CREPUSCLES VITALS I ELS LÍMITS DE LA VIDA

 

Vaig comprar aquest llibre a cegues. No sabia de què anava ni qui era Tessa Hadley. Sovint va bé acostar-se al que sigui sense prejudicis, recomanacions prèvies ni opinions alienes. Em va fer el pes la coberta de l'edició en català tot i que el títol és ben poc original. El poc que vaig fullejar, a la llibreria, em va fer pensar que explicava una història de gent normal tot i que això de la normalitat, avui, és un terme relliscós. De fet no anava errada, és la història de dues parelles que han arribat a la maduresa i que es coneixen des de joves. A partir de la mort d'un dels quatre personatges el llibre va jugant amb el passat i el present i ens va descobrint els rerefons d'una gent de classe mitjana, convencional en molts aspectes, però amb els seus petits secrets i desitjos, tot sense estridències, i amb la participació intermitent de persones de la generació anterior a la dels protagonistes, la dels pares, de després, la dels fills. 

Explicat així tot plegat pot semblar ensopit però el cert és que es tracta d'un d'aquells llibres que m'ha sabut greu acabar. Hadley, llegeixo, va publicar tard però, afortunadament, ni que sigui a partir dels seixanta, ha assolit un bon reconeixement. Escriptores contemporànies, Zadie Smith, Chimamanda Ngozi Adichie, la segueixen i lloen. Hi ha fragments extraordinaris, un dels personatges, una dona amb certa vocació artística, és una mica el focus que il·lumina el conjunt. Enmig d'un context de gent educada, que s'aprecia i que raona els seus sentiments quan no els pot defugir, endevinem enveges, gelosies, frustracions, masclisme inconscient... No es pot tenir tot, vet-ho aquí, i això és un llast poc agradable, sobretot quan arriba aquest cap el tard vital i la vellesa és a tocar.

Darrerament, sense cap mala intenció ni posicionament previ, m'adono que llegeixo més llibres escrits per dones que per homes. Un dels personatges, el més positiu de la colla, qui, amb la seva mort, destarota l'aparent estabilitat del quartet, reflexiona en algun moment sobre la llibertat i originalitat de les dones a l'hora de crear, d'innovar, una teoria molt interessant que al seu amic, que no s'adona del poc que té en compte l'obra artística de la seva esposa, li sembla una mica estranya, fins i tot. 

Em preguntava, en acabar aquest llibre, si podia interessar igualment homes i dones, actualment. En teoria la bona literatura no té condicionants de cap mena però al darrera portem, ai, el pes d'això que en diem cultura i que no sempre és positiu ni alliberador. Ahir, en una llibreria de vell, em vaig comprar un llibre d'Eudora Welty, una gran autora lloada, entre d'altres, per Stephen King en el seu volum sobre l'escriptura i la creació literària. L'altre és Adiós Volodia, una molt bona novel·la escrita per Simone Signoret, qui, malauradament, no va viure prou per continuar escrivint. La seva parella, Montand, es va quedar ben sorprès, en llegir-la. Recordo que el llibre va tenir bones crítiques però jo encara no l'he llegit, per cert. O sigui, que, sense mala intenció, vaig acabar per comprar més llibres de dones.

ELS ADULTS MENTEIXEN I ELS INFANTS, TAMBÉ

La vida mentidera dels adults és la darrera i esperada novel·la de la misteriosa Elena Ferrante. En el seu estil, tan personal, retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. Ens explica la història la seva protagonista, en primera persona, i se centra en els seus anys d’adolescència. És una novel·la de maduració i podria tenir, com en la coneguda tetralogia de L’amiga genial, una continuació, ja que acaba d’una forma relativament oberta i una mica abrupta. 

L’autora sap jugar amb la intriga de forma magistral, dona pistes, insinua possibilitats. Potser els secrets de família no siguin tan rellevants, al capdavall, com en algun moment havíem intuït o ens havia fet creure, però això té poca importància. Com en d’altres llibres seus sembla que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. La relació de l’autora amb Nàpols deu ser difícil, el napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. Aquí, a Catalunya, potser ens mirem aquest tema amb una altra perspectiva.

La història de La vida mentidera dels adults (La Campana en català amb traducció de Pau Vidal i Lumen en castellà amb traducció de Celia Filipetto) s’estructura a l’entorn d’un objecte que esdevé un símbol. En aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa i passarà a tants adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat, als infants, i que sovint no són com diuen ser ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.

El tractament del tema sexual defuig sovint idealitzacions excessives, es manifesta amb una certa dosi de sordidesa i se’ns explica amb una admirable naturalitat. No és aquest, encara, un tema fàcil de tractar sense recorre a descripcions etèries o excessivament brutals o agosarades. Hi trobem una certa idealització dels homes per part de les dones, dels homes valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones. Però tot pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla. Ferrante, com d’altres grans escriptores, pot agradar més o menys, podem trobar els seus personatges inversemblants o terriblement humans, però, per damunt dels arguments hi ha una evidència: ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors i lectores, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar, fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.

Publicat a Llegir en cas d'incendi

ELS ANYS, NOSALTRES, I LA LITERATURA

Els anys, la darrera novel·la d’Annie Ernaux, s’ha publicat en català, a Angle Editorial,  i crec que és el primer llibre d’aquesta autora traduït a la nostra llengua. També s’ha publicat, en castellà, a Cabaret Voltaire, que ja havia traduït d’altres títols seus. Fins fa relativament pocs anys l’escriptora  no era gaire coneguda a casa nostra. El millor, si es pot, és clar, és llegir-la en versió original francesa, altrament es perden molts matisos, sobretot en aquest darrer llibre en el qual la vida de l’autora, de la qual n’ha fet sempre matèria literària, transcorre de forma paral·lela amb la història de França i del mon, des dels anys cinquanta fins al present.

Ernaux aplega fragments diversos lligats un munt de fets i personatges de tot tipus, que, com ens sol passar a tothom, suren en els records de forma atzarosa, malgrat pertànyer a referents culturals molt diferents. Sobta comprovar com el país veí, que vam mitificar força, no era gaire diferent del nostre ni, en alguns aspectes, menys resclosit. Ernaux creix en un indret rural en transformació, en una família humil, aconsegueix surar en uns estudis que li fan evidents les diferències socials i ens passeja pels canvis polítics i en els costums que han transformat el mon sense que ens n’adonéssim.

El temps passa i res no és com s’ha imaginat durant la infantesa o durant una joventut combativa, ens decep la política, la cultura, l'amor, l'amistat, la maternitat, els líders, les suposades revolucions viscudes. La nostàlgia no es té del passat, sinó, més aviat, del gran i misteriós futur que se’ns obria en el passat. Per a les dones amb accés a la feina, als estudis, al treball, els canvis van ser molt radicals, tot i que encara era el matrimoni una fita gairebé indispensable i que abocava les aspiracions a una rància vida quotidiana, tan convencional com la de les dècades anteriors.

Sempre ens penedirem, com temia la vella cançó, del que va poder ser i no va esdevenir. Ernaux ens recorda canvis, dirigents, el desengany, davant de la realitat, de somnis com ara el futur del comunisme. Ens menciona cançons, pel·lícules, crims mediàtics, esdeveniments que van sacsejar el context, per exemple, el suïcidi de Gabrielle Roussier o la penúltima execució a França, amb guillotina, o assassinats polítics com ara els perpetrats pel govern francès durant els fets d’Algèria. Gràcies a la xarxa podem consultar allò que ignorem o allò que recordem de forma boirosa, i els records de l’autora ens n’evoquen d’altres més propers, car, al capdavall, l’experiència humana té molts aspectes en comú.

Aquest és un llibre personal i íntim i, al mateix temps, una mena de manual d’història, més eficaç que d’altres més convencionals, ja que parteix de l’experiència d’una dona contemporània, implicada a fons amb la realitat i la cultura. Sobta la sinceritat que traspua, fins i tot el coratge en admetre errors de percepció, enganys lligats a consignes i tendències, a esperances i tòpics inevitables. L’entusiasme dels seixanta, dels setanta, va fomentar el miratge de l’alliberament sexual, de la recerca del plaer per damunt de tot, però no era tan fàcil i, en tot cas, el temps passa i tot canvia o es percep d’una altra manera.

Aquest llibre és planteja com a una mena de compendi de la  vida  de l’escriptora, es mou de forma intel·ligent en una mena de nostàlgia creativa i lúcida  i segurament el podrem valorar més a fons si n’hem llegit d’altres d’Ernaux en les quals se centra en aspectes puntuals de la seva biografia, la mort dels seus pares, amb la visió de la decadència lligada a la malaltia i la vellesa, l’avortament, el càncer, la vida matrimonial, la separació de la parella...

Les fotografies, evocades per l'autora en alguns fragments, son un recurs per estimular la memòria, fets fixats en un instant precís, en les quals nosaltres mateixos  ens veiem des de l’exterior, sense reconèixer del tot allò que vam ser, i resulten, avui, petites narracions que ajuden a reconstruir la història, però també ens enganyen. Ernaux, que ha construït un estil propi, quelcom gens fàcil,  escriu un tipus de llibre inclassificable, en podem dir novel·les, però son novel·les contemporànies, diferents, un tipus de gènere que ha esberlat els límits entre la ficció, la realitat i la memòria subjectiva. Per sort ja hem superat els debats inútils d’altres dècades sobre què era o no era una novel·la. Ernaux és pura literatura, Literatura amb majúscula.

En llegir aquest llibre no he pogut evitar recordar amb nostàlgia la  Glòria Abras, que em va ajudar a conèixer més a fons aquesta autora, de la qual n'era lectora fidel, i que sempre incidia en aspectes diversos sobre les meves entrades al blog, de forma punyent i intel·ligent a la vegada. I em va descobrir que els llibres d'Ernaux, en francès, es podien trobar a la xarxa a preus absurdament barats, per cert.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/06/annie-ernaux-la-memoria-lucida-i-el-pes.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/07/ernaux-altra-vegada.html

AMISTATS INCÒMODES I PERILLOSES

Use Lahoz (Barcelona, 1976) és un escriptor amb una trajectòria relativament breu però brillant i remarcable. Amb Los buenos amigos (Destino) es consolida com un novel·lista de gruix, arriscat, imaginatiu i valent. Una mica com ha passat en el camp de la pintura, semblava que el realisme narratiu pertanyia a uns altres temps i estava superat. Escriure avui un llibre de més de sis-centes pàgines, amb una tècnica més aviat tradicional i innovar des de la tradició literària més sòlida no crec que sigui senzill i mostra el coratge de l’escriptor i fins i tot de l’editorial que ha apostat pel llibre. 

Darrere de Los buenos amigos hi ha una base important de lectures i influències, un pes cultural de gruix que es troba a faltar en molts escriptors i escriptores actuals. Des de Galdós a Juan Marsé, passant per Balzac, la novel·la ens evoca personatges i situacions i ens fa desfilar per un món poc amable, poblat per gent normal i corrent, els herois del fracàs, expressió que manllevo d’un escriptor castellà, Luis Mateo Díez. 

Els personatges que retrobem al llarg de la novel·la, els protagonistes i els secundaris, ens poden semblar mediocres però la seva immensa i fràgil humanitat ens els fa propers i els dóna grandesa literària. Al capdavall també és mediocre, humana i gran Madame Bovary, per posar un exemple ben conegut. 

El protagonista, Sixto Baladia, un cognom que ens evoca personatges i situacions properes, viu en un poblet, amb la família i els amics fins que un fet tràgic li canvia la vida. A causa d’això anirà a parar a un orfenat de Barcelona, un orfenat que ja no té la sordidesa profunda dels de la postguerra però sí, encara, moltes mancances materials. Allà farà amics, sobretot un, una mica més gran, que l’ajuda i el protegeix, Vicente. Fins i tot les monges que tenen cura d’aquells infants ens resulten humanes i properes, i defugen el seu estereotip més habitual. 

La novel·la s’inicia amb aquesta amistat entre dos nens, que es trencarà per un motiu inesperat i que separarà els dos amics fins que aquests, anys després, ja adults, es retrobin de forma fortuïta. Aquestes dues vides rodolaran per camins diferents en el seu pas a l’edat adulta. Sixto anirà prosperant, formarà una família convencional i esdevindrà un fatxenda ambiciós. Vicente no és capaç de tirar endavant de la mateixa manera i es fica en negocis bruts de poca volada i perd temps i energies en iniciatives que sempre acaben de mala manera.

Per la novel·la desfila una Barcelona molt ben descrita, amb algun petit anacronisme que tan sols detectarem la gent més gran. La precisió de les descripcions dels indrets i dels diferents ambients de la ciutat sobta força, en considerar l’edat de l’escriptor. Barcelona és una ciutat on les oportunitats precisen de coneguts i saludats i on les classes socials no són tan permeables com podria semblar d’entrada. 

Un dels ambients més ben descrits i que no és freqüent ensopegar-nos en llibres situats en aquells anys és el de les parròquies amb centres juvenils, capellans implicats en el tema polític, excursions, ball, teatre i una politització relativa, innocent i gairebé obligada per les circumstàncies. La novel·la es plena de personatges interessants, com ara les dones dels protagonistes, grans secundàries en aquest mosaic humà impressionant, víctimes resignades al seu paper de comparses però amb els seus propis desitjos i insatisfaccions. 

Gent que vol sobreviure, prosperar, i que creix immergida en una certa ingenuïtat fins que la topada amb la realitat ja no es pot defugir. Potser en algun moment hi ha fragments innecessaris però, en general, a través de la veu d’un narrador omniscient, és fàcil que el lector s’impliqui a fons en les vides d’aquests personatges que no són bons ni dolents, incapaços d’acceptar les seves pròpies vides, víctimes d’una ambició sense objectius de gaire volada, empesos en ocasions per una fatalitat imprevisible. 

A més a més d’una Barcelona que es transforma, molt ben explicada, la novel·la transita per barris marginals del cinturó metropolità, per zones rurals d’una Espanya que no acaba de modernitzar-se, per llocs com l’Alpujarra de Granada, on la gent del país conviu amb aquelles iniciatives hippies de l’època, tan frustrants al capdavall com el món del qual pensaven fugir els joves que compartien uns ideals fràgils i ingenus. Per tot arreu hi sura la droga, la barata i la cara, i els negocis que genera a nivell casolà i sòrdid. 

El passat no es pot defugir, encara menys quan no es té el coratge per entomar-lo amb valentia. Sixto i Vicente, tan diferents, intenten reinventar-se quan s’expliquen a l’altra gent, no reflexionen a fons sobre ells mateixos i no són bons ni per a ells mateixos. El narrador ens dona de tant en tant pistes sobre modes, fets polítics, esdeveniments que ens situen en uns anys determinats, tot i que els personatges suren per la història sense implicar-se a fons en res, amb algunes excepcions, com ara un capellà comunista, ple de bona voluntat i de bones intencions. 

La narració va des de finals dels seixanta als inicis de l’era olímpica, la ciutat encara es divideix avui en les dues parts que un dels molts personatges esmenta, els qui viuen per dalt de la Diagonal i la resta. El colpidor final potser resulta excessivament abrupte. Una de les poques llicències convencionals que el narrador es permet ha estat amagar-nos fins gairebé el final uns fets antics que convergeixen d’alguna manera amb el desenllaç, i ens deixa amb l’ai al cor. 

Després d’haver acompanyat els personatges al llarg de tants anys i tantes pàgines sap greu acabar el llibre en un moment tan tràgic. La fatxenderia, la ràbia i l’orgull personal ens poden abocar a fer un mal que no desitjàvem, de forma inconscient i inesperada. Ens trobem davant d’una gran novel·la que ens reconcilia amb la bona literatura i amb el gaudi que representa el fet de què ens expliquin, de forma magistral, una bona història.

(Ressenya publicada al blog cultural Llegir en cas d'incendi, el 15/12/2017)

CIUTAT GRAN, OBERTA, UNIVERSAL I DELICADA

Em sap greu haver acabat aquest llibre que vaig agafar a l'atzar, a la biblioteca. això em passa poques vegades, darrerament. Confesso que no sabia gairebé res del seu autor, tot i que el 2012 va ser pels nostres verals i el van entrevistar al CCCB, el van mencionar a la majoria de diaris i revistes especialitzades i va sortir a la tele però avui a la tele tot és breu i efímer, encara més els espais culturals.

És aquest un d'aquests llibres que et planys de no poder llegir en versió original, tot i que es percep que la traducció de Xavier Pàmies és molt bona i acurada, aquestes són coses que entens sense entendre-hi, es noten per intuïció. Ha passat el temps des d'aquelles promocions del 2012 i això ha afavorit que hagi pogut llegir molts comentaris diversos sobre Ciutat Oberta, alguns de lloança absoluta, d'altres que traspuen desconcert i alguns en els quals es mostra aquell sentiment tant humà de no voler admetre que una cosa no t'ha convençut quan t'han dit que era tan bona tot i que no pots deixar de manifestar que no li acabes de veure el què. 

Ciutat oberta és segurament una novel·la, si admetem d'una vegada que no sabem què és una novel·la. L'autor, en una entrevista, davant de les reticències periodístiques sobre la definició del gènere manifestava que una novel·la era un llibre d'una certa extensió i de ficció. Però fins i tot aquestes característiques tenen excepcions, per això Annie Ernaux, de qui he escrit darrerament, no acaba de veure clar que els seus llibres siguin novel·les, ja que no són ben de ficció i són, a més a més, breus. Tot i que nosaltres les llegim com si fossin una novel·la i l'etiqueta, al capdavall, és el de menys, malgrat que aquestes etiquetes han afavorit debats una mica bizantins. 

Encara recordo quan, a la universitat, el recordat i admirat Ricard Salvat incidia en el fet que llibres com la Laia d'Espriu, eren relats curts allargassats. La cosa no hauria tingut importància si no fos perquè el tema qualitatiu s'hi barrejava sovint, durant un temps semblava que una cosa bona havia de ser breu i per això el gènere novel·listic convencional es va menystenir tot i que em temo que en aquell menyspreu s'hi podia aplicar la faula de la guineu i el raïm.

Teju Cole, que en realitat es diu Obayemi Babajide Adetokunbo Onafuwa, va néixer a Nova York l'any 1975, de pares nigerians, cults i ben situats. Va créixer a Nigèria i als disset anys va tornar als Estats Units, és historiador de l'art, fotògraf de carrer, cosa que no podria ser altrament considerant el contingut de molts dels fragments de Ciutat Oberta, i escriptor, és clar. La definiciò de què és un escriptor també està subjecta a molts tòpics i servituds i sembla de vegades que tan sols són escriptors els qui publiquen amb regularitat i, encara més, els qui publiquen ficció novel·lística.

Aquest és el seu primer llibre extens, anteriorment havia publicat Cada dia és del lladre, una novel·la més breu que sortirà en castellà, a casa nostra, pel setembre i que potser no hauríem conegut de no ser per l'èxt de Ciutat Oberta. És habitual que davant de l'èxit d'algun escriptor es tregui del calaix tot allò que es trobi d'ell. Però Cole ha escrit molt més, articles diversos en un munt de publicacions, té uns estudis aprofundits i polièdrics, utilitza les xarxes socials de forma intel·ligent i hi ha qui per les amèriques el considera, de moment, l'autor més ben dotat de la seva generació.

Potser el pes de l'èxit l'empenyi a escriure molts més llibres, això sempre és un risc que també corren els músics, els cantants i que s'ha d'assumir malgrat que no sigui senzill superar una troballa literària com aquesta. Per les respostes que he llegit a les seves entrevistes, la majoria de quan va venir a Barcelona, sembla una persona amb el cap ben moblat, molt intel·ligent i que no va d'escriptor de culte. Ha llegit molt però accepta que no ha llegit coses que potser hauria d'haver llegit, ja que el contingut del llibre fa que els entrevistadors tornin i retornin al tema del flâneur baudelerià i ell respon que no hi pensava ja que no havia llegit l'autor francès, per exemple.

A Ciutat Oberta el protagonista, Julius, un jove psiquiatra mestís, fill de nigerià i alemanya, transita per Nova York, fa una escapada a Brusel·les, i, mentrestant, ens va oferint reflexions diverses que incideixen en els temes més punyents del nostre present, però també del passat, les amaneix amb opinions sobre temes menys profunds en aparença, com ara el valor de la lectura en veu alta, la presència dels ocells, els colors dels arbres o certes tendències actuals en el capteniment del jovent, menciona escriptors, músics, pintors, directors de cinema, fotògrafis, filòsofs i tota mena de personatges, ens explica coses sobre la seva pròpia vida que no s'acaben d'aclarir, descriu amics, coneguts i saludats i el més extraordinari és que aquest garbuix, un calaix de sastre on ens hi trobem de tot i més, està ben escrit, resulta amè i fàcil de llegir i ens implica en aquest passeig sense final que acaba en un moment determinat ja que a la vida tot s'ha d'acabar quan toca.

La gent que coneix Nova York encara hi deu trobar més al·licients, és clar, però fins i tot pels que no coneixem la ciutat, aquesta mena de capital del món occidental actual, el passeig literari té una màgia inexplicable, la ciutat americana podria ser qualsevol ciutat gran, al capdavall. Aquesta ciutat oberta del títol és també la ciutat civilitzada universal. Cole mostra a fons les seves virtuts de ciutadà del món, un terme que avui compta amb molts injustos detractors. Un món inquietant, això sí, que el protagonista del llibre intenta entendre però que si no arriba a entendre accepta tal com és, amb la seva diversitat de persones i d'opinions, amb la seva violència redundant i inevitable, lligada a les característiques de l'espècie humana, i amb la nostra impotència davant d'evidències com ara les malalties mentals greus. La memòria és selectiva, allò que fem de forma inconscient pot afectar els altres, som bons per alguns però potser dolents per a uns altres i ni tan sols no ho sabem si no ens ho expliquen, i encara. 

Les possibilitats actuals que ens ofereix la tecnologia fan que aquest llibre es pugui gaudir més a fons si tenim algun estri al costat, l'ordinador, la tauleta. Fa anys ens aconsellaven llegir amb el diccionari a prop, era un consell una mica excessiu ja que no sempre cal entendre-ho tot i els diccionaris de vegades enreden més que no pas aclareixen. Però ara tenim a l'abast aquests diccionaris enciclopèdics i audiovisuals als quals hauríem de fer un monument si els monuments servissin per alguna cosa. Si Cole et menciona un pintor que no coneixes trobes amb facilitat els quadres als quals fa referència, si evoca un músic, sobretot Mahler, molt present al llibre, pots cercar la peça que forma una part important d'un fragment de la novel·la i gaudir-ne mentre llegeixes. Pots consultar fets històrics recents que havies oblidat, conèixer més a fons països que ens són força desconeguts, com ara la mateixa Nigèria tan lligada a l'autor i al protagonista de la novel·la ja que el llibre segurament conté fragments autobiogràfics evidents. Transformar el text en un hipertext es avui senzill, fins i tot pots observar ocells, arbres, racons de món evocats de forma magistral en aquest passeig singular.

Però fins i tot aquesta activitat informàtica, el recurs als multidiccionaris del nostre temps, no resulta imprescindible per gaudir del llibre. Fa una certa gràcia quan l'autor evoca gent propera, Velázquez, Erice. No és estrany que el cinema d'Erice hagi cridat l'atenció de l'autor, per cert. El protagonista potser és un flâneur en molts aspectes però també és un badoc i un escoltador tafaner i tot i que sembla que en ocasions no es vulgui implicar en els fets i en les converses acaba per formar-ne part de forma inevitable. El llibre podria ser un conjunt de narracions breus presentat d'una altra manera, el mateix que es poden lligar narracions breus de Munro i estructurar una novel·la convencional, però, de fet, això no té cap importància, l'important és gaudir d'una lectura estimulant, distreta, original i fins i tot educativa. Em pregunto sovint si algun editor que no et conegui de res et publicaria un llibre així o coses com ara les aparentment casolanes narracions de Munro i d'altres autores... Però allò és Amèrica del Nord i això és Alfaranja.

ELS FINALS, EN GENERAL, NO TENEN SENTIT

El sentit d'un final és la penúltima novel·la de Julian Barnes. La memòria és un bon element crític, però subjectiu, és clar, com gairebé tot a la vida, i té un paper rellevant en aquesta història. M'adono que recordo molt poques coses dels llibres que he llegit d'aquest escriptor, tan lloat en general des que ja s'ha transformat, més o menys, en un valor indiscutible, tot i que els guardons aconseguits amb aquest llibre van ser qüestionats per alguns crítics literaris en el seu moment, fa cinc o sis anys. 

No n'hi ha prou amb una bona història per a escriure un bon llibre però tampoc no n'hi ha prou amb l'estil, per enginyós i brillant que sigui, si la història resulta poc consistent. De vegades potser és millor, fins i tot, que no hi hagi pel mig ni tan sols una història convencional, amb enjòlit afegit. Barnes domina molts recursos literaris, té la grapa enginyosa dels anglesos lletraferits i aquest humor anglès intel·ligent, que tanta enveja ens fa. Però... sempre li trobo a faltar alguna cosa.

Aquest llibre, relativament breu, cosa que ha propiciat la seva introducció en aquests grups de lectura dels nostres temps sobre els quals es podrien dir moltes coses, bones i no tant, té dues parts. La primera, pel meu gust la millor, ens explica la joventut del protagonista i els seus amics en el temps d'estudiants. Ah, la joventut, què bonica és, només passa una vegada, vaig sentir dir una vegada a una dona més gran que jo, fa anys, en una festa major. El qui som una mica grandets ens identificarem amb facilitat amb les servituds de l'època, relatives a l'amistat i a les relacions entre sexes. 

Eren els seixanta, diu l'autor per boca del seu personatge, però no a tot arreu els seixanta eren ben bé el mateix. Ni tan sols a Anglaterra, afegeixo jo. La història no és homogènia ni funciona per èpoques històriques tancades i universals. Sortir amb algú no era com ara, era una mena de lluita d'estira i arronsa, assumida per ambdues parts i que vista dels del present pot semblar galdosa però que tenia el seu romàntic encant i tot.

Les filosofies juvenils dels protagonistes, sobretot del més intel·ligent, aquest Adrià brillant, misteriós, que acabarà amb la seva vida de forma conscient, massa aviat, potser perquè la intel·ligència, en ocasions, pot significar un llast, com avisa la mare del protagonista en un moment de la narració, són el més sucós del llibre. Les mares tenen un paper rellevant en els fets que s'expliquen tot i que l'aprofundiment en els personatges, en general, sigui molt limitat. D'aquesta Veronica amb qui el protagonista festeja  n'arribem a saber poca cosa a fons i les seves reaccions són tan estranyes com incoherents.

La segona part del llibre ens enfronta amb el protagonista ja gran, divorciat amistosament, un avi que s'ha d'enfrontar amb el passat a causa d'un fet introduït amb calçador, una herència inesperada. Que les coses no som com semblen ni com les recordem és una evidència, La capacitat de reinvenció dels éssers humans és infinita. Per tal que tot plegat mantingui l'atenció dels lectors hi ha d'haver algun misteri que no s'esbrini fins al final, son les regles del joc. Que el misteri sigui prou sòlid com per justificar el capteniment dels personatges, és tota una altra cosa. I no vull entrar en algunes opinions del protagonista a l'entorn de coses com ara la deficiència psíquica, les seves causes i els seus efectes, qüestionables si més no. 

En tot cas, al capdavall, el de menys és l'anècdota vital dels personatges. La vida passa, sempre podíem haver estat diferents, el destí és imprevisible. Barnes és un bon escriptor i per això se li hauria de demanar una elaboració més acurada del conjunt però quan algú és indiscutible poca gent gosa matisar-ne l'excel·lència. Tot i amb això sobta trobar tantes lloances hiperbòliques a l'entorn d'aquesta novel·la, exagerades si més no, malgrat la irrefutable brillantor dels diàlegs, monòlegs interiors i consideracions sobre coses com ara la història i com l'entomem, per a mi el millor del llibre. També he llegit crítiques més objetives, ep. Però poques.

La Història, amb majúscula, però també amb minúscula, és un dels temes clau del llibre. Alguns exemples:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)

- La Història és la certesa que es dóna just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació.

-Ah, sí? D’on ha tret, això?

-Lagrange, senyor. Patrick Lagrange. És francès.

(...)

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.

-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...

(...)

Aquest Lagrange historiador és un invent del novel·lista, un recurs literari més, per sort internet ho sap tot o gairebé tot. El paral·lelisme entre les disquisicions sobre la Història, en el seu sentit col·lectiu, i la història individual de cadascú, que al capdavall funciona si fa no fa, el mateix que la política d'alt nivell funciona més o menys com les lluites pel poder a la junta directiva d'un centre cultural de barri, una associació de jubilats o un claustre de primària, no per evident resulta menys interessant i atractiu. 

Un llibre adient per a aquest cap de setmana, ja passat, de faramalla electoral, amb resultats previsibles i enquestes refutades. Ah, la Història!!!

LLADRES, SERENOS, POLICIES, METGES FORENSES I INVESTIGADORS PROFESSIONALS O AFECCIONATS

Durant un temps havia arribat  a agafar una certa mania a això que en diuen gènere negre. Les setmanes negres van sorgint com els bolets quan plou i molts escriptors de novel·les normals, tasten el gènere ja que saben que té sortida i està de moda. També els autors i autores novells miren de fer alguna cosa amb morts i misteris. Passa també amb la novel·la històrica, de vegades ambdós gèneres es barregen i així tenim la novel·la de misteri històrica. En tots els gèneres hi ha bo, mediocre, suportable i lamentable però tot passa pel sedàs quan està de moda. 

Els pioners en el gènere, a casa nostra, no se'n van sortir, ja sabem que Pedrolo en va ser un, i que va intentar allò de La cua de palla sense arribar a poder-ne treure una setmanada digna. És clar que la col·lecció acull llibres molt diversos i defugia els esquemes tradicionals en molts casos. Més endavant van sorgir d'altres col·leccions negres com la de La Magrana, on es van publicar títols de Maria Antònia Oliver o Maria Aurèlia Capmany.

L'esquema tradicional, amb un gran nombre de variants, és aquell d'uns quants sospitosos, pistes diverses, algunes de les quals inútils o falses, i un final inesperat resolt sovint de forma apressada. També és habitual que sorgeixin pel mig fets del passat que s'expliquen amb comptagotes. Em pregunto d'on ens ve, als humans, l'afició, diria que ancestral, per les històries de sang i fetge i les intrigues que les acompanyen. En el temps en què es va començar a publicar La cua de palla el gènere més valorat era allò que en deien realisme social. Aquest gènere ha sabut convergir amb el de misteri i així avui les temàtiques nostrades incideixen en coses com ara la violència de gènere o la corrupció política.

Una cosa freqüent és comptar amb un personatge que va sortint a cada llibre d'una prevista sèrie policíaca, la seva vida personal en ocasions és també objectiu novel·lístic. De la vida personal de Poirot en sabíem poca cosa però del senyor Brunetti en sabem força més i la seva família i coneguts i saludats se solen implicar en les narracions convencionals de l'autora les quals, pel meu gust, han perdut pistonada i grapa al llarg del temps i n'he llegit alguna d'infumable tot i que a l'escriptora se li atorguin ara honors diversos. Donna Leon ha fet algun intent de defugir el gènere que li ha donat fama i diners però, segons la meva opinió, no se n'ha sortit. Això de què els seus llibres no es tradueixin a l'italià em sembla ben absurd, però, vaja, cadascú té les seves dèries i manies. Allò d'agafa fama i fote't a jeure funciona a tots nivells.

La novel·la de misteri o negra o com en vulguem dir també compta amb la diversitat i l'exotisme, durant un temps n'hem tingut de nòrdiques a dojo, de russes, de gregues. O sigui, que geografia i història donen varietat a la criminalitat fictícia. Aquesta diversitat ha provocat turisme afegit, hi ha qui se'n va ben a gust a veure el poble del Montalbano, aquelles illes sueques tan inhòspites o el Baztán de la Redondo. No sé si el darrer llibre de l'amic Lluís Bosch provocarà un passeig pel Besós, estaria molt bé, però certament la literatura actual compta sovint amb això dels itineraris afegits. Fins i tot hi ha qui sembla que hagi fet el llibre pensant en el turisme i hi ha algunes novel·les encarregades per gent de municipis que es volen promocionar.

Una coneguda que havia estat bona lectora em va confessar fa poc que tan sols llegeix novel·la policíaca, ara, perquè es vol distreure. I és que ens agradi o no haver-ho d'admetre la novel·la negra convencional, distreu. Hi ha un tipus de novel·la negra més inquietant que no distreu gens, en concret no et distreu gens que els dolents se'n surtin, no els trobin o pagui el pato un innocent que no ho pot demostrar, però aquest ja és tot un altre gènere. La novel·la negra i el seu èxit tenen els seus espais televisius, són majoria les sèries amb investigadors, policies, detectius o tafaners diversos, ara  amb l'afegitó dels metges que fan autòpsies i del pes de les noves tecnologies en el sector. Fa anys algú es va entretenir en comptar els crims i fets violents que es consumien a través de la tele per part de criatures i jovent, avui em temo que les xifres serien ben escandaloses.

Feia temps que no llegia novel·les d'aquestes que abans es deien de lladres i serenos. Fa anys el gènere revifava de tant en tant però ara porta una llarga temporada in crescendo. A la meva biblioteca cada dia en tenen més, de llibres d'aquests, i pel cap de setmana en vaig agafar un parell, em volia distreure, també. Molts d'aquests llibres te'ls pots polir en una tarda casolana i ensopida, la veritat, com va ser el cas d'un d'ells, de la Camilla Läckberg, una sueca més. L'altre era un del Lorenzo Silva i aquest ja és tota una altra cosa perquè Silva és un escriptor ambiciós, literàriament parlant, tot i que no defugi les servituds necessàries al gènere i té llibres diversos de temàtiques variades, en concret alguns molt interessants sobre un tema poc conegut encara, les guerres a l'Àfrica colonial espanyola on tants avantpassats i parents d'avantpassats nostres van morir de forma absurda, inútil i cruel. 

Aquest que vaig llegir, Los cuerpos extraños, forma part d'una trilogia inspirada en la corrupció política i també compta amb aquella parella de guàrdia civils que es van fent grans amb l'autor i que hem esperat en debades que algun dia s'arreglessin. Seria una llàstima que Silva fos conegut tan sols per aquesta sèrie, en la qual hi ha de tot, no diré que no, però que mai decep malgrat una tendència discursiva que de tant en tant es fa una mica pesadeta. El llibre que fins ara, i tampoc no els he llegit tots, m'ha agradat menys d'ell, precisament ha estat el que va guanyar el Planeta, aquestes coses ja passen. Ja  m'he distret una mica, doncs, i puc tornar a d'altres llibres que tinc començats dels quals ja comentaré coses més endavant d'aquests que no tenen per què enganxar. Isabel Clara Simó, que per a mi seria la candidata al Premi d'Honor que seguiria a Xirinacs, en el ram literari, ha tret un nou llibre i ironitzava amb això de l'enganxament literari, fa pocs dies, amb tota la raó.

Per sort, diversos són els llibres, diverses les persones i diversos els nostres estats d'ànim i les nostres necessitats lectores. 

COMPLEXITAT HUMANA: IRVING I EL SEXE POC CONVENCIONAL

(Ressenya publicada al blog Llegir en cas d'incendi)

No resulta senzill intentar ressenyar les novel·les d’escriptors consagrats i reconeguts per la seva solvència narrativa, en general s’acostuma a llegir sobre ells molts comentaris devots i poc matisats. En una sola persona (el títol en català respecta més l’original que no pas el castellà, Personas como yo) és la darrera publicació de John Irving, un autor americà molt reconegut i valorat i, com en les anteriors, el seu estil és minuciós, detallista i profund. En aquest cas l’autor ens explica l’assoliment de la maduresa d’un personatge, un home nascut el mateix any que Irving, a principis dels quaranta, el qual intenta viure de forma lliure la seva complexa sexualitat adolescent en una ciutat provinciana de l’Amèrica més tradicional. Els prejudicis i la moral de l’època incidiran en el seu creixement i més endavant, quan ja serà un escriptor reconegut, viatjarà i viurà els anys de la sida i la mort de molts amics i coneguts. L’estil d’Irving és molt personal, la narració fa salts endarrere i endavant de forma constant, tot i que l’autor té l’habilitat de no fer-nos perdre en cap moment. Les descripcions de la sexualitat són directes i sense embuts però l’escriptor té la grapa de fer-nos-les entendre com a absolutament naturals per més detalls íntims que ens posi a l’abast.

La narració avança sense sorpreses, moltes de les coses que passen les veiem venir, potser perquè ja som en una època en la qual admetem més o menys en la nostra societat  que la diversitat sexual existeix, que té moltes variants i que el respecte als altres ha d’assolir l’acceptació de les opcions que cadascú triï en aquest camp. Per la història desfila tot un mosaic de personatges, alguns dels quals força pintorescos. Les situacions dramàtiques vénen acomboiades per un to irònic, de vegades gairebé humorístic, que les matisa o ens les amara d’un bon doll de tendresa. 

A la novel·la hi té un gran pes la literatura en general i el teatre en particular. La relació de les obres citades a fons, inserides de forma intencionada en la narració i que tenen un paper important en la vida del protagonista i de la gent que l’envolta és remarcable, amb una especial incidència en el teatre de Shakespeare, tot i que ens ensopegarem amb autors com Dickens, Ibsen, Tenesse Williams, Flaubert, fins i tot Agatha Christie i molts altres entre els quals un dels narradors estrella de la literatura gay, l’afroamericà James Baldwin. Conèixer les obres que, com els personatges, tenen el seu paper en el conjunt narratiu -o al menys tenir-ne referències- ens dóna moltes claus, necessàries per entrar a fons en qüestions com ara la pròpia identitat o el tarannà del protagonista i la gent que l’envolta. El mateix títol és un manlleu shakesperià i el protagonista es diu William. En el món del teatre es pot ser moltes persones en una de sola però en el món real això no resulta tan senzill.

La novel·la és gairebé un llibre de tesi, cosa que fa  que en ocasions sembli un assaig, aspecte que el mateix autor ha reconegut. El fet d’estar escrita en primera persona de forma absolutament convincent fa que puguem creure que és autobiogràfica i l’autor flirteja una mica amb nosaltres en aspectes com ara la generació del protagonista, el seu ofici d’escriptor i alguns detalls més, però al capdavall és literatura i sabem que tot i que s’hagi basat en realitats conegudes o properes estem davant d’un llibre de ficció.

Admeto que en algunes ocasions Irving se’m fa feixuc amb les seves reiteracions i voltes donades al mateix tema o amb les suposades sorpreses que no ho són tant, no en sóc una lectora incondicional, però resulta impossible no admetre la volada de la seva literatura i no treure’ns el barret en llegir-lo. Aquest és un llibre que demana temps, tranquil·litat, paciència i constància, per tal d’entrar-hi com cal i poder gaudir sense pressa d’una narrativa amb molts punts de contacte amb les grans novel·les del XIX però que s’insereix a fons en el món del present i en els sentiments dels homes i les dones d’avui, que si bé hauríem d’haver perdut la por a la llibertat tenim moltes reticències a l’hora d’esbrinar dins nostre per saber ben bé qui som i què volem. El món del  sexe encara és espinós i en aquest tema i en tants d’altres les persones molt segures del que són i del que volen ens fan malfiar de la seva sinceritat, com li passa al protagonista de la novel·la. La trencadissa que han experimentat els dogmes i les veritats absolutes en el nostre temps ha afavorit la nostra llibertat de consciència però no ens ha fet pas més feliços perquè potser la felicitat no és res més que un miratge amb arrels, també, literàries.