L’actual exposició temporal del Museu Nacional pren el nom d’una pel·lícula censurada de Carles Duran (1935-1988) en la qual un grup de joves anarquistes intenten escampar, a través de les canonades del gas, una droga alliberadora que ha d’aconseguir la revolució. L’exposició ens introdueix en uns anys molt concrets, en els quals l’alegria de viure, lligada a la millora econòmica i al gran nombre de jovent actiu nascut després de la Guerra Civil, constituïen tot un potencial absolutament interessant.
Si bé pot semblar que aquelles experiències de l’època anaven lligades a un determinat sector de la classe benestant, la vida quotidiana es va impregnar, a diferents nivells, d’aquell esperit renovador i reivindicatiu, que ens connectava amb experiències que sorgien en d’altres països europeus gràcies a iniciatives i publicacions com ara Oriflama, les quals arribaven a molta gent i tenien un efecte transversal.
Les revoltes socials i culturals que van tenir com a eix els moviments juvenils de protesta a les Universitats dels Estats Units, Praga, Londres o el mitificat Maig del 68 parisenc van trobar ressò, sobretot, en el context urbà i es van reflectir en molts àmbits. La mostra aplega un gran nombre de les moltes propostes que van sorgir a Catalunya i que van fer coincidir en molts pocs anys coses com ara el pop, la nova figuració, els inicis de l’art conceptual o la influència d’allò que es va dir psicodèlia.
Existia una gran exigència de renovació en estètica i costums, una població diversa i amb ganes de trencar amb un passat ranci i amb uns límits convencionals lligats a les cotilles polítiques i morals del moment i personatges rellevants que potenciaven una nova visió de l’art, com Alexandre Cirici. Tot plegat es va reflectir en la publicitat, la música, la literatura, el disseny, el còmic o el cinema experimental. Però també en els objectes més senzills del consum habitual.
L’exposició recupera artistes oblidats, entre els quals algunes dones imprescindibles, tot i que encara minoritàries, però que ens enfronten ja amb un feminisme emergent i combatiu, com en el cas de Mari Chordà, per exemple. A l’exposició hi trobem més d’un centenar d’obres, molt diverses, i ens evoca tot un món en el qual la gent més gran s’hi reconeixerà amb facilitat, mentre que per als joves del present pot representar tota una descoberta. És aquella l’època dels treballs innovadors de Satuè, de Sió, Amèrica Sánchez, Jordi Fornas, Artigau, Llimós, Narotzki, l’Equip Crònica i tants altres. La crítica al franquisme era limitada, calia recórrer, com en la Nova Cançó, a les el·lipsis i els suggeriments mentre que la condemna de l’imperialisme americà era paradoxalment, tolerat.
Beatniks i Hippies, -o alguna cosa semblant-, començaven a desvetllar una certa inquietud en la societat benpensant. Sorgia la primera experiència de vídeo-art de l’estat espanyol, Primera mort, (Jové, Galí, Gubern, Llena, 1969), una peça fonamental, restaurada fa poc. A l’exposició podem trobar d’altres filmacions emblemàtiques, que avui, en ocasions, ens poden semblar ingènues però que s’han de situar en aquell context de modernització global pel que fa al concepte i objectiu de l’art, dels artistes i de l’experimentació.
Tot semblava traspuar innovació i ganes de ruptura, les drogues eren un element valorat a causa de la seva possibilitat al·lucinògena, d’evasió i alliberament. L’art esdevenia una nova manera de veure el món, les discoteques i fins i tot les fàbriques intentaven reflectir unes tendències imaginatives, sensuals i el sexe ja no era un tabú intocable. Les cobertes dels llibres o dels discos, i un gran nombre de noves publicacions, esdevenien un factor de transmissió del nou disseny. Tot havia de ser participatiu, fins i tot era possible que la pròpia vida jove esdevingués comunitària.
Aquelles ambicions i propostes, en alguns casos, van quedar en declaracions d’intencions i en perfomances sense conseqüències però és evident que tot canviava de pressa, malgrat que no existís una canalització política que permetés incidir en la realitat. Impressiona repassar la nòmina d’artistes presents a la mostra. El MNAC continua oferint noves mirades i noves línies d’estudi i divulgació del fenomen artístic, posant en valor aspectes que fins ara no havien trobat un reflex sòlid en el panorama expositiu, malgrat iniciatives puntuals sobre algun creador o sobre un tema concret. És aquesta una exposició que segurament marcarà una fita, potser no tant per l’obra que hi podem trobar sinó per la lectura global d’una època, relativament breu, en la qual van convergir moltes coses diferents.
Si durant la visita es pot gaudir dels comentaris de les persones que n’han tingut cura, molt millor. I és que en aquestes exposicions un dels elements més rellevants és la tasca de recerca prèvia, els objectius dels quals es parteix i la intenció dels responsables. Immergir-se en aquesta exposició és viure, de fet, una experiència, encara més si algú amb grapa ens acosta a aquell món complex de forma apassionada i, fins i tot, irreverent. Hi ha temps de sobres per gaudir de la mostra, si pot ser, més d’una vegada.
________
Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 22 d’abril de 2019 / www.mnac.es
