16.9.19

CINEMA MUSICAL, CASAMENTS REIALS I EVOCACIONS NOSTÀLGIQUES


Fa pocs dies van passar per BTV, o sigui, seguida i sense anuncis, aquesta pel·lícula encisadora tot i que ranciegi, els anys no passen en debades. La història és senzilleta, una excusa per anar inserint bonics números musicals, amb un Fred Astaire que ja tenia més de cinquanta anys, però que encara estava en plena forma, i Jane Powell, actriu i ballarina, a qui la majoria de gent grandeta recorda, sobretot, per Siete novias para siete hermanos. Powell va treballar molt però a partir de finals dels cinquanta ho va fer més aviat al teatre i la televisió.

Astaire i Powell son a la pel·lícula dos germans amb una evident diferència d'edat, que ballen junts, molt bé per cert, i que van a Anglaterra a causa de les festasses que s'endeguen amb motiu del casament de la princesa Isabel amb el seu promès, Felip. Pel mig surten alguns fragments documentals de l'esdeveniment, tot i que els nuvis no es fan visibles.
Els dos germans, una mica frívols, cerquen l'amor veritable. La noia el trobarà en la persona d'un noble anglès de bon veure, Peter Lawford, un actor atractiu que es va fer famós a causa del seu casament amb una germana del president Kennedy. Tant ell com ella son, de fet, allò que en diríem uns lligons però, és clar, quan l'amor és sincer la resta s'esvaeix de cop i volta. També el personatge que fa Astaire coneixerà una dama ballarina, elegant i seriosa, amb un nòvio que viu i treballa als Estats Units i que resulta que s'ha casat en aquell país, cosa que facilita les coses.
Els dos germans tindran dubtes sobre com compaginar amor estable i carrera ballarina però finalment l'amor triomfa i la qüestió laboral queda per resoldre. Astaire va ser, a més de gran ballarí, un cantant notable i eficaç i un bon actor. Va tenir una llarga vida professional, fins i tot després de deixar el ball, a causa de l'edat. Powell encara es viva, té noranta anys. La dama que enamora el ballarí era ni més ni menys que Sarah Churchill, filla del polític. Aquesta senyora va fer moltes coses interessants i les va fer prou bé. Tantes, però, que potser per això és poc recordada.
La pel·lícula és de principis dels cinquanta i la princesa, que seria coronada el 1953, es va casar l'any 1947, el mateix any que ho van fer els meus pares. I, de fet, jo vaig néixer el mateix any que el príncep Carles. La vida pot ser molt diferent si caus aquí o allà. Però el cert és que Na Isabel, per aquestes coincidències cronològiques, sempre m'ha desvetllat una certa tendresa, encara més quan contemplo les seves fotografies juvenils, amarada de felicitat en un casament amb el noi de qui s'havia enamorat i que amb els anys va resultar ser un faldiller de categoria. En aquest aspecte concret, la meva mare va tenir més sort.

.
Quan jo anava a escola els dos prínceps emblemàtics eren aquest noi anglès de la meva edat i el de Suècia. Amb una amigueta de l'escola fèiem broma sobre el fet de què jo em casaria amb el suec i ella amb l'anglès. La meva amigueta, que va morir fa pocs anys després d'una vida amb algunes complicacions, incidia, a més a més, en el fet de què, en casar-se amb l'anglès, aquell país es convertiria. Al catolicisme, és clar. Coses de l'època i de l'ensenyament d'aquells anys. També Rússia s'havia de convertir si tothom resava el rosari a casa seva, diàriament. No sé si Rússia s'ha convertit o reconvertit, però ha canviat molt.

La meva mare va morir fa més de deu anys però la reina d'Anglaterra sembla immortal i el príncep objecte dels nostres desitjos escolars no sembla pas que tingui gaires possibilitats d'arribar a ser rei, em temo. Els casaments reials ja no son el que eren però encara desvetllen una certa curiositat i forneixen material per als espais televisius de color de rosa. 

El mon és estrany i hi ha aspectes del passat que ens poden fer riure però que son terriblement seriosos. Ahir comentava allò de la nina i les piles i al vespre, als Trenta Minuts, van passar un reportatge sobre la Xina actual, i sobre el control, fins i tot moral, dels seus habitants als quals, de forma pràctica i com si tot plegat fos una immensa escola on es fa llaurar dret, se'ls dona uns punts que comporten avantatges o limitacions en la teva activitat de tot tipus, fins i tot privada. Podia semblar estrany i abusiu, tot plegat, però els estats sempre han fet una mica o molt això, mirar de controlar-nos. En aquells anys en què desitjàvem la conversió dels protestants a la religió veritable una gran part del control estava monopolitzat per l'església. Ara tot és més difús i, potser, més inquietant. Per allà, al menys, saben qui els vigila.

Bodas reales, i torno a la pel·lícula, amb la seva ingenuïtat i els seus colors vius, em va semblar encisadora, amarada de la innocència d'un temps en el qual creies que tot rutllava com calia, l'amor era etern i les princeses enamorades menjaven anissos. Els números musicals de la pel·lícula sí que son excel·lents, una de les cançons va estar nomenada als óscars. A Fred Astaire i aquells ballarins semblava que les coses els sortissin de forma espontània, avui sabem que al darrere hi havia llargues hores de pràctica i assaig, constància, voluntat, insistència i esforç, ep. Els miracles, vet-ho aquí, no existeixen.

El director de Bodas reales va ser un molt jove Stanley Donen, un dels grans. També era, més o menys, de l'edat de la reina i de la meva mare, va morir el febrer d'aquest any, 2019, als noranta-quatre anys. Té títols emblemàtics, mítics i inoblidables, en la seva història professional, lligats, és clar, al meu imaginari vital i sentimental i al de tanta gent de tantes generacions. 

Tota aquesta gent del cinema que he anat mencionant, Powell, Donen, Lawford, Sarah Churchill, es van casar unes quantes vegades, al contrari del que van fer la meva mare i la reina d'Anglaterra. Astaire va ser més fidel, va quedar vidu i molts anys després va aparellar-se amb una noia molt més jove que no pas ell i amb qui va viure fins que va morir, als vuitanta-vuit anys, que no està pas malament del tot.

Cap comentari: