17.12.17

AMISTATS INCÒMODES I PERILLOSES

Resultat d'imatges de Los buenos amigos

Resultat d'imatges de Use Lahoz


Use Lahoz (Barcelona, 1976) és un escriptor amb una trajectòria relativament breu però brillant i remarcable. Amb Los buenos amigos (Destino) es consolida com un novel·lista de gruix, arriscat, imaginatiu i valent. Una mica com ha passat en el camp de la pintura, semblava que el realisme narratiu pertanyia a uns altres temps i estava superat. Escriure avui un llibre de més de sis-centes pàgines, amb una tècnica més aviat tradicional i innovar des de la tradició literària més sòlida no crec que sigui senzill i mostra el coratge de l’escriptor i fins i tot de l’editorial que ha apostat pel llibre. 

Darrere de Los buenos amigos hi ha una base important de lectures i influències, un pes cultural de gruix que es troba a faltar en molts escriptors i escriptores actuals. Des de Galdós a Juan Marsé, passant per Balzac, la novel·la ens evoca personatges i situacions i ens fa desfilar per un món poc amable, poblat per gent normal i corrent, els herois del fracàs, expressió que manllevo d’un escriptor castellà, Luis Mateo Díez. 

Els personatges que retrobem al llarg de la novel·la, els protagonistes i els secundaris, ens poden semblar mediocres però la seva immensa i fràgil humanitat ens els fa propers i els dóna grandesa literària. Al capdavall també és mediocre, humana i gran Madame Bovary, per posar un exemple ben conegut. 

El protagonista, Sixto Baladia, un cognom que ens evoca personatges i situacions properes, viu en un poblet, amb la família i els amics fins que un fet tràgic li canvia la vida. A causa d’això anirà a parar a un orfenat de Barcelona, un orfenat que ja no té la sordidesa profunda dels de la postguerra però sí, encara, moltes mancances materials. Allà farà amics, sobretot un, una mica més gran, que l’ajuda i el protegeix, Vicente. Fins i tot les monges que tenen cura d’aquells infants ens resulten humanes i properes, i defugen el seu estereotip més habitual. 

La novel·la s’inicia amb aquesta amistat entre dos nens, que es trencarà per un motiu inesperat i que separarà els dos amics fins que aquests, anys després, ja adults, es retrobin de forma fortuïta. Aquestes dues vides rodolaran per camins diferents en el seu pas a l’edat adulta. Sixto anirà prosperant, formarà una família convencional i esdevindrà un fatxenda ambiciós. Vicente no és capaç de tirar endavant de la mateixa manera i es fica en negocis bruts de poca volada i perd temps i energies en iniciatives que sempre acaben de mala manera.

Per la novel·la desfila una Barcelona molt ben descrita, amb algun petit anacronisme que tan sols detectarem la gent més gran. La precisió de les descripcions dels indrets i dels diferents ambients de la ciutat sobta força, en considerar l’edat de l’escriptor. Barcelona és una ciutat on les oportunitats precisen de coneguts i saludats i on les classes socials no són tan permeables com podria semblar d’entrada. 

Un dels ambients més ben descrits i que no és freqüent ensopegar-nos en llibres situats en aquells anys és el de les parròquies amb centres juvenils, capellans implicats en el tema polític, excursions, ball, teatre i una politització relativa, innocent i gairebé obligada per les circumstàncies. La novel·la es plena de personatges interessants, com ara les dones dels protagonistes, grans secundàries en aquest mosaic humà impressionant, víctimes resignades al seu paper de comparses però amb els seus propis desitjos i insatisfaccions. 

Gent que vol sobreviure, prosperar, i que creix immergida en una certa ingenuïtat fins que la topada amb la realitat ja no es pot defugir. Potser en algun moment hi ha fragments innecessaris però, en general, a través de la veu d’un narrador omniscient, és fàcil que el lector s’impliqui a fons en les vides d’aquests personatges que no són bons ni dolents, incapaços d’acceptar les seves pròpies vides, víctimes d’una ambició sense objectius de gaire volada, empesos en ocasions per una fatalitat imprevisible. 

A més a més d’una Barcelona que es transforma, molt ben explicada, la novel·la transita per barris marginals del cinturó metropolità, per zones rurals d’una Espanya que no acaba de modernitzar-se, per llocs com l’Alpujarra de Granada, on la gent del país conviu amb aquelles iniciatives hippies de l’època, tan frustrants al capdavall com el món del qual pensaven fugir els joves que compartien uns ideals fràgils i ingenus. Per tot arreu hi sura la droga, la barata i la cara, i els negocis que genera a nivell casolà i sòrdid. 

El passat no es pot defugir, encara menys quan no es té el coratge per entomar-lo amb valentia. Sixto i Vicente, tan diferents, intenten reinventar-se quan s’expliquen a l’altra gent, no reflexionen a fons sobre ells mateixos i no són bons ni per a ells mateixos. El narrador ens dona de tant en tant pistes sobre modes, fets polítics, esdeveniments que ens situen en uns anys determinats, tot i que els personatges suren per la història sense implicar-se a fons en res, amb algunes excepcions, com ara un capellà comunista, ple de bona voluntat i de bones intencions. 

La narració va des de finals dels seixanta als inicis de l’era olímpica, la ciutat encara es divideix avui en les dues parts que un dels molts personatges esmenta, els qui viuen per dalt de la Diagonal i la resta. El colpidor final potser resulta excessivament abrupte. Una de les poques llicències convencionals que el narrador es permet ha estat amagar-nos fins gairebé el final uns fets antics que convergeixen d’alguna manera amb el desenllaç, i ens deixa amb l’ai al cor. 

Després d’haver acompanyat els personatges al llarg de tants anys i tantes pàgines sap greu acabar el llibre en un moment tan tràgic. La fatxenderia, la ràbia i l’orgull personal ens poden abocar a fer un mal que no desitjàvem, de forma inconscient i inesperada. Ens trobem davant d’una gran novel·la que ens reconcilia amb la bona literatura i amb el gaudi que representa el fet de què ens expliquin, de forma magistral, una bona història.


4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

confesso que no n'havia sentit parlar mai. Però pinta bé.

Júlia ha dit...

A mi m'ha agradat molt, Francesc, però en això de la literatura, com molt bé saps, els gustos són diversos.

gloria abras pou ha dit...

Coneixia l'escriptor de nom. Vista la teva interessant ressenya veuré si el puc enquibir en el meu temps cada dia més limitat.

Júlia ha dit...

Glòria, és un llibre molt extens, aviso, he, he. Jo feia temps que el tenia i em va costar començar-lo a causa del gruix, que em feia respecte.