29.5.17

EVOCACIONS, CANTANTS I HISTÒRIA

Maria del Mar Bonet, intensament


Una amiga va assistir emocionada a un d'aquests concerts de comiat del cantant Raimon. Una altra bona amiga molt lectora em comenta, també amb entusiasme, que està llegint el llibre dedicat a la trajectòria de Maria del Mar Bonet. Em sap greu, però he perdut l'entusiasme pel seguiment d'aquests cantants de casa nostra que han fet una llarga carrera i que avui són, si fa no fa, de la meva edat. Vaig viure un temps en el qual aquests cantants eren uns entre molts, no calia anar-los a escoltar a grans espais, te'ls trobaves a les sales parroquials del barri, les parròquies del meu temps eren els centres cívics d'aleshores.

L'amiga que va anar a veure Raimon em comenta que el cantant sempre ha estat coherent al contrari de Serrat, que ja sabem que és el frívol de la pel·lícula, encara ara. Serrat també és vell, o gran, com en vulguem dir. Raimon ha cuidat més la seva veu. Són el símbol de dues cares diferents del nostre tarannà, què diríem. Maria del Mar Bonet i Núria Feliu també representen dos símbols musicals una mica oposats, hores d'ara. Som diversos, eclèctics i està bé que sigui així.

Sobre la coherència, cadascú és coherent o incoherent a la seva manera. D'aquell moviment de la Nova Cançó i de tots els que van venir després en queda poca cosa, durant anys i panys l'ajuntament barceloní tot just contractava, per la Festa Major, a Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet. Fins i tot hi havia qui feia broma amb allò de les dues patums i la patumeta. 

El 1993 Raimon va fer un gran Sant Jordi, jo pensava que aleshores ja es retirava o una cosa així. En aquell concert va convidar un munt de gent, fins i tot a Serrat, que ja és gros, però no va convidar cap dona. Es va comentar poc la cosa, en alguna entrevista li van fer veure i va semblar molest, va dir que ja hi havia dones a la Lira Ampostina, que crec que també va intervenir en l'acte. Ni Bonet, ni Motta, ni Rosell, ni Núria Feliu, ni cap dama de la cançó internacional, francesa, americana. 

Em va resultar una mica preocupant, aquella absència femenina. No m'agrada el Sant Jordi per a aquesta mena de coses, encara, el Palau... malgrat tota la seva història recent i les obres que hi van fer, eliminant fins i tot una església propera, que ja és gros, encara té el seu què. 

Raimon va manifestar fa algun temps que no era independentista. Alguns dogmàtics es van ficar amb ell però la cosa no va tenir conseqüències i això que avui i aquí segons què no es pot afirmar sense impunitat. A un altre personatge la cosa li hauria passat factura però el cantant ha tingut la grapa de no opinar a fons sobre qüestions espinoses i allò es va oblidar. 

Va fer una cançó, fa anys, quan deien que era proper al PSUC, lloant un dels seus líders i el senyor Moran va fer broma en algun moment sobre l'estalinisme del senyor amb la bondat a la cara i moltes ombres al darrere, ja que la història no és benèvola amb ningú, per molt que ens esforcem en mitificar-la amb el pas del temps i la necessitat de creure en el que sigui.

De Raimon, avui, em quedo més aviat amb les molt bones versions que ha fet de poemes d'Espriu, d'Àusies March. Les seves pròpies lletres em semblen fluixetes, tot i que ell els dóna una gran força en cantar-les, no diré que no. A Raimon li van donar el Premi d'Honor, una cosa com ara allò del Nobel de Dylan, però a nivell local. També li van donar a Benet i Jornet. Benet i Jornet va tenir el detall de comentar les poques dones que l'havien aconseguit. Això dels premis és relatiu, com relatius són els gustos personals pel que fa a la música i els cantants però hi ha qui s'enfada si li discuteixes el valor de segons quins. Els pitjors guardons són els pòstums, ja que aleshores sí que les ensabonades són ben surrealistes.

Un altre objecte de devocions musicals i extramusicals és Llach, Llach, a més a més, s'ha implicat en política de forma visible. A mi, com a cantant, no m'ha agradat mai, però li salvo alguns temes, entre els quals, també, la versió de les Vinyes verdes vora el mar. Curiós, que allò que m'agradi més de Llach sigui la versió d'un poema del gran criticat pels dogmàtics, Josep Maria de Sagarra. Sagarra sí que feia bones lletres i la resta són trons.

Llach va ser un cantant proper al poeta Martí i Pol, Raimon va tenir molta relació amb Espriu. Avui Espriu i Martí i Pol han anat de baixa, fins i tot en això pesen les modes literàries i extraliteràries. Pel  que fa a dones cantants avui toca la Pérez Cruz, que també canta en castellà, com Serrat, i que desvetlla moltes devocions. Tot són gustos i moments però amb els anys et tornes escèptica i dubtes, fins i tot, de les teves, de devocions. 

Em diu l'amiga que va anar a veure Raimon que el públic era, majoritàriament, de la nostra edat. Avui als grans concerts del jovent cal anar-hi amb el cor esforçat, com a les guerres, que va escriure Maragall, el poeta, en un poema evocant la recent bomba del Liceu. Als concerts nostàlgics i de comiat crec que no hi ha cap mena de perill. 

En d'altres temps n'hi havia, podien venir a estomacar-nos a la sortida, de vegades els concerts se suspenien quan ja tenies les entrades comprades, coses així. Aquell temps que ja era un poc nostre ara no sé de qui és i el país que anàvem fent fa una mica de pena, que voleu que us digui. Corejar tonades perdudes em fa angúnia i els entusiasmes col·lectius, àdhuc els de la tercera edat, no em fan el pes, m'inquieten. Però així és la vida i tots els ídols ensopeguen, un dia o un altre.

De tots els concerts als quals vaig anar de jove, en recordo sobretot un parell a la parròquia del Carme, al Raval. Hi actuaven Ovidi Montllor, Enric Barbat i Maria del Mar Bonet. Barbat va fugir, a Montllor me'l van bandejar sense manies fins que no va estar a les portes de la mort, tan sols Bonet continua feliçment en actiu. A Montllor també el recordo una tarda, al Teatre Grec, amb Pi de la Serra, qui continua en discret actiu i tocant blues. 

La nostra generació va oblidar molta gent del passat, aquí oblidem amb gran facilitat, com ara Emili Vendrell, per exemple. No hi fa res, tots serem oblidats, els famosos i els anònims, els artistes i la gent del públic, pols som i a la pols tornarem, i això encara que siguem pols enamorada... 

8 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Copio, pego y hago mío..." No hi fa res, tots serem oblidats, els famosos i els anònims, els artistes i la gent del públic, pols som i a la pols tornarem, i això encara que siguem pols enamorada..."

Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Mira, que vols que et digui, recordo una anécdota personal de Raimón molt negativa, fa ja molt de temps, i de fet hi va tenir més a veure la seva companya que ell, pero no és el cas de retreure-ho ara tampoc, amb el pas dels anys ha conservat la veu pero segueix sense saber cantar, o cridar més aviat.
Llach ja diu ell mateix que mai aniria a veure un concert seu, per avorrit i somnolent. Algunes cançons d'ell m'agraden, com tambè em passa amb Raimón.
A Maria del Mar Bonet la vaig veure a Palma en la seva primera actuació, o de les primeres al Castell de Bellver, amb són germà per cert, té una gran veu, canta molt bé, peró el que canta no m'acaba d'arribar en general
Quan a Serrat, és una altra història, ell ha anat sempre a la seva bola, amb cançó o sense.

salut

Júlia ha dit...

És així, MIquel, tot és vanitat.

Júlia ha dit...

Francesc, has fet un molt bon resum de l'estat de la questió, penso que molts seguidors d'aquests cantants, de la nostra edat, en el fons es mouen per una certa nostàlgia, per allò del que havia estat i no va ser, en general aquests cantants, quan han fet calaix, s'ha transformat una mica o molt. Mira la Trinca, que ja és el paradigma d'aquest tipus de transformacions...

gloria abras pou ha dit...

I la sacralitzada Marina Rosell? Té totes les condicions per cantar bé però li falta el talent dramàtic. Un kirie a la parròquia del seu poble podria colar. Ai, gavina!

Júlia ha dit...

Glòria, estic d'acord amb tu, no m'ha fet mai el pes, de fet molta gent et diu 'té la veu molt maca' però amb una bona veu no n'hi ha prou, falta alguna cosa més. Fins i tot hi ha gent que sense una gran veu té 'alguna cosa especial', això deien de Vendrell en el temps dels meus pares però podria posar molts exemples. Recordo quan hi havia gent que semblava que creia que allò del Nabuco era d'ella, he, he. Crec que encara l'ha perjudicat més tocar un excés de tecles pel que fa al repertori.

La Marina Rosell també va acabar fent alguna coseta en castellà, amb excuses de mal pagador, com aquell de la Sopa de Cabra, no hi tinc res a dir si no fos perquè fa anys del tema se'n feia bandera dogmàtica.

Júlia ha dit...

Fa anys, molts, ens va embolicar a uns quants mestres, a través de Rosa Sensat, ja que volia fer un disc amb cançons infantils, li vam escriure lletres, fins i tot em va trucar un dia a casa insistint en què havien de ser estil 'un globo, dos globos...', una conversa una mica surrealista. Però, res 'si te he visto no me acuerdo', que diuen, en castellà.

D'anècdotes relatives a cantants admirats i a allò de la pela és la pela n'he sentit moltes, tothom acaba per perdre la puresa quan fa calaix, em temo. Ara en Llach fins i tot escriu novel·letes. I qui no?

De fet, les servituds que s'han donat en aquest mon són semblants a les que s'han donat en el món de la política, de la literatura. Per acabar-ho d'adobar alguns cantants ens van fer propaganda socialista i d'altres, menys, ja que queda millor ser d'esquerres, avui i aquí, convergent. El pobre Santi Vendrell, tot i que no em feia el pes, va gosar actuar en alguna cosa de convergència i el van esborrar del mapa.

En això sí que admiro els francesos que fan pinya amb la seva gent tinguin la ideologia que tinguin o hagin tingut.

Júlia ha dit...

També hi ha hagut abandonaments, els Esquirols es van desfer quan més famosos eren, una llàstima ja que de grups d'aquest estil no en tenim, ara per ara, i tenien algunes cançons interessants i agradables d'escoltar. Suposo que no és fàcil viure de la música. Ni de tantes altres coses, és clar.