GIRONELLA I ELS XIPRERS OBLIDATS

 

Tinc una amiga que té previst fer un viatge a Israel aquest juliol. Amb els anys qualsevol detall te n'evoca molts d'altres i, en comentar amb ella, ens escrivim gairebé cada dia, aquest viatge proper, em va venir al cap un llibre que algú fa anys em va deixar, El escándalo de Tierra Santa, del qual recordo poca cosa. I em va venir també al cap el seu autor, Josep Maria Gironella, la seva època, els seus grans èxits literaris, la seva complexa personalitat i l'oblit, injust i interessat, en el qual se'l va anar situant a partir de la transició. 

Som un país poc agraït, amb més tendència a restar que no pas a sumar. Gironella va tenir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la guerra civil. Va guanyar molts diners, se'l va traduir a un munt de llengües i va senyorejar literàriament una època molt determinada. La gran majoria de gent del meu veïnat, gent humil, d'idees diverses, va llegir aquells llibres amb gran interès, sovint manllevats d'uns o altres. A nosaltres ens els deixava un parent, no es compraven gaires llibres nous, aleshores, per raons òbvies d'escassedat, i les biblioteques pràcticament no existien, a nivell popular.

Recordo aquells llibres de gruix sobre una calaixera de casa, jo els vaig anar llegint a trossos, parant més atenció a les històries sentimentals que s'hi esdevenien que no pas als fets que s'hi explicaven. Per a la meva família tenien un valor afegit, hi sortia Girona, El Collell, terrible presó republicana que després Cercas va mencionar als Soldados de Salamina, amb molta menys grapa, pel meu gust. 

Gironella, quan les coses van anar canviant, va ser rebutjat amb excuses poc literàries, farcides de prejudicis. Jo encara no he llegit cap llibre narratiu sobre la Guerra Civil que sigui objectiu o ponderat, es fa molta mitologia barata, actualment. Gironella va fer el que podia fer en aquell moment. També se li va criticar el fet d'haver escrit en castellà. I d'haver estat, de jovenet, en el bàndol franquista. Tot plegat son coses que han afectat molts personatges de la cultureta, tan sols cal mirar viquipèdia per comprovar que, quan convé, els temps de la guerra ni s'expliquen, quan no es vol desmitificar el personatge referenciat.

Per altra banda, gent d'esquerra, mediàtica, que, en molts casos, en èpoques posteriors havia escrit majoritàriament en castellà, no va tenir manies en publicar amb el senyor Lara que tampoc és que fos d'idees republicanes. Tot s'arranja segons toca i convé. Gironella va escriure moltes mes coses, molt interessants, va viatjar molt, va patir una forta depressió, sobre la qual també va escriure. Va acabar renyint amb Lara, que tampoc devia ser una persona fàcil de tractar. Va conèixer un munt de gent, ell mateix va ser molt crític amb la guerra. M'estalvio allargar-me més del compte, per a més informació es pot escoltar i mirar l'excel·lent 'A fondo' que li va dedicar Soler Serrano. Amb Lara, aleshores un editor emergent, va tenir sort, després de passar per més de deu o dotze editorials que no van voler saber res del llibre dels Cipreses. Segons diuen va ser l'esposa de Lara, una altra dona intel·ligent i amb ull clínic, qui en va recomenar la publicació al seu marit.

https://www.youtube.com/watch?v=kCnhUHzF0dA

Gironella era de parla catalana, de Darnius, ell mateix admetia que el seu estil, planer, era fruit d'escriure en una llengua manllevada, un instrument. Va ser un home amb una vida apassionant, complexa, contradictòria en alguns aspectes, podria fer-se una sèrie excel·lent sobre la seva vida i la seva època. Va tenir molta sort amb la parella, Magdalena Castañer, una d'aquelles dones d'empenta que li va donar suport absolut, i cal pensar que de joves van viure de forma gairebé bohèmia, plens de deutes, amb una gran inseguretat. El fet de no tenir fills va possibilitar que voltessin pel mon sempre plegats, la seva dona era molt viatgera, ho van poder fer gràcies al fet d'haver guanyat diners a dojo. Una cosa que no se sol perdonar, l'enveja és un dels pecats capitals més habituals de casa nostra. La trilogia de la guerra, sobretot el primer llibre, va ser el volum espanyol més llegit del segle XX i va ser traduït a un munt de llengües. 

Gironella ha quedat a l'ombra del cànon nostrat, una llàstima. És clar que, en ocasions, al seu poble, Darnius, se li han fet homenatges, reconeixements, poca cosa al capdavall. Tot i amb això molts dels seus llibres, en edicions econòmiques, es venen i es poden trobar amb facilitat. La seva producció literària més tardana va ser gairebé silenciada de forma condescendent pels qui remenaven les cireres dels mandarinatges culturals. Enguany sembla bandejat aquell antic debat sobre si es podien considerar autors catalans els qui escrivien en castellà, avui ja no sabem ni quin és l'original d'un llibre, tot surt de forma simultània en els dos idiomes i de vegades tens sorpreses quan veus que estàs llegint una traducció i pensaves que era el text primigeni. 

En els seus darrers anys, decebut, Gironella, que era vanitós, tenia l'esperança de què en algun moment la posteritat el recuperaria i valoraria com escriptor, de moment no ha estat així. Tampoc el cinema ni la televisió no han tingut un gran interès en els seus llibres de més gruix. Va ser un home autodidacte, amb una gran cultura construïda llegint i parlant amb personatges que admirava. Jo crec que era un molt bon narrador, una cosa és escriure bé i, l'altra, que estiguis d'acord en les tesis que una novel·la pot sostenir. Amb totes les seves limitacions els primers èxits de Gironella, sobretot el primer, Los cipreses creen en Dios, em sembla més revelador de la situació pre-bèl·lica que no pas molts contes de bons i dolents que llegeixo avui i que anguniegen força. Gironella, amb una mare religiosament fanàtica, un pas traumàtic pel seminari, la seva arrauxada anada a la guerra, voluntari en el bàndol franquista, cosa que ell mateix criticava anys després, és un producte típic de la Catalunya profunda, tan poc coneguda i valorada avui, tan poc entesa encara, tan incòmoda pels que volen que tot sigui blanc o negre.

Magdalena Castañer va sobreviure set anys al seu marit. He trobat per la xarxa un d'aquells encisadors escrits que l'inoblidable i enyorat senyor Mirambell, cronista gironí per excel·lència, li va dedicar amb motiu del seu traspàs. 

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/05/18/mort-magda-d-gironella-49528105.html

ÈXITS LITERARIS AMB REREFONS AFEGIT

Fa molts anys, en algun llibre que no recordo, vaig llegir alguna cosa sobre Voltaire i el seu odi a les obres de Shakespeare. Les conclusions a les quals arribava aquell article eren sobre la relativitat dels gustos i de les qualitats, ja que Voltaire era un home intel·ligent i de criteri i Shakespeare, un dels grans. Tot està lligat a modes, tendències, dèries personals i fins i tot aspectes del subconscient, col·lectiu o individual. És clar que també els nostres gustos canvien i evolucionen, llibres i pel·lícules que m'havien agradat molt després m'han avorrit i fins i tot m'ha sorprès l'entusiasme que em van provocar en algun moment. També m'ha passat a l'inrevés, creacions culturals que no em feien ni fu ni fa han adquirit, amb els anys i l'experiència, valors afegits i han crescut al llarg del temps.

A l'espai sobre història del cinema hispànic de la segona cadena, imprescindible per a persones cinèfiles desacomplexades, han passat darrerament algunes pel·lícules emblemàtiques dels seixanta, El buen amor, Noche de verano, El juego de la oca. Aquestes pel·lícules, avui, són gairebé documentals, hi retrobem, en el cas de Barcelona, per exemple, una ciutat que ja no és aquella dels quaranta i cinquanta, tan ben reflectida així mateix en títols com ara Hay un camino a la derecha o Sin la sorisa de Dios. La societat canvia, però amb grans dificultats, i el conjunt social resta amarat d'una moral rància i feixuga, fins i tot quan els personatges són, suposadament, moderns. Moltes d'aquestes pel·lícules s'inspiren en el cinema francès, en l'italià, cinemes que en aquells anys ens fan oferir uns quants tostons amb vernís cultural i una mica més de sexe que no pas les espanyoles, és clar, al menys de sexe visible, tot i que ara també em semblen fins i tot una mica carrinclones.

Aquests dies he llegit dues entrades a diferents blogs sobre el llibre Patria, una d'entusiasta, escrita pel Manel Haro, al blog cultural Llegir en cas d'incendi, i una altra de més negativa i crítica, escrita per l'Allau. Tinc força en compte, tot i que no sempre les comparteixi, les opinions de l'un i de l'altre, que en aquest cas se sumen als centenars de ressenyes, comentaris i valoracions que ha generat, des de fa ja molt temps, aquest llibre. Jo vaig escriure sobre ell, una mica de passada, i la Glòria em va respondre, en un comentari, que no li havia fet el pes, al contrari del que em va passar a mi, que no el vaig trobar pas maniqueu. Per la xarxa vaig trobar, així mateix, una mena de diàleg imaginari entre dos amics, un a favor i l'altre en contra del llibre, molt divertit, irònic i sucós.

Intueixo que Patria serà contemplat i valorat d'una altra manera d'aquí uns anys. Avui la temàtica encara ens emmascara la literatura, i potser sempre és una mica així. Però, com diu el refrany castellà, algo tiene el agua cuando la bendicen. Alguna cosa ha tingut aquest llibre per vendre's com s'ha venut i llegir-se com s'ha llegit. O perquè hagi aplegat tants comentaris de tot tipus, millors, pitjors, ponderats, arrauxats... Crec que la valoració del contingut té a veure amb allò que sabem sobre el País Basc i sobre qui ens ho ha explicat o comentat. En algunes crítiques al llibre, fetes per part d'escriptors que no són res de l'altre món, hi ha un cert grau d'inevitable enveja. També fa angúnia constatar que moltes situacions viscudes pels seus protagonistes encara es queden curtes pel que fa a l'angoixa que provoca viure en un context en el qual has de ser dels uns o dels altres o bé tocar el dos, si pots.

He llegit crítiques una mica pintoresques, de tots colors, sobre aspectes puntuals, com ara que l'empresari és massa bo, i és que ja sabem que l'empresari tipus ha de ser un explotador irredempt i sense escrúpols, és clar. També hi ha qui creu que no és versemblant que dues amigues de la infantesa es deixin de parlar quan comencen les amenaces al marit d'una i el fill de l'altra s'involucra amb ETA. Doncs, tan sols cal conèixer una mica societats com la basca o fins i tot com la nostra abans i durant i després de la Guerra Civil per saber com funcionen les ideologies i les servituds familiars, he conegut històries reals molt més lamentables. En tot cas, els autors són lliures d'inventar situacions però sembla que de vegades els lectors volem refer la novel·la original fent suggeriments a posteriori. En tot cas, això de la versemblança sembla que de vegades es demana i d'altres es passa per alt. 

Recordo una sessió al club de lectura de Meteora, comentàvem un llibre de l'Empar Fernández i l'escriptora, amb una paciència infinita, escoltava valoracions diverses, poc literàries i que més aviat feien referència a l'argument i a això de la versemblança argumental. Al final l'Empar, amb molta subtilitat i discreció va dir la seva, si hagués escrit allò que semblaven recomanar-li les comentaristes, el llibre hauria estat ben bé un altre. Fa poc temps una amiga que escriu, entre d'altres coses, llibres per a infants, em va ensenyar uns divertidíssims comentaris d'una assessora editorial amb un munt de reflexions extraliteràries i casposament pedagògiques sobre si una criatura de vuit anys podia fer o no fer allò que el llibre explicava. Per desgràcia avui hi ha moltes persones així entre els assessors editorials. La Pippi Calcesllargues, ara i aquí, no tindria cap mena de futur.

No entraré hores d'ara en noves valoracions sobre el llibre, a mi em va agradar, tot i que el vaig trobar massa llarg. Reconec que l'excés de tipologies personals el perjudica. En algun lloc he llegit que els tarannàs dels fills i filles conformarien ben bé un sudoku. Hi ha qui s'ha queixat dient que ja hi ha havia d'altres llibres sobre ETA, no diré que no, n'he llegit alguns, però no han arribat a tenir l'èxit ni la rellevància ni la popularitat d'aquest. Fins i tot des d'una certa dreta rància han criticat que hi surtin i es descriguin coses com ara els maltractaments als presoners. Es podria escriure tota una enciclopèdia temàtica o bastir una tesi doctoral recollint els comentaris diversos que ha generat el senyor Aramburu, cosa admirable en una època en la qual el debat literari és ensopit o gairebé inexistent.

Sense que hi tingui res a veure, o potser sí, el llibre m'ha evocat els de Gironella, sobre tot els dos primers de la sèrie sobre la Guerra Civil, que van generar polèmica en una època molt gris i van aplegar crítiques d'una esquerra que aleshores no comptava amb gaire tribunes per opinar però que va castigar l'autor a l'ostracisme, quan va poder. Tampoc no van ser del gust dels poders culturals oficials més ortodoxos. Avui són aquells uns llibres oblidats, una llàstima, ja que són millors del que molta gent que no els ha llegit mai pensa i creu. 

Aleshores no es podien comprar gaire llibres i no hi havia biblioteques públiques a tocar de casa però recordo que algú ens els va passar, un veí, em sembla. Jo el llegia a trossos, una mica d'amagat, eren aquells llibres de grans i per a grans sobre un tema emboirat i que semblava més remot que no pas ara. Però el fet és que Los cipreses creen en Dios i Un millón de muertos van ser volums molt llegits, fins i tot per gent que no era excessivament lectora. Ja hi sortia la presó del Collell, recuperada per Cercas i alguns altres, en llibres molt pitjors que aquells. Uns fets que s'hi esdevenen, terribles, sembla que estan basats en fets reals però no hi ha cap interès en parlar-ne, la memòria històrica també és molt selectiva i oportunista.

Es pot dir que Aramburu ha volgut acontentar una mica tothom, potser sí, però tampoc és cert que no hagi acontentat ningú. Molta gent que compra pocs llibrs se l'ha comprat i l'ha llegit i les demandes a les biblioteques són notables. Alguna cosa s'hi deu trobar, doncs, que no es pot atribuir a les promocions ni a les propagandes, hi ha llibres molt més promocionats i autors molt més entrevistats que no han venut pas tant. Hi ha llibres que es venen però no es llegeixen, crec que no és el cas, ja que la gent te'n comenta aspectes molt concrets. Hi ha molts temes a Patria, tocats amb més o menys grapa, és clar. Una de les seves virtuts és que en podríem estar parlant -o escrivint- a favor, en contra o ni una cosa ni l'altra i no acabaríem mai. Que es parli en l'actualitat tant  i durant tant de temps d'un llibre, bé o malament, ja resulta extraordinari.