DIA DEL PARE PEPET I INNOVACIÓ PEDAGÒGICA

Porto tants anys de blog que ja he escrit de molts temes, en particular d'aquests que es van repetint cada any, sants i festes diverses. Sobre aquest tema m'ha vingut al cap un fragment molt divertit de Incerta glòria, el llibre, per raons òbvies i, per sort, n'he trobat una referència a la xarxa, en la web de Vicenç Pagès i Jordà, així puc fer retalla i enganxa i m'estalvio d'haver de cercar el fragment al llibre. Resulta que el Soleràs literari escriu un article que entusiasma els seus amics joves, precisament amb el títol La rebel·lió dels joves. La Trini literària ens explica que als joves d'aleshores, com passa als joves de sempre, els semblava que tot girava al seu entorn. L'article el publiquen a Mirador però quan Juli vol continuar amb el tema i escriure nous articles sobre rebel·lions juvenils  li responen així:

Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de 'Ja s'han vist les primeres castanyeres'. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article 'La rebel·lió dels joves' ha de ser nou; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor.

Em sembla un de tants bocins genials del llibre, aquests que fan que se li perdoni el to feixuc d'altres fragments i l'excés general de pàgines. Mostra una mica aquest esperit que no he trobat a la pel·lícula, bonhomiós i irònic, vaja. Com que escriure sobre Sant Josep, en el dia d'avui, és com escriure sobre el retorn de les castanyeres, ho puc fer jo mateixa, sense manies ni escrúpols.

He de dir que em sorprèn l'èxit de dies com ara el del pare o el de la mare, invents comercials reeixits i que celebra molta més gent de la que es podria pensar. I és que això de celebrar coses té ganxo, sembla que ara ja se celebra molt el dia de Sant Patrici, això del Saint Patrick, en versió original. Una bona amiga em va dir un dia, davant del meu escepticisme celebrador, que calien aquesta mena de coses per tal de no caure en la monotonia vital. Jo estic intentant, sense èxit, que al Poble-sec se celebri alguna festassa en els dies que van de Santa Madrona a Sant Salvador d'Horta, sants aquests molt lligats al meu barri. De moment es fa una festa castellera, que ja és d'agrair. Avui, si ets jove i català, has de ser casteller, és on convergeix la joventut del nostre temps, resulta extraordinari comprovar l'exit en la difusió d'aquesta activitat que fa molts anys no era tan massiva.

A base d'espigolar per la xarxa he sabut que el Dia del Pare, més aviat el día del padre, a l'espanyola, el va crear una mestra, l'any 1948. Es veu que aleshores ja se celebrava el de la mare, el vuit de desembre, més endavant va semblar que allò de la Immaculada Concepció no casava del tot amb celebracions maternals i es va passar al maig. Sembla que els pares de l'escola van protestar ja que a ells no se'ls dedicava cap treball manual específic i la mestra, que es deia Manuela Vicente Ferrero i a qui deien Nely, professora d'una escola de Vallecas, el Santo Àngel, va introduir la celebració al centre educatiu i, a més a més, com que era una mica periodista va escriure sobre el tema a una revista molt popular durant anys, El Magisterio español, de la qual jo també vaig ser subscriptora.

Les Galerías Preciados li van copiar la idea, amb gran visió comercial, i sembla que fins i tot van oferir feina a la mestra, que la va rebutjar tot i que gràcies al tema la nostra mestra va aconseguir que moltes alumnes trobessin feina a aquella empresa en acabar els estudis i considerant l'època de la qual parlem la cosa era molt d'agrair. En aquella època sembla que alguns sectors religiosos no van veure bé la comercialització d'una festa que era de precepte, seriosa i celebrada a fons, però  davant del consum, ni que fos del consum de finals dels quaranta, van tenir poca cosa a pelar, la veritat. De la senyora Nely fins i tot he trobat fotografies, a més de moltes referències per la xarxa. Em causa una gran admiració, ser mestra en aquells anys ja era tot un repte, tenir idees genials i conrear el periodisme té un gran mèrit. L'invent comercial se'l van copiar els del Corte Inglés, aleshores rivals dels de Preciados. 

La mestra devia fer-se molt popular, a la fotografia se la pot veure amb un senyor que va esdevenir una llumeta en el franquisme, Ruiz Jiménez. Ruiz Jiménez va ser ministre d'educació i va intentar reformes serioses però va topar, tot i el seu carisma i les seves relacions, amb el mur de l'integrisme polític més ranci. Va ser un personatge respectat i apreciat per gairebé tothom i va tenir una vida llarga i molt interessant, malgrat l'època i les circumstàncies. El tema del Dia del Pare i Sant Josep també va acollir reticències dels dogmàtics pel fet que Sant Josep és, de fet, un pare adoptiu i no biològic, això avui sembla una bestiesa però aleshores tot era més rigorós i infranquejable. 

Els regals dels dies del pare i de la mare, al principi, eren treballets manuals fets a l'escola, era gairebé preceptiu encara, quan vaig començar a treballar, endegar alguna coseta en aquests dies, un costum que ja s'ha perdut, al menys a les escoles progres. Quan van sorgir botigues amb materials més elaborats per a treballar la plàstica es van idear cosetes que ja venien mig preparades i donaven poca feina als mestres. Segons el testimoni d'una filla de Manuela Vicente, en aquella època tot es feia, a l'escola, amb materials de reciclatge que es llençaven. Ara també es fa, però no tant. Amb els rotllets de cartró del paper higiènic jo havia fet meravelles, en podria editar un llibre i tot. Malgrat que es facin treballets a les escoles ara la majoria de regals convencionals són comprats i els grans centres comercials fan l'agost amb això de les celebracions de tota mena.