22.3.17

MÓNS PERDUTS I EVOCACIONS IMPRESCINDIBLES


Aquesta darrera tardor vaig fer un curs de dibuix d'aquests que la modernitat ha batejat com sketching i que, de fet, consisteix en prendre apunts ràpids pels carrers i les places. Com que alguna cosa ha de canviar per tal que tot sembli nou, una mica com passa amb la metodologia escolar, sobre aquesta activitat s'han escrit gairebé bíblies que et diuen què és o no és sketching de la mateixa manera que D'Ors pontificava sobre qui o no era noucentista. Per sort, la professora era poc dogmàtica i cadascú de la colla feia els apunts com li abellia. 

En una de les sortides artístiques, un matí plujós i evocador de novembre, vam anar a dibuixar a la Plaça de la Vila de Gràcia i una companya em va descobrir una petita llibreria que s'ha obert allà fa quatre anys i la qual encara no coneixia, potser pel fet que darrerament em limito més aviat a fer la volta de la Monyos. La llibreria, menuda, acollidora i excel·lent, porta el suggestiu nom de La Memòria. Han tancat molts establiments, a la ciutat, però n'han obert d'altres molt interessants, les llibreries semblaven una espècie en extinció però en aquests darrers anys, el mateix que han sorgit editorials petitones i remarcables hem vist néixer iniciatives llibreteres molt atractives.

Allà, també gràcies a una recomanació de la mateixa companya, em vaig comprar el llibre Verd aigua, que no havia llegit. Un dels motius pràctics, més enllà de la recomanació, va ser el fet de què fos un llibre bonic, petit, breu i adient per portar a la bossa de mà, quan es va amunt i avall i ve de gust portar lectura tradicional a l'equipatge. És un llibre força conegut, o ho hauria de ser. Marisa Madieri va ser la dona de Claudi Magris, va morir abans dels seixanta anys, de càncer. Va escriure poc i va publicar menys. Aquest és un d'aquests llibres que si una escriptora no mediàtica portés a una editorial de casa no tindria cap possibilitat de veure la llum, em temo. Per sort, no és el cas.

El llibre, amb els anys que han passat des que el va escriure Madieri, quan ja estava malalta de càncer, té avui valors afegits, encara més si es va tenir ocasió de visitar, fa anys, l'exposició que el CCCB va muntar a l'entorn de Magris i Trieste. Per cert, fa temps que no ens regalen una d'aquelles boniques exposicions que relacionaven una ciutat amb un creador. No totes m'han fet el pes de la mateixa manera però la de Trieste la vaig trobar molt acurada, efectista, com solen ser les exposicions que ens ofereix l'indret, però amarada d'una estranya poesia visual.

Madieri escriu una mena de testament vital irregular, evoca indrets, gent de la família, sentiments. Ens perdem una mica entre tants parents, però això és el de menys. Evoca la situació dramàtica, sempre a prop nostre, dels exilis. A l'Europa central aquest tema va ser terrible, els Madieri eren de Fiume, una ciutat de l'estil de Trieste, cosmopolita i diversa, que va tenir la mala sort de caure en l'àmbit iugoslau, la gent va poder triar quedar-se o guillar. La família va quedar dividida, de moment, i al capdavall va acabar a Trieste, però durant uns anys una part de la família va haver de sobreviure en una mena d'espai d'acollida que em recorda, tot i que el de Montjuïc era molt pitjor, les narracions de les persones que es van aplegar al Palau de les Missions, durant la postguerra, immigrants pobres i catalans sense recursos. 

Hi havia algunes ajudes, en aquell Trieste, per a l'educació, per al menjar, però tot anava sota mínims. Tot i amb això Madieri va aconseguir estudiar. Evoca amb tendresa l'escola religiosa, les monges. Avui que de l'avortament se n'ha fet una mena d'estranya bandera de l'esquerra potser resultarà incòmode saber que l'escriptora va militar activament en un grup en contra de l'avortament, que menciona en alguns passatges del llibre. No hi ha res pitjor que d'un tema, sigui el que sigui, se'n faci bandera política i partidista, es perd tota possibilitat de debat i raonament al seu entorn.

Madieri també menciona el marit, els fills, les amigues. Uns quants temes familiars ens els explica de passada, amb gran discreció, cosa comprensible. Els dietaris són poc estimats a casa nostra, tot i que aquest llibre no ho és ben bé. Alguns fragments m'han recordat passatges dels dietaris d'Olga Xirinacs, poc coneguts encara, com la seva poesia i crec que un dels factors de les reticències a l'hora de reconèixer l'obra de l'autora tarragonina i del poc èxit que hem tingut en la reivindicació del Premi d'Honor per a ella és, precisament, la ignorància intel·lectual que plana per les contrades literàries catalanes.

Madieri intenta refer un passat relativament proper però dramàtic i ple d'absències i renúncies, a causa del càncer, que tira endavant malgrat els tractaments, per això el llibre té un punt de testament vital intel·lectual i sentimental però, aparentment, sense pretensions, si no fos que la intel·ligència i la sensibilitat de l'autora li confereixen un pes específic evident. Trieste i Fiume eren ciutats amarades de diversitat, de religions, de llengües i d'ètnies, malauradament les diversitats no són mai del gust dels patriotes dogmàtics, en general, no ens enganyem. 

Un personatge ple de llum és la mare, capaç d'entomar l'exili, els negocis impossibles del pare, de sostenir la família i tenir cura de la gent gran o d'aprendre grec per poder ajudar la filla quan aquesta té problemes amb l'assignatura. També la protagonista de la tetralogia de Ferrante evoca els seus estudis de grec, avui aquestes coses tan sols s'estudien a partir del batxillerat i de forma optativa, una llàstima, és clar. La mare aconseguirà que la filla continuï estudiant a l'institut, les monges han recomanat que segueixi, m'hi he sentit identificada tot i que no vaig poder comptar amb una persona prou coratjosa com per defensar els meus estudis superiors en un context en el qual l'ajuda econòmica que suposava el treball dels fills, quan ja podien treballar, resultava imprescindible.

La visió de l'escola religiosa és amable, avui no està gens de moda defensar monges i capellans, és aquest un altre tema polititzat al màxim en aquest context nostre amb pocs matisos. Cadascú parla o escriu, com és natural, segons la seva experiència vital, i aquesta pot ser molt diferent segons tot un cúmul de circumstàncies, aquelles que han envoltat la nostra maduració personal, el nostre context històric i geogràfic, la nostra vida sentimental i professional i fins i tot la nostra genètica heretada. La grandesa de Verd aigua rau, precisament, en la seva manca de pretensions i en la seva absència de dogmatismes.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Jo no podria fer una crònica crítica d'aquest llibre que no hauria volgut que s'acabés. El trobo absolutament deliciós, escrit amb exquisita sensibilitat i el trobo, al mateix temps, testimoni d'una vida que no va ser fàcil en aquell escenari de guerra i postguerra, on la gent de Madieri no eren acceptats a cap país i vivien en barracots.
Tampoc m'incomoda que fos anti abortista en el seu context. Madieri es va refugiar molt en el cristianisme i era una dona bondadosa. A l'exposició de Magris i Trieste no hi faltava la seva fotografia -era molt bonica- i la ressenya biogràfica perquè es va casar amb Magris però té vida i veu pròpies.
No puc parlar d'aquest llibre sense pensar amb passió que em va semblar preciós. Celebro que l'hagis llegit.

Júlia ha dit...

Tens raó, es un llibre encisador per molts motius, Glòria.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Ja m'agrada que recomanis un llibre de l'estil que em sembla que és aquest que dius i que estic segura que compraré. Gràcies.
Pel que fa al dibuix, a més de pintar a l'oli, quan era noia sortia a dibuixar amb tinta xinesa i escuradent pla (fa més matisos). Ens deien que calia posar figures, que donessin moviment al dibuix. I les figures amb tinta han de ser ràpides, un esbós, sense possibilitats de rectificar. M'ho passava molt bé. És cosa de totes les edats, Júlia. Són recursos que tenim.
Que passis molt bona nit.

Júlia ha dit...

Olga, espero que t'agradi el llibre. De fet avui també es demana, en aquestes activitats, posar-hi persones i que siguin esbossos ràpids, sense rectificacions, tot i que la tinta antiga s'ha substituït pels retoladors o 'rotrings', de fet no hi ha res que sigui ben bé nou, coses de totes les edats, com molt bé comentes. Sovint s'acoloreixen una mica amb aquarel·la.

Bona nit igualment, Olga.