24.7.17

CAL·LÍGULA, AL TEATRE GREC

Resultat d'imatges de Calígula grec

Ahir va ser un dia estrany amb un bon final. Arrossego un refredat que sembla crònic, amb tos, cosa empipadora quan ets al teatre o al cinema. Des de  fa temps que tenia entrades per anar amb la meva cunyada al Grec, al Grec-Grec, o sigui al Teatre Grec, a veure la versió de Màrius Gas del Cal-lígula de Camus, que ha arribat precedida d'un gran èxit a Mèrida. Després del xàfec de la tarda la pluja va parar però es va haver d'endarrerir la representació mitja hora.

M'agraden aquestes nits teatrals d'estiu al Teatre Grec, més enllà del que s'hi representi. Les paradetes de menjar, la gent que espera, les platabandes encara amb roses, ben il·luminades. El Teatre Grec té per a mi molts records, no tant d'haver-hi vist teatre, sinó d'anar-hi amb el pare, amb l'escola... pujàvem i baixàvem per aquelles grades de pedra i ens barallàvem per seure al seient principal on crèiem que devia seure algun emperador. Imaginàvem que als vestuaris, misteriosos, esperaven lleons afamats, a punt de cruspir-se els cristians fidels.

Ja he explicat en alguna ocasió que un dijous gras de fa gairebé seixanta anys hi vam veure Núria Espert assajant Medea. No sabíem qui era, tot i que l'actriu treballava de tant en tant a la ràdio, que era un mitjà molt popular. La mestra ens va comentar que era una molt bona actriu, molt jove, que en sentiríem a parlar. La vam contemplar amb silenci reverencial, anava vestida de Medea de veritat, amb túnica grega.

Cal·lígula és una obra adient per a representar en aquell espai. No és una de les meves obres de teatre preferides, es un text estrany, que han etiquetat com existencialista i també com a teatre de l'absurd. Camus el va reescriure després de la guerra i a França el va estrenar l'enyorat i perdut prematurament Gerard Philippe. També Camus va morir abans d'hora. La primera versió que vaig veure de l'obra va ser per la televisió, en aquells enyorats espais teatrals, la feia el gran Rodero, que també havia triomfat al teatre amb el text de Camus.

Fa vint-i-tants anys la vaig poder veure al Condal, interpretada per Merlo, el fill, i per Pedro Mari Sánchez fent d'Escipió. Era una versió correcta, però Merlo resultava una mica exagerat i histriònic. Pedro Mari Sánchez sempre m'ha semblat un gran actor, per aquí tenim poques ocasions de veure'l i el cinema no li ha donat grans oportunitats. Però, tot s'ha de dir, la versió del Grec m'ha semblat molt superior. És clar que compta amb un molt bon equip d'actors, alguns dels quals catalans. Mònica López m'ha agradat sempre, des que era joveneta, crec que excel·lia en una versió de l'Oncle Vania que van fer a Montjuïc. No en sé ben bé el motiu però crec que López és una actriu que s'adiu molt amb el món de Txèkhov.

El que sobta i impressiona més, evidentment, és la interpretació de Pablo Derqui, un actor que treballa molt i que fa de tot, en català, en castellà i en d'altres idiomes. Derqui és un actor que pot resultar molt inquietant. A Cal·lígula, amb un personatge tan singular i turmentat, desenvolupa un munt de recursos extraordinari i sempre amb una dicció impecable i mesurada, que en el present és d'agrair. L'obra, si no ens fos tan coneguda, desconcertaria. El gust pel mal, un gust gratuït, lligat al poder que pot convertir la gent en esclaus o en bestioles, resulta esfereïdor i repugnant però en el fons el protagonista cerca també la pròpia mort en la seva lúcida maldat en augment. 

No tinc notícia de què Cal·lígula s'hagi representat mai en català, tot i que crec que algun intent hi va haver, que no va acabar de reeixir. Camus té una obra emblemàtica, El malentès, no fa molts anys la van fer a Madrid, amb gran èxit. La protagonitzava Cayetana Guillén Cuervo, que va explicar que el seu pare, abans de morir, li havia aconsellat que la interpretés, que era un èxit assegurat. Els seus pares l'havien representat en aquell Poliorama emblemàtic de finals dels seixanta, que tantes alegries ens va donar, dirigits per Marsillach. Malauradament, no va arribar a Barcelona. 

Camus va ser un home, també, de teatre. Gaudia amb els assajos, tenia amics i amigues en aquell món i possiblement, de no haver mort tan aviat, avui comptaríem amb un corpus teatral de més gruix pel que fa a la quantitat, car la qualitat no es discuteix. 

Ahir era la darrera ocasió per veure aquest Cal·lígula, que escric amb ela geminada, tot i que la versió és en castellà i, per tant, el títol original del muntatge no la porta. La posada en escena s'ha modernitzat, Derqui es transforma en déu -o en deessa- transmutant-se en David Bowie, però tots aquests agosaraments no grinyolen en cap moment. Hi ha moltes reflexions en el discurs d'aquest suposat boig, sobre el govern, sobre les guerres, que ell ha aturat i que provocarien molts més morts i fams que les seves bretolades assassines sense sentit. No es considera un tirà ja que els tirans tenen ambicions i ell no en té, el gust pel mal absolut no necessita excuses ni formalitats.

Potser, en certa manera, al text de Camus es percep el pas inexorable del temps però la versió de Gas ens actualitza l'absurd i ens recorda que no cal cercar massa explicacions a l'horror. 

No cal insistir en el tema, però del Cal·lígula real en sabem ben poca cosa, el que ens en van voler explicar els seus contemporanis, sobretot aquells que el van succeir en el poder. No podem defugir la llegenda, la literatura, Jo, Claudi, i la resta. És aquest un text que aprofita la història amb un objectiu. De vegades he manifestat el meu rebuig per la novel·la històrica, pel cinema històric, però, evidentment, del que em queixo és de la gran mediocritat que es pot trobar en el gènere, fins i tot en llibres molt ben documentats però rancis i plens de tòpics. La versemblança no demana documentació feixuga sinó idees clares i grapa en l'escriptura. I en el cas del teatre, del cinema, bons actors i bons directors. Un Cal·lígula de Camus mal interpretat podria desvetlla fins i tot hilaritat evident, de vegades he vist versions de bones obres de teatre que semblaven ben bé unes altres, per desgràcia, a causa d'una posada en escena mediocre o lamentable. 

9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

A mi me inquieta la temática.
Quizá sea la edad, pero habiéndola leído y sabiendo el argumento, la verdad es que intento escapar del tema.
Estoy fatigado de la violencia, por eso entiendo "La naranja mecánica" y el mensaje que envió Kubrick.
Me gusta la poesía bien escrita y mejor recitada, y ya que sale a colación la Nuria Espert, decir que la recuerdo en el Griego junto a Alberti, Rafael, recitando los dos, mientras que él, de vez en cuando, explicaba como le habían expulsado de la academia de ¿san Fernando? por orinar en su puerta.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, tot i que ens expliquen violències, el discurs teatral fa que tot sigui distant i fins i tot poc realista. Em van inquietar molt més Les bruixes de Salem, de Miller, que vaig veure l'any passat.

Sobre Alberti no opinaré, bon poeta però com a persona...

A Espert la vi muchas veces en el teatro, en catalán, en castellano, recuerdo como me impresionó 'La bona persona de Sezuan', también cantaba de una forma muy personal, con los años, como suele pasar a los 'divos' cayó en cierto histrionismo exagerado, al menos para mi gusto. También me gusta verla en el cine. Todo un personaje y toda una actriz, no lo negaré.

Unknown ha dit...

Pablo Derqui és un gran actor. A la sèrie "Isabel" feia un Enrique el Impotente gloriós i, l'hivern passat, el vaig veure fent "L'ànec salvatge" en un paper obscurs, quasi malèvol.
Per a mi, el Calígula sempre serà aquell que esmentes, el gran Rodero. Em pregunto si Rodero em seguiria agradant tant avui atès que he vist molts més actors, ha plogut molt d'ençà del seu regnat. Com el discret Pedro Mari Sánchez a Rodero el cinema tampoc el va festejar. A Pedro Mari Sánchez li vaig veure "El trigo está verde" i donava una lliçó d'interpretació i, com és sabut, a Madrid és la primera figura que hauria d'haver transcendit més enllà de la meseta.
Espert sempre m'ha semblat massa histriònica, amiga d'escabellar-se i de cridar però, amb el pas del temps, ha acumulat saviesa teatral infinita, contenció i classe. És molt important.
A l'apunt anterior t'he afegit un petit comentari.

Júlia ha dit...

Glòria, un actor en alça, si segueix així en sentirem a parlar força.

És cert que les formes d'interpretació també evolucionen i avui potser no seria ben bé el mateix, però sorprèn el teatre que s'arribava a veure per la tele en aquells anys. Pedro Mari Sánchez s'ha dedicat molt al teatre però aquí moltes obres no ens arriben.

L'Espert es una diva i te els condicionants, l'experiència i la genialitat que calen a una diva, jo li he vist de tot i de vegades m'ha agradat i d'altres l'he trobat exagerada però quan m'ha agradat, m'ha agradat molt.

Unknown ha dit...

No li he vist moltes coses a Núria Espert però fent de Callas i de mari Gaila em va agradar molt partint de la base de que, per a mi, no era "l'actriu". Dirigida per en Flotats a "La Gavina" va estar esplèndida en la seva dramàtica contenció perquè el què més agraeixo a Espert és que es contingui. Altrament el seu histrionisme és histèric i, si bé els mots estan emparentats, junts no m'agraden.

Júlia ha dit...

Jo l'havia anat seguint força, quan menys l'he vist és en aquests darrers anys, al cinema amb Maria Rosa o Laia també em va agradar, al teatre li havia vist coses molt bones, com una obra de Sartre dirigida per Marsillach en aquells programacions emblemàtiques del Poliorama que mencionava. Però on més em va impressionar, cal dir que jo era jove i coneixia poc Brecht, va ser a La bona persona de Sezuanne, al Romea, on també cantava. Una obra que va tenir molt èxit al Talia va ser El comprador de horas, amb el Rafael Arcos, era un dramonàs que avui no s'aguantaria però en en aquells anys va fer furor, ella, malgrat l'argument redemptorista, estava molt bé. I sí, de vegades s'ha passat, suposo que per aquest tipus d'actors i actrius no deu ser fàcil 'contenir-se'

Júlia ha dit...

va començar molt jove i va tenir suport del marit, que tenia també bona visió comercial, a més a més havia fet ràdio, fins i tot culebrons com 'La mentira', crec que amb Ricard Palmerola, i gravat discos amb cançons de gruix

Unknown ha dit...

Quan feien La Mentira canviàvem d'emissora. Ella, la vaig descobrir aquí, cridava amb una veu encara ineducada de la que, més tard, n'ha sabut treure un gran partit per la seva impostació dramàtica natural i el color tan peculiar. A la pel·lícula La edad de la Inocencia doblava la narradora Joanne Woodward. Em vaig tapar les orelles fastiguejada de tanta afectació i mala pronúncia dels cognoms anglosaxons -era igual que la pronúncia fos castellana però es deixava de dir l'última consonant i sonava molt malament-. Quan jo encara vivia a comarques per la ràdio anunciaven El Comprador de Horas -sí, sí, un capellà i una prostituta-. Me'n recordo. Coneguts meus varen veure El malentendido y la P... respetuosa i varen quedar encantats però a mi sempre m'ha pogut l'Espert cridanera i gesticulant del principi i, és una actriu que respecto, però que no em fa feliç.

Júlia ha dit...

Glòria, com t'he comentat li he vist de tot però és que a més a més Espert forma part ja de la meva memòria sentimental i no la puc valorar amb objectivitat.