Excessos Nadalencs

Mentre per Nadal es disparen les referències a coses com ara la solidaritat i la germanor, de fet ens immergim en l'excés més absurd. Només cal veure, aquests dies, la gent amagada sota muntanyes de bosses, pel carrer. De tot el que comprem, una bona part són coses inútils. Les crides al reciclatge i a la brossa selectiva es desbordaran, demà, amb l'allau de cartrons, paperassa, plàstic i restes nadalenques. Per sort, veurem com desapareixen dels balcons aquests parenoels temibles, talment una banda organitzada de cacos nòrdics, sense manies ni discreció. Per cert, això de dir-li cacos, als lladres, s'està perdent, i això que era una referència mitològica molt reeixida. Caco era un senyor que va robar a Heracles, que ja té mèrit. Heracles se'l va carregar, crec, sense massa conseqüències penals, eren altres temps.


L'excés és també, aquests dies, gastronòmic. Encara que hem retornat sàviament a l'escudella de Nadal, el Cap d'Any recupera l'afició al marisc més car, que aquests dies ho és encara més i més. Després surt la gent, per la tele, queixant-se dels preus. Ai, senyor, doncs mengem-ne un altre dia! Però no, si es que jo crec que quan més cara és una cosa més es desitja. Recordo el preu dels primers kiwis, per exemple. Ara ja resulten vulgars, com que tothom en pot menjar.


Us poso un enllaç a un article breu de l'Avui, de Carme Casas, sobre el consum de caviar del de preu, l'iranià, que s'ha disparat aquests dies. Sorprèn veure com s'intenta augmentar-ne la producció. Vaig a fer una profecia, si en un futur aquests ouets foscos s'abareteixen i els musclos casolans tendeixen a l'extinció, veurem com canvia la truita. El cas es comprar coses cares. Això he pensat sovint, quan escolto la gent queixar-se del preu, per exemple, dels museus, i després veig que els més cars, com el Dalí, són els que tenen més cues a la porta. Hi ha coses a les botigues xineses, barates, que en una altra època, i a l'aparador del bulevard rosa, haurien pogut assolir un preu considerable. El mateix amb la roba, les perruqueries, les escoles i el que sigui. Poseu un preu a tot, quan més car, millor.


Avui ja és la festa de la disbauxa infantil. El pitjor és que sovint es diu que els nens d'ara -i les nenes, ep, que no em renyin- no estan contents amb res, que tenen de tot. És clar, però això no és cosa seva, ni molt menys, això és responsabilitat dels grans, suposo. Els que som una mica grandets i intentem mirar-nos el món des d'una distància prudent, no parem de sorprendre'ns. Hi ha coses que es tenen per imprescindibles, sense les quals vivíem, i no pas malament. D'altres, evidentment, ens han permès millorar en molts aspectes. El pitjor de tot és que la gresca compradora no acabarà avui, les rebaixes tornaran a vessar riuades de gent adelerada pels centres comercials. Qui sap, potser aquestes èpoques de vaques grasses, per al món occidental, encara que hi hagi forats negres evidents, donaran pas a d'altres més austeres, durant les quals recordarem amb melangia el passat opulent.