Quan jo anava a estudiar per ser mestra, de l’escola de mestres en deien la Normal, perquè, crec, se suposava que fornia la ‘norma’. Malauradament, un nom tan bonic i normatiu es va perdent, perquè tot canvia, i, avui, la norma és, més que mai, fràgil i relativa, i els mestres no donem normes sinó que eduquem hàbits i atalaiem mainada, més aviat.
M’ha vingut al cap la qüestió després de veure, ahir, el programa Caçadors de paraules, un programa senzill però didàctic, distret i actual, que m'agrada perquè recupera termes oblidats, acull neologismes de patacada i surt al carrer, a veure què diuen o què han dit la gent normal. Un senyor de Menorca, deia que moltes paraules es perdrien perquè ara s’aprenia el català. La normativització, amb la (suposada i teòrica) pruïja intel·lectual per la correcció lingüística i política, ha portat, crec, a una estandarització molt gran, però això passa amb totes les llengües quan s’oficialitzen. Vaig ser fa un temps a Galícia i el gallec que parla la tele ha passat també per aquest estrany garbell, fins i tot en la pronunciació.
En totes les llengües hi ha els qui manen, en el tema, i diuen com han de ser les coses. Fa un temps vaig llegir el debat sobre els termes bloc/blog. Ahir, precisament, en una jornada d’informàtica per a mestres, em van consultar sobre la qüestió, suposaven, ai, santa innocència, que jo hi entenc perquè he escrit algun llibret. Els vaig imprimir l’article del senyor Bibiloni, molt meditat, per tal que reflexionin de forma aprofundida sobre el tema en hores de lleure. Des del primer moment, això de blog va semblar un anglicisme a refusar i es va intentar, sense èxit, difondre dip, per exemple. Finalment, el TermCat (la dictadura actual de les sigles ens portaria molt lluny, també) va optar per acceptar i intentar imposar bloc, que no té massa a veure amb la seva etimologia original, encara que podríem matisar la qüestió, i dir que metafòricament se li pot trobar una relació tangible, respondria, aleshores, a una de tantes falses etimologies. Encara no fa massa, en un blog-bloc, un comentarista mentalitzat renyava l’autor del post perquè feia servir blog, que no era normatiu. No sé com han resolt la qüestió a la pell de brau, més enllà de l’Ebre, per cert, he estat cercant informació i de moment no tinc res clar.
Això de la correcció, com tot, és relatiu, i en la cosa hi incideix la política vigent. Castellanismes, no gràcies. Anglicismes, tampoc. Però el fet és que la llengua, viva i lliure malgrat les cotilles, fa la seva via, com els rius, i, encara que pel camí es perden termes coloristes, incorrectes i magnífics, castellanismes curiosíssims, paraules del caló, del català xava i del carrer, i de molts altres estranys orígens diversos, molts mots sobreviuen a la normalització oficial. Sempre ens movem entre la llibertat caòtica i la necessitat social de controlar-nos, això, en el fons, és la cultura.
Jo sóc molt llibertària, en aquest tema. Quan escric seriosament, i a l’escola, miro de ser el més correcta i normativa possible, de la mateixa manera que –generalment- passo el semàfor quan es posa verd, i si utilitzo mots que no són, per ara, als diccionaris, els escric en cursiva i intento que el context els justifiqui. Però parlant, i fins i tot escrivint, de forma més lliure crec que tot és vàlid, sempre que ens arribem a entendre, car aquesta és la finalitat del llenguatge. M’empipa que em diguin si haig de parlar en català o castellà, per militància, que em vulguin donar lliçons persones que fan faltes d’ortografia, o que utilitzen de forma inconscient construccions calcades de l’anglès o el castellà, sempre has de ser emmascarat per una paella, que diuen. O que acaben enviant el nen a fer un màster als EEUU que tant havien criticat o treballant a Madrid perquè paguen millor.
Els escriptors –i les escriptores- tenen un gran paper en la recuperació de la llengua viva, però com que molts viuen en el seu eteri món de paper, com aquella rata de biblioteca, que deia que es menjava els gats i eren dibuixats, aquesta llengua viva del present té poca videta, en els llibres que ara es fan. De vegades hi ha un intent de recuperació de formes del passat, de dites i paraules, com va fer Teixidor a Pa Negre, un bon llibre, però que, per a mi, no aconsegueix acabar d’inserir aquest intent de recuperació del llenguatge dels avis en la història que explica, cosa que en perjudica el resultat. Recrear o recuperar la llengua i que no es noti en el context del que s’explica, és molt difícil. Però són els escriptors de categoria els qui aconsegueixen elevar les incorreccions a un nivell de bona literatura, encara que sempre hi hagi els inquisidors a punt, per corregir les galerades. Els bons escriptors, també, aconsegueixen que un cultisme, una paraula no usual, oblidada, que sona carrinclona, torni a reviure. Perquè, aquesta és una altra qüestió, de vegades es qüestiona l’ús de mots massa arcaics, massa cults, massa catalans, perquè no són normals. Recordo una vegada que em volien suprimir de bell antuvi o que un professor de català, jove, en un article, em volia canviar menar el carro per conduir-lo o portar-lo. Molta gent pensa que allò que ell no ha escoltat, durant la seva vida, potser encara breu, no existeix, encara que la paraula sigui ben viva en un indret geogràfic allunyat del propi. o els que tenim uns quants anys al damunt la recordem perfectament, dita per persones normals.
Un problema no resolt és l’ús de formes dialectals, tan diverses. Encara hi ha prejudicis, molts, que fan pensar que hi ha un català –o un castellà o el que sigui- millor que un altre, encara funciona el 'està bé', 'no està bé', 'correcte' 'incorrecte', quan crec que el problema és, en el fons, de context. Com que hi ha parts del país que no han comptat, fins ara, amb escriptors propis que difonguessin determinades formes, doncs aquestes no són conegudes, perquè la tele, amb alguna excepció, les ha silenciat i oblidat, generant ignorància sobre la qüestió o caient en alguns intents, fins i tot grollers d'ús d'aquestes formes en el context d'històries pintoresques i vulgars. O en la caricatura, per exemple, tant del pagès com del barceloní, ase dels cops postmoderns. Al final, crec, tots parlarem com la tele. S’està creant un llenguatge estrany, amb paraules normalitzades inserides en frases que són calcs d’altres llengües, en diuen l'estàndard. Bé, potser és el futur, això. El fet és que, en això, com en tot, crec que val més sumar que no pas restar. Diria –escriuria, més aviat- moltes més opinions sobre el tema, però sempre em surten els posts massa llargs, així que m’aturo en aquest punt, de moment.
M’ha vingut al cap la qüestió després de veure, ahir, el programa Caçadors de paraules, un programa senzill però didàctic, distret i actual, que m'agrada perquè recupera termes oblidats, acull neologismes de patacada i surt al carrer, a veure què diuen o què han dit la gent normal. Un senyor de Menorca, deia que moltes paraules es perdrien perquè ara s’aprenia el català. La normativització, amb la (suposada i teòrica) pruïja intel·lectual per la correcció lingüística i política, ha portat, crec, a una estandarització molt gran, però això passa amb totes les llengües quan s’oficialitzen. Vaig ser fa un temps a Galícia i el gallec que parla la tele ha passat també per aquest estrany garbell, fins i tot en la pronunciació.
En totes les llengües hi ha els qui manen, en el tema, i diuen com han de ser les coses. Fa un temps vaig llegir el debat sobre els termes bloc/blog. Ahir, precisament, en una jornada d’informàtica per a mestres, em van consultar sobre la qüestió, suposaven, ai, santa innocència, que jo hi entenc perquè he escrit algun llibret. Els vaig imprimir l’article del senyor Bibiloni, molt meditat, per tal que reflexionin de forma aprofundida sobre el tema en hores de lleure. Des del primer moment, això de blog va semblar un anglicisme a refusar i es va intentar, sense èxit, difondre dip, per exemple. Finalment, el TermCat (la dictadura actual de les sigles ens portaria molt lluny, també) va optar per acceptar i intentar imposar bloc, que no té massa a veure amb la seva etimologia original, encara que podríem matisar la qüestió, i dir que metafòricament se li pot trobar una relació tangible, respondria, aleshores, a una de tantes falses etimologies. Encara no fa massa, en un blog-bloc, un comentarista mentalitzat renyava l’autor del post perquè feia servir blog, que no era normatiu. No sé com han resolt la qüestió a la pell de brau, més enllà de l’Ebre, per cert, he estat cercant informació i de moment no tinc res clar.
Això de la correcció, com tot, és relatiu, i en la cosa hi incideix la política vigent. Castellanismes, no gràcies. Anglicismes, tampoc. Però el fet és que la llengua, viva i lliure malgrat les cotilles, fa la seva via, com els rius, i, encara que pel camí es perden termes coloristes, incorrectes i magnífics, castellanismes curiosíssims, paraules del caló, del català xava i del carrer, i de molts altres estranys orígens diversos, molts mots sobreviuen a la normalització oficial. Sempre ens movem entre la llibertat caòtica i la necessitat social de controlar-nos, això, en el fons, és la cultura.
Jo sóc molt llibertària, en aquest tema. Quan escric seriosament, i a l’escola, miro de ser el més correcta i normativa possible, de la mateixa manera que –generalment- passo el semàfor quan es posa verd, i si utilitzo mots que no són, per ara, als diccionaris, els escric en cursiva i intento que el context els justifiqui. Però parlant, i fins i tot escrivint, de forma més lliure crec que tot és vàlid, sempre que ens arribem a entendre, car aquesta és la finalitat del llenguatge. M’empipa que em diguin si haig de parlar en català o castellà, per militància, que em vulguin donar lliçons persones que fan faltes d’ortografia, o que utilitzen de forma inconscient construccions calcades de l’anglès o el castellà, sempre has de ser emmascarat per una paella, que diuen. O que acaben enviant el nen a fer un màster als EEUU que tant havien criticat o treballant a Madrid perquè paguen millor.
Els escriptors –i les escriptores- tenen un gran paper en la recuperació de la llengua viva, però com que molts viuen en el seu eteri món de paper, com aquella rata de biblioteca, que deia que es menjava els gats i eren dibuixats, aquesta llengua viva del present té poca videta, en els llibres que ara es fan. De vegades hi ha un intent de recuperació de formes del passat, de dites i paraules, com va fer Teixidor a Pa Negre, un bon llibre, però que, per a mi, no aconsegueix acabar d’inserir aquest intent de recuperació del llenguatge dels avis en la història que explica, cosa que en perjudica el resultat. Recrear o recuperar la llengua i que no es noti en el context del que s’explica, és molt difícil. Però són els escriptors de categoria els qui aconsegueixen elevar les incorreccions a un nivell de bona literatura, encara que sempre hi hagi els inquisidors a punt, per corregir les galerades. Els bons escriptors, també, aconsegueixen que un cultisme, una paraula no usual, oblidada, que sona carrinclona, torni a reviure. Perquè, aquesta és una altra qüestió, de vegades es qüestiona l’ús de mots massa arcaics, massa cults, massa catalans, perquè no són normals. Recordo una vegada que em volien suprimir de bell antuvi o que un professor de català, jove, en un article, em volia canviar menar el carro per conduir-lo o portar-lo. Molta gent pensa que allò que ell no ha escoltat, durant la seva vida, potser encara breu, no existeix, encara que la paraula sigui ben viva en un indret geogràfic allunyat del propi. o els que tenim uns quants anys al damunt la recordem perfectament, dita per persones normals.
Un problema no resolt és l’ús de formes dialectals, tan diverses. Encara hi ha prejudicis, molts, que fan pensar que hi ha un català –o un castellà o el que sigui- millor que un altre, encara funciona el 'està bé', 'no està bé', 'correcte' 'incorrecte', quan crec que el problema és, en el fons, de context. Com que hi ha parts del país que no han comptat, fins ara, amb escriptors propis que difonguessin determinades formes, doncs aquestes no són conegudes, perquè la tele, amb alguna excepció, les ha silenciat i oblidat, generant ignorància sobre la qüestió o caient en alguns intents, fins i tot grollers d'ús d'aquestes formes en el context d'històries pintoresques i vulgars. O en la caricatura, per exemple, tant del pagès com del barceloní, ase dels cops postmoderns. Al final, crec, tots parlarem com la tele. S’està creant un llenguatge estrany, amb paraules normalitzades inserides en frases que són calcs d’altres llengües, en diuen l'estàndard. Bé, potser és el futur, això. El fet és que, en això, com en tot, crec que val més sumar que no pas restar. Diria –escriuria, més aviat- moltes més opinions sobre el tema, però sempre em surten els posts massa llargs, així que m’aturo en aquest punt, de moment.
2 comentaris:
Entre força i molt d'acord amb tu. Qui mana (hauria de manar)és el context! Però això no s'ensenya, oi?
De fet, el que es pot ensenyar, és un mínim de tot, la resta s'aprèn per autogestió comparada. Ben vingut, Albert.
Publica un comentari a l'entrada