2.2.17

CANDELES, CANDELETES, CANDELÀRIES I PURIFICACIONS


Tal dia com avui és La Candelera. Quan anava a escola, a les Monges del Sortidor, aquest dia ens portaven a l'església i allà se celebrava un acte breu, però que ens evitava classes avorrides. A més a més ens donaven una candeleta i en una època de poques alegries aquell obsequi era contemplat amb devoció admirativa. Les candeletes eren de coloraines i sempre t'amollaven la del color que menys t'agradava, així sol passar a la vida amb moltes coses, aspecte que provocava enveges infantils i propostes, fins i tot, de possibles barates amb les companyes.

Tal dia com avui fan i feien el sant les Candelàries i Candeles. A l'escola hi havia una nena que es deia Maria Candelària, era una nena a qui sovint queien els mocs del nas, cosa força freqüent entre els infants en èpoques en les quals els mocadors de roba eren escassos, els de paper no estaven inventats i fins i tot el paper per al water escolar te l'havies d'emportar de casa. En tot cas, com que dels mocs que queien també en deien candeles, jo associava aquella mucositat infantil amb el nom de la nena, com si fos una mena de predestinació inevitable.

Candelera, com a nom de pila, no sé si ha existit mai, en tot cas no he conegut ningú a qui diguessin així. Avui, de Candeles famoses, em temo que les que ens sonen més són la dona i la filla del Serrat i l'actriu Candela Peña, però és un nom vigent i amb possibilitats de tornar-se a posar de moda i tot. També fan el sant algunes Presentacions, no pas totes, ja que n'hi ha que el celebren per la Presentació de Maria, diferent d'aquesta, car a la Mare de Déu sembla que la van portar al temple als tres anys i que allà ja li van veure una mica la diferència qualitativa amb d'altres nenes de la seva generació. Conec alguna Presentació, en general els diuen Presen per abreujar. Tinc una amiga mestra que es diu Presen, va néixer en un poble de Granada i sempre que la feliciten tal dia com avui ha d'aclarir que la seva presentació és l'altra.

D'altres noms relacionats amb avui eren el de Llum, Maria de la Llum, o, en castellà, Mari Luz o Luz Divina. Els catalans, fa anys, dèiem molts noms propis en castellà però fent la pronúncia a la catalana, vaig conèixer algunes Marilús, per exemple. A escola hi havia una senyoreta que es deia Luz Divina però li dèiem senyoreta Ludi. Quan es va casar va deixar la feina, com s'acostumava a fer aleshores, era molt simpàtica. També fan el sant les Purificacions, el nom de Pura, Purita, Puri i la resta ha generat molta literatura humorística, a mi no m'agradava pel fet que em sonava  a puré de trumfes. 

Una noia que es deia Mariluz em va substituir en l'arxiu de la Harry Walker, quan em van canviar de secció i em van posar a perforar fitxes, en l'any de la picor. Era molt maca i a mi en va impressionar pel fet que coneixia molta gent famosa, cantants moderns sobretot, els Tamara, els Sírex... Jo era més de parròquia excursionista i ella, de discoteca, els qui sou d'aquelles generacions sabreu de què parlo, tot i que de vegades fins i tot els de les xiruques parroquials fèiem alguna escapadeta pecaminosa al San Carlos. La Mariluz havia festejat fins i tot amb algun d'aquells ídols musicals de la modernitat del passat recent, poca broma. 

La festa, mirada des del present, pot semblar masclista. Les dones que havien parit eren impures durant la quarantena i aleshores havien de presentar el nen al temple i portar allà un obsequi, podia ser un cabrit però si no t'arribaven les possibilitats es conformaven amb dos colomets. A les nenes no se les havia de portar al temple en néixer, però l'estat impur durava el doble de temps i t'havies d'estar a casa. Això de la quarantena va fer història i crear jurisprudència, fa anys però no pas tants, el permís de maternitat era de quaranta dies.

La iconografia del tema és molt curiosa. Avui mateix l'escriptora Olga Xirinacs ha penjat al seu blog la que podem trobar al deliciós llibre de les Hores del Duc de Berry, en la qual la mort està de forma inquietant darrera del vell Simeó que sembla que no volia morir fins no haver vist el Redemptor. En la reproducció que penjo, de Mantegna, el sacerdot i Sant Josep fan cara de pomes agres i la jove Mare de Déu no sembla gaire convençuda ni contenta. Al pobre Sant Josep, per raons òbvies, relacionades amb el tema pel qual la monja Caram ha hagut de demanar perdó, el pintaven sovint com un home gran, pràcticament vell, fins fa quatre dies. 

El nen va faixat com va ser tradició mediterrània fins no fa pas tant, mirat en perspectiva. A la pel·lícula que comentava fa uns dies, Il resto di niente, el groller marit de la protagonista, la qual té ja idees il·lustrades, s'enutja en veure que la seva dona no ha faixat el fill. En el temps del meu pare, a pagès, encara es faixaven molt les criatures. No em puc ni imaginar com devien quedar aquelles benes, encara més quan no les canviaven pas gaire sovint, ara estem molt ben acostumats. El meu pare recordava molt bé que els bebès d'aleshores feien força pudor i això que en aquella època les pudors eren molt mes contundents i quotidianes, en general.

Mantegna juga amb l'espai i fa una mena d'efecte òptic de relleu, interessant. L'artista s'havia casat o s'anava a casar amb una filla de Bellini, Nicolasia, se suposa que el quadre té alguna relació amb el casament i que la noia de l'esquerra és la seva dona, mentre el jovenet de la dreta és ell mateix. Els pintors Bellini i Mantegna van tenir unes vides fins i tot amables considerant l'època, i força llargues, malgrat les faixes i la resta si no entomaves una pesta o una guerra en directe i tenies un bon ofici i una genètica adient, sembla que anaves fent. Mategna va tenir sis fills amb la seva dona i ja grandet, vidu, un altre de natural, alguns van morir de petits. No ho sabem del cert, però segur que la dona també donava algun cop de mà al taller, si calia, com va ser habitual en el cas de tantes dames de famílies de pintors. 

Avui molta gent ens repetirà aquella dita tan coneguda de si la Candelera plora el fred és fora i, si riu, el fred és viu. Per tal de curar-se en salut la gent del temps dels avis deia 'tant si plora com si riu, el fred es viu, i tant si riu com si plora, el fred es fora'. La intel·ligència popular, vaja, que avui s'aplica en molts casos a la política. En tot cas els ametller van florint, el dia s'allarga, s'acosten els Carnavals i abans per la Candelera es desfeia el pessebre tot i que avui la gran majoria de la gent ja desa les faramalles nadalenques tot just han passat els Reis. Febrer el curt, brau i tossut. Un més estrany, que té un dia de més en els anys de traspàs, de meteorologia insegura i atzarosa, com la vida mateixa. 

FEBRER

Febrer el curt, brau i tossut,
sol, solet, no triguis massa,
que no puc jugar a la plaça
i seràs molt ben rebut.

Febrer el curt, gats pel terrat,
somnis d’or a la flassada,
la disfressa preparada
i el cel ben esbojarrat.

Febrer el curt, sol estantís,
un xim-xim de pluja freda,
haurem de tancar la cleda
i jugar tots al parxís.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja he vist ametllers començant tímidament a florir, per cert, com cada any a finals de gener.

Tot Barcelona ha dit...

Alguna de las cosas de Mantegna no las sabía.
Sobre lo de la Candelaria, mira por donde, siempre pensé que era un nombre que triunfaba en Andalucía, no me preguntes porqué.
El San Carlos, sino recuerdo mal, tenía una pared esquinera en la que caía agua mezclada con tinta, y esta iba formando dibujos aleatorios ¿me equivoco ?.
El barrio, el nuestro, estaba lleno de grupos que ensayaban. Los Gatos Negros, los Yerba mate, Juan Carlos Calderón...Pedro Gene, el cantante de Lone Star y vivía encima del Torradas, frente al mercado. Dyango, el gran olvidado, también era del barrio.

Qué decir de Poble Sec, entre el Joan Manel y el Sisa (yo soy más de este último por su surrealismo), teneís el cupo al completo.

Tu hablas de los niños y el olor, (una gran verdad) y yo, fíjate en lo que ahora me viene a la cabeza, siempre que veo una cagarada de perro pienso en lo bien alimentados que están. Recuerdo que antes se secaban al sol, de lo inconsistentes y de la poca comida que recibían, (pan seco y huesos de pollo), y que de crío, cuando estaban así, de color blanco , les daba una patada y salían desprendidas como si fuera polvo.

Y ahora que lo dices, cierto. En el Carmelo conocí a a una señora que no sacaba el Belén hasta La candelaria.


Salut

Salut

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Això "d'un de natural" ho deus dir de broma, oi?
"Tot barcelona" diu "Dyango el gran olvidado". Dyango encara està triomfant i a Centre i Sudamèrica se'l rifen. El que passa és que es va fent grandet.
Recordo que la meva mare m'explicava que els ornaments nadalencs es treien avui.
Jo també associo "candela" amb mocs. És cert que es castellanitzaven molts noms com "Rosita", "Paquita" etc.Jo vaig conèixer una xicota a qui deien "Betrix".
Temsp era temps.

Júlia ha dit...

Francesc, com cada any, i cada any hi ha algú que ho troba estrany

Júlia ha dit...

Miquel, és la patrona de les Canàries, segur que es un nom més habitual per allà.

Del San Carlos no en recordo res de res, tan sols hi vaig anar una vegada, em sembla.

Com diu la Glòria, precisament Dyango ha estat un cantant amb una llarga i sòlida carrera, al menys així m'ho sembla, a mi no m'ha fet mai el pes, però li reconec la professionalitat.

Sobre Sisa i Serrat, són tan diferents que no els trobo comparables. De Sisa no tinc bon record pel fet que tenia mal caràcter, potser ara ha millorat, i en un recital a la parròquia es va empipar no sé encara el perquè, sense raó, però això no té a veure amb les cançons, crec que en te poquetes de molt bones i també molta palla.

L'evolució de les caques de gos diu molt de com va la societat, Miquel.

De fet, la senyora que dius feia el que s'havia de fer.

Júlia ha dit...

No, Glòria, és com he trobat mencionat en una ressenya biogràfica el fill que va tenir de vidu, sense haver-se tornat a casar. Encara que ara soni estrany és com es mencionaven fa molts anys. Admeto que avui és un terme en total desús, el fill natural el diferenciaven de l'il·legítim o bastard perquè al natural el pare el reconeixia.

Completament d'acord amb el que dius sobre Dyango.

gloria abras pou ha dit...

Gràcies per la teva aportació, Júlia però ja fa molts anys que "fill natural" em sona anormal i faig servir, tothom ho fa com vol, "bilògic". No sabia que el fill natural er reconegut pel pare a diferència del bastard, il·legítim o bord.
A mi sí que m'agrada Dyango. Prefereixo escoltar-lo que veure'l. Té el mèrit de cantar amb enorme sensibilitat malgrat la veu tan justeta...

Júlia ha dit...

Glòria, és que parlem d'una època llunyana, per altra banda de biològics ho eren tots, afortunadament avui tot això és història rància però en d'altres temps tenia molt de pes, Guimerà sempre va viure acomplexat per haver estat 'natural' tot i que després els pares es van casar 'com Déu mana'.

A mi m'agrada però no sempre, depen de les cançons.

Júlia ha dit...

Avui també es podria fer broma sobre si ets un fill natural o artificial, he, he.

Júlia ha dit...

De fet, a més a més, per ser 'natural' calia que els pares, encara que no estiguessin casats fossin 'lliures', solters, vidus. Si un dels dos era casat el fill era 'adulterí', embolica que fa fort. El cas del fill de Mantegna era aquest ja que ell era vidu i suposo que la noia era soltera. Hi havia casos en els quals clàusules legals impedien de fet que el vidu es tornes a casar o hi posaven moltes traves, sobre tot quan els calerons eren de la dama, crec que aquest va ser el cas de Rembrandt, ja que si es tornava a casar perjudicava l'herència del seu fill.