24.5.17

ÈXITS LITERARIS AMB REREFONS AFEGIT

Resultat d'imatges de aramburu patria


Fa molts anys, en algun llibre que no recordo, vaig llegir alguna cosa sobre Voltaire i el seu odi a les obres de Shakespeare. Les conclusions a les quals arribava aquell article eren sobre la relativitat dels gustos i de les qualitats, ja que Voltaire era un home intel·ligent i de criteri i Shakespeare, un dels grans. Tot està lligat a modes, tendències, dèries personals i fins i tot aspectes del subconscient, col·lectiu o individual. És clar que també els nostres gustos canvien i evolucionen, llibres i pel·lícules que m'havien agradat molt després m'han avorrit i fins i tot m'ha sorprès l'entusiasme que em van provocar en algun moment. També m'ha passat a l'inrevés, creacions culturals que no em feien ni fu ni fa han adquirit, amb els anys i l'experiència, valors afegits i han crescut al llarg del temps.
Resultat d'imatges de Noche de verano Rabal
A l'espai sobre història del cinema hispànic de la segona cadena, imprescindible per a persones cinèfiles desacomplexades, han passat darrerament algunes pel·lícules emblemàtiques dels seixanta, El buen amor, Noche de verano, El juego de la oca. Aquestes pel·lícules, avui, són gairebé documentals, hi retrobem, en el cas de Barcelona, per exemple, una ciutat que ja no és aquella dels quaranta i cinquanta, tan ben reflectida així mateix en títols com ara Hay un camino a la derecha o Sin la sorisa de Dios. La societat canvia, però amb grans dificultats, i el conjunt social resta amarat d'una moral rància i feixuga, fins i tot quan els personatges són, suposadament, moderns. Moltes d'aquestes pel·lícules s'inspiren en el cinema francès, en l'italià, cinemes que en aquells anys ens fan oferir uns quants tostons amb vernís cultural i una mica més de sexe que no pas les espanyoles, és clar, al menys de sexe visible, tot i que ara també em semblen fins i tot una mica carrinclones.

Aquests dies he llegit dues entrades a diferents blogs sobre el llibre Patria, una d'entusiasta, escrita pel Manel Haro, al blog cultural Llegir en cas d'incendi, i una altra de més negativa i crítica, escrita per l'Allau. Tinc força en compte, tot i que no sempre les comparteixi, les opinions de l'un i de l'altre, que en aquest cas se sumen als centenars de ressenyes, comentaris i valoracions que ha generat, des de fa ja molt temps, aquest llibre. Jo vaig escriure sobre ell, una mica de passada, i la Glòria em va respondre, en un comentari, que no li havia fet el pes, al contrari del que em va passar a mi, que no el vaig trobar pas maniqueu. Per la xarxa vaig trobar, així mateix, una mena de diàleg imaginari entre dos amics, un a favor i l'altre en contra del llibre, molt divertit, irònic i sucós.

Intueixo que Patria serà contemplat i valorat d'una altra manera d'aquí uns anys. Avui la temàtica encara ens emmascara la literatura, i potser sempre és una mica així. Però, com diu el refrany castellà, algo tiene el agua cuando la bendicen. Alguna cosa ha tingut aquest llibre per vendre's com s'ha venut i llegir-se com s'ha llegit. O perquè hagi aplegat tants comentaris de tot tipus, millors, pitjors, ponderats, arrauxats... Crec que la valoració del contingut té a veure amb allò que sabem sobre el País Basc i sobre qui ens ho ha explicat o comentat. En algunes crítiques al llibre, fetes per part d'escriptors que no són res de l'altre món, hi ha un cert grau d'inevitable enveja. També fa angúnia constatar que moltes situacions viscudes pels seus protagonistes encara es queden curtes pel que fa a l'angoixa que provoca viure en un context en el qual has de ser dels uns o dels altres o bé tocar el dos, si pots.

He llegit crítiques una mica pintoresques, de tots colors, sobre aspectes puntuals, com ara que l'empresari és massa bo, i és que ja sabem que l'empresari tipus ha de ser un explotador irredempt i sense escrúpols, és clar. També hi ha qui creu que no és versemblant que dues amigues de la infantesa es deixin de parlar quan comencen les amenaces al marit d'una i el fill de l'altra s'involucra amb ETA. Doncs, tan sols cal conèixer una mica societats com la basca o fins i tot com la nostra abans i durant i després de la Guerra Civil per saber com funcionen les ideologies i les servituds familiars, he conegut històries reals molt més lamentables. En tot cas, els autors són lliures d'inventar situacions però sembla que de vegades els lectors volem refer la novel·la original fent suggeriments a posteriori. En tot cas, això de la versemblança sembla que de vegades es demana i d'altres es passa per alt. 

Recordo una sessió al club de lectura de Meteora, comentàvem un llibre de l'Empar Fernández i l'escriptora, amb una paciència infinita, escoltava valoracions diverses, poc literàries i que més aviat feien referència a l'argument i a això de la versemblança argumental. Al final l'Empar, amb molta subtilitat i discreció va dir la seva, si hagués escrit allò que semblaven recomanar-li les comentaristes, el llibre hauria estat ben bé un altre. Fa poc temps una amiga que escriu, entre d'altres coses, llibres per a infants, em va ensenyar uns divertidíssims comentaris d'una assessora editorial amb un munt de reflexions extraliteràries i casposament pedagògiques sobre si una criatura de vuit anys podia fer o no fer allò que el llibre explicava. Per desgràcia avui hi ha moltes persones així entre els assessors editorials. La Pippi Calcesllargues, ara i aquí, no tindria cap mena de futur.

No entraré hores d'ara en noves valoracions sobre el llibre, a mi em va agradar, tot i que el vaig trobar massa llarg. Reconec que l'excés de tipologies personals el perjudica. En algun lloc he llegit que els tarannàs dels fills i filles conformarien ben bé un sudoku. Hi ha qui s'ha queixat dient que ja hi ha havia d'altres llibres sobre ETA, no diré que no, n'he llegit alguns, però no han arribat a tenir l'èxit ni la rellevància ni la popularitat d'aquest. Fins i tot des d'una certa dreta rància han criticat que hi surtin i es descriguin coses com ara els maltractaments als presoners. Es podria escriure tota una enciclopèdia temàtica o bastir una tesi doctoral recollint els comentaris diversos que ha generat el senyor Aramburu, cosa admirable en una època en la qual el debat literari és ensopit o gairebé inexistent.
Resultat d'imatges de Los cipreses creen en dios
Sense que hi tingui res a veure, o potser sí, el llibre m'ha evocat els de Gironella, sobre tot els dos primers de la sèrie sobre la Guerra Civil, que van generar polèmica en una època molt gris i van aplegar crítiques d'una esquerra que aleshores no comptava amb gaire tribunes per opinar però que va castigar l'autor a l'ostracisme, quan va poder. Tampoc no van ser del gust dels poders culturals oficials més ortodoxos. Avui són aquells uns llibres oblidats, una llàstima, ja que són millors del que molta gent que no els ha llegit mai pensa i creu. 

Aleshores no es podien comprar gaire llibres i no hi havia biblioteques públiques a tocar de casa però recordo que algú ens els va passar, un veí, em sembla. Jo el llegia a trossos, una mica d'amagat, eren aquells llibres de grans i per a grans sobre un tema emboirat i que semblava més remot que no pas ara. Però el fet és que Los cipreses creen en Dios i Un millón de muertos van ser volums molt llegits, fins i tot per gent que no era excessivament lectora. Ja hi sortia la presó del Collell, recuperada per Cercas i alguns altres, en llibres molt pitjors que aquells. Uns fets que s'hi esdevenen, terribles, sembla que estan basats en fets reals però no hi ha cap interès en parlar-ne, la memòria històrica també és molt selectiva i oportunista.

Es pot dir que Aramburu ha volgut acontentar una mica tothom, potser sí, però tampoc és cert que no hagi acontentat ningú. Molta gent que compra pocs llibrs se l'ha comprat i l'ha llegit i les demandes a les biblioteques són notables. Alguna cosa s'hi deu trobar, doncs, que no es pot atribuir a les promocions ni a les propagandes, hi ha llibres molt més promocionats i autors molt més entrevistats que no han venut pas tant. Hi ha llibres que es venen però no es llegeixen, crec que no és el cas, ja que la gent te'n comenta aspectes molt concrets. Hi ha molts temes a Patria, tocats amb més o menys grapa, és clar. Una de les seves virtuts és que en podríem estar parlant -o escrivint- a favor, en contra o ni una cosa ni l'altra i no acabaríem mai. Que es parli en l'actualitat tant  i durant tant de temps d'un llibre, bé o malament, ja resulta extraordinari.


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Patria, la tinc per començar, em va caure per Sant Jordi, abans dit el dia del llibre, pero em costa començar a llegir-la.


salut

Júlia ha dit...

Francesc, aquests llibres dels quals tothom parla fan mandra, efectivament, a mi em va caure per Reis, més o menys.

gloria abras pou ha dit...

No crec que hi surti ni un etarra mínimament intel·ligent. Tots són pràcticament illetrats i rudimentaris. Hi ha una cúpula de la que quasi no se'n diu res que es passa la vida a França fent i desfent la història dels altres i aquests potser sí que só intel·ligents i tot.
Tant la figura de l'empresari, tan bondadós, no ho dubto, com la de Joxian, tan calçasses em resulten clixés. La incidència que l'assassinat té en els fills d'ambdues families es converteix en un octopòde, son innecessariàment llargues i, segons com, increíbles.
I desprès, atès que la prosa és sòlida, a què hi venen els "conversantes" i "fotografiantes" etc. que solen sortir de tant en tant de la boca del narrador.

I tot i així el vaig llegir amb interès i mantinc que Patria marca una tongada, esperem que selecta, de molts llibres que ens poden explicar el que diu dignament Aramburu però amb altres veus tant o més fefaents.

Júlia ha dit...

Glòria, el que em sorprèn més del llibre no és tant el seu contingut sinó els centenars de comentaris i ressenyes de tots colors que ha generat, en comparació amb molts altres llibres que es publiquen. Per altra banda en ocasions els clixés no tenen per què ser negatius si funcionen, Shakespeare és ple de clixés, però, vaja, no vull continuar la polèmica literària i metaliterària sobre el llibre.

gloria abras pou ha dit...

Jo tampoc vull continuar la polèmica. Penso que ha tingut tan ressò a causa de que, que jo sàpiga, no s'ha publicat cap llibre sobre ETA a peu de carrer. Patria obre una porta.
Quant a la comparació amb Shakespeare...jo diria que n'és ple perquè ell els va inventar. A banda saps tan bé com jo que l'anglès no és comparable al basc.

Tot dit amt amb desitjos de salut!

Júlia ha dit...

Glòria, no volia pas comparar amb Shakespeare, tan sols fer constar que hi ha molta literatura amb clixés o prototips o com en vulguem dir. Hi ha llibres diversos, uns quants, que toquen el problema basc però no han tingut el ressò d'aquest, sigui pel motiu que sigui. Un dels aspectes a tenir en compte és que el llibre ha estat ben acollit i molt venut al mateix País Basc, potser diu el que volien escoltar, no ho sé.

Com ja he comentat, però, ha tingut així mateix crítiques importants, algunes de justificades i d'altres que no ho són ja que afecten més aviat la temàtica que no pas la grapa de l'escriptor. Potser és lògic que sigui així, encara falta perspectiva.