3.11.19

PARÀSITS I SIMBIÒTICS


Evolutivament parlant, el parasitisme biotròfic és un sistema de vida molt reeixit. La meitat de les espècies animals tenen alguna fase de la seva vida com a forma paràsita i gairebé la totalitat dels animals salvatges hostatgen algun paràsit. La línia entre parasitisme i simbiosi no és tan clara com sembla... 

(de la Viquipèdia)

No coneixia l'obra del director coreà Bong Joon-ho i no estava del tot decidida a anar a veure Parasite. Gent coneguda me n'havia parlat força bé, va triomfar a Cannes i les crítiques, tot i que amb matisos, també l'han lloat a bastament. Se l'ha etiquetat de moltes maneres, com a comèdia negra, sobretot, malgrat que en ella convergeixen gèneres diversos. Com que té alguns girs de guió inesperats i, segons la meva opinió, una mica forçats en algun cas, paga la pena no entrar a fons en l'argument, tot i que hores d'ara qui més qui menys ja sap de què va.

La història compta amb uns actors excel·lents, poc coneguts per nosaltres, de moment. S'ha incidit molt en l'originalitat de la història però, al capdavall, amb els anys una acaba per connectar-ho tot i aquests personatges, malgrat que es moguin en una geografia llunyana, es podrien adaptar als nostres verals sense massa problemes. Hi ha aspectes molt berlanguians en aquesta història i fins i tot alguns detalls m'han evocat pel·lícules de gent tan propera com Àlex de la Iglesia o Santiago Segura. Com que, probablement, el director no ha rebut a fons aquest tipus d'influències ni la gent de per aquí coneixem gran cosa de la cultura coreana, tot plegat em fa pensar en això de l'ànima humana universal i en l'humor negre sense fronteres. 

La relació entre amos i criats ha fornit un gran nombre de literatura, el mateix que les diferències socials i econòmiques. Al capdavall, amb els seus explícits tocs d'humor negre i d'ironia malèvola, el contrast entre classes socials que ens mostra la pel·lícula provoca la reflexió sobre com va el mon a tot arreu. Els rics son bona gent, viuen en la seva campana de vidre i no s'assabenten gaire de com van les coses pels barris marginals. Però la casa de la família benestant fa tanta por com un castell medieval, amb la seva inquietant governanta i els seus amagatalls ignorats. 

Els pobres, a l'atur, sense recursos, però plenament lligats al mon contemporani, exemplificat en els nostres mòbils de cada dia, armes universals que ens possibiliten amenaçar amb imatges compromeses, són espavilats i tenen intel·ligència pràctica per a la supervivència, tot i que en molts casos se sentin incapaços de sortir del seu propi forat. Es más listo que el hambre, diu un refrany castellà lligat a la tradició picaresca. No és  gens senzill, promocionar, ni tan sols en països amb una economia emergent i activa, com la coreana.  Al capdavall et preguntes qui son els veritables paràsits o si, al capdavall, no existeix una estranya simbiosi entre pobres i rics. Algú ha de fer la bugada, treure la pols i cuidar les criatures, vaja. 

La imitació magistral que l'antiga governanta de la casa fa del líder de Corea del Nord és l'única pinzellada que ens acosta a la realitat d'un país dividit i amb un inquietant enemic a tocar qui, a sobre, és gairebé un parent perillós, consentit per l'occident temorenc. La figura del marit ocult, encalçat per perillosos creditors, podria fer-nos pensar en què els  talps del nostre temps no els provoca, de moment, la repressió política sinó el malestar econòmic.

De fet, ja t'esperes que la cosa acabarà en trons, en un moment o altre. Ningú no és bo ni dolent, en aquesta història, els crims més terribles responen sovint a l'atzar, a les circumstàncies, al fet de què, en un moment determinat, convergeixen moltes ràbies contingudes. Això de l'olor de pobre, un dels aspectes que acaba de reblar el clau de la tragèdia, ho he escoltat al llarg de la vida, aplicat a diferents casos, i és que sempre hi ha pobres que fan més pudor que uns altres, què hi farem. No fa ni quatre dies que ho havia sentit, dit per mestres tirant a progres, en relació als infants de tot el mon que avui comparteixen aules amb els de casa,  i que encara no compten amb un habitatge amb cara i ulls o tenen, de moment valors diferents pel que fa a la nostra higiene convencional. Els més rics, les elits, no comparteixen aules ni gairebé res, amb la resta. Es mouen en els seus ambients encara que la permeabilitat sigui, avui, una mica menys restringida que fa algunes dècades.

Els pobres han de competir pel seu espai a la cuina dels rics, què hi farem. Tot i que aquesta família suposadament parasitària té remordiments, consciència, vaja.  No és una família d'assassins, no vol violència, s'hi veu abocada, en defensar les seves garrofes, tot i que aquestes han estat assolides amb la malícia dels rebutjats. I, en algun moment, sorgeix un element que ha generat moltes desgràcies, al llarg de la història, el ressentiment davant del menyspreu, un menyspreu gairebé innocent, lligat a la ignorància dels ben peixats sobre una realitat que tenen a tocar de casa. La pel·lícula compta amb un final gairebé simbòlic, les coses, després de les grans tragèdies, tornaran a rutllar i quan els pobres ocupin, ja legalment, l'espai dels rics, el més probable és que facin, més o menys, el mateix que els seus patrons. Parasite té moltes lectures, més enllà de la història familiar i força negra que ens explica.

Cap comentari: