AVUI HE SOMNIAT QUE TORNAVA A FER DE MESTRA

De tant en tant, però mai en el mateix lloc ni amb les mateixes criatures, se'm repeteix una mena de malson, estic en una aula, intentant donar classe, i els nois i noies se'm rifen i no em fan cas. Admeto que això m'havia passat en algunes ocasions, hi ha molta gent del mon de l'ensenyament, de tots els nivells, que ha patit aquestes situacions, però sovint no en volen parlar a fons, car hi ha una mena d'orgull professional que els en priva.

La professió està excessivament idealitzada, com tantes altres. En això de les classes i els mestres hi té un gran pes el carisma, antigament hi havia gent de l'ofici que aconseguia ordre i silenci amb recursos autoritaris però he conegut persones, dones sobretot, car la professió, en els seus primers nivells, cada dia està més feminitzada, que tenien autoritat natural. Sense fer res d'especial inspiraven una mena d'estrany respecte. Això també passa en d'altres feines, en el mon de la política... Al Senyor de les Mosques el noi que té les bones idees les explica al carismàtic, car sap que a ell no li faran cap mena de cas.

Un sector difícil per als profes era, en el meu temps, allò de la segona etapa d'EGB, setè i vuitè, sobretot. Avui el tema ha passat a la secundària obligatòria, és un camp que no conec però crec que va ser un error treure aquells nivells de les escoles primàries, en les quals coneixíem alumnes i famílies des de feia temps i la calidesa acollidora era tota una altra cosa. Ara tornen a inventar els instituts-escola i sembla que les pràctiques professionals intensives, amb els anys t'adones de com van les coses i com es reinventa la sopa d'all per tal d'oferir-la als restaurants amb estelets Michelin.

A Primària, avui, tot son dones mestres, amb poques excepcions. Amb el final de l'EGB els homes que van poder es van passar a secundària. I és que sembla, malauradament, que té més importància donar classes a grans que a menuts. Mentre s'insisteix en voler motivar les noies per tal que accedeixin a carreres tècniques i científiques no es fa res per motivar els xicots de cara a què a les escoles de Primària hi hagi una mica de paritat. Hi hauria tema per a un debat interessant i profund, però no crec que interessés gaire gent, car desmuntaria molts discursos pedagògics oficials o consensuats. Tot plegat, en el fons, és qüestió de calerons. Els oficis i les carreres es valoren segons es paguen, amb poques excepcions, encara que es faci molta poesia sobre aptituds, vocacions i la resta.

Durant uns anys recordo que a les escoles on vaig estar hi havia alguns cursos amb alumnes conflictius. No eren molts, però donaven mala imatge i provocaven mala convivència. En una ocasió uns de la nostra escola, catalans, van amenaçar els d'una altra, durant una excursió, amb una navalleta, i els van prendre alguna cosa. Per sort es va saber i es va controlar i tapar, car sovint la tàctica de l'estruç, que també ha practicat més d'una vegada el departament d'educació, és la més utilitzada. 

D'aquells nois esventats la gran majoria han fet vides d'allò més familiars i convencionals i, en canvi, he conegut alguna mort per sobredosi de nois dels quals no ho hagués dit mai, per exemple. La vida és atzarosa i el futur, un país estrany, parafrasejant el professor Fontana.

L'adolescència és una edat molt conflictiva i espinosa i jo diria que, per als xicots, encara més. No crec que els senyors se m'enfadin si afirmo que els nens, ja de petits, donen molta més feina a escola i a casa, en general, i amb totes les excepcions que vulgueu, que no pas les noies. Tampoc no es pot amagar, avui, que el vuitanta per cent de la violència la provoca la gent de sexe masculí, per raons que freguen la biologia i que la cultura i l'educació intenten controlar, no sempre amb els resultats esperats.

El mon ha canviat i avui tenim, a moltes escoles, gent de tot el mon. La majoria, encara bo, s'estan amb els pares, amb la família. Però, a més a més, ens han arribat un munt de xicots, nois la gran majoria, en edat difícil, sols i despendingolats. No exerceixen pas més delinqüència que els de per aquí, però quan en fan alguna desvetllen més rebuig i condemna de la mateixa manera que l'absència de jugadors catalans de la selecció espanyola de futbol, com molt bé ha remarcat Vicente del Bosque, hagués provocat penjaments diversos, mentre que si son dels altres, mira, res de res o poca cosa. 

Les administracions es passen la pilota i ens amollen reflexions una mica inoperants i el fet és que els hem vist dormint de qualsevol manera a comissaries, a parròquies... Encara t'estranya que no en facin de més grosses, considerant la seva trista situació. Sobre qui son, d'on venen i com i amb què es troben, en sabem poca cosa i encara a mitges. M'incomoda molt que se'ls anomeni amb això de MENA que sembla el nom d'una mena de tribu urbana rareta. 

Ens hem tornat tan ganduls que per a tot fan falta acrònims i abreviatures. En aquest tema, com en tants altres , es passa del discurs eteri, inoperant i ben intencionat al prejudici absurd i generalitzat, que pots escoltar pel carrer i a tot arreu. Mentre els problemes seriosos, com aquest, es mig controlen amb pocs recursos, pocs diners i discursets, i no tan sols aquí, sinó que el tema, com els dels venedors ambulants, és pràcticament europeu, ens anem mirant el melic, políticament parlant, amb això dels pactes, pactets i la resta. 

Quan jo tenia deu anys em van fer aprendre un poema per recitar-lo en un programa de ràdio, el de la Campaña Benéfica, ja que havien recaptat alguns dinerons, a escola i vam anar amb la classe i la mestra a la ràdio. Era el poema Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán, un poeta que va ser molt popular, mestre de professió, mort de forma prematura i avui, ai, considerat carrincló per la postmodernitat. Un senyor va a dormir a la muntanya amb el nen que li cuida les vaques i s'adona de la vida dura que fa la criatura, pren consciència, vaja, i fa el que pot per millorar la situació del noiet. Potser pagaria la pena que molts senyorassos i senyorasses d'avui, amb poder de decisió, anessin a passar alguna nit amb aquestes criatures-menes, encara que no els cuidin les vaques, de moment. Per cert, el nen va existir i Gabriel y Galán explica,  gairebé, un fet real. 

Estic pensant que, si fem servir acrònims en aquests casos, jo hauria de ser una SAPA (supervivent amb pensió acceptable), i aquests que governen haurien d'intentar sers uns PEUIB (polítics eficaços únicament interessats en el bé comú). Ep, no sóc d'aquelles que diuen que la culpa és dels polítics i que tots son iguals, de cap manera, aquest és un altre prejudici, els polítics son una mena de reflex de la societat que governen, ni que sigui, en ocasions, un reflex estrafet. És una feina que respecto ja que jo no la faria de cap de les maneres. Menar criatures té els seus riscos però menar gent gran és molt més complex i perillós, les coses com siguin.