SOMRIURES, CANÇONS, LLAGRIMETES I CINEMA MÍTIC

 

Fa pocs dies vaig tornar a veure, per la televisió, Sonrisas y lágrimas. En la seva època d’estrena, malgrat l’èxit assolit, la vaig trobar una mica massa ensucrada, però el pas del temps li ha afegit valors que en el seu moment no vaig saber veure, a banda de la inevitable nostàlgia acumulada.

La pel·lícula és de l’any 1965, la va dirigir Robert Wise i, com la gran majoria de gent sap, la van protagonitzar Julie Andrews i Christopher Plummer. Alguns secundaris de categoria van ser Richard Haydn, Peggy Wood, Charmian Carr i Eleanor Parker, en un d’aquells papers injustos que li endinyaven, fent de senyora desagradable i tibada.

La pel·lícula va ser l’adaptació d’un musical amb el mateix títol, de Richard Rodgers amb lletra de Oscar Hammerstein II. Es va basar en les memòries de 1949, sobre la família, obra de Maria Von Trapp. Un fill  de Maria Von Trapp va manifestar que al final havia passat com en aquell joc en el qual una primera frase es va transformant en una cosa molt diferent quan passa per diferents persones. La història real de la família és prou interessant però menys ensucrada.

La pel·lícula es va rodar entre Los Àngeles i Salzburg. La crítica no va ser del tot favorable però l’èxit comercial va ser immens. Al cap d’un parell d’anys s’havia convertit en la més taquillera de la història, per sobre de Allò que el vent s’endugué, i durant cinc anys va mantenir aquesta categoria. Va rebre cinc Premis de l’Acadèmia, entre els quals el de millor pel·lícula i millor director.

La pel·lícula es va doblar al castellà, en la part musical, a Julie Andrews la va doblar Teresa Maria. Les cançons les va adaptar a l’espanyol Ernesto Santandreu. Als infants els van doblar membres de la Coral Sant Jordi i també hi va intervenir Lita Torelló.

L’any 1956 ja s’havia estrenar una pel·lícula alemanya sobre el tema, ‘La família Trapp’, que va tenir continuació  amb la família instal·lada ja als Estats Units. Els protagonistes van ser Ruth Leuwerick, una gran i popular actriu, i Hans Holl. A casa nostra va comptar amb una exitosa col·lecció de cromos que vaig començar a fer i que he perdut pels camins de la vida.

La pel·lícula l’he vist en alguna altra ocasió al cinema, recordo que hi vam anar amb la meva filla quan era petita. Aleshores la vam veure a l’antic cine Mistral, aleshores Waldorf, i, com que és llargueta i en aquella època no teníem telèfons mòbils no vam poder avisar a la meva mare de què l’aniríem a veure una mica més tard.

Després l’havia vist de forma fragmentària, per la tele, en d’altres ocasions. Una vegada, a la feina, fèiem broma sobre el fet de què un senyor tan seriós com el protagonista evolucioni de forma tan ràpida i es posi a cantar allò de l’Edelweis de forma una mica massa carrinclona.

Sobre aquesta cançó, sembla que va ser escrita per a la pel·lícula, però durant molt de temps, quan no podíem tirar tant d’internet per informar-nos, hi havia la convicció de què era un tema popular austríac. Moltes de les cançons de la banda sonora, el mateix que, per exemple, les de Mary Poppins, van formar part, en catala i castellà, del repertori meu de monitora de colònies. Una noia més gran que jo sabia força música i ens les ensenyava.

Christopher Plummer va fer moltes coses però, pel meu gust, mai no va estar de tan bon  veure com en aquesta pel·lícula. Com una gran part del repartiment de la pel·lícula, ja no és entre nosaltres. El recordo a moltes pel·lícules, una de les que em ve sovint al cap és ‘La darrera estació’, on interpretava un Tolstoi vell i moribund però encara fent la punyeta a la seva pobra i soferta dona, Helen Mirren, en aquella ocasió. No sempre tractada amb justícia per la posteritat i l’anecdotari literari, per cert.

Plummer odiava ‘Sonrisas y lágrimas’, en deia ‘somriures i mocs’ i expliquen que per suportar la història bevia molt durant el rodatge i que a les escenes del festival se li nota. Jo no li he notat, la veritat. Va ser un gran actor de teatre, va tenir una llarga vida i moltes parelles, però malgrat la seva opinió, per a la majoria de gent del poble serà, sobretot, el Capità Trapp, de qui expliquen que era un senyor de molt bon caràcter, al contrari de la dona que tenia molt mal geni.

A la xarxa, avui, es poden trobar moltes informacions i anècdotes sobre la pel·lícula, els actors i les circumstàncies. Una de les poques supervivents del repartiment és Julie Andrews, gran actriu i cantant, amb un molt bon repertori, a qui una mala operació va deixar un temps sense la seva prodigiosa veu, que podia arribar a dues octaves. El temps passa i tothom envelleix i mor, per famós que sigui i bé que canti. El cinema fa que tothom resti jove en els seus papers actorals més populars, avui les pel·lícules es conserven molt i molt bé i els bonics paisatges que acullen els refilets de la novícia Maria i les seves criatures esdevenen, a la pantalla, més evocadors que mai.

No m’agrada gaire el final de la pel·lícula, una mica apressat malgrat la durada de la cinta, amb la família caminant per les muntanyes. La pel·lícula alemanya ja els situava als Estats Units i la continuació ens n’explicava les seves facècies per aquell país. Expliquen que Maria Von Trapp, que va escriure el primer relat sobre la família musical, va vendre’n els drets i després no va cobrar el que hauria pogut cobrar amb els guanys de la pel·lícula. D’aquell mític 1965 ja fa gairebé seixanta anys, sembla mentida. Va ser una època de grans pel·lícules, moltes de musicals, per mirar en grans pantalles, en un intent de neutralitzar la popularitat, en ascens, de la televisió. Els cines de barri amb programa doble anaven de baixa, els d'estrena eren relativament més barats que en el passat, quan  resultaven gairebé prohibitius per a la gent modesta i tan sols s'hi anava en ocasions especials.

AQUELLS PRIMERS AMORS TRÀGICS DE LA MARIETA I EN TONET

 

Hi ha pel·lícules, i potser, en el passat, hi havia sarsueles, òperes i obres de teatre, que van molt més enllà de la seva qualitat objectiva, tot i que ja no crec gaire en objectivitats qualitatives. Tot és, afortunadament, temporal i subjectiu. El Tenorio, durant anys, va ser molt més que una obra de teatre delirant, va ser el símbol de la festa de Tots Sants, va generar divertides paròdies i va anar molt més enllà del senyor Zorrilla qui, per cert, té coses de molta més volada.

No recordo què feia quan va morir Kennedy però sí que recordo la primera vegada que vaig veure West Side Story. Un amic de la feina, d'un centre excursionista, m'havia convidat a anar a una sortida cultural a Arenys. Amb una amigueta ens vam acostar on s'havia quedat, amb la intenció d'anar a la sortida, de lluny vam veure la gent que s'esperava i tothom ens va semblar molt gran. Quan tens quinze anys els de vint-i-pocs semblen vells, què hi farem. Ens ho vam deixar córrer i ens vam acostar a l'Aribau, no teníem encara l'edat convenient, que eren setze anys, en ocasions demanaven el carnet i tot, als cinemes d'estrena, en aquells anys reprimits. Però ens van deixar entrar a la matinal del diumenge, sense problemes, i ens vam sentir unes vividores. Ens vam fer un tip de plorar i vam gaudir a dojo. 

Després he vist la pel·lícula moltes vegades, la gran majoria per la tele. Per la tele tot perd pistonada, és clar. I el temps tampoc no passa en debades. Aquest dissabte la tornaven a passar en algun canal, la vaig mirar amb la meva neta, que té vuit anys tirant a nou i que, com és lògic, no l'havia vista mai. Li va agradar molt tot i que em va dir que no entenia les ganes de barallar-se que tenien aquella colla de noiets. Ja la vaig avisar de què no acabava gaire bé per tal que no tigués un disgust. Entre alguns comentaris pragmàtics em va dir que la noia era molt jove i que potser trobaria un altre xicot, amb el pas del temps.

Després vaig cercar per la xarxa les versions en català de les cançons, que va fer Salvador Escamilla, encisadores i entranyables, traduïdes i adaptades pel gran poeta, avui una mica oblidat, que va ser Josep Maria Andreu.  En aquella pel·lícula i en moltes altres els actors i actrius eren doblats quan cantaven. A Natalie Wood la va doblar Mirna Nixon, que doblava gairebé totes les veus femenines en els musicals cinematogràfics i que sovint no sortia ni als títols de crèdit, en aquells anys. L'origen de la peli estava en un musical d'èxit, de fet és una de tantes revisitacions de Romeu i Julieta i segurament l'obra de Shakespeare ja era un remake d'alguna història més antiga. 

Vaig mirar per la xarxa què n'havia estat, dels actors i les actrius. Menys la pobre Wood, que es va ofegar ben jove, en circumstàncies estranyes, la resta han arribat a vells i han anat fent i treballant. I això malgrat una mena de llegenda sobre la maledicció que l'èxit de la pel·licula havia escampat sobre el repartiment. Aquell èxit va ser un pes feixuc, és clar, sol passar, això. Però Beymer, Shakiris, Tamblyn, Rita Moreno, ho van superar a còpia de professionalitat coratjosa. Tenen més de noranta anys, tots ells, si fa no fa. Rita Moreno fa un paper de lluïment a la nova versió, que veurem aviat.

Per bo que sigui el remake segur que als qui ja som vellets no ens agradarà mai tant com 'aquella' dels seixanta. Però això no depèn de grapes ni qualitats, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. El mon ha canviat i nosaltres, encara més. Això ja li passava a la meva mare amb moltes noves versions de cinema que, potser, també tenien ja l'origen en el cinema mut dels seus pares o el teatre oblidat. Entre les moments d'emoció cinèfila viscuts al llarg dels anys un dels més recordats, per mi, és aquell inici de la pel·lícula, amb la càmera que mira la ciutat en conjunt, des del cel, i es va acostant als barris marginals i als nois desafavorits i tirant a violents que es veu que, en aquella època, ja existien, fins i tot a Amèrica. 

El pitjor és que vam sortir del cinema convençudes de què el noi de la nostra vida el trobaríem com la Maria, de cop i volta, i que tan sols en mirar-nos ja sabríem que allò era l'amor etern, malgrat que no haguéssim intercanviat encara ni quatre paraules. 

CINEMA MUSICAL, CASAMENTS REIALS I EVOCACIONS NOSTÀLGIQUES

Fa pocs dies van passar per BTV, o sigui, seguida i sense anuncis, aquesta pel·lícula encisadora tot i que ranciegi, els anys no passen en debades. La història és senzilleta, una excusa per anar inserint bonics números musicals, amb un Fred Astaire que ja tenia més de cinquanta anys, però que encara estava en plena forma, i Jane Powell, actriu i ballarina, a qui la majoria de gent grandeta recorda, sobretot, per Siete novias para siete hermanos. Powell va treballar molt però a partir de finals dels cinquanta ho va fer més aviat al teatre i la televisió.

Astaire i Powell son a la pel·lícula dos germans amb una evident diferència d'edat, que ballen junts, molt bé per cert, i que van a Anglaterra a causa de les festasses que s'endeguen amb motiu del casament de la princesa Isabel amb el seu promès, Felip. Pel mig surten alguns fragments documentals de l'esdeveniment, tot i que els nuvis no es fan visibles.

Els dos germans, una mica frívols, cerquen l'amor veritable. La noia el trobarà en la persona d'un noble anglès de bon veure, Peter Lawford, un actor atractiu que es va fer famós a causa del seu casament amb una germana del president Kennedy. Tant ell com ella son, de fet, allò que en diríem uns lligons però, és clar, quan l'amor és sincer la resta s'esvaeix de cop i volta. També el personatge que fa Astaire coneixerà una dama ballarina, elegant i seriosa, amb un nòvio que viu i treballa als Estats Units i que resulta que s'ha casat en aquell país, cosa que facilita les coses.

Els dos germans tindran dubtes sobre com compaginar amor estable i carrera ballarina però finalment l'amor triomfa i la qüestió laboral queda per resoldre. Astaire va ser, a més de gran ballarí, un cantant notable i eficaç i un bon actor. Va tenir una llarga vida professional, fins i tot després de deixar el ball, a causa de l'edat. Powell encara es viva, té noranta anys. La dama que enamora el ballarí era ni més ni menys que Sarah Churchill, filla del polític. Aquesta senyora va fer moltes coses interessants i les va fer prou bé. Tantes, però, que potser per això és poc recordada.

La pel·lícula és de principis dels cinquanta i la princesa, que seria coronada el 1953, es va casar l'any 1947, el mateix any que ho van fer els meus pares. I, de fet, jo vaig néixer el mateix any que el príncep Carles. La vida pot ser molt diferent si caus aquí o allà. Però el cert és que Na Isabel, per aquestes coincidències cronològiques, sempre m'ha desvetllat una certa tendresa, encara més quan contemplo les seves fotografies juvenils, amarada de felicitat en un casament amb el noi de qui s'havia enamorat i que amb els anys va resultar ser un faldiller de categoria. En aquest aspecte concret, la meva mare va tenir més sort.

.

Quan jo anava a escola els dos prínceps emblemàtics eren aquest noi anglès de la meva edat i el de Suècia. Amb una amigueta de l'escola fèiem broma sobre el fet de què jo em casaria amb el suec i ella amb l'anglès. La meva amigueta, que va morir fa pocs anys després d'una vida amb algunes complicacions, incidia, a més a més, en el fet de què, en casar-se amb l'anglès, aquell país es convertiria. Al catolicisme, és clar. Coses de l'època i de l'ensenyament d'aquells anys. També Rússia s'havia de convertir si tothom resava el rosari a casa seva, diàriament. No sé si Rússia s'ha convertit o reconvertit, però ha canviat molt.

La meva mare va morir fa més de deu anys però la reina d'Anglaterra sembla immortal i el príncep objecte dels nostres desitjos escolars no sembla pas que tingui gaires possibilitats d'arribar a ser rei, em temo. Els casaments reials ja no son el que eren però encara desvetllen una certa curiositat i forneixen material per als espais televisius de color de rosa. 

El mon és estrany i hi ha aspectes del passat que ens poden fer riure però que son terriblement seriosos. Ahir comentava allò de la nina i les piles i al vespre, als Trenta Minuts, van passar un reportatge sobre la Xina actual, i sobre el control, fins i tot moral, dels seus habitants als quals, de forma pràctica i com si tot plegat fos una immensa escola on es fa llaurar dret, se'ls dona uns punts que comporten avantatges o limitacions en la teva activitat de tot tipus, fins i tot privada. Podia semblar estrany i abusiu, tot plegat, però els estats sempre han fet una mica o molt això, mirar de controlar-nos. En aquells anys en què desitjàvem la conversió dels protestants a la religió veritable una gran part del control estava monopolitzat per l'església. Ara tot és més difús i, potser, més inquietant. Per allà, al menys, saben qui els vigila.

Bodas reales, i torno a la pel·lícula, amb la seva ingenuïtat i els seus colors vius, em va semblar encisadora, amarada de la innocència d'un temps en el qual creies que tot rutllava com calia, l'amor era etern i les princeses enamorades menjaven anissos. Els números musicals de la pel·lícula sí que son excel·lents, una de les cançons va estar nomenada als óscars. A Fred Astaire i aquells ballarins semblava que les coses els sortissin de forma espontània, avui sabem que al darrere hi havia llargues hores de pràctica i assaig, constància, voluntat, insistència i esforç, ep. Els miracles, vet-ho aquí, no existeixen.

El director de Bodas reales va ser un molt jove Stanley Donen, un dels grans. També era, més o menys, de l'edat de la reina i de la meva mare, va morir el febrer d'aquest any, 2019, als noranta-quatre anys. Té títols emblemàtics, mítics i inoblidables, en la seva història professional, lligats, és clar, al meu imaginari vital i sentimental i al de tanta gent de tantes generacions. 

Tota aquesta gent del cinema que he anat mencionant, Powell, Donen, Lawford, Sarah Churchill, es van casar unes quantes vegades, al contrari del que van fer la meva mare i la reina d'Anglaterra. Astaire va ser més fidel, va quedar vidu i molts anys després va aparellar-se amb una noia molt més jove que no pas ell i amb qui va viure fins que va morir, als vuitanta-vuit anys, que no està pas malament del tot.

SWEET CHARITY, CINEMA MUSICAL A LA FILMOTECA

Dissabte em vaig poder acostar a la Filmoteca per veure una de les joies de l'excel·lent cicle de musicals que ens ha ofert darrerament, Sweet Charity, de l'any 1969. No sempre hi ha tanta sort però en aquest cas la còpia era excel·lent i la pel·lícula es passava en pantalla gran. Tot i que l'estètica és  molt dels seixanta semblava ben bé que la pel·lícula tingués quatre dies i no pas cinquanta llargs anys.

Abans de la pel·lícula hi va haver el corresponent musical a Broadway, tres anys abans, i, llevat d'alguns detalls del final, la fidelitat a la producció teatral va ser raonable i interessant. Del repartiment original, amb Gwen Verdon com a protagonista, l'únic que es va recuperar va ser John McMartin. A Londres es va estrenar aviat, amb Juliet Prowse fent de Charity.

La direcció i la coreografia van ser de Bob Fosse, la música de Coleman, amb lletres de Dorothy Fields i llibret de Neil Simon. El repartiment és excel·lent, amb tot un planter de ballarins i cantants de categoria i amb una Shirley MacLaine en estat de gràcia. Entre els actors més coneguts hi trobem John McMartin, Sammy Davis Jr,  Ricardo Montalbán, Chita Rivera, Paula Kelly i Stubby Kaye, entre d'altres. I l'aparició resplendent i breu de la guapa Barbara Bouchet, a qui van encasellar en papers de noia florero eròtic fins que li van fer avorrir una mica la professió. 

La història beu a fons de les Nits de Cabiria fellinianes. El nom de Cabíria el va manllevar el director italià d'un popular i delirant pèplum italià de 1914, inspirat, més o menys, en el Salambó de Flaubert, i en el guió del qual hi va col·laborar D'Annunzio. I el personatge de la prostituta bonhomiosa el va prendre el director italià d'una seva pel·lícula primerenca, El jeque blanco. 

Recordo que Giulietta Massina feia broma i comentava que va dir al seu marit que si ella fos prostituta no tindria clients, cosa que Fellini li va rebatre, animant-la a fer aquell paper inoblidable. La prostituta bonhomiosa i innocent ha esdevingut ja una mena de tòpic recurrent, en la ficció literària i cinematogràfica. Massina, gran actriu, va fer coses molt diferents, però la seva mirada desvetllava tendresa i melangia, fes el que fes.

El musical i la pel·lícula van reconvertir la feina de la protagonista de Fellini en noia de balls de lloguer, allò dels balls-taxi, tan popular en temps dels nostres pares i avis. Tot i que també hi ha prostitució pel mig, de tant en tant, la cosa no sembla tan greu i tot queda més difús.

Al musical original el frustrat possible marit de la protagonista acaba per tirar-la del pont, com el pinxo del principi, tot i que sense ànim de robar-li la bossa, sinó per desesperació. Fosse va filmar un final feliç en el qual el xicot tornava i era ell qui queia a l'aigua i es casaven i menjaven anissos, temia que la productora exigís un desenllaç d'aquest tipus, que hauria resultat una mica ximplet. Però he de dir que a mi m'hauria agradat, m'agraden els finals feliços i m'agradaven, encara més, fa cinquanta anys. I, al capdavall, aquell xicot necessitava una mica de marxeta, en la seva ensopida vida de venedor d'assegurances. 

Els números musicals son ben coneguts. De vegades hi ha cançons que et sonen i no saps d'on han sortit fins que no se t'encén la llumeta del connector. Un dels més populars, Big Spender, va comptar amb una versió força reeixida de Núria Feliu, que m'agradava molt i que he cantant sovint per casa, traient la pols i fent broma: tant poc temps que fa que anem junts i ja he vist que ets diferent, ets un home esplèndid, un dandi i elegant...

Tot i que no hi puc anar tant com voldria agraeixo a l'atzar urbanístic això d'haver-me muntat la Filmoteca tan a prop de casa, de vegades passen coses bones, fins i tot... a Barcelona, he, he. La prevenció de determinats sectors de gent temorenca, en el sentit de què la ubicació actual de la Filmoteca faria que la gent no hi anés, per por a la suposada inseguretat de la zona, s'han esberlat. La Filmoteca sempre té molt de públic i aquell indret s'ha dinamitzat i ha millorat força, des que hi fan cinema a dojo. Intentarem fer nostra la frase final de la pel·lícula, allò de : i va viure amb esperança per sempre més.

COLORAINES MUSICALS RETROSPECTIVES

Fa uns dies vaig anar a veure La, la, land, per curiositat i perquè no feien res més que em cridés l'atenció. Al meu blog en castellà n'he escrit una ressenya, per als interessats. Ja em pensava amb què em trobaria i no vaig tenir cap sopresa. Algú que conec, de forma irònica, al facebook, n'ha fet una descripció acurada amb dues paraules, simpàtica i distreta.

La pel·lícula, amb totes les seves limitacions i virtuts, que també en té algunes, hauria estat més reeixida amb un guió més consistent o, fins i tot, amb un final feliç, que ja no venia d'una mica més de sucre candi i sortiríem de la sala conformats amb la vida. Aquests dies molta gent ha remarcat que la pel·lícula és deutora d'altres anteriors, entre les quals les pel·lícules de Demy, bàsicament les dues més conegudes, amb evocacions provincianes franceses, ja que una passava a Cherbourg i l'altra,  a Rochefort.

Ahir escoltava per la ràdio un xicot que parlava sobre cinema, al qual es veu que La, la, land havia agradat força i que feia referència als vincles sentimentals amb aquella altra dels paraigües. En concret, assegurava que totes dues feien plorar, a causa del seu final. Admiro la capacitat d'emoció de la gent i he plorat molt al cinema, ho admeto, sobretot, quan era jove,  quan una parella que s'estimava s'havia de separar de forma més o menys definitiva. En les separacions amoroses que no comporten mortalitat hi sol haver un malentès pel mig, cartes que no arriben, embarassos imprevistos, coses així. Però en aquests dos casos no he plorat gens, la veritat.

Ara tot plegat no té el mateix pes que abans, ja que els embarassos no desitjats tenen solució i, a més a més, no provoquen escàndol ni rebuig social, i els aparellaments de conveniència no tenen tampoc per què ser definitius. Per la ràdio, en un programa de ximpleries, vaig sentir fa poc una noia que explicava que s'havia de casar i no n'estava gens convençuda, doncs li van aconsellar que tirés endavant el casament, que ja estava molt organitzat, doncs, al capdavall avui aquestes coses es poden fer i desfer amb facilitat. Així va el món. Tot és Ikea.

Quan era petita vaig plorar moltes vegades a causa de les separacions amoroses i dels amors tràgics i una vegada la meva mare de poc que no surt del cinema amb mi a causa del soroll que feia amb la plorera, al Condal, era amb El príncipe estudiante i jo devia tenir set o vuit anys a tot estirar. Recordo haver plorat a dojo, per exemple, amb Esplendor en la hierba. El final dels paraigües francesos té alguna cosa a veure amb allò del retrobament i la separació i el que podia haver estat i no va ser, però, evidentment, ambdues històries no són gens comparables. Una de les pel·lícules d'amor amb la qual vaig plorar moltíssim va ser amb El puente de Waterloo, la vam veure en una matinal de les d'abans, amb una amigueta, d'adolescents i ja era aleshores una pel·lícula antiga 

Però, en canvi, tot i que aleshores jo era jove i romàntica, allò dels paraigües de Cherbourg no em va fer el pes, no vaig plorar, se'm va fer pesadeta la tonada recurrent, aquella cantarella que no s'acabava mai, i no vaig acabar d'entendre com és que la noia es casa amb el senyor ric, tot i que avui, mirat en perspectiva, trobo que el pretendent convencional era de més bon veure que el Castelnuovo, al menys per als meus gustos del present. Jo, aleshores, treballava en una oficina i més aviat vam fer bromes diverses sobre la pel·lícula. Fins i tot, amb les companyes, ens dèiem coses cantant, imitant més o menys la tonadeta, mentre perforàvem fitxes de cartolina en aquelles màquines que ara són arqueologia industrial, i xalàvem d'allò més: quanta feina, quin munt d'albarans, no et preocupis, tot s'acabarà...

El casament, amb la núvia de blanc i embarassadíssima va provocar molts acudits i molta gresca, en aquella època cap núvia embarassada seriosa es casava de blanc, unes ho feien perquè els semblava que era fer el ridícul i d'altres per motius de consciència puritana, una coneguda de la família manifestava que allò del blanc en una núvia que hagués fet Pasqua abans de Rams era engañar a la Virgen. Avui la gent es casa de blanc quan li abelleix, malgrat que tingui ja mitja dotzena de criatures amb senyors diversos, els temps han canviat i la moral, també. I les pasqües i els rams ja són tota una altra cosa.

Hi ha molt de cinema francès valorat per sobre del que ofereix, aquell parell de pelis de Démy en són un cas evident, pel meu gust, encara que la fotografia fos bonica i acolorida, com la de La, la, land. Les senyoretes de Rochefort tenia un argument surrealista i encara se'm va fer més pesadeta. La serie de províncies franceses amb històries musicades no va continuar, per cert, llàstima ja que tenen moltes ciutats boniques per promocionar. La mort de Dorleac va donar un pes tràgic afegit a la segona, la qual comptava amb un bon repartiment, malgrat tot. 

La Deneuve, una actriu que no m'ha acabat mai de fer el pes, iniciava aleshores la seva actitud de dama bonica, freda i enigmàtica que no saps ben bé perquè fa el que fa i potser no ho sap ni ella mateixa. On em va agradar més va ser a La sirena del Mississipí, però és que Truffaut ja és tota una altra cosa i treu suc d'allò on no n'hi ha. Pel que fa als musicals que he mencionat, no sé el perquè, però vaig pensar, durant un temps, i considerant que els qui refilaven no feien pinyols remarcables, que cantaven els actors, però no era així, els doblaven.

Un dels elements que s'ha magnificat dels parapluies és que es menciona la guerra d'Algèria per primer cop, però es fa de passada i sense aprofundir, que aquesta menció es consideri una gran novetat fa pensar en com anaven les coses pel país veí en relació amb la seva colònia. Avui, si tornés a veure la pel·licula segur que ploraria, i no pas per la separació dels enamorats, els quals qui sap si no han acabat per divorciar-se dels seus cònjuges i tenint embolics d'amagat, com aquells espanyols de les assignatures pendents. 

Ploraria pel temps irrecuperable, que passa i no torna i és que, al capdavall, una servidora tenia aleshores divuit anys, moltes il·lusions etèries i el món, malgrat les guerres de l'època, de les quals en sabíem poca cosa a fons, semblava anar, sense pausa i amb pressa, vers allò de la pau universal i la resta. Santa innocència.

Demy va fer coses interessants després, però no van tenir el mateix ressò. Va morir el 1990. Es va casar amb Agnès Varda, la grand mère de la nouvelle vague, encara en actiu i amb moltes idees de qui, malauradament, ens n'ha arribat poca cosa en aquests darrers anys. Van tenir un fill que també és actor, Mathieu.