meva primera feina, en un despatx, gens lletraferida ni amb aspiracions intel·lectuals, que se'n sabia molts fragments. Jo, aleshores, sabia poca cosa d'aquesta dama singular, que va surar en un mon d'homes, tot i que al capdavall no li van perdonar les aspiracions.

Sor Juana va ser una filla il·legítima però de bona casa. Molts detalls de la seva vida se saben pel seu testimoni i sobre el seu tarannà s'ha especulat sovint, però el fet és que la realitat no la podem copsar car l'època  era molt diferent de la nostra. La seva poesia no té res a envejar als grans noms masculins del barroc. Tenia la protecció de gent d'upa, dones amigues i ben situades, amb les quals l'unia una profunda amistat que cal situar en l'època, sense fer especulacions que no venen a tomb.

Em venia al cap, tot i que sigui un exemple de ficcio, com a la protagonista de La Regenta la bescanten i botzinen quan de joveneta gosa fer poemes... dedicats a la Mare de Déu! I és que, amb totes les limitacions, i considerant que aquella Vetusta se situa en el segle XIX, sobta pensar en el poc que han evolucionat les coses per a les dones i com, més aviat, en ocasions, hem anat cap enrere. No és estrany que allò dels hombres necios fos plenament vigent i gairebé revolucionari fins fa quatre dies i, encara, al mon occidental.

El responsable del club de lectura va incidir en la qualitat del pròleg de l'antologia, que reprodueixo a dalt, però es va plànyer de què el llibre no inclogui poemes humorístics, en els quals el vocabulari indigena hi sura de tant en tant, així com algun fragment de les seves obres teatrals, en concret de Los empeños de una casa. 

Tot plegat es pot arranjar amb facilitat, el portal virtual Cervantes recull l'obra d'aquesta dona singular, intel·ligent, encuriosida per tota mena de coses, fins al punt d'experimentar aspectes de física i química amb els elements que tenia a la cuina del convent. Va ser una monja amb certs privilegis, durant molt de temps. El tema dels convents és encara poc conegut, eren una sortida professional per a les dones, sobretot tenien el seu atractiu per a les dones de bona casa. Fins i tot Santa Teresa recorda a les seves monges que el convent els evita d'altres penes i riscos com els parts, fins fa quatre dies constants i inevitables i que sovint acabaven amb la vida de la mare, fos de la classe social que fos.

El poder masculí va voler incidir en el tema dels convents femenins, fins al punt d'aconseguir tancar-ne alguns. Recordo una visita de fa anys, el convent de Tulebras, a Navarra, on una monja extraordinària ens va explicar de forma molt fonamentada i interessant les pressions i limitacions que l'església oficial va anar estenent per damunt de les monges, fins a límits força cruels, en alguna ocasió.


Fa alguns anys, el 1990, es va estrenar una pel·lícula força digna sobre Sor Juana, Yo, la peor de todas. La protagonitzava Assumpta Serna i el seu rostre ha quedat, per a mi, lligat al personatge. La pel·lícula està inspirada en un assaig d'Octavio Paz, sobre la monja, Las trampas de la fe. La va dirigir una dona argentina, malauradament morta l'any 1995, de càncer, quan encara podia haver fet moltes coses, Maria Luisa Bemberg, una gran feminista militant. 

Un dels factors més positius d'aquest club de lectura es que el seu conductor, Cristian Cortés, aconsegueix que et quedis amb ganes de continuar esbrinant sobre el llibre llegit, els seus autors i els seus personatges. 

15.6.18

LA VIDA ÉS TEATRE. I LA MORT, POTSER TAMBÉ.

Resultat d'imatges de INCONSOLABLE ROMEA

Durant molt pocs dies es pot veure al Teatre Romea un monòleg interpretat per l'actor Fernando Cayo sobre un text del filòsof Javier Gomá. La direcció és d'Ernesto Caballero. Cayo és un actor amb una llarga trajectòria, tot i que a casa nostra sigui conegut, més aviat, a través d'algunes sèries de televisió, com ara la incombustible Amar es para siempre on fa de dolent dolentíssim i es menja totes les escenes on apareix. Quan l'actor ens explica en un moment de l'obra que el seu pare li recordava un patrici romà sembla descriure's a ell mateix ja que Cayo, a més a més d'un cognom amb ressons romans, té un cert aspecte de senador clàssic.

El monòleg és un gènere difícil, arriscat, sobretot si es tracta, com en aquest cas, d'un monòleg seriós sobre un tema tan espinós com la mort. Sense estridències, bé, amb algunes que no venen massa a tomb però que potser intenten acolorir la sobrietat de l'obra, el text ens enfronta amb un fet que hem acceptat com gairebé natural: la mort del pare o de la mare, quan ja hem complert cinquanta anys i aquesta desaparició arriba a una edat en la qual el fet es considera acceptable.

Però la mort sempre és un trasbals, per pietosa i esperada que sigui. La mort dels pares ens situa en primera línia i ens fa evident que per més que sabem que ens toca a tots, sempre trasbalsa. Gomá ha escrit un text ple de referències literàries i filosòfiques, amb referents autobiogràfics i sobre un tema universal. El sentit de la vida continua sent un misteri. O potser no és cap misteri i la vida no té cap sentit, vet-ho aquí, som un espai entre dues dates i aquells que ens donen el condol també moriran. L'obra intentar incidir en una certa esperança, tan sols poden tenir la feble i inútil pretensió de deixar un bon record a aquells que venen després de nosaltres. 

El text ens retorna al gaudi de la paraula per la paraula. Recuperem a Inconsolable el castellà brillant, correcte, la bona fonètica, el vocabulari culte però planer. El teatre d'avui, en català i en castellà, malmet molts textos a base de vulgaritats i grolleries amb l'absurd objectiu de què així semblin més versemblants. És aquest un espectacle al qual potser li sobre un quart d'hora però que s'escola de forma agradable i plàcida malgrat el rerefons temàtic. No recorre a explicar-nos detalls massa íntims de la relació entre aquest pare difunt i el seu fill, intuïm que hi va haver crisis, problemes, malentesos. Però no es cau en la vulgaritat d'esventar secrets de família per fer la cosa més entretinguda. Fem el que fem, quan algú estimat mor, sempre queden afers pendents o converses ajornades sense límit.

Hi ha monòlegs molt diferents però avui sembla que la paraula monòleg va lligada a l'humor, a l'acudit fàcil. Alguns monologuistes han fet bitlles amb textos que després s'han difós per molts mitjans o que han aconseguit omplir teatres i fer riure la gent i han generat un tipus característic d'actor individualista, del qual parlaré demà, amb motiu d'un llibre que acabo de llegir. No és, en absolut, el cas de Fernando Cayo, és clar.

8.1.17

ESCRIURE MASSA ÉS PECAT

Resultat d'imatges de Sierra i Fabra

Ahir vaig tornar a anar al cinema, aprofito aquests dies de vacances iaieres, car demà ja tornaré a tenir la meva ocupació quotidiana que és anar a buscar la meva néta a l'escola. De vegades dic, en broma, que si pugués aniria al cinema cada dia, és clar que tampoc no ho aniria a veure tot, ep. Per la ràdio escoltava fa uns dies l'escriptor Jordi Sierra i Fabra, manifestava que va molt sovint al cine, gairebé cada dia, tot i que el seu horari de treball és absolutament disciplinat i constant.

Sierra i Fabra pertany a un món literari que desconcerta les elits del mon de la ploma, avui món de l'ordinador, les quals no l'acaben mai d'admetre al canon. Som en un país on es castiga l'excel·lència i la capacitat de treball, tot i que això potser passa a molts indrets, tan sols cal pensar en Stephen King. Encara es castiga més si l'afectat té èxit popular i es guanya bé la vida escrivint, és clar. El gran Sagarra va patir moltes crítiques absurdes i una bona part venien motivades per l'enveja a causa de la seva facilitat per escriure obres de teatre i poemes. A sobre el seu teatre tenia un gran èxit de públic, un públic transversal i popular que quan el programen, hi torna, com es torna a veure sarsuela quan en fan en condicions adients. 
Resultat d'imatges
A França, que són més eclèctics, de la necessitat en fan virtut, i van exagerar la vàlua de Simenon, qui també feia llibres com a xurros, i amb grapa, però amb un vocabulari reduït i pràctic, car està estudiat que el seu ventall semàntic era molt limitat. En castellà el paradigma d'aquest  tipus d'escriptor és Vázquez Figueroa, tot un personatge el qual, com Sierra i Fabra, ha desenvolupat de forma generosa iniciatives diverses, destinades a millorar la vida de la gent, cosa sobre la qual fins i tot s'ha fet brometa.

Aquests autors han escrit centenars de llibres entre els quals hi ha de tot i pocs crítics els poden valorar a fons ja que no sé si hi ha algú que els hagi llegit tots amb cura. Però també és estrany que hi hagi algú que no n'hagi llegit mai cap, de l'un o de l'altre. Per a mi són gent amb un do especial, escriuen de tot i més, toquen tots els gèneres i això comporta agafar una pràctica immensa. En el cas de Sierra, a més a més, en uns anys rancis i propers se li va criticar alternar castellà i català, ara això ha passat a la història i ja ignorem, fins i tot, en quin idioma s'ha escrit un llibre de forma original, car la gran majoria surten simultàniament en els dos idiomes, aspecte que encara neguiteja alguns puristes, és clar.
Resultat d'imatges de vazquez figueroa libros
M'agrada escoltar un i altre quan els entrevisten en els mitjans, però no ho fan gaire sovint, malauradament. Hi ha una idea preconcebuda sobre la literatura que fa que es pensi que escriure poc i a poc a poc aconsegueix millors resultats però això no és així, o, al menys, no sempre és així. Si Balzac hagués pogut escriure menys hauria escrit millor? No ho sabem ni ho podem saber. 
Resultat d'imatges de Vazquez Figueroa libros
Aquests escriptors prioritzen la literatura que distreu, una literatura funcional, però com que ambdós han tingut unes vides amarades d'experiències, viatges i coneixement gairebé aventurer del món, els seus recursos són immensos i fonamentats en l'experiència vital. Van començar a escriure quan eren unes criatures, cosa que fa pensar que la seva vocació literària, alternada amb d'altres vocacions diverses, deu ser genètica, un do dels déus. 

Vázquez Figueroa admet en ocasions que ha escrit molta palla, fins i tot reconeix que no és un bon escriptor, cosa que jo matisaria, però ell mateix diu, també, que és un bon explicador d'històries. Sierra pertany a una generació diferent per a la qual la vida ha estat més amable i ha tingut, fins i tot, més possibilitats per polir el seu estil dels inicis, no rumbeja la fatxenderia de Vázquez i cau millor a la gent. També es un gran explicador d'històries. Crec que es tracta de dues personalitats molt diferents, evidentment, però amb alguns paral·lelismes, sobretot pel que fa a la percepció que té el públic de la seva literatura.
Resultat d'imatges de llibres sierra i fabra
Sierra ha guanyat molts premis, la gran majoria en el camp de la literatura infantil i juvenil. Vázquez ho ha intentat, en una ocasió va estar a punt, amb el Nadal, però no el va aconseguir. Això dels premis és el de menys, si tenia dubtes sobre com s'atorguen avui i des de fa anys els que tenen una mica d'anomenada i difusió, la lectura de biografies a l'entorn de gent de la cultureta de les generacions que em precediren ja ha aclarit tots els meus dubtes. Sempre queden els altres, els locals, premis més modestos, però amb una difusió relativa i complexa. Molts premis d'aquests grossos deceben en llegir-los però també deceben llibres no premiats i molt lloats. 

Els escriptors prolífics han generat llegendes a l'entorn de si ho fan tot ells solets o no, o sigui, si compten amb col·laboradors que treballen per a ells, a l'estil Dumas. En aquest tema l'enveja té un pes important i, per altra banda, també hem anat esbrinant que escriptors menys prolífics havien rebut ajudetes externes. És estrany que no és qüestioni això dels negres en d'altres camps, de tant en tant t'assabentes que algú conegut d'algú ha guanyat dinerons fent un informe, o uns plànols, o un article que ha firmat un altre, el que tenia el nom fet, i això en camps diversos, adhuc en els científics. 
Resultat d'imatges de llibres sierra i fabra
L'inefable Dalí va firmar moltes coses que no havia pintat. Pel que fa a Dumas, alguns dels seus empleats van intentar fer camí sols i no se'n van sortir, car no n'hi ha prou amb escriure bé o en fer el que sigui bé, hi ha d'altres trets del caràcter que compten, l'ambició, la sort, l'oportunitat, la capacitat de vendre, l'enginy promocional...

El món de la literatura l'he tingut mitificat durant anys, avui el veig d'una altra manera i, en aquest context del present, la gent treballadora i constant em mereix un gran respecte. La qualitat és valorable i podem fer servir paràmetres diversos, molts dels quals lligats al nostre imaginari cultural i als aprenentatges acadèmics que ens han conformat els gustos. Avui, a més a més, es fa difícil apreciar res a fons ja que els llibres desapareixen dels prestatges, els taulells i les catalogacions amb una velocitat de vertigen. Cada dia m'arriben a la bústia un munt de propagandes editorials sobre llibres publicats o que es publicaran i això que cada dia, per a molta gent que escriu força bé, es fa més difícil treure llibres en paper a no sé que es paguin el gasto o una part, que sobre això també hi hauria moltes coses a comentar.

20.10.16

PIO BAROJA, AVENTURES, CINEMA I EL TEMPS QUE NO TORNA

Resultat d'imatges de Pio Baroja

Tenien poc a veure, més enllà de les seves contradiccions vitals i de ser concos, però de petita relacionava en el meu imaginari dues imatges de senyors vellets amb boina, Pío Baroja i Josep Pla. Tots dos, de generacions i procedència diferent, van oferir de grans una imatge entre distant, sorruda i bonhomiosa, que n'amagava el personatge real, que també havia estat jove. De petit et sembla que la gent gran sempre ha estat gran, per molt que t'expliquin que no és ben bé així.

Durant uns anys, de joveneta, vaig llegir molts llibres de Pío Baroja. Té una producció diversa, nombrosa, variable en arguments i plantejaments fins i tot ideològics. Baroja, fill del seu temps i de les seves circumstàncies, va viure i morir entre contradiccions, això també l'acosta, en certa manera, a Pla. Aquestes contradiccions s'obvien avui, quan del franquisme i la guerra civil se'n fa una lectura puntual i de conte de bons i dolents. Fa anys algú em va comentar que si no s'estudiava el carlisme no es podia entendre a fons la guerra civil però el carlisme tampoc no va sorgir del no res. El carlisme ha estat mal estudiat, interpretat segons convé, el mateix que, per exemple, el fenòmen del bandolerisme del XVII. 

Resultat d'imatges de santhi andia
Per la televisió he pogut veure aquests dies una antiga pel·lícula, una de les poques versions que es van fer de les novel·les de Baroja, Las inquietudes de Santhi Andia, en aquest espai imprescindible que recupera tant de cinema hispànic oblidat. Un espai que tan sols ha fet vessar tinta escandalitzada quan s'ha programat algun títol clarament franquista, hi ha qui voldria esborrar del mapa un munt de coses, fer com si no haguessin passat, sense intentar entendre res de res. Crec que es fa més pedagogia antifranquista seriosa veient i comentant aquells títols que no pas anat a tirar ous, vull pensar que podrits, al genet sense cap que tant de soroll ha provocat aquests dies.


Resultat d'imatges de las inquietudes de Santhi Andia

Molts dels llibres que vaig llegir de Baroja em resultaven fascinants, però un gran nombre també em semblaven poc arrodonits, amb històries que hipnotitzaven però que es resolien de forma maldestra en algunes ocasions, amb llacunes evidents. Això els passa avui, augmentat de forma exponencial i menys reeixida, a autors com Pérez Reverte i algun altre, els quals tenen un punt barojià, ho reconeguin o no.

El cinema i la televisió han aprofitat poc l'obra de Baroja, que tants elements cinematogràfics conté. El mateix escriptor va fer fins i tot alguna aparició puntual en ocasions en el cinema, com en aquest mateix títol, per exemple. Molts dels seus arguments apleguen aventures a dojo, secrets del passat, elements fulletinescos, i ofereixen un munt de lectures diverses i excitants. 
Resultat d'imatges de La busca
Crec que tan sols s'han portat a la pantalla gran, a més de Santhi Andia, dues versions de Zalacaín el aventurero i La busca, un títol que pertany al vessant realista de l'obra de l'escriptor. La busca, que darrerament hem pogut veure en alguna ocasió per la televisió, és una pel·lícula extraordinària, més moderna que les altres, dirigida per Angelino Fons amb la gran Emma Penella i un jove Jacques Perrin.

Las inquietudes de Santhi Andia és de mitjans dels anys quaranta. La va dirigir un bon professional, sacsejat per la desgraciada història del país i abocat a la necessitat de tirar endavant encara que fos amb servituds evidents, Arturo Ruiz-Castillo. Ruíz-Castillo havia estat avantguardista, amic de García Lorca pero va acabar adaptant-se a les circumstàncies i té títols que avui són curiositats franquistes, com ara El santuario no se rinde, de finals dels quaranta, on explica l'assalt al santuari de la Virgen de la Cabeza per part dels republicans, durant la guerra civil, i la resistència dels bons. 

Resultat d'imatges de Los ases buscna la paz
Malgrat el fons ideològic, el director en potencia la part d'aventura, com en d'altres pel·lícules seves, però aquestes coses, avui, sembla que no es perdonen. Hi va haver gent del cinema que va sobreviure com va poder durant el franquisme, fent la viu-viu, era més jove, es va poder reconvertir i avui és lloada i reconeguda. I a d'altres els va passar a l'inrevés, la vida és atzarosa i la valoració de la posteritat, força injusta, tot depèn d'on acabes, més aviat que d'on comences i per on passes. 

Ruiz-Castillo té algunes curiositats cinematogràfiques, com ara Los ases busca la paz, on explica la fugida de Kubala d'Hongria, fins arribar a Espanya. Una de les seves darreres pel·lícules va ser un altre exotisme, El secreto del capitán O'Hara, del 64, ambientada a Arizona i amb la nostra Marta Padován, guapíssima, fent de noia, amb Germán Cobos de partenaire.

Resultat d'imatges de el secreto del capitan o'Hara Marta Padovan
Baroja no era un home fàcil, encara hi ha moltes divergències sobre la seva personalitat i la seva ideologia, si és que en va tenir alguna de prou sòlida, cosa plenament humana i que destarota els dogmàtics. Aquestes personalitats complexes s'escapen de tots els encotillaments, com aigua en un cistell. La família dels Baroja ha comptat amb molts noms importants, tot i que ell sigui el més conegut, gent relacionada amb la literatura, la història, el cinema. 

Un seu nebot va dirigir una versió televisiva d'una altra novel·la seva, El mayorazgo de Labraz, a principis dels vuitanta. Un altra nebot, Julio, va ser capdavanter i innovador en molts temes d'història i antropologia, tocant aspectes que després han estat objecte de molts estudis, però en els quals ell va ser el primer i potser, encara, el millor. Julio Caro Baroja té un llibre imprescindible, de memòries familiars, Los Baroja. 


Resultat d'imatges de Los Baroja

Las inquietudes de Santhi Andia, tot i que respecta l'argument de la novel·la, no en pot reflectir tots els matisos. En el seu repartiment trobem actors de gran categoria, aleshores encara força joves: Jorge Mistral, guapo però una mica encarcarat, que va tenir un final tràgic, menys recordat del que caldria, Manuel Luna, un actor de caràcter que va fer de tot i que no va morir gaire gran, sortia a una gran majoria de pel·lícules històriques i patriòtiques de l'època, aquí es menja totes les escenes on surt. El tinc molt lligat als meus temps escolars, en els quals de tant en tant fins i tot ens passaven alguna pel·lícula educativa, religiosa o històrica i ell sempre hi era. El seu aspecte m'inquietava, feia una mica de por i tot, quan et mirava des de la patalla. Ens ensopeguem amb un munt de secundaris de luxe i amb un joveníssim i guapíssim Rodero, en un paper poc treballat, potser per exigències del metratge.
Resultat d'imatges de Josita Hernán
I la noia, ah, la noia era Josita Hernán, una dona de gran personalitat, nascuda a Menorca, on de tant en tant l'han recordat. Encara va sortir alguna vegada a Cine de barrio, elegant i extravagant a la vegada, per recordar un gran èxit comercial de postguerra, La tonta del bote, que després va fer Lina Morgan, en una nova versió però sense el mateix èxit multitudinari, els temps havien canviat. L'obra de teatre d'on procedia l'argument era de Pilar Millan-Astray,  germana del militar fundador de la Legión. Va ser una comediògrafa remarcable, d'un cert èxit. A causa de les seves idees, ja us podeu pensar quines eren, va patir un empresonament força dur que va malmetre la seva salut i va morir l'any 1949.

Hernán, que de tonta del bote no en tenia un pèl, va fer parella artística durant un de temps amb Rafael Durán, es va retirar jove del cinema, va escriure poesia, va ser editora, pintora, il·lustradora, se'n va anar a París a fer de professora de castellà i va dirigir teatre, va treballar a la ràdio... De tant en tant, durant els setanta, feia alguna aparició estelar en el cinema. A mitjans dels vuitanta va tornar a Espanya i va morir a Madrid el 1999, amb vuitanta-cinc anys.

Las inquietudes de Santhi Andia es pot trobar pel youtube i aquests dies a la web del segon canal, on tots els títols romanen un temps visibles. Té escenes inoblidables, hi alternen decorats realistes amb aquells fons de cartró pintat, tan teatrals. Per a les escenes marítimes es va comptar, en alguns fragments, amb especialistes, mariners reals, vaja. 

Tot i que no és una pel·lícula rodona del tot jo diria que conserva l'esperit barojià amb el valor afegit dels anys passat des d'aquells ombrívols quaranta, en els quals el cinema era molt més que una distracció. És estrany que en el present no es recuperi la narrativa de Baroja per endegar produccions acurades i modernes dels seus llibres d'aventures, l'èxit d'una història  delirant com la d'Águila Roja evidencia el ganxo que les aventures de sempre tenen encara entre nosaltres. Les aventures passen quan passen però, de fet, són intemporals.

Resultat d'imatges de las inquietudes de santhi andia cine
A aquesta història marinera hi trobem de tot, naufragis, pirates, negrers, fills il·legítims, tragèdies familiars, amors purs, traïcions i redempcions. El protagonista, que ens explica la història del seu oncle quan ell ja és vell, enyora el passat, els vaixells de vela, el mar encara misteriós, el  romanticisme d'una professió en transformació, està content de no tenir fills mariners però, al mateix temps, li sap greu que no hagin tingut tirada a la navegació. Res no serà com era, un tema, també, recurrent i immortal.

26.6.15

PEDROLO I LA CULTURETA

Resultat d'imatges de mANUEL DE PEDROLO

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Manuel de Pedrolo i sembla que la seva figura i la seva obra s'estan recuperant, tot i que això de la literatura és com la borsa, puja i baixa i no saps mai com anirà. Al menys, a una hora absurda, dos quarts de dotze de la nit, i, és clar, al 33, van passar el documental sobre l'escriptor, fet gràcies al mecenatge popular, cosa que ja diu molt del país on vivim.

Des que s'està parlant d'ell una mica més, gràcies als esforços d'un petit grupet d'incondicionals i de la seva filla, que sembla que els entesos han matisat el menyspreu vers una obra que poca gent ha llegit sencera. Les etiquetes habituals el titllaven de mediocre i el culpabilitzaven per escriure massa, ja que el gust pel treball excessiu, en aquest país i a l'altre del costat, sembla un defecte. Crec que això d'escriure massa afecta a d'altres escriptors com la mateixa Olga Xirinacs qui també, com Pedrolo, va rebre premis en d'altres temps, premis que fa anys eren objecte de discussions i que avui passen sense pena ni glòria.

Fa cinc anys, amb motiu dels vint de la mort de l'escriptor, vaig dedicar-li unes quantes entrades al blog, sense gaire ressò, tot s'ha de dir. Era una època en la qual es feien molts homenatges bloguístics a escriptors però a Pedrolo no se n'hi va fer cap, aleshores. Jo no entraré en el tema de l'estricta qualitat literària, relliscós, subjectiu, i lligat a modes i mandarinatges. Recordo que Rodoreda, en vida, tenia els seus detractors que tan sols en valoraven els contes fins que va formar part d'aquest cànon nostrat que en algun moment pot esdevenir intocable. Si avui dius o escrius que amb Rodoreda no n'hi ha per tant t'exposés a la lapidació massiva. Passa amb tot com amb la Sagrada Família, la continuació de la qual era objecte de grans crítiques fins que va començar a generar guanys a dojo.

Per sort, els autors sempre conserven, fins i tot els oblidats, un petit nucli d'incondicionals desacomplexats. I els consagrats i reconsagrats, un petit nucli de crítics. No passa tan sols en literatura, passa en pintura, en arquitectura, en música, fins i tot en coses com medicina, gastronomia o arqueologia. Ho va reflectir molt bé el també oblidat Soldevila en una obra sobre un pintor, Bola de neu, al qual una crítica el fa bo de sobte i fins i tot el crític, que l'ha escrita per fer barrila, dubta de la seva pròpia opinió. I també hi ha les capelletes, que varien segons qui remena les cireres i té tribuna fixa a ràdios i teles però també a les aules universitàries.

Hi ha elitistes que pensen que quan una cosa agrada a molta gent normaleta no deu ser prou bona i això passa fins i tot quan els mateixos elitistes n'havien potenciat la fama i difusió. Una altra bona escriptora gairebé oblidada i poc valorada en l'actualitat és Maria Aurèlia Capmany. Jo diria que el fet de tenir descendència directa fa que al menys fills i néts o fins i tot nebots recuperin la figura  de l'avantpassat, però no sempre és així, és clar, tot i que crec que això explica moltes pervivències, recuperacions i oblits gairebé definitius.

Em sorprèn que, en el present, persones que em bescantaven sense manies l'obra pedroliana ara em matisin les seves opinions. Ens agradi o no ens condicionen moltes coses. Per això una crítica de prestigi pot enfonsar qualsevol cosa o fer que se'n vengui una altra de dubtosa. L'adoctrinament cultural pot ser subtil o contundent però funciona, ni que sigui amb aquests alts i baixos que comento. Jo crec que la quantitat no ha de fer por, quan més personatges tinguem en la nòmina de la nostra cultura, millor. Mireu els francesos, tot ho fagociten i tenen gent infumable als altars del xovinisme. Un altre tema és quan els sacralitzats passen a ser considerats sobrevalorats, com en el cas d'Espriu, qui va semblar, durant alguns anys, que era l'únic poeta viu damunt de la terra catalana.

L'horari d'emissió del documental m'ha fet recordar-ne un d'excel·lent, a la tele castellana, fa anys, sobre Buero Vallejo, emès tardíssim i al segon canal, de forma vergonyant. D'altres coses interessants es passen, per exemple, els dissabtes per la tarda. Bé, val més enciam que gana i espero que el documental sobre Pedrolo sigui accessible a través de la xarxa, recurs habitual del present que justifica de forma oficial aquestes marginacions horàries, de moment no és així.

El món literari té tantes misèries com tots els altres. Ara surten llibres, reculls de cartes, memòries, on es palesa que la gent famosa dels seixanta, dels setanta, en realitat es bescantava mútuament en la intimitat tot i que, com avui, quan calia fessin el paperot i fins i tot la pilota als de la professió. Caiem, ai, en mesquineses diverses, fins i tot a l'escola, quan algú valorava alguna mestra que potser ja no era al centre sempre sorgia algú que afegia: sí, però... El que passa és que el món literari l'hem tingut durant anys situat en un escambell especial però els intel·lectuals deceben molt ja que es poden escriure coses meravelloses i ser un poca-solta, un traïdor o un egoista, és clar. 

Una cosa és allò que s'escriu i una altra, la vida. Pi de la Serra explicava en una ocasió que s'havia apartat de la cançó protesta tirant a revolucionària quan un jovenet li va demanar d'anar a fer la revolta a les muntanyes. Els cantants poden ser promiscus i entonar tonades a l'amor etern i incondicional a la seva aimada, o bé ser uns interessats petits-burgesos i uns pesseteros i cantar a la llibertat, a la generositat i als mals del diner, què hi farem. No tan sols són dolents o incoherents els polítics i els capellans.

26.6.14

EL PRESTIGI DELS MORTS (I LES MORTES)




Manllevo el títol d'aquesta entrada d'una obra de teatre del meu admirat Josep Maria de Sagarra. M'ha semblat  adient avui fer una mica de brega reflexiva a l'entorn dels panegírics que s'escampen per tot arreu, de forma breu, això sí, quan mor algú, en especial algú relacionat amb el món de les lletres catalanes, castellanes o internacionals. Com tothom ja deu saber ha mort Ana Maria Matute, tenia vuitanta-vuit anys, per tant la seva no ha estat una mort prematura ni tràgica, ha mort com ens agradaria morir a tots, de vell i en un moment d'esplendor professional i reconeixement incontestable.

Matute va restar en silenci durant anys per causes personals, després d'haver estat molt lloada, sobretot a partir de la concessió del Premi Nadal. Potser no queda bé escriure això avui, en mig de tanta lloança funerària, però la seva producció jove em resulta més interessant que la darrera, és clar que tot són gustos i moments existencials i tampoc no ho he llegit tot, tot, tot, d'ella, ho admeto. Matute va escriure sempre -i parlar gairebé sempre, al menys de forma pública- en castellà. És estrany com en aquest país nostre a determinades persones se'ls té molt en compte que no facin servir el català de forma monolítica per parlar, cantar, filosofar o escriure, i a d'altres no se'ls toca mai el tema. Això del purisme també va a tongades i a èpoques, la veritat. 
Autor Finalista Planeta 1973
El tema té molt a veure amb la simpatia que desvetlla el personatge, Matute resultava més simpàtica que, per exemple, Salisachs, la mort recent de la qual va passar de puntetes pel context intel·lectual tot i que, pel meu gust, té llibres molt interessants i remarcables on es reflecteix de forma polièdrica la societat barcelonina de la seva època. Jo  crec que el motiu de les diferències és perquè Salisachs era o semblava més de dretes. Tant l'una com l'altra van fer, a més, aportacions importants al camp de la literatura infantil, un camp que encara sembla a casa nostra una mena de parent pobre, en el qual es propicia de forma abusiva el consum de novetats efímeres per raons comercials i de mercat segur i on hi ha pocs clàssics. Col·locar un llibre en una escola vol dir vendre'n un número determinat d'exemplars. Les lectures obligatòries són una qüestió a considerar i valorar, en determinats nivells educatius.
Ahir vaig fer una mica d'humor negre a les xarxes ja que em vaig assabentar de la mort de Matute per la televisió, en concret pel primer canal matinal, on senyoreja la bella dama Mariló Montero, darrerament d'actualitat a causa de ser l'admirada estrella de la coronació monàrquica. La periodista va dir literalment que se le destrozaban las entrañas al conèixer la mort de l'escriptora cosa que em va fer somriure, la veritat. La periodista és coneguda pels seus estirabots hiperbòlics, que les xarxes socials reflecteixen sovint. 

Com sol passar en aquests casos, les referències serioses a la literatura de la finada han estat poques i de passada, si ho comparem amb les declaracions d'amor i admiració incondicional que he pogut llegir per part de gent dels mitjans de comunicació però també d'anònims facebookers habituals. Tant a Matute com a Salisachs se les defineix a la viquipèdia com a autores catalanes que escrivien en castellà, una mena d'eufemisme retòric que no compta del tot amb la opinió dels referenciats que jo sàpiga, a no sé que ells mateixos es facin l'entrada o la facin fer a algú.

Durant uns anys es va discutir molt sobre què era o no era català. Un gran autor com Marsé se n'ha sentit de tots colors i, segons la meva opinió, això li ha generat un cert ressentiment. Vázquez Montalbán va fer poca cosa en català i també el va parlar poquet però com que queia bé a tothom, a més de ser d'esquerres, ningú no hi va ficar gaire cullerada, en el tema. Avui hi ha una mica més d'eclecticisme i sembla que en general agrada més sumar que no pas restar tot i que a alguns predicadors del futur nacional ja els he escoltat alguna proclama sobre l'obligatorietat del català absolut en un futur encara eteri. Aquest és un tema sovint espinós i molt manipulable, lligat a sentiments viscerals i també a simpaties o antipaties diverses envers els personatges públics i els coneguts privats. Per cert, se d'esquerres no vol dir sempre viure com si es fos d'esquerres, ep.

L'any 46, gràcies a Sagarra i a Maria Vila, es va poder fer alguna cosa de teatre en català. Veig en aquest programa que he trobat per la xarxa que també col·laborava en la representació Emili Vendrell. Vila i Vendrell són avui uns grans oblidats i Sagarra ho ha estat gairebé en més d'una ocasió, quan els mandarins de la cultura l'han bandejat de les antologies o l'han etiquetat com a efectista i coses més lletges. Hi ha morts que tenen més prestigi que no pas uns altres. Tot i que el prestigi post mortem és efímer i condicionat a molts aspectes d'un present en el qual els desapareguts ja no poden dir ni gall ni gallina. Pel que fa als llibres, em temo que d'aquí poc temps la feina serà nostra per trobar determinats títols de Matute, Salisachs i molta més gent, i haurem de recórrer a les llibreries de segona mà o a les biblioteques públiques si volem entrar una mica a fons en tota la seva obra. Sembla que la mort de García Márquez va propiciar reedicions apressades. Si això passa amb gent més o menys famosa no cal ni pensar que s'esdevé amb aquells i aquelles que no han -ni hem- guanyat planetes ni estels. Fa poc cercava el magnífic estudi de Jordi Castellanos sobre el Modernisme i Raimon Casellas, per sort me l'he ensopegat en alguna biblioteca i per sort el préstec interbibliotecari funciona molt bé.