Sobre la subjectivitat de la literatura

He tingut, darrerament, ocasió de compartir opinions amb persones que escriuen i intenten publicar. Una de les coses que sobta més, quan no has tingut –encara, ep- èxit, és, precisament, l’èxit de segons quins llibres i autors, els quals, analitzats de forma més o menys objectiva, si és que en això hi ha objectivitat, no mereixen la sort que han tingut. És cert que algunes publicacions es veuen afavorides pel pes de la capelleta cultural corresponent, que els dóna suport, i també pels mitjans als quals tenen accés. Això pot explicar un foc d’encenalls momentani, que, per a la persona que en gaudeix, és interessant, sobretot pel valor econòmic i el prestigi que representa. Més enllà, però, la durada d’aquella literatura anirà lligada al pas del temps que, diuen, és el millor crític. Això pensava jo, del temps. Però m’adono que fins i tot aquesta afirmació resulta relativa, condicionada per molts elements culturals, socials, del moment. De fet, en tirarem un bon tros a l’olla, de triomfar després de morts.

En qüestions humanes, l’èxit és aleatori, sovint atzarós. Hi ha amics que, de vegades, em demanen opinions sobre llibres que han escrit ells o d’altres persones. Cada vegada em costa més recomanar el que sigui i donar opinions, no em considero capacitada per fer-ho, però, hi ha algú que n’estigui? Una persona amb coneixements lingüístics i literaris ens pot remarcar incorreccions, excessos, corregir-nos errades, però de vegades hi ha textos que han triomfat, precisament, per les seves personals impefeccions. Un llibre que m’agrada avui pot no agradar-me demà i a l’inrevés. Quan les persones ens són conegudes, l’atracció personal o l’antipatia que ens desvetllen, la seva ideologia i fins i tot el seu aspecte, influeix també en la nostra valoració. Hi ha llibres mal escrits, amb un llenguatge poc acurat, que, en canvi, traspuen algun tipus de màgia que fa que sempre tinguin èxit, com passa, també, amb determinades pel·lícules. És el cas, en persones, d’aquests homes i dones que, sense ser bells, en la forma canònica de bellesa que recolza l’estètica vigent, tenen atractiu, ‘ganxo’, que deien abans.

No podem escapar al nostre temps, a la moda, sempre frívola, fins i tot quan s’estén sobre coses molt serioses, com ara la moral vigent. La bellesa és també quelcom opinable, quantes vegades, de joves, no hem sentit a una amiga comentar: ‘Quin noi més guapo!’, d’un xicot que, a nosaltres, no ens feia ni fred ni calor. Hi ha un tema curiós i és el del valor en alça d’allò que és desitjat. Algú coneix, per exemple, una persona gris, aparentment anodina. Aquesta persona es dedica, poso per cas, al teatre, comença a sortir per televisió, a fer cinema, a cantar. De sobte és atractiva, desitjada. Es troba a l’aparador i l’aparador mana. Hi ha qui no troba parella, i de sobte, quan algú li fa cas, sorgeixen de les ombres uns quants admiradors o admiradores més, perquè ha pujat de valor en el mercat sexual. La gent jove i adolescent sap molt bé que això passa, a una noia li agrada un xicot a qui ningú no fa cas, ho explica a unes amigues i, de sobte, totes li van al darrere, la competició és important, en el nostre món, ens agradi o no. Es parla molt de la bellesa interior i tot això, però tot plegat són paraules. Sabem que molta bellesa mediàtica és artifici, però com que, crec, vivim en una època força barroca, l’apariència ja ens resulta prou atractiva, no cal que sigui certa. Diuen que la bellesa és l’única cosa que no s’ha de demostrar, això és veritat en alguns casos, pocs, de bellesa resplendent i atractiu remarcable, però, en molts altres, la bellesa és, en el fons, maquillatge i vestits adients. També molts llibres d’èxit, massiu o minoritari, tenen grans dosis de maquillatge i cirurgia plàstica.

En llibres (i en moltes altres coses) volem llegir el que tothom –una mica elitista, si pot ser- llegeix, però si, aleshores, aquest tothom és massifica excessivament, el tema decau, ja resulta una vulgaritat llegir –o menjar, o vestir- allò que abans era tan exclusiu. El tema gastronòmic és un exemple clar de tot això, la papanateria en aquest camp no s’atura. En uns cursos que vaig fer fa anys, sobre literatura catalana, una de les persones que els impartia va admetre que a la literatura li passa com a la borsa, que puja i baixa segons el mercat. He escoltat també opinions, que comparteixo, sobre el fet que, probablement, en un futur, s’admetrà que gran part de l’art modern ha estat una estafa, una presa de pèl, com el retaule cervantí o el vestit de l’emperador. Mentrestant, però, viuen del tema, i força bé, un gran nombre de gent, els creadors, però també els crítics, els museus. L’altre dia vaig anar amb dos grups de l’escola al Museu Miró i llegint les frases lapidàries del pintor, que hi ha per les parets, meditava sobre tot plegat. En un text critica l’especulació capitalista. Però... si el capitalisme ha subvencionat gran nombre d’aquest art. O és que treballaven de franc, aquests creadors, tan, aparentment, progressistes? En el fons, tot és un joc, una convenció. Moltes persones no creuen en aquests artistes però com que ja formen part de la tradició cultural, doncs, qualsevol diu que no valen res... Ja ho direm quan, en algun moment, un ‘expert’ ho manifesti de forma lliure (¿?) i provocadora, falsament agosarada, perquè la provocació és, també, un altre artifici. En el fons, com deien els nostres avantpassats, encara és prou vigent allò de agafa fama i fote't a jeure. No ens sorprengui doncs que, en moltes ocasions, hi hagi persones que manifestin, per la tele, que volen ser famoses. Com deia, de forma sàvia, una àvia rusiñolesca, quanta llana porten los hombres en el clatello!