Autors d'abans i dèries literàries d'ara

En el blog de la Jaka i en d’altres em retrobo, en aquests darrers temps, amb mencions literàries a Stephen Zweig, un autor una mica oblidat durant uns quants anys, que està sent, en part, feliçment recuperat. Quan jo era petita, a les cases no hi havia massa llibres. Funcionava, però, el préstec seriós, o sigui, amb retorn compromès del volum, aleshores els llibres eren comparativament més cars. Algun veí més afeccionat a la lectura comptava amb petites biblioteques, de públiques pràcticament no n'hi havia, als barris, i en aquestes de veïnals hi podíem trobar llibres d’aquest autor i d’altres molt valorats en aquella època, com ara Somerset Maugham, Lajos Zilahy o el, també recuperat, Sàndor Marai. També recordo Pearl S. Buck, Vicky Baum, Koestler, molt interessant, Sven Hassel, Graham Green, Sagan, Papini... A casa nostra, els cinquanta van aplegar uns quants autors, que ara es recorden poc, com ara Bartolomé Soler, Tomás Salvador, Gironella, Agustí i més endavant el primer Porcel, Candel. Hi hagut una tendència a infravalorar els autors que, per circumstàncies diverses, van escriure en castellà sent catalans o, també, a oblidar l’obra en castellà, primerenca, dels qui, quan van poder i tenien prou coneixements lingüístics, van fer el salt al català. Amb això de les llengües ens movem en una mena d’estranys prejudicis, perquè, per exemple, mentre es condemna l’escriptura d’una novel·la en castellà o el fet de cantar en aquest idioma, encara que de forma puntual, per part de persones que van iniciar-se en català, a l’inrevés se celebra amb castanyoles. I, a més, mai no es retreu als escriptors nostrats que facin, per exemple, periodisme en castellà. Intentar esbrinar, en aquest panorama, la veritable qualitat literària, és una tasca cantelluda. A més, les simpaties, antipaties i dèries personals, també compten.

Aquests autors van anar sortint també en format més econòmic, a la inoblidable col·lecció Reno, de Plaza i Janés. Eren uns llibres que es desmuntaven en facilitat, amb unes cobertes entranyables. Pocs d’ells, malauradament, han pogut arribar a tenir una segona vida a les llibreries de vell, a causa de la seva precarietat material. Molts d’aquests autors, els més grans en edat, van ser gent sacsejada per la tempesta europea d’aquells anys, que va acabar per esmicolar aquell món d’entreguerres optimista i intel·lectual, innovador i, també, elitista en certa manera. Uns quants pertanyien a famílies benestants, alguns eren jueus per accident, com diu el mateix Zweig, havien tingut una educació privilegiada, eren, doncs, burgesos, quan no aristòcrates, encara que d’idees liberals i fins i tot properes al socialisme i al comunisme, en molts casos. Amb el anys, alguns es van decebre de tot. Es temia el triomf del nazisme, cosa que no hauria estat impossible, ni molt menys, encara que ara ens sembli un disbarat tot plegat. També, d’altres, lúcids amb el que representava el comunisme, en realitat, a la pràctica, van acabat amargats. No és estrany que, com Zweig, alguns optessin pel suïcidi, al capdavall. Després d'una gran tragèdia col·lectiva, inevitablement, els qui sobreviuen enyoren el món del passat, en el qual era imprevisible conèixer l'abast del drama que s'acostava.

Com que les idees, la història i la vida són complexes, inclassificables, hi ha una tendència a la simplificació excessiva. Fa poc vaig llegir en algun blog que es titllava de fatxa Vargas Llosa, Sentís, jo crec que no és el mateix ser conservador, liberal, o pretendre una dreta democràtica que ser fatxa. A més, la volada intel·lectual és una cosa i les idees, encara que ens semblin molt equivocades, una altra. De fet, molts autors nostrats van flirtejar amb idees feixistes, com el mateix Foix. Espriu era d’una família ben conservadora i molts altres autors catalans, les biografies desllueixen els tòpics. Per no tornar a parlar de Pla, que ja n’hem parlat molt. Roig pertanyia a una família benestant, conservadora, cosa que la fa caure en contradiccions evidents, perquè, en la pràctica, es renega de la classe social quan cal però se la utilitza quan convé. Moltes vegades, les grans idees, fins i tot les més feixistes, tenen atractiu per al jovent, en determinats contextos. En el nostre cas, la divisió entre les mateixes esquerres i la violència –controlada o incontrolada-, sobretot dels primers temps, a la zona republicana, va fer que molta gent, sovint perseguida, s’arrecerès a l’altre costat, al menys de moment. Oblidar això és fer un mal favor a la societat del present.

El món popular, obrer, de veritat ha trigat, en tenir accés al món intel·lectual, amb poques excepcions, l’escola no estava a l’abast de tothom i encara menys aquelles universitats minoritàries, en les quals jugaven a comunistes tants nens de casa bona. Encara, avui, l’educació d’una persona benestant de veritat no és la mateixa que la d’un habitant de les zones suburbials, perquè els mitjans, fins i tot els familiars, són diferents. Els diners tenen molt més valor en mans d’un ric que d’un pobre, és més, sovint els benestants i ben situats, de nissaga remarcable, no depenen tant dels diners com de les coneixences o relacions. Això ho saben molt bé persones que fan un gran esforç per portar els fills a escoles d’elit, malgrat el seu origen més popular, i que ho fan, sobretot, per les relacions, encara que al·ludeixin a la qualitat, per justificar-se. La qualitat, en un parvulari, en una escola de primària, és més o menys igual a tot arreu, avui. Els infants i joves de famílies immigrants, d'avui, trigaran encara a poder reflectir literàriament o per altres mitjans la seva realitat. Sovint, els intents d'alguns escriptors més aburgesats per reflectir el món popular resulten patètics, encara que estiguin ben redactats, perquè, o bé traspuen prejudicis o bé resulten excessivament optimistes sobre les característiques de les classes socials més desafavorides. Això es plasma, de forma magnífica, en el personatge de la Teresa de Marsé, que veu una realitat obrera totalment mediatitzada per les seves consignes estudiantils de nena rica.

Molts d’aquests autors que he mencionat al començament ens fascinen, encara, perquè hi percebem el pes de la seva educació, de la seva cultura, immensa, i de les seves lectures, impressionants. És clar que hi ha gent molt ruca amb diners i passat aristocràtic, i genis d’infantesa molt humil, però sempre serà més fàcil per als de casa bona, tot plegat. Afortunadament, el món cultural és ara assequible a més gent, la permeabilitat social augmenta, però, en massificar-se, la cultura ha perdut pes i ambició, en part per culpa d’uns plantejaments ingènuament igualitaris, d’una mena de socialització papanates de l’educació, que vol passar el ribot per damunt de les diferències i castiga, en certa manera, els alumnes brillants. Sense ser superdotats, hi ha molts infants que s’avorreixen, ja al parvulari, amb els programes actuals, que exigeixen poc esforç i es perden en mil continguts exòtics. Jo crec que un cop aconseguida una educació per a tothom cal tenir ambicions més altes i intentar que aquesta educació per a tothom tingui, també, un pes. Però em sembla que anem per altres camins, ja hem perdut la cultura clàssica a nivells més precoços i només cal comparar llibres de text per adonar-se de que acabarem sota mínims.

El llegir i l’escriure, la geografia, la història, les ciències naturals, han perdut pes, a les escoles, i horari. Ara mateix, parlo per mi, estem esmerçant un munt d’hores en la preparació del carnaval, festa pocasolta, sense massa sentit en un món tan secularitzat com el nostre, amb unes quaresmes poc penitents i en el qual carnaval és cada dia. Crec que les festes ja estan prou recuperades socialment com perquè l’escola hagi de perdre tant de temps en aquesta mena de celebracions que, per cert, encanten a les famílies i a molts mestres, encara. Sobre el tema s’han fet molts acudits, per cert. Ara que ha sortit això de l’hora de castellà, potser caldria replantejar tots els horaris, abans de perdre’s en reivindicacions i lluites retòriques. I no perdre de vista l’objectiu final, assolir una competència molt bona en català, i, també, en castellà, i tenir mitjans per fer-ne les comprovacions adients i aprofundides. Més enllà d’això, l’horari i la dedicació l’hauria de marcar cada escola, segons les seves necessitats i context. Qüestionaria fins i tot la necessitat d'iniciar l'anglès als tres, quatre anys, cinc anys, cosa que, com tantes d'altres, sembla, avui, gairebé imprescindible i forneix elements propagandístics a les escoles, evidentment.

Sobre la qüestió de la filiació ideològica dels escriptors, en el món d’avui, en el nostre, l’occidental, amb el plat a taula que tenim, assegurat, fins i tot els menys burgesos de la colla, dividir encara el panorama que ens envolta en dretes i esquerres, resulta, si més no, estrany, sobretot si ens comparem amb aquests indrets del món molt menys afavorits, sacsejats per les guerres i les fams, on la principal ocupació dels humils és tirar endavant com es pugui, sobreviure quotidianament. A casa nostra cada dia ens assemblem més i més al món feliç de Huxley, i cada dia em sorprèn més la visió d’aquella societat ideal que tenia aquest escriptor, una bona profecia del que hem esdevingut, en molts aspectes, al capdavall. Ja llencem, sense apedaçar, les repeticions fan veritats, i la bellesa física, la joventut i la salut són valors inqüestionables.