'LA CASA DE BAMBÚ', SAMUEL FULLER (1955)

 

La darrera pel·lícula de la temporada del cicle de Cinefòrum de Tot Història ha estat ‘La casa de bambú’, de l’any 1955, dirigida per Samuel Fuller. Es un remake de ‘La calle sin nombre’(1948), de William Keighley.

Va ser la primera en color i cinemascop del director i és va rodar al Japó. Ens explica la història d’un personatge, protagonitzat per Robert Stack, que arriba a Tokio setmanes després de l’atracament a un tren amb material militar a americà i en el qual ha mort un sergent i un membre dels atacants amb el qual s’havia de trobar.

Eddie, aquest personatge, s’infiltrarà a la banda on operava el seu amic, dirigida per Sandy, un ex-militar, interpretat per Robert Ryan Ens ensopeguem amb un Japó aparentment alegre, que malda per superar la guerra. Va ser la primera vegada en la qual se’ns mostren uns amors entre un americà i una japonesa, interpretada per Nagoya Yamaguchi, actriu i cantat de llarga i complexa vida. També, tot i que de forma subtil, se’ns mostra la possible homosexualitat del cap de la banda, atret per Eddie, cosa que explica el seu capteniment vers el personatge.

‘La calles sin nombre’ se situava a Los Angeles, aquí la narració se situa al Japó i enfronta dos personatges, antagonistes, un tema que ha tingut molta influència en directors posteriors. Sorprèn, considerant l’època, la brillant narració visual, les perspectives urbanes, els primers plans. És, en definitiva, una pel·lícula d’acció, propera al cinema americà, amb una bona narració visual i escenes inoblidables i imitades.

Fuller és un director força reivindicat, amb una interessant i, potser irregular, trajectòria. Des del present poden sobtar algunes ingenuïtats del ‘dolent’, la visió de la dona que ens ofereix, i elements ideològics diversos que cal situar en el seu moment, un moment en el qual el cinema es veia sempre a les sales de cinema i encara surava a l’ambient el final de la guerra i la situació dels vençuts.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Samuel_Fuller

https://en.wikipedia.org/wiki/House_of_Bamboo

https://www.filmaffinity.com/es/reviews/1/761692.html

LA CIUTAT, ANTIGA, NUA I EN BLANC I NEGRE

 

Betevé ha emès fa pocs dies The Naked City, una pel·lícula de l'any 1948, dirigida per Jules Dassin abans el director, que sempre va ser un home d'esquerra, no hagués de marxar a causa de la cacera de bruixes que tant va afectar, entre d'altres sectors, el del cinema. Anys després el director, casat ja amb Melina Merkuri, hauria de marxar de Grècia amb la dictadura dels coronels. Dassin va morir molt gran i va fer moltes coses, també va ser actor i guionista. De forma convencional se sol dividir el seu cinema en tres etapes lligades a la seva vida personal, l'americana, la francesa i la grega. No és fàcil, avui, poder veure alguns dels seus títols menys coneguts. 

La ciutat nua compta amb un guió relativament convencional, encara més contemplat des del present, tot i que s'ha de tenir en compte que la pel·lícula en va inspirar moltes altres, en alguns casos determinades escenes i ambients es van copiar sense manies. Ha patit, al llarg del temps, retallades i canvis, a l'inici de la projecció de la còpia actual s'explica com, de fet, no s'ha pogut recuperar la cinta original en la seva totalitat. Dos polícies, el gran i amb experiència i el jove i coratjós, intenten esbrinar la mort d'una noia de vida lleugera i amb relacions poc recomanables.

La gran protagonista, però, es la ciutat, Nova York retratada de forma excepcional, amb una fotografia molt ben restaurada, que emociona i hipnotitza. Expliquen que es va intentar reduir la visió crítica de Dassin sobre la ciutat, present en el contrast entre el mon benestant i el de la gent humil. La visió del mon urba beu en el neorealisme italià, present d'alguna manera, així mateix, en moltes pel·lícules rodades a Barcelona en aquells anys. Gran part de la història s'esdevé als carrers de la ciutat, que ens evoquen molts carrers de moltes ciutats, amb nens jugant a pilota i nenes saltant a corda. En aquells anys hi havia moltes criatures per tot arreu.

La pel·lícula compta amb una bona banda sonora, que també va tenir els seus entrebancs, i amb un repartiment de categoria, molts actors i unes quantes actrius d'aquests que tenim molt vistos però dels quals, probablement, en molts casos, no en recordem el nom. Aquest fet beneficia el conjunt i potencia la coralitat de la historia que esdevé, més enllà de la ficcio, un document històric i cultural, qualitat que li ha estat reconeguda al seu país. 

No entenc gaire com això de saltar a corda s'ha perdut tant, abans era una visio habitual als parcs, carrers i patis d'escola, i hi havia qui dominava amb gran excel·lència unes habilitats molt interessants. Més endavant va venir allò de les gomes, que també ha passat a la història. És clar que eren coses de nenes i tot pesa. És més guai intentar que les nenes juguin a futbol que no pas que els nens saltin a corda, una habilitat que no ha estat considerada mai com a esport convencional, és clar. La igualtat, en molts casos, tira més aviat a masculinització subliminal. Això sí, avui no hi ha gairebé cap sèrie policial d'actualitat, local o forània, que no tingui al davant de l'equip corresponent la comissària espavilada, valenta, brillant, canònica i manaia. De vegades em ve al cap allo que va escriure, i fins i tot cantar, la Capmany, jo no vull ser Capità General...

GANIVETADES FAMILIARS I MISTERIS FUNCIONALS

Després de La gran mentida ahir me'n vaig anar a veure una altra d'aquestes que remeten al cinema clàssic i que juguen amb tòpics diversos, reinventant una vegada més el gènere d'enjòlit. La història que ens expliquen a Knives Out evoca Agatha Christie però, així mateix, fa picades d'ullet a l'humor anglosaxó de pel·lícules com ara Un cadàver a les postres. Ens situem a l'inevitable casalot familiar, on viu una família rica amb un patriarca escriptor, el meu admirat Cristopher Plummer, i amb parents de diferents generacions que viuen del cuento gràcies a l'escriptor i amaguen secrets i trampes a dojo. Encara més: trobem una infermera innocent i filla de la immigració, que vomita quan diu mentides, uns policies despistats i un detectiu contractat de forma misteriosa per esbrinar la intriga. Aquests traïdors ganivets estan dirigits per Rian Johnson, eficaç i brillant director, productor i guionista, que també canta folk i toca el banjo.

La mort d'aquest senyor, després del seu vuitanta-cinquè aniversari ens immergirà en una narració amb salts enrere, algunes pistes més o menys falses, i en la qual, ben aviat, sabrem com  va anar la mort de la víctima, sense que això ens aclareixi gaire cosa. La  cinta dona feina a un munt d'actors i actrius, alguns de ben coneguts, a l'estil de les versions clàssiques dels llibres de Christie. Malgrat que tot pot semblar vist moltes vegades, i aquí rau una de les gràcies de la pel·lícula, hi ha iròniques referències amarades de brillant humor negre, espurnes de crítica social, com ara això de què a la infermera hispanoamericana cadascú li etiqueti una procedència diferent, o que el casalot familiar s'hagués comprat en els anys vuitanta a un milionari... paquistanès. 

L'explicació dels fets, com toca, és una mica embolicada. És aquesta una pel·lícula que cal contemplar sense reserves ni manies, una mena de joc, com el Cluedo, que es menciona en més d'una ocasió, i que resulta molt adient per a una tarda de diumenge. Però un joc intel·ligent, ben interpretat i distret, amb detalls als quals cal parar atenció. Ana de Armas, per cert, ben coneguda de nosaltres a través de sèries diverses i parella breu del nostre Marc Clotet, ha fet un salt al cinema internacional, i tot i que no la posin al principi de la filera, hi hauria de ser, car és en pantalla gairebé tota l'estona, amb aquesta innocència que, en ocasions, resulta un pèl inquietant. Esperem que no l'encasellin en papers d'immigrant jove, bonhomiosa i de bon veure, ep.

PARÀSITS I SIMBIÒTICS

Evolutivament parlant, el parasitisme biotròfic és un sistema de vida molt reeixit. La meitat de les espècies animals tenen alguna fase de la seva vida com a forma paràsita i gairebé la totalitat dels animals salvatges hostatgen algun paràsit. La línia entre parasitisme i simbiosi no és tan clara com sembla... 

(de la Viquipèdia)

No coneixia l'obra del director coreà Bong Joon-ho i no estava del tot decidida a anar a veure Parasite. Gent coneguda me n'havia parlat força bé, va triomfar a Cannes i les crítiques, tot i que amb matisos, també l'han lloat a bastament. Se l'ha etiquetat de moltes maneres, com a comèdia negra, sobretot, malgrat que en ella convergeixen gèneres diversos. Com que té alguns girs de guió inesperats i, segons la meva opinió, una mica forçats en algun cas, paga la pena no entrar a fons en l'argument, tot i que hores d'ara qui més qui menys ja sap de què va.

La història compta amb uns actors excel·lents, poc coneguts per nosaltres, de moment. S'ha incidit molt en l'originalitat de la història però, al capdavall, amb els anys una acaba per connectar-ho tot i aquests personatges, malgrat que es moguin en una geografia llunyana, es podrien adaptar als nostres verals sense massa problemes. Hi ha aspectes molt berlanguians en aquesta història i fins i tot alguns detalls m'han evocat pel·lícules de gent tan propera com Àlex de la Iglesia o Santiago Segura. Com que, probablement, el director no ha rebut a fons aquest tipus d'influències ni la gent de per aquí coneixem gran cosa de la cultura coreana, tot plegat em fa pensar en això de l'ànima humana universal i en l'humor negre sense fronteres. 

La relació entre amos i criats ha fornit un gran nombre de literatura, el mateix que les diferències socials i econòmiques. Al capdavall, amb els seus explícits tocs d'humor negre i d'ironia malèvola, el contrast entre classes socials que ens mostra la pel·lícula provoca la reflexió sobre com va el mon a tot arreu. Els rics son bona gent, viuen en la seva campana de vidre i no s'assabenten gaire de com van les coses pels barris marginals. Però la casa de la família benestant fa tanta por com un castell medieval, amb la seva inquietant governanta i els seus amagatalls ignorats. 

Els pobres, a l'atur, sense recursos, però plenament lligats al mon contemporani, exemplificat en els nostres mòbils de cada dia, armes universals que ens possibiliten amenaçar amb imatges compromeses, són espavilats i tenen intel·ligència pràctica per a la supervivència, tot i que en molts casos se sentin incapaços de sortir del seu propi forat. Es más listo que el hambre, diu un refrany castellà lligat a la tradició picaresca. No és  gens senzill, promocionar, ni tan sols en països amb una economia emergent i activa, com la coreana.  Al capdavall et preguntes qui son els veritables paràsits o si, al capdavall, no existeix una estranya simbiosi entre pobres i rics. Algú ha de fer la bugada, treure la pols i cuidar les criatures, vaja. 

La imitació magistral que l'antiga governanta de la casa fa del líder de Corea del Nord és l'única pinzellada que ens acosta a la realitat d'un país dividit i amb un inquietant enemic a tocar qui, a sobre, és gairebé un parent perillós, consentit per l'occident temorenc. La figura del marit ocult, encalçat per perillosos creditors, podria fer-nos pensar en què els  talps del nostre temps no els provoca, de moment, la repressió política sinó el malestar econòmic.

De fet, ja t'esperes que la cosa acabarà en trons, en un moment o altre. Ningú no és bo ni dolent, en aquesta història, els crims més terribles responen sovint a l'atzar, a les circumstàncies, al fet de què, en un moment determinat, convergeixen moltes ràbies contingudes. Això de l'olor de pobre, un dels aspectes que acaba de reblar el clau de la tragèdia, ho he escoltat al llarg de la vida, aplicat a diferents casos, i és que sempre hi ha pobres que fan més pudor que uns altres, què hi farem. No fa ni quatre dies que ho havia sentit, dit per mestres tirant a progres, en relació als infants de tot el mon que avui comparteixen aules amb els de casa,  i que encara no compten amb un habitatge amb cara i ulls o tenen, de moment valors diferents pel que fa a la nostra higiene convencional. Els més rics, les elits, no comparteixen aules ni gairebé res, amb la resta. Es mouen en els seus ambients encara que la permeabilitat sigui, avui, una mica menys restringida que fa algunes dècades.

Els pobres han de competir pel seu espai a la cuina dels rics, què hi farem. Tot i que aquesta família suposadament parasitària té remordiments, consciència, vaja.  No és una família d'assassins, no vol violència, s'hi veu abocada, en defensar les seves garrofes, tot i que aquestes han estat assolides amb la malícia dels rebutjats. I, en algun moment, sorgeix un element que ha generat moltes desgràcies, al llarg de la història, el ressentiment davant del menyspreu, un menyspreu gairebé innocent, lligat a la ignorància dels ben peixats sobre una realitat que tenen a tocar de casa. La pel·lícula compta amb un final gairebé simbòlic, les coses, després de les grans tragèdies, tornaran a rutllar i quan els pobres ocupin, ja legalment, l'espai dels rics, el més probable és que facin, més o menys, el mateix que els seus patrons. Parasite té moltes lectures, més enllà de la història familiar i força negra que ens explica.

CAMINS TALLATS I ATRACADORS MALDESTRES

Pel novembre passat vam dedicar una xerrada, al barri, al director Iquino i als seus mítics estudis del Paralelo. Vam poder comptar amb Ferran Baile i Ricard Reguant, que l'havien conegut i havien treballat amb el director i que ens en van explicar sucoses anècdotes. També vam poder contemplar unes quantes breus escenes de pel·lícules d'Iquino, sobretot de la seva primera època, que sorprenien per la seva grapa i mostraven com, amb pocs recursos i mitjans, es podien fer grans coses. Malauradament Iquino no sembla que fos artísticament ambiciós sinó que més aviat va derivar cap a l'interès pel negoci, sobretot en encetar-se el filó d'allò que en van dir el destape.

Un dels fragments que més em va sorprendre, dels que vaig poder veure en aquella xerrada, va ser el d'un sensual ball de l'actriu Laya Raki a la pel·lícula Camino Cortado. Amb les enceses condemnes morals, acompanyades fins i tot de violència catòlica, que s'amollaven a la Gilda i al bayón de Ana, en aquells anys cinquanta, costa d'entendre que no s'hagués muntat un gran escàndol amb tanta sensualitat propera, la veritat. Hi ha molts fragments musicals de les pel·lícules d'Iquino que semblen veritables vídeo clips avant la lettre. Vaja, que tenia ofici i intuïció.

La pel·lícula devia passar, en aquells anys, sense pena ni glòria. Jo no la recordava, tot i que en recordo moltes altres del director. Per sort, BTV la va passar fa una setmana en aquest llarg i interessant cicle que es diu Barcelona i acció!

L'argument té elements que en podrien inspirar una versió actual i tot, escombrant-li els condicionaments morals del seu temps i potenciant coses com ara el voltatge sexual o la violència que acaba apoderant-se dels personatges i els empeny a l'autodestrucció. Matisada, això sí, en el desenllaç, amb una mena d'esperança en què un dia o un altre la parella protagonista haurà pagat els seus pecats i es retrobarà, a la recerca d'una plàcida i convencional vellesa. I és que la redempció era tot un tema molt del gust de l'època.

A més a més, filla del seu temps, no pot faltar a la història una lloança hiperbòlica, oportunista i ingènua de la Guàrdia Civil, esforçada, incorruptible, sempre digna i capaç d'arriscar la vida per rescatar una pobra gosseta. També fan riure els petons que no ho acaben de ser i fins i tot sobta que el malvat de la pel·lícula expliqui, empipat, que la noia ha estat seva moltes vegades. Bé, cal situar-ho tot en el seu context, el mateix que les lletres de les cançons que comentava en un anterior post. Resulten impagables i divertits els fragments que podem escoltar per la ràdio del cotxe, sobre el tema del pantà i l'Espanya entranyable.

Però anem a la història, inserida en el cinema negra barceloní de l'època. És la narració d'un atracament fallit i d'una fugida al no res, car la colla acaba a un poble buit i fantasmagòric, solitari i inquietant. El fet és que el poble, Sant Roma de Sau, és a punt de ser engolit per les aigües de la nova presa. Cal pensar que en aquells anys la gent no tenia telèfons ni massa informació a l'abast. Els actors protagonistes estan tots molt bé, començant per la Laya Raki, la ballarina sensual, qui, a més, era molt bona actriu i sabia aprofitar qualsevol oportunitat per mostrar els diversos matisos d'un rostre poc convencional. 

El dolentot passat de rosca era Viktor Staal, un molt bon actor austríac que va fer una llarga carrera al seu país i el bon xicot arrossegat al mal per circumstàncies de la vida, Armando Moreno, el marit de Núria Espert, que va ser un molt bon actor i moltes coses més. El  tercer dels atracadors, el jovenet temptat per la possibilitat de fer calé fàcil era Eugenio Domingo, un bon actor amb una carrera relativament breu. 

Aquestes pel·lícules tenen, a més a més, avui, un gran valor documental. A banda de poder veure Sant Romà de Sau, lloc, on, pel que sembla, faltava encara un any per tal que s'acabés el pantà, ens podem passejar per la Barcelona d'aleshores i filustrar les façanes de l'Apolo o del Price, els carrers dels anys cinquanta i els cotxes i usos socials d'aquells anys ombrívols. Si fins i tot Tarantino en podria fer un remake, d'aquesta història!!!

QUI CERCA, A INTERNET, TROBA I COMPROVA

 

Searching, de moment, tan sols es pot veure, a Barcelona, als Mélies. Es tracta del primer llargmetratge d'Aneesh Chaganty, que també és l'autor del guió. John Cho, el protagonista, és un actor d'origen coreà relativament conegut. Es tracta d'una història de misteri, d'enjòlit, com havíem dit en d'altres temps, la gràcia de la qual rau en el fet de què se'ns explica, exclusivament, a través dels estris digitals del nostre temps. Pot semblar original però sembla que ja existeixen algunes iniciatives semblants, anteriors,  sense massa ressò, de tota manera.

La història és convencional, l'hem vist en moltes ocasions. Un pare trasbalsat per la mort de la seva jove i estimada esposa té una filla adolescent la qual desapareix en estranyes circumstàncies. L'home ha de recórrer a les xarxes socials i als buscadors per tal de poder esbrinar el que ha passat, cosa que farà que descobreixi coses que desconeixia sobre la noia.

La trama, com tantes altres de misteri, utilitza girs de guió, casualitats i fa algunes de les trampes habituals en el gènere. La veritat és que es podia haver teixit una xarxa més consistent, pel que fa a l'argument de fons. Si sou tafaners però no us agrada que us expliquin els finals millor que passeu de la wiki, en la qual s'explica tota la pel·lícula sense complexos. 

Un element curiós és que tots els missatges de les xarxes socials que surten a la pel·lícula  s'han passat al castellà, cosa que sobta sí, com és el cas, veus la pel·lícula en versió original. Els personatges parlen en anglès i llegeixen en castellà, vaja. Els subtítols en castellà, per cert, costen de llegir, car sovint estan sobre impressionats damunt del color blanc.

Més enllà d'aquests elements que poden semblar negatius he de dir que Searching m'ha agradat força per motius que van molt més enllà del guió. Mostra un món globalitzat amb gent de tot arreu integrada en la societat americana de forma normal i convencional, fa pensar sobre la mena de safareig  en el qual s'ha convertit el món mundial i, malgrat ser una pel·lícula de gènere no hi ha violència explícita ni es passen de rosca amb la sang i el  fetge. 

Els comentaris absurds que la gent escampa darrere les notícies morboses no són tan diferents dels comentaris ximplets que es feien -i es fan- als barris o als pobles sobre tot el que passava i passa. La recerca de la noia i les informacions que escampen els mitjans tampoc estan tan allunyats dels que feia la ràdio, en el seu bon temps, recordeu allò de la pel·lícula d'Allen amb la nena caiguda en un pou.

Searching mostra com ens assemblem tots plegats, els humans, en això de les  tendències. Tenim fotografies i vídeos a l'ordinador, passegem pel facebook i per altres indrets diversos i fem el que molta gent fa avui a tot arreu, amb algunes excepcions, que també hi ha els qui rebutgen el tema de forma contundent. Aquests repatanis potser trobaran a Searching elements per condemnar internet i l'afició a fer servir els recursos a l'abast, sobretot de forma exhibicionista. Però també es pot fer una lectura a la inversa, gràcies a la facilitat per informar-nos, ni que sigui de forma absolutament frívola, podem saber coses interessants sobre la gent i no deixar-nos enredar amb facilitat, al menys, els adults. Tot i que això de deixar-se enredar deu anar amb l'espècie, em temo.

M'agradaria poder veure el futur per un forat per tal de comprovar com molts dels aparells i imatges que incideixen en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula han passat a ser una mena d'arqueologia digital,  d'aquí cinquanta, o menys anys.

MISTERIS MEDIÀTICS

Vaig anar a veure Perdida a una de les sales dels Aribau i era plena de gom a gom. Cal dir que va ser en dimecres, el dia més baratet, però tot i així ja resulta gairebé exòtic veure una sala de cinema plena un dia de cada dia. Amb les dues amigues amb qui anava vam comentar que fa goig anar a un cine que no sigui diminut i trobar-lo ple, crec que et mires la pel·lícula d'una altra manera, la veritat. Els humans ens acostumem a debatre entre la necesistat d'afermar la nostra individualitat i la servitud cobejada de formar part del grup, de les audiències, vaja.

Com que és una pel·lícula de misteri, basada en una novel·la negra d'èxit, no comentaré detalls profunds d'una trama tan complicada com guinyolesca o esperpèntica, segons com es miri. A mi alguns aspectes de la història m'han recordat una mica aquell Pressumpte innocent interpretat pel Harrison Ford, un actor que com el pobre Ben Affleck, també ha estat titllat en moltes ocasions d'ensopit i de fer sempre la mateixa cara, però que ha acabat per endegar una carrera prou reeixida on hi pots trobar de tot. El fet és que al final hi havia força gent que sortia pràcticament rient del cinema quan sembla que el desenllaç, que ja preveus si consideres que té una certa estructura circular lligada a l'inici, t'hauria de deixar el cor glaçat.

Però és que aquesta Perduda, perduda físicament que no moral, que potser també, té un gran pes paròdic i gairebé humorístic car l'exageració en les trames provoca un cert nivell de rialleta. La realitat supera la ficció però, com va escriure algú que no recordo, no té per què ser versemblant. El cas és que un dels aspectes més interessants de la història és el pes de les xarxes socials i els mitjans de comunicació en els judicis previs i en els canvis d'opinió d'això que avui es diu la massa i en d'altres temps en deien el populatxo. Per la tele hispànica estan fent una sèrie basada en una història molt actual, l'assassinat de Rocio Wanninkhov, uns fets en els quals es va veure desfermada aquesta massa que sovint va a insultar criminals, pedòfils, polítics i qui sigui i que no saps mai d'on ha sortit ni qui l'ha convocat i que és tan temible o més que no pas el possible culpable.

Aquest Affleck ensopit a qui el posat de despistat aquí ja li va bé acabarà aprofitant-se del panorama però també n'acabarà esdevenint una víctima gairebé innocent. És allò de sortir del foc i acabar a les brases. Quan les televisions rumbegen sobre les quotes d'audiència i tot això o se suposa que una causa és bona pel fet que molta gent surt al carrer a defensar-la s'òbvia recordar que molta gent ha seguit causes absolutament lamentables, al llarg de la història, i que fins i tot les causes nobles han tingut efectes perversos quan han comptat amb majories excessives. O fins i tot que fa temps el fet que un programa de ràdio o tele o fins i tot un llibre fos minoritari era gairebé una lloança. O que amb els anys hem sabut que qui tenia la raó era precisament la persona sola davant de tothom, com li passa a l'heroi d'Ibsen, per exemple, i a molts altres herois de ficció. El missatge televisiu ben fet arriba a la massa però també pot arribar a una persona en concret, com s'esdevé a la pel·lícula, quan el nostre home, abans anònim i ara popular, s'adona de com va el circ mediàtic i fa una comèdia molt ben feta per tal de fer reflexionar la pèrfida manipuladora.

De Perdida n'he llegit moltes lloances que fan referència a la seva trama d'enjòlit però crec que la gràcia de la història rau més aviat en tot allò que envolta aquesta trama i que traspua un humor negre d'allò més inquietant. També he llegit que la història incideix en el tema de la parella, els problemes econòmics, la família i coses així però crec que tot i que això hi tingui una incidència evident el singular i inquietant tarannà de la xicota ho relativitza força. I és que tot és relatiu. O potser ni tan sols relatiu.