5.12.18

LIBERXINA I ELS LLIBERTINATGES ESTÈTICS




L’actual exposició temporal del Museu Nacional pren el nom d’una pel·lícula censurada de Carles Duran (1935-1988) en la qual un grup de joves anarquistes intenten escampar, a través de les canonades del gas, una droga alliberadora que ha d’aconseguir la revolució. L’exposició ens introdueix en uns anys molt concrets, en els quals l’alegria de viure, lligada a la millora econòmica i al gran nombre de jovent actiu nascut després de la Guerra Civil, constituïen tot un potencial absolutament interessant. 

Si bé pot semblar que aquelles experiències de l’època anaven lligades a un determinat sector de la classe benestant, la vida quotidiana es va impregnar, a diferents nivells, d’aquell esperit renovador i reivindicatiu, que ens connectava amb experiències que sorgien en d’altres països europeus gràcies a iniciatives i publicacions com ara Oriflama, les quals arribaven a molta gent i tenien un efecte transversal.

Les revoltes socials i culturals que van tenir com a eix els moviments juvenils de protesta a les Universitats dels Estats Units, Praga, Londres o el mitificat Maig del 68 parisenc van trobar ressò, sobretot, en el context urbà i es van reflectir en molts àmbits. La mostra aplega un gran nombre de les moltes propostes que van sorgir a Catalunya i que van fer coincidir en molts pocs anys coses com ara el pop, la nova figuració, els inicis de l’art conceptual o la influència d’allò que es va dir psicodèlia. 

Existia una gran exigència de renovació en estètica i costums, una població diversa i amb ganes de trencar amb un passat ranci i amb uns límits convencionals lligats a les cotilles polítiques i morals del moment i personatges rellevants que potenciaven una nova visió de l’art, com Alexandre Cirici. Tot plegat es va reflectir en la publicitat, la música, la literatura, el disseny, el còmic o el cinema experimental. Però també en els objectes més senzills del consum habitual.

L’exposició recupera artistes oblidats, entre els quals algunes dones imprescindibles, tot i que encara minoritàries, però que ens enfronten ja amb un feminisme emergent i combatiu, com en el cas de Mari Chordà, per exemple. A l’exposició hi trobem més d’un centenar d’obres, molt diverses, i ens evoca tot un món en el qual la gent més gran s’hi reconeixerà amb facilitat, mentre que per als joves del present pot representar tota una descoberta. És aquella l’època dels treballs innovadors de Satuè, de Sió, Amèrica Sánchez, Jordi Fornas, Artigau, Llimós, Narotzki, l’Equip Crònica i tants altres. La crítica al franquisme era limitada, calia recórrer, com en la Nova Cançó, a les el·lipsis i els suggeriments mentre que la condemna de l’imperialisme americà era paradoxalment, tolerat.

Beatniks i Hippies, -o alguna cosa semblant-, començaven a desvetllar una certa inquietud en la societat benpensant. Sorgia la primera experiència de vídeo-art de l’estat espanyol, Primera mort, (Jové, Galí, Gubern, Llena, 1969), una peça fonamental, restaurada fa poc. A l’exposició podem trobar d’altres filmacions emblemàtiques, que avui, en ocasions, ens poden semblar ingènues però que s’han de situar en aquell context de modernització global pel que fa al concepte i objectiu de l’art, dels artistes i de l’experimentació.

Tot semblava traspuar innovació i ganes de ruptura, les drogues eren un element valorat a causa de la seva possibilitat al·lucinògena, d’evasió i alliberament. L’art esdevenia una nova manera de veure el món, les discoteques i fins i tot les fàbriques intentaven reflectir unes tendències imaginatives, sensuals i el sexe ja no era un tabú intocable. Les cobertes dels llibres o dels discos, i un gran nombre de noves publicacions, esdevenien un factor de transmissió del nou disseny. Tot havia de ser participatiu, fins i tot era possible que la pròpia vida jove esdevingués comunitària.

Aquelles ambicions i propostes, en alguns casos, van quedar en declaracions d’intencions i en perfomances sense conseqüències però és evident que tot canviava de pressa, malgrat que no existís una canalització política que permetés incidir en la realitat. Impressiona repassar la nòmina d’artistes presents a la mostra. El MNAC continua oferint noves mirades i noves línies d’estudi i divulgació del fenomen artístic, posant en valor aspectes que fins ara no havien trobat un reflex sòlid en el panorama expositiu, malgrat iniciatives puntuals sobre algun creador o sobre un tema concret. És aquesta una exposició que segurament marcarà una fita, potser no tant per l’obra que hi podem trobar sinó per la lectura global d’una època, relativament breu, en la qual van convergir moltes coses diferents.

Si durant la visita es pot gaudir dels comentaris de les persones que n’han tingut cura, molt millor. I és que en aquestes exposicions un dels elements més rellevants és la tasca de recerca prèvia, els objectius dels quals es parteix i la intenció dels responsables. Immergir-se en aquesta exposició és viure, de fet, una experiència, encara més si algú amb grapa ens acosta a aquell món complex de forma apassionada i, fins i tot, irreverent. Hi ha temps de sobres per gaudir de la mostra, si pot ser, més d’una vegada.
________

Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 22 d’abril de 2019 / www.mnac.es


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No en sabia res d'aquesta pel·lícula. Per cert, la del mig de la foto és la Guillermina Motta?
Eren aquells uns temps en que realment tot estaba per fer i tot era possible, d'ací tanta creativitat encara que fos més o menys esbojarrada. No hi havia cap limitació més enllà de la pròpia i més llibertat que no pas ara, encara que sembli una incongruència, o potser és que hi havia més enginy que por.

Júlia ha dit...

Francesc, la van censura i no es va projectar, es pot trobar per internet, no sé si sencera del tot. Divendres la passaran a la biblioteca. Efectivament, és la Motta, que aleshores era parella i musa d'un d'aquells creadors, Sió. No sé si compraves Oriflama però allà era la protagonista -en dibuix pop- d'un còmic anomenat Lavínia. Jo crec que la mateixa situació potenciava un tipus de creativitat però també la situació mundial, amb Praga, Estats Units, París, Londres, afavoria aquelles iniciatives, sovint sorgides de classes benestants però que també eren transversals en molts sentits. L'exposició arriba fins al setanta-u precisament perquè després la politització era més intensa i ja es tracta d'una altra història diferent, fins i tot pel que fa a l'estètica. Per moltes coses, en no haver-hi lleis encotillades, hi havia, efectivament, més llibertat, al menys a les zones urbanes, més aviat.

Un exemple eren, per exemple, les cobertes de discos i llibres, ara s'han tornat en molts casos carrinclones i repetitives.

Vaja, que no ens pensàvem que en el dos mil divuit estaríem com estem, he, he.

Júlia ha dit...

La Motta cada vegada em sembla més important i significativa, pel que fa a l'època i la seva trajectòria, llàstima que sembla retirada del tot.

Júlia ha dit...

Més enllà de la política també hi va tenir un pes l'arribada de la SIDA i els efectes reals de la droga i la seva frivolització i extensió, encara poc explicada a fons, em temo.

Tot Barcelona ha dit...

Y la Leslie Lawson, ¡¡¡ o sease, la Twiggy, que en un inglés macarronico ( me cuesta hablarlo y más leerlo) nos viene a significar "lo desambiguo", lo personal, la marca diferente, lo no-popular, (era flaca, pequeña, sin pechos, y desgarbada), pero que al fin y a la postre (le pasó a los dadaístas lo de romper moldes para colisionar con todo), y gracias a Mary Quant y su minifalda, pasó a ser portada y musa e icono de todos.

A partir de la psicodelia del 65, los Batles, la Twiggy, los Rollings, la minifalda, el Andy Warwol y el LSD...y la Guillermina Mota cantando "bragas de quita y pon" joder que tema ¡¡¡ todo fue diferente
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, musas de la época, por cierto no eran 'bragas' sino 'ropa interior', podian ser camisetas de felpa, no sé en qué estarías pensando. Por cierto, la letra de esta canción era de Vázquez Montalbán:

Yo en amores soy muy ligera
amo a los hombres como si fueran
ropa interior de quita y pon
ropa interior de quita y pon.

Primero amé a un joven activo
con mucha hombrera y mucha tierra
tanto en la Habana como en Saigón
tanto en la Habana como en Saigón.
guillermina-motta-yo-en-amores-soy-muy-ligera
Luego yo amé a un estudiante
que llegaría a ser cantante
y con la fama se le olvidó
que su primer amor fui yo.

Y es que en amores soy tan ligera
amo a los hombres como si fueran
ropa interior de quita y pon
ropa interior de quita y pon.

Más tarde amé a un genio del cine
nadie como él para decirme
aunque a ti siempre te adoraré
yo con mi novia me casaré.

Por fin amé a un gran campeón
de waterpolo y natación
pero muy pronto se terminó
pues vino un gánster y lo mató.

Y es que en amores soy tan ligera
amo a los hombres como si fueran
ropa interior de quita y pon
ropa interior de quita y pon.

Ahora me citan viejas calvicies
especialistas en sexy ficción
y me proponen un tropezón,
y me proponen un tropezón.

Pero, aunque en amores sea tan ligera
Que amo a los hombres como si fueran
ropa interior de quita y pon
yo aún espero a un hombre entero,
guapo y feo, duro y tierno
que se proponga mi redención.
ImprimirEnvia a un amicPDF

Júlia ha dit...

Gran Guillermina, era una gran cantante y actriz 'tot terreny', no está lo valorada que debiera. Soy fan absoluta.

線上免費看a片 ha dit...

色a片
成人a片
色a片色情自拍影片庫
成人a片Live秀
夫妻做愛a片直播
免費a片下載無碼有
免費無碼a片
色a片免費看
免費無碼a片
校園美女a片影音視訊網