20.9.19

SOFIA LOREN, VUITANTA-CINC ANYS


Llegeixo al diari que Sofia Loren compleix, avui, vuitanta-cinc anys. En començar a escriure aquest post m'ha vingut al cap el record de la Glòria Abras, que també era molt cinèfila i sempre em discutia aspectes biogràfics d'algunes personalitats del setè art, quan jo n'evocava la trajectòria.

Jo, quan era petita, veia a aquestes actrius molt grans, ara m'adono de què tot just ens portàvem quinze anys. Avui tinc amics i amigues de l'edat de l'actriu i constato que, amb el pas dels anys, las madureses ens van anivellant. Però quan ets petit i jovenet la gent que té pocs anys més que no pas tu està situada en un escambell superior, oberta ja als misteris de la vida seriosa.
He viscut sempre amb Sofia Loren, vet'ho aquí. Va ser el gran mite eròtic de l'època i moltes que apuntaven maneres no l'han superat, ni en edat ni en saviesa. Va evolucionar vers al paper de gran dama i gran actriu i ha estat molt premiada. Hi ha homes als quals el físic de la Loren i de senyorasses d'aquest tipus els fa respecte, té més sortida, en general, la bonica bufona, no sé si m'explico. I, de fet, quan d'adolescent pensaves quina fila t'hauria agradat fer, en general triaves més aviat noies com Natalie Wood, Sandra Dee, Audrey Hepburn, Carroll Baker...

En una ocasió vaig parlar amb una senyora que havia estat modista d'alta costura, de molta categoria. Es feia creus de la deriva de les talles, en la seva bona època, els cinquanta i una part dels seixanta, la talla quaranta-quatre, àdhuc la quaranta-sis, si la noia era alta, resultaven adients i freqüents. Fins i tot, em va explicar, en algun cas s'arribava a la quaranta-vuit. Però també em va comentar que les noies models estil senyorassa, altes i de bon veure, tenien menys èxit amb els admiradors que no pas les primetes, rossetes i més menudes, de trets amables i nas arremangat. 
L'excés espanta, vaja. Sofia Loren es va aparellar amb Ponti i la cosa va ser molt comentada, sobretot, diria jo, perquè el senyor, a més a més de ser casat, era lleig i baixet. Si hagués estat un Cary Grant la cosa no hauria fet tant de soroll. El cas és que, contra tots els pronòstics, la parella va ser estable i fidel. Van tenir dos fills, Ponti ja en tenia un parell més  i va haver d'entomar acusacions de bigàmia i tocar el dos, eren temps difícils i molt puritans, en general. 
La cosa de les criatures tampoc no va ser senzilla, els van anar a tenir a una bona clínica de Suïssa i es va mormolar, pel meu barri, que ves, potser ni tan sols  eren del Ponti o ni els havia parit l'actriu. El cas és que els dos nens retiren molt als pares, el mateix que els del Raphael, les coses com siguin. Amb el temps es va constatar que tot plegat eren brames d'aquelles tan habituals, encara més en una època amb poques i censurades informacions.

En el temps en el qual la Loren era un símbol eròtic i no pas la bona actriu dramàtica que va demostrar ser a partir de La Ciociara, eren freqüents els esforços dels controladors d'imatges pecaminoses, a l'hora de trucar, amb els recursos d'aleshores, els escots de l'actriu i de tantes altres actrius, per tal que la visió de la regatera no fos excessiva. 

Corrien acudits diversos, com aquell que explicava com Franco enviava un telegrama al nou Sant Pare, dient-li: cambio brazo incorrupto Santa Teresa por pierna Sofia Loren. Al qual el nou papa, fins aleshores cardenal Montini, responia: me llamo Montini, no Tontini. O un altre, repetit amb d'altres protagonistes, sobre un segell amb l'efígie de la dama, amb els càntirs a la fresca i que a sota posava, és clar, correos.
Em porto menys anys jo amb l'actriu que no pas els que ella es duia amb el seu marit. Va fer una vida privada discreta, seriosa, el mateix han fet els seus fills, un de calb, com el pare, i un altre, el director d'orquestra, amb una bona cabellera, per cert. No sé quin de tots dos va festejar de forma breu amb una filla de Rodríguez de la Fuente i Ponti i Loren van venir a Espanya a conèixer la família. Llàstima que la cosa no tirés endavant, la veritat, m'hauria fet il·lusió i tot. Carlo Ponti va morir el mateix any que la meva mare, el 2007, era molt gran però malgrat això les imatges de l'enterrament mostren tota la família molt trasbalsada, resulten entendridores.

La Loren ho va fer tot bé, a  partir d'un moment determinat, però jo em quedo amb les pel·lícules en les quals va compartir protagonisme amb Mastroianni, conformaven una parella italiana emblemàtica, immensa, amb una complicitat admirable i una química de categoria. Expliquen que la Loren encara farà, o potser ja està fent, una nova versió de Madame Rosa, a les ordres del seu fill, el director de cinema. Li han sortit uns fills molt seriosos i aplicats. Una pel·lícula que també recordo força, d'aquelles que no sonen tant, és Madame Sans-Gêne, amb Robert Hossein, donant vida a un personatge amb molts paral·lelismes amb ella mateixa. 
La germana de Sofia Loren, que havia fet alguna cosa al cinema, es va casar amb un fill de Benito Mussolini i es va retirar. Una filla d'aquesta parella,  molt maca, per cert, s'ha dedicat a la política i es neofeixista, a les famílies hi ha de tot, què hi farem. Havia fet cinema pràcticament porno durant un temps i es metge i una mare con cal, avui, segons expliquen. La gent té vides molt estranyes, de vegades. Ha protagonitzat alguna gresca en ficar-se amb els homosexuals i coses així. 
Sofia Loren ha tingut grapa fins i tot en sotmetre's a alguns arranjaments estètics, tot i que resulta impossible que aquestes intervencions no acabin per manifestar alguns efectes no desitjats. En tot cas, se la reconeix perfectament, cosa que avui no és gens habitual. 

Un capellà suposadament modern que ens donava classe a l'institut, fa més de cinquanta anys, feia broma i explicava que un amic seu li deia, a la seva dona: por ti he renunciado hasta a Sofía Loren... La gracieta tenia la intenció de demostrar com el matrimoni comportava renunciar a la resta de parelles i això tenia un mèrit. És clar que una cosa es el que es diu i, l'altra, el que es fa o es pot fer. La Loren era el símbol eròtic per excel·lència i es va reconvertir en un símbol entranyable, el de la superació de les dificultats de tota mena i l'assoliment d'una categoria professional immensa a còpia de treball, esforç i una bona tria de les oportunitats que es presenten a la vida. 

Tant te la pots imaginar ben arreglada i perfumada, rebent premis a dojo, com endegant espaguettis -de fet va fer anuncis de pasta italiana durant un temps- per a fills i néts i resta de la família o entonant una tonada italiana tradicional. Tant de bo ens acompanyi durant molts més anys, en aquest efímer mon dels vius que ens son contemporanis.

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

La Cardinale potser era més guapa, o la Lollobrígida, pero ella es la que ha envellit millor de les tres, i de llarg.

Júlia ha dit...

Jo crec que son incomparables, pel que fa a la bellesa, depèn dels gustos, son estils molt diferents. I, certament, ha envellit millor.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tant des de l'erotisme com des de la cinefilia, si deies "Sofia Loren", ja estava tot dit. I deixa'm afegir, pel que fa a les talles, dona "normal", com jo dic, i no sac d'òssos.

Júlia ha dit...

Es així Xiruquero, una dona molt 'simbòlica'.