FESTES, CAVALLS, EVOCACIONS I DESPROPÒSITS

Un dels pocs actes als quals soc fidel, durant les festes de la Mercè, és al Carrusel de la Guàrdia Urbana. No hi ha, ara, tants cavalls com en d'altres èpoques i la música, ai, és enllaunada. Quan jo era petita els cavalls de la Guàrdia Urbana i la seva banda de música eren una  de les estrelles de molts actes barcelonins. Després dels cavalls, enguany, també es fa una demostració de gossos ensinistrats, però ja no em vaig quedar a veure-la.

La celebració té el valor afegit de pujar a Montjuïc. Si fa bon dia és tot un goig i, en general, recordo més aviat haver passat calor. També s'obren aquests dies els jardins del Palauet Albéniz. En temps més protocolaris crec que les autoritats municipals hi feien un dinar i tot. Les celebracions de la Mercè i els actes que s'hi relacionen servirien per escriure un llibre molt divertit sobre com van evolucionant les tendències polítiques a la Casa Gran. Per cert, no he trobat carrusel al diccionari català però el traductor em dona la paraula com a vàlida, suposo que ja es un mot admès, vaja.

Ahir, tot i no haver-hi tants cavalls com en d'altres èpoques, el Carrusel va estar molt bé. A les criatures els encanta i la gent jove amb mainada pot fer moltes coses a Montjuïc, aquests dies. Tot això dels cavalls, amb les tendències actuals i els debats animalistes, està una mica controvertit, seria un llàstima que el Carrusel acabés per fer moixoni però crec que no serà així. Al menys, de moment. 

Cercant informació sobre els cavalls i la Guàrdia Urbana he comprovat que les crítiques al pobre Carrusel resistent no sempre han vingut de sectors animalistes, res d'això. Durant els anys noranta hi va haver bronques sonades, a l'Ajuntament, entre els residents d'aleshores, socialistes, i algunes persones de la Generalitat, en concret amb Antoni Comas, conseller de Benestar Social. Aquest senyor tenia una mena de mania amb els cavalls municipals i sempre que se li queixaven per manca de recursos i la resta deia que perquè no els treien del que es gastava en els cavalls àrabs de la Guàrdia Urbana i el ditxós Carrusel. 

D'aquella època i d'aquells problemes de la ciutat poca cosa en recordem, sort de les hemeroteques. Les bronques van ser sonades, a Comas, per variar, se'l va acusar de lerrouxista, i la cosa s'escalfava sovint. Eren uns temps en els quals o eres socialista o eres convergent, no hi havia mitges tintes o, en tot cas, eren testimonials. El curiós és que un dels temes a l'entorn de la despesa municipal, sobre la qual segurament es podien fer moltes inevitables crítiques, afectés als simpàtics cavalls de La Foixarda. Un dels antagonistes de Comas era, en aquells anys, Xavier Soto, un brillant i bel·ligerant polític socialista que va morir molt jove.

Aquests dies, en algun lloc, i en el marc de criticar qualsevol cosa que faci l'ajuntament actual, he llegit que a les festes d'enguany s'ha marginat la cultura popular quan, de fet, es fan més o menys els mateixos actes de cultura popular que s'han fet sempre. Cada vegada tenim més gegants, més bestioles de foc i més cap-grossos i al Palauet Albéniz es poden veure molts esbarts, això sense parlar de castellers, diables i el que faci falta. També s'han ficat amb el pregó, que a mi em va agradar i que, de forma molt intel·ligent, va reduir la seva extensió habitual. 

Bé, això sempre ha passat i passarà, les festes, avui, també s'aprofiten per reivindicar, criticar i ficar cullerada en allò de si abans tot era millor i la resta. Per les xarxes han corregut alguns muntatges desagradables que incideixen en el tema de la inseguretat, amb una mena de programa de festes que promociona delictes diversos. El que em sobta és que fins i tot gent propera als qui manen avui a l'ajuntament es faci ressò de tanta gracieta tonta, la veritat. Quan la missa de la Mercè era un acte més oficial, davant de l'església sempre hi havia grups que s'esgargamellaven escridassant els d'aleshores i brandant pancartes diverses. I es que això del respecte a les idees dels altres està molt bé per a fer civisme a l'escola primària però en el mon real brilla por su ausencia.

Bé, demà aniré a veure els Gegants, pel matí. Pel que fa a la resta d'actes i celebracions, ja m'atabala, tanta gent. Coses de l'edat. Em feia ràbia quan a casa, la meva mare assegurava, ja gran, que molts esdeveniments es veien millor per la tele. L'altre dia, mirant la inauguració de les festes i la rastellera de tarasques balladores, asseguda al sofà, vaig meditar en què potser tenia tota  la raó.