TAFANERIES NOSTÀLGIQUES

L'any 1966 la pel·lícula Un homme et une femme va tenir un èxit esclatant. Entenc que el tingués  a casa nostra, ja que les escenes de llit, que avui ens poden semblar força  innocents, en aquell moment resultaven altament excitants. Però l'èxit va ser universal, vaja. A l'empresa on jo treballava la vam comentar força, amb les companyes, totes de menys de vint anys, aleshores. Un dels temes estrella era opinar si la parella, per més que els posessin un llençol entre els cossos, no devia notar alguna cosa. A aquests extrems de preocupació moral arribàvem, que ja és  gros. 

Més enllà del tema amorós i de què la parella era absolutament atractiva, l'argument estava una mica agafat amb pinces. Dos joves vidus, cadascú amb una criatura, nen i nena, ella no es decideix perquè recorda el marit quan es posa a la feina i, en canvi, ell no sembla que tingui el mateix neguit pel que fa al suïcidi, una mica sobtat, de la seva dona. La fotografia era molt bonica, això sí, jugava hàbilment amb el color i el blanc i negre, i també estava prou bé la música, tot i que sobre allò del dabadabadà, una mica pesadet i repetitiu, es va fer molta gresca.

El final semblava feliç i quedava força obert. Lelouch, que amb aquella  pel·lícula va fer calaix i es va fer famós, va recuperar la parella a mitjans dels vuitanta, però la cosa no va sortir bé, va passar sense pena ni glòria, aquella continuació que no feia falta. He anat a veure aquesta tercera part per tafaneria romàntica i nostàlgica i he de dir que m'ha agradat més que no em pensava. Hi ha un excés, pel meu gust, de musiqueta francesa, massa cançoneta repetida, i, per si no te'n recordes, van sortint imatges de l'original primigeni.

Però té moments molt poètics, evocadors, no es rabeja en la foscor de la vellesa i en el pas irreversible de la vida, i algunes converses entre aquest vell que repapieja i va perdent la memòria i la dama que va ser el seu gran amor, pel que sembla, ja valen la pena per elles mateixes. S'han recuperat els fills, ara ja grandets, i això afegeix estímuls a la tafaneria. La trama és senzilla i el final es pot considerar obert tot i que, al capdavall, la vida sempre té el mateix final tancat, la mort inevitable. 

Anouk Aimée ha fet coses molt més interessants, pel meu gust, el mateix que Trintignant, i Lelouch no és pas dels directors per als quals tinc més tirada. Aimée va fer tronar i ploure, de jove i en la seva primera maduresa, amb el seu alè de misteri i la seva bellesa, personal i diferent. Encara fa molt de goig, als seus vuitanta-set anys, i, per sort, ha envellit sense canvis estètics lamentables, és ella mateixa, vaja. Trintignant conserva el seu somriure maliciós, i potser ja no el veurem més al cinema. Aquella tràgica història de vells d'Haneke podia tenir molt de mèrit, però no suporto les històries fosques i cruels d'aquest director, no hi puc fer més. Em quedo amb la relativa i ingènua normalitat d'aquesta història, ben mirat, que fins i tot té aspectes irònics i una mica humorístics. Per cert, considerant l'admirable residència d'avis en la qual es troba reclòs el protagonista, no entenc com a Amour no es decidien a cercar una solució més convencional, que els facilités les coses i la supervivència.

Un homme et une femme, més enllà de la seva qualitat i els seus valors objectius, va ser un cas d'aquests estranys, de sort i oportunitat, una sèrie de factors i l'acceptació del públic de l'època en va fer un mite. Però el temps no passa en debades, crec que la pel·lícula de l'any 1966 ha envellit més que d'altres de l'època, malgrat els seus encants romàntics. Aquesta, encara que provingui de l'altra, crec que s'ha de mirar com tota una altra cosa, una mena de reflexió sobre les oportunitats perdudes, les il·lusions irrecuperables i el sentit de la vida. Ja ho cantava Machín, allò de que no es volia penedir del que podia haver estat i no va ser. I, al capdavall, com deia Terenci Moix, cap ciutat ni cap amor son tan bells com aquells que tan sols hem imaginat.

Sobre Trintignant, encara que no hi vulguem pensar, hi plana la tràgica mort, a causa d'un brutal assassinat, provocat per una gelosia malaltissa, de la seva filla. El culpable ja fa temps que és al carrer, hi ha coses que no s'entenen, la veritat, ni aquí, ni a França.