24.2.17

POEMES, POETES, LLIBRES I EDITORIALS

foto de Pàgina de l'Antoni Casals i Pascual.

Aquests dies m'han arribat informacions diverses a l'entorn de presentacions de llibres de gent que conec. A la gran majoria no hi puc anar, per qüestions familiars i d'horari. Dues d'aquestes presentacions tenen una cosa en comú, els llibres, de poesia, els ha editat Neopàtria. Existeixen molts tòpics a l'entorn de l'autoedició o d'iniciatives semblants que permeten prendre les regnes de la producció literària de la gent. No desvetllo cap secret si explico que una de les editorials que ofereix aquesta possibilitat és Neopàtria, però n'hi ha moltes més i fins i tot, si un té grapa i iniciativa comercial ho pot fer pel seu compte.

Sovint he escoltat molts penjaments sobre tot això de l'autoedició. La majoria dels penjaments i crítiques venen per part de grups editorials grans, petits o mitjans, és clar. Se suposa que el filtre d'una editorial convencional és millor, més acurat, més professional. Tot això, avui, i potser sempre, ha estat molt relatiu. En tots els catàlegs editorials, grans i petits, hi trobem de tot, qualitat, oportunisme, compromís amb gent determinada i servituds inevitables, no ens enganyem. Avui no és tan diferent el que ens ofereix el catàleg d'una editorial canònica del que podem trobar als de Neopàtria o Ushuaia. 

Encara més, se sap que hi ha qui es paga, més o menys, l'edició d'alguns dels seus llibres però per motius d'imatge i gràcies a les relacions personals, ho fa amb editorials que tenen un nom fet i fins i tot un cert prestigi. Si una persona vol publicar, creu que té un llibre que fa patxoca o, senzillament, li fa il·lusió veure en paper allò que ha escrit i no aconsegueix que tingui la sortida habitual, cada dia més difícil, via enviaments a editorials o presentació a premis que comportin publicació, compta amb tot el dret a prendre la iniciativa gratant-se la butxaca, només faltaria. Per sort la cultura és avui menys minoritària que fa uns anys i segurament coneix persones que poden llegir el seu llibre, corregir-lo, aconsellar-li canvis o millores, a les quals pot recórrer amb facilitat.




foto de Andreu Alanyà.

Fa un temps algú em va dir de forma despectiva i injusta que Neopàtria ho publicava 'tot'. Bé, l'edició ha de subsistir com sigui, no corren bons temps per a les vendes de llibres o de discos. En el camp de la música la gent fa el mateix, vas a un recital de cançó del tipus que sigui, de gent prou bona però que no té accés als mitjans i sovint et venen el CD, autoeditat. Fa poc en vaig comprar un a un xicot que canta de forma habitual davant del MNAC.

Ahir comentava una vegada més el tema dels gustos literaris. Si en el camp de la prosa ja és difícil triar, en el de la poesia actual la cosa es complica molt més. Hi ha poetes molt lloats, actuals, que a mi no em fan ni fu ni fa, la veritat. El mateix em passa amb d'altres coses, música, pintura. La gent que pinta i dibuixa també s'ha de muntar exposicions com pot, vendre a les fires, en paradetes modestes. Les coses són com són i potser no com haurien de ser, tot i que tampoc no sé com haurien de ser. 

Hi ha qui s'enutja quan una editorial li rebutja un llibre i després veu que n'han editat un altre que és un bunyol, pel fet que l'ha escrit algú que té més facilitat per vendre que no pas ell, però les editorials han de viure i sobreviure, ja és un miracle, fins i tot, que existeixin. Un altre tema és que no siguin capaces de fer autocrítica, ni tan sols en la intimitat, i em critiquin sense matisos les autoedicions.

Aquests dies presentaran llibres editats amb Neopàtria dues persones que conec. L'Antoni Casals és un poeta excel·lent, amb una llarga trajectòria, ha endegat alguns blogs personals, va ser en aquests blogs on vaig conèixer els seus poemes, després m'he comprat uns quants llibres seus. Pel meu gust és un dels millors poetes actuals, la veritat. Però si la poesia d'Olga Xirinacs és, encara, tan poc coneguda i valorada, com puc esperar que la de Casals arribi a un públic majoritari?

Andreu Alanyà és un cas diferent, enguany publica el seu primer llibre, és una persona de Batea que es va animar a enviar poemes, fa un temps, a un certamen local. Això ha fet que tant ell com alguna altra persona del poble, la meva amiga i també molt bona poeta, Àngels Rams, s'hagin anat animant a escriure més i més. Tot plegat ho ha afavorit la situació de la poesia i de la literatura, en general, a les Terres de l'Ebre, que ha donat vida cultural a la comarca i a tota la zona.

Gràcies a un munt d'iniciatives s'ha esperonat l'afició a escriure de molta gent, amb publicacions que han millorat de forma exponencial al llarg d'aquests anys, com ara l'Antologia de Poetes de l'Ebre, endegada per la incansable Glòria Fandos, i en la qual he col·laborat sovint. En d'altres comarques s'ha esdevingut el mateix, una molt bona iniciativa és la celebració de l'Hanami de Masquefa, que ja fa alguns anys que se celebra. En l'Hanami de l'any passat vaig poder conèixer un poeta extraordinari en castellà, Gener Barjola, qui també ha publicat un llibre de poemes fa poc.

foto de Gener Barjola.

Fa anys s'ironitzava sobre el fet que Catalunya era la terra amb més poetes per metre quadrat del món, per tant la cosa ve de lluny. En aquest conjunt poètic d'aficionats s'hi pot trobar de tot, excel·lència, qualitat, ingenuïtat, estil naïf, emoció i fins i tot carrincloneria, no diré que no. Però això mateix ho trobo també en llibres de poetes consagrats, reconeguts, indiscutibles des de l'ortodòxia acadèmica, la veritat. Fins i tot Machado o Espriu tenen relliscades ripioses. 

La gent lligada a la cultureta acadèmica, a la universitat encara elitista o a grups editorials determinats faria bé de no caure en els tòpics habituals quan critica això de l'autoedició, sense matisos. És clar que a tots i totes ens agradaria publicar en grans grups, comptar amb una bona distribució, saber que els grans diaris es molestaran en donar una mirada als nostres llibres i que els periodistes culturals de prestigi escriuran una ressenyeta pietosa i ponderada en alguna pàgina que llegeixi molta gent, però això és un miratge i, si passa, serà per casualitat o perquè tenim un amic a la casa, no ens enganyem. Un altre tòpic recurrent és això de què es publica massa, pot ser veritat però els que es queixen, habitualment escriptors o editors, sovint volen dir que publiquen massa els altres, no pas ells.

Per sort, sempre ens quedarà internet. Si l'escola pública primària obligatòria va democratitzar l'ensenyament, internet ha democratitzat, amb totes les seves limitacions i servituds, la cultura. Recordo que en una entrevista feta a Espriu, crec que era allò del Vostè pregunta del Puyal, ell mateix va recomanar a una dama que s'expressava a l'entorn de les dificultats de publicació que, si creia que allò que havia escrit valia la pena, s'ho publiqués ella mateixa. L'autopublicació o l'autoedició poden tenir problemes de distribució, de difusió, però el fet és que aquests problemes, avui, els tenen també molts llibres, llibres de qualitat, editats per grups editorials convencionals. Si no surts a la tele, i encara, si no surts cada dia a la tele, ho tens molt magre a l'hora de donar-te a conèixer, allò de què la qualitat sempre sura és molt i molt i molt relatiu. Molts grans autors del passat, això sí, amb possibles, es van publicar ells o els van publicar llibres els parents i saludats. 

8 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Una crònica molt lúcida, Júlia! Reflecteix perfectament el què molts pensem i jo sóc de les que li agrada pensar que el món està ple de creatius -posar artistes podria semblar pedant i no va per aquest camí- creatius, deia, ocults. Sovint s'amaga un bon conte en el calaix de la taula de la cuina o una poesia que algú anirà treballant amb anònim amor. També pot passar amb els dibuixos, esbossos de possibles obres d'art que s'abandonen sense mala fe però, de ben segur encara pitjor, sense cap fe.
Proust que, pot agradar o no, només faltaria, té passatges que clamen al cel elevant la literatura a la quinta essència. I, sort que el noi era un se yoret, perquè els dos o tres primers volums d'"A la recerca..." se'ls va pagar ell. Aquella prosa variada, compacta, plena d'innovacions va causar un gran ensurt al poderós Mr. Gallimard. Quant a Joyce, els contes de "Dublinesos" o el "Retrat de l'Artista adolescent" varen suposar-li un patiment de màrtir en aquella Irlanda tan pobre com ell. I, com bé saps, aquí faig esment de llibres que s'entenen però l'"Ulisses" i següents va ser tota una aventura veure'ls als aparadors de la liberal París.

Júlia ha dit...

Glòria, és que com les editorials, mitjanes o petites, però també les grans, no passen per una bona època, en general, escolto gent que s'hi relaciona criticant de forma indiscriminada l'autoedició, ho entenc, però m'empipa, ja que no tenen raó, per molts motius que he intentat raonar el més important dels quals, però, és que tampoc l'edició convencional és perfecta ni publica els millors llibres i en ocasions ni tan sols pot fer la difusió adient als llibres que publica.

Estem en una època contradictòria, el nivell cultural ha pujat de forma general i potser s'ha perdut la qualitat antiga, que assolien quatre gats, tot s'ha de dir. Hi ha molta més gent que fa de tot, esport, música, dansa, teatre, escriptura, pintura... És impossible surar en aquest maremàgnum i moltes coses interessants ens passaran desapercebudes, segur.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

És un tema de plena actualitat, aquest, i més que ho serà, perquè proliferen les Escoles de Lletres i la gent que hi assisteix, naturalment, té ganes de veure els seus treballs publicats.
El que ja no sé és si els autors són prou humils per aconseguir un grau suficient d'autocrítica; per adquirir-lo s'ha d'haver llegit molt, abans, i treballat els textos.
Un gran problema és la difusió del llibre una vegada editat. En literatura, com en altres arts, qui no té padrins no es bateja. Ho hem vist quan estudiem per què certs autors de menys qualitat brillen com sols i venen a milers que altres amb molt més interès. Penso que no hi ha res a fer: som petits i no tenim mitjans, ni els escriptors corents ni les petites editorials. I els espais culturals en premsa són molt escasos i ja estan compromesos.
Mentrestant, disfressem-nos, Júlia, i oblidem per un parell de dies les penes d'escriure, vestides de sol, encara que sigui de cartró.

Júlia ha dit...

Olga, el tema de les Escoles de Lletres és també molt discutible. Una cosa és que es facin tallers per passar-ho bé, intercanviar textos, elaborar propostes diverses, sense més objectiu que practicar i connectar amb gent que té les mateixes aficions, el mateix que es fa quan es pinta o es forma part d'una coral i una altra, molt diferent, que es jugui amb la il·lusió de la gent a preus, sovint, excessius, tot i que cadascú es pot gastar els diners com li sembli, és clar.

La humilitat no és una virtut molt habitual, Olga, ni en els aprenents ni en els mestres, em temo. I també tinc la impressió de què això d'escriure en ocasions fa perdre al llegir, a l'inrevés del que diu la famosa dita, per escriure bé 'també' i 'sobretot' s'ha de llegir molt i tot demana temps. També cal mirar qui dóna els cursos, entre el professorat hi ha de tot i crec que ens hem de guiar més per les persones que no pas pels continguts, en aquest camp i en molts altres.

En una ocasió l'actriu Àngels Gonyalons opinava sobre les escoles de teatre que no li acabaven de fer el pes i deia que una altra cosa seria anar a cursos que impartís l'Espert, la Sardà... però que de segons quins professors no se'n refiava gaire, crec que es pot aplicar a moltes coses, això.

Sobre la difusió tens tota la raó, abans, en general, per poc pes literari que tinguessis el suplement literari de l'antic Avui et dedicava unes ratlles o un petit comentari, ara tot és propaganda televisiva, promoció de mediàtics i la resta. Els espais culturals cada dia són més reduïts quan, paradoxalment, surten molts més llibres que abans. Tot ha canviat molt i em temo que no s'hi pot fer res, els grans grups editorials promocionen 'els seus' o els amics dels seus i para de comptar, i fins i tot no pas sempre, tampoc.

Però res, com dius, a celebrar les Carnestoltes i a esperar la primavera que està a punt d'esclatar, bona nit.

miquel ha dit...

Jo no hi entenc, però quin avantatge té publicar en paper sobre fer-ho en pantalla? Em refereixo al lector, esclar, que si vol optar pel paper sempre es pot imprimir la pantalla.
Una altra cosa és l'ofici d'escriptor, és a dir, aspirar a guanyar-se la vida, a subsistir, a través de l'escriptura. En aquest cas, com en altres professions i oficis, imagino que el futur és incert i les variables moltes.
Per cert, se m'acaba d'acudir, una carència que solen tenir els llibres -parlo sempre com a lector-: és que la data de devolució ´s sempre molt més breu que la d'altres productes; a vegades, fins i tot inexistent.

Júlia ha dit...

Miquel, l'avantatge rau en el fet de què a molts escriptors i lectors els agrada veure 'l'objecte', una il·lusió com una altra, el llibre objecte encara conserva una part de mística mítica. Ni que sigui amb un entorn de coneguts a molta gent lletraferida li agrada presentar el llibre, firmar exemplars i la resta d'una litúrgia que encara es manté i afavoreix, crec, la vida social.

Sobre l'ofici, és atzarós i a guanyar-te la vida així hi pots aspirar de jove, una gran majoria d'escriptors de tot arreu s'han guanyat la vida de moltes maneres i no pas gràcies als llibres, de vegades també ho han fet escrivint, és clar, però potser no ben bé allò que voldrien. Fins i tot els periodistes, cantants, actors, sembla que tenen una mena de dèria a escriure 'la seva novel·la', tan sols cal contemplar les prestatgeries i, a més a més, sovint ja tenen, si són coneguts, la promoció assegurada.

El fet és que el món del llibre -com tants altres, la música també pateix el canvi- es troba davant d'una transformació forta i evident, ja no és quelcom a conservar sinó una nosa, a la llarga. I no tan sols el llibre vell que tenim a casa, més del noranta per cent del que s'edita als dos anys és pasta de paper altra vegada, passa amb la roba, també, i amb moltes més coses, en el fons és allò del món feliç, millor llençar que no pas haver d'apedaçar.

L'evolució de l'ebook ha estat interessant però no tan ràpida com ens semblava, han tancat llibreries però n'han obert algunes altres, i també portem al damunt molta llegenda a l'entorn de la paraula i els escriptors (i escriptores), tot pesa. El cinema no va acabar amb el teatre, com s'havia profetitzat, malgrat molts alts i baixos, ni tampoc la tele ha acabat del tot amb el cinema encara que res no sigui com havia estat, cosa impossible i que potser seria, ben mirat, un avorriment.



gloria abras pou ha dit...

No estic gens d'acord amb el què dius que va dir la Gonyalons. Grans artistes han estat descoberts i incentivats per persones del tot desconegudes. De conservatoris, escoles de pintura i tallers d'escriptura regentats per anònims n'han sortit autèntics genis. És molt important reconèixer la creativitat i això no implica que el reconeixedor sigui un artista famós. Espert feia teatre amateur amb els seus pares quan era petit i es va curtir molt al Círcol Catòlic, ara Círcol, de Badalona. Després ella pel seu compte s'ha fet tips d'estudiar i fer-se impartir cursos. I aquest és un exemple que val per tots. Precisament f pocs dies vaig sentir que la Gonyalons deia una vertadera bajanada. Amb la millor de les intencions deia que s'havia d'ajudar els refugiats, que molts no eren qualsevol cosa perquè hi havia metges, enginyers i advocats...suposo que no em cal continuar.
Salut!

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment no cal saber molt de res per ensenyar-ho, precisament en la meva feina es deia que per ensenyar a dibuixar o a cantar a les criatures no calia saber-ne amb excés i també m'he trobat amb gent que sabia molt d'alguna cosa i no la sabia ensenyar ni de bon tros. Tot és matisable. És clar que a les escoles també mals professors han frustrat a molta gent, de tot trobaríem exemples. Però no crec que en aquestes escoles el professorat, en general, tingui cap intenció didàctica d'entrada, sinó que han trobat una feina més, cosa que està molt bé però no és el mateix que ser un mestre en alguna cosa.

El que passa és que crec que algunes escoles d'aquest tipus, precisament les que tenen més anomenada i cobren més, juguen amb la il·lusió de la gent i fitxen gent molt diversa, entre la qual hi ha de tot, no es pot fer pensar a les persones adultes que per anar a aquestes escoles publicaràs i la resta, o fer-te propaganda explicant que hi ha mitja dotzena que han publicat i anaven a l'escola quan n'hi ha centenars que no ho han fet i també hi anaven. Crec que s'hauria de potenciar el costat lúdic de l'escriure, més aviat. A més a més, no vull generalitzar, però sovint en alguns cursos es donen una mena de fórmules per 'enganxar' el lector més que no pas ensenyar a escriure de forma seriosa, que és un tema de temps, d'anys, de treball constant i en el qual hi convergeixen molts aspectes que no s'ensenyen, em temo. Els actors que han començat en aquests llocs amateurs han après amb anys i pràctica i mirant la feina dels altres, no anant a classe, precisament.

Parlo per comentaris que he escoltat, jo no hi he anat, així que suposo que entre els usuaris hi deu haver opinions diferents, jo tan sols he participat en tallers gratuïts on es tractava de passar-ho bé escrivint i comentant. Però, vaja, és una tendència actual que ens ve dels països anglosaxons i avui forma part d'una oferta en la qual també inclouria alguns clubs de lectura dels quals faig una valoració poc positiva o tants itineraris suposadament històrics que es fan i es desfan.