Aquests dies m'han arribat informacions diverses a l'entorn de presentacions de llibres de gent que conec. A la gran majoria no hi puc anar, per qüestions familiars i d'horari. Dues d'aquestes presentacions tenen una cosa en comú, els llibres, de poesia, els ha editat Neopàtria. Existeixen molts tòpics a l'entorn de l'autoedició o d'iniciatives semblants que permeten prendre les regnes de la producció literària de la gent. No desvetllo cap secret si explico que una de les editorials que ofereix aquesta possibilitat és Neopàtria, però n'hi ha moltes més i fins i tot, si un té grapa i iniciativa comercial ho pot fer pel seu compte.
Sovint he escoltat molts penjaments sobre tot això de l'autoedició. La majoria dels penjaments i crítiques venen per part de grups editorials grans, petits o mitjans, és clar. Se suposa que el filtre d'una editorial convencional és millor, més acurat, més professional. Tot això, avui, i potser sempre, ha estat molt relatiu. En tots els catàlegs editorials, grans i petits, hi trobem de tot, qualitat, oportunisme, compromís amb gent determinada i servituds inevitables, no ens enganyem. Avui no és tan diferent el que ens ofereix el catàleg d'una editorial canònica del que podem trobar als de Neopàtria o Ushuaia.
Encara més, se sap que hi ha qui es paga, més o menys, l'edició d'alguns dels seus llibres però per motius d'imatge i gràcies a les relacions personals, ho fa amb editorials que tenen un nom fet i fins i tot un cert prestigi. Si una persona vol publicar, creu que té un llibre que fa patxoca o, senzillament, li fa il·lusió veure en paper allò que ha escrit i no aconsegueix que tingui la sortida habitual, cada dia més difícil, via enviaments a editorials o presentació a premis que comportin publicació, compta amb tot el dret a prendre la iniciativa gratant-se la butxaca, només faltaria. Per sort la cultura és avui menys minoritària que fa uns anys i segurament coneix persones que poden llegir el seu llibre, corregir-lo, aconsellar-li canvis o millores, a les quals pot recórrer amb facilitat.
Fa un temps algú em va dir de forma despectiva i injusta que Neopàtria ho publicava 'tot'. Bé, l'edició ha de subsistir com sigui, no corren bons temps per a les vendes de llibres o de discos. En el camp de la música la gent fa el mateix, vas a un recital de cançó del tipus que sigui, de gent prou bona però que no té accés als mitjans i sovint et venen el CD, autoeditat. Fa poc en vaig comprar un a un xicot que canta de forma habitual davant del MNAC.
Ahir comentava una vegada més el tema dels gustos literaris. Si en el camp de la prosa ja és difícil triar, en el de la poesia actual la cosa es complica molt més. Hi ha poetes molt lloats, actuals, que a mi no em fan ni fu ni fa, la veritat. El mateix em passa amb d'altres coses, música, pintura. La gent que pinta i dibuixa també s'ha de muntar exposicions com pot, vendre a les fires, en paradetes modestes. Les coses són com són i potser no com haurien de ser, tot i que tampoc no sé com haurien de ser.
Hi ha qui s'enutja quan una editorial li rebutja un llibre i després veu que n'han editat un altre que és un bunyol, pel fet que l'ha escrit algú que té més facilitat per vendre que no pas ell, però les editorials han de viure i sobreviure, ja és un miracle, fins i tot, que existeixin. Un altre tema és que no siguin capaces de fer autocrítica, ni tan sols en la intimitat, i em critiquin sense matisos les autoedicions.
Aquests dies presentaran llibres editats amb Neopàtria dues persones que conec. L'Antoni Casals és un poeta excel·lent, amb una llarga trajectòria, ha endegat alguns blogs personals, va ser en aquests blogs on vaig conèixer els seus poemes, després m'he comprat uns quants llibres seus. Pel meu gust és un dels millors poetes actuals, la veritat. Però si la poesia d'Olga Xirinacs és, encara, tan poc coneguda i valorada, com puc esperar que la de Casals arribi a un públic majoritari?
Andreu Alanyà és un cas diferent, enguany publica el seu primer llibre, és una persona de Batea que es va animar a enviar poemes, fa un temps, a un certamen local. Això ha fet que tant ell com alguna altra persona del poble, la meva amiga i també molt bona poeta, Àngels Rams, s'hagin anat animant a escriure més i més. Tot plegat ho ha afavorit la situació de la poesia i de la literatura, en general, a les Terres de l'Ebre, que ha donat vida cultural a la comarca i a tota la zona.
Gràcies a un munt d'iniciatives s'ha esperonat l'afició a escriure de molta gent, amb publicacions que han millorat de forma exponencial al llarg d'aquests anys, com ara l'Antologia de Poetes de l'Ebre, endegada per la incansable Glòria Fandos, i en la qual he col·laborat sovint. En d'altres comarques s'ha esdevingut el mateix, una molt bona iniciativa és la celebració de l'Hanami de Masquefa, que ja fa alguns anys que se celebra. En l'Hanami de l'any passat vaig poder conèixer un poeta extraordinari en castellà, Gener Barjola, qui també ha publicat un llibre de poemes fa poc.
Fa anys s'ironitzava sobre el fet que Catalunya era la terra amb més poetes per metre quadrat del món, per tant la cosa ve de lluny. En aquest conjunt poètic d'aficionats s'hi pot trobar de tot, excel·lència, qualitat, ingenuïtat, estil naïf, emoció i fins i tot carrincloneria, no diré que no. Però això mateix ho trobo també en llibres de poetes consagrats, reconeguts, indiscutibles des de l'ortodòxia acadèmica, la veritat. Fins i tot Machado o Espriu tenen relliscades ripioses.
La gent lligada a la cultureta acadèmica, a la universitat encara elitista o a grups editorials determinats faria bé de no caure en els tòpics habituals quan critica això de l'autoedició, sense matisos. És clar que a tots i totes ens agradaria publicar en grans grups, comptar amb una bona distribució, saber que els grans diaris es molestaran en donar una mirada als nostres llibres i que els periodistes culturals de prestigi escriuran una ressenyeta pietosa i ponderada en alguna pàgina que llegeixi molta gent, però això és un miratge i, si passa, serà per casualitat o perquè tenim un amic a la casa, no ens enganyem. Un altre tòpic recurrent és això de què es publica massa, pot ser veritat però els que es queixen, habitualment escriptors o editors, sovint volen dir que publiquen massa els altres, no pas ells.
Per sort, sempre ens quedarà internet. Si l'escola pública primària obligatòria va democratitzar l'ensenyament, internet ha democratitzat, amb totes les seves limitacions i servituds, la cultura. Recordo que en una entrevista feta a Espriu, crec que era allò del Vostè pregunta del Puyal, ell mateix va recomanar a una dama que s'expressava a l'entorn de les dificultats de publicació que, si creia que allò que havia escrit valia la pena, s'ho publiqués ella mateixa. L'autopublicació o l'autoedició poden tenir problemes de distribució, de difusió, però el fet és que aquests problemes, avui, els tenen també molts llibres, llibres de qualitat, editats per grups editorials convencionals. Si no surts a la tele, i encara, si no surts cada dia a la tele, ho tens molt magre a l'hora de donar-te a conèixer, allò de què la qualitat sempre sura és molt i molt i molt relatiu. Molts grans autors del passat, això sí, amb possibles, es van publicar ells o els van publicar llibres els parents i saludats.
