He tingut ocasió d'anar darrerament tres vegades força seguides al teatre. El teatre ha sobreviscut i conviscut amb el cinema. Quan jo era petita escoltava molt la ràdio y li cantaven sovint les absoltes, car sempre hi ha una nostàlgia inevitable pel passat. Molts teatres s'havien reconvertit en cinemes, després, a banda de les sales que van desaparèixer, alguns cinemes van tornar a ser teatres o van alternar les seves possibilitats.
Al Goya ha aterrat Todas las noches de un día, d'un autor que cal tenir molt en compte i que aquí hem tingut poques ocasions de conèixer en profunditat, Alberto Conejero. Per sort vaig veure Cliff, fa algun temps, al Tantarantana, crec que l'obra mereixia un periple més llarg i en un espai més convencional. L'obra del Goya és ambigua, poètica, i compta amb dos actors en estat de gràcia, el gran Carmelo Gómez, una mica injustament oblidat després dels seus èxits en el cinema i Anna Torrent, que tampoc es prodiga gaire en el mitjà teatral. L'obra es va estrenar a Madrid i està fent el seu recorregut peninsular amb èxit. La direcció és d'un altre dels bons, Luis Luque.
Una altra obra que he vist ha estat la versió teatral de Dogville, basada en la coneguda pel·lícula de Lars Von Trier, però amb una lectura molt diferent, obra de Pau Miró i de Sílvia Munt, que és també la directora del muntatge. Cal passar una mica de l'original, és tota una altra cosa, malgrat que el tema del bé i el mal i la facilitat col·lectiva per passar d'una cosa a l'altra continua sent el nucli de la història, situada en un d'aquests ensopits casals o centres cívics de poble. L'obra compta amb un equip d'actors excel·lent i, en els dos papers principals, amb David Verdaguer, actor que porta una temporada intensiva i d'èxit, i que sembla que ni actuï sinó que sigui realment el seu personatge, en tots els casos, i Bruna Cusí, una altra actriu en alça. Podem gaudir dels inquietants primers plans d'aquesta actriu extraordinària gràcies a les projeccions que formen part de l'escenografia.
I el gran Jordi Bosch, en plena maduresa actoral, ens porta, ell tot sol, a bord del vaixell on es desenvolupa La partida d'escacs, l'últim text de Zweig, que es va publicar de forma póstuma. Bosch passa de la rialla al plor i l'angoixa, és el narrador i protagonista absolut d'aquesta història de bogeria, obsessions i efectes del nazisme. Crec que tan sols ell podia oferir aquest recital interpretatiu tan complet. El dirigeix Ivan Morales, un altra gran home de teatre, d'una generació més jove, també actor i guionista, i han comptat amb tot un equip de categoria.
Tres obres importants, doncs, que incideixen, des de diferents punts de vista, en la complexa condició humana i en com la persona resta condicionada per les seves circumstàncies familiars, polítiques o socials, les quals poden esmicolar la seva llibertat sense que s'hi pugui fer gran cosa. Podeu llegir més detalls sobre les tres obres al blog cultural Llegir en cas d'incendi, amb el qual col·laboro:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada