Berenàvem a les fosques

Manllevo el títol del post d'una obra de teatre de Benet i Jornet, que fa referència a l'època de les restriccions elèctriques, quan la foscor temporal no era a causa d'accions militants sinó de misèries quotidianes. És clar que, en cinc minuts, no es pot ni berenar...

Aquests dies ‘el tema’ és el clima i el seu canvi. No sóc qui per qüestionar el que comissions de grans experts diuen sobre el tema, així doncs, si asseguren que és veritat, deu ser veritat. El que sí que qüestiono és la priorització de les amenaces sobre el futur, quan el present és, ja tan negre, a molts indrets del planeta. Malthus, al segle XIX va presentar unes teories sobre les desgràcies futures, en relació amb les possibilitats d’alimentar la població. L’enginy humà ha aconseguit produir molts aliments, el problema no rau, avui, en la seva producció, sinó en la distribució. Les profecies apocalíptiques en relació a l’esdevenidor, en general, no s’han complert, en canvi, desgràcies inesperades, que els nostres avantpassats no imaginaven, han trasbalsat el món, però, a la llarga, sembla que no hem escarmentat massa. Això passa, fins i tot, a nivell personal, les pors sobre l'esdevenidor responen a previsions que no se solen complir, i, en canvi, fets inesperats i atzarosos ens surten al pas, de forma inesperada.

Per a mi, la gran desgràcia global que pot viure un poble, és la guerra. I de guerres n’hi ha i sembla que n’hi haurà per anys. Que no ens toquin de prop, és a causa de l’atzar i no pas del seny autòcton, com sembla pensar molta gent. Mentre no hi ha guerra, la població és capaç d’esprémer l’enginy per subsistir, encara que sigui emigrant, fins i tot. La guerra és el caos total, on la vida depèn, encara, molt més, de la sort. La guerra porta la fam, l’odi perdurable entre la gent, que costa d’esvair. A la guerra tothom rep, moltes vegades qui més rep és qui menys culpa té, que rep per totes bandes, perquè no vol prendre partit i és mou dins del raonament bonhomiós, cosa que exaspera els convençuts de les grans causes. Per sort, la humanitat es regenera, sorgeixen noves generacions, i al capdavall algú s’adona que el que importa és viure en pau... encara que sigui una videta griseta i mediocre, fins que tornen les grans idees, polítiques, religioses, sorgeix algun líder carismàtic, i la cosa es torna a malmetre.

La hipocresia social que gastem és immensa. L’aturada aquesta, dels cinc minuts, que vaig seguir, enmig d’una gresca ecologista generalitzada, ja que em trobava en un centre social on, sembla, la gent estava mentalitzada sobre el tema, n’és un bon exemple. En això, com en la missa que seguíem els diumenges del franquisme, hi pesa molt el què diran si no ho faig, i com que no em costa ni cinc (euros, no minuts)... quedar bé amb poc gasto, quedar bé no costa una p... m... ja ho deien, els iaios, això. Cal quedar, doncs, com uns progres de veritat, com uns ecologistes convençuts. Després dels cinc minuts, que no ens han comportat cap sacrifici, tornarem a engegar la calefacció a tota pastilla i posarem tots els electrodomèstics en dansa, i demà agafarem el cotxe per anar fins a la cantonada. Per què no plantegem algun gest més notable, com ara, per exemple, aturar els cotxes tres dies i anar tothom a tot arreu a peu, llevat de les urgències mèdiques? O prescindir dels aires condicionats durant un mes de l’estiu?

Avui, en un titolar de diari, llegeixo, sobre el tema: L’home, culpable. Per sort, han obviat les dones, en el titolar, mira, millor. Aquest genèric em fa pensar en el pecat original. Doncs no ‘l’home’ no és culpable, al menys els de la meva família, que no han fet res més que treballar, pagar els seus impostos i no fer mal a ningú. La culpa rau, concretament, en persones amb poder econòmic, polític, que tenen solucions (o no?), però les solucions passen per baixar el nivell general de qualitat de vida, ara per ara, no ens enganyem. Les comparacions amb els nivells del que sigui abans de l'època industrial s'han d'explicar millor, la població ha augmentat molt i volem viure bé, i a cada bugada es perd un llençol i qui no vulgui pols que no vagi a l'era. L’altre dia comentava, amb unes companyes, la qüestió aquesta, la del clima, semblaven molt preocupades pel futur dels fills, que es trobaran amb sequeres i inundacions, vaig criticar l’ús indiscriminat d’aire condicionat en els cotxes, i tothom va protestar: és que està comprovat que no es pot conduir sense aire condicionat, perquè la salut mental del conductor, bla, bla, bla. Abans, doncs, tots els conductors –i conductores- devien estar molt malament, de coco. En el fons, sóc malpensada, hi ha un tema que no es toca massa, i és el fet que molts indrets que no havien accedit al consum i al confort domèstic hi estan arribant, i el que fa por és la incorporació massiva d’aquestes persones al món del qual nosaltres estem gaudint alegrement fa temps. Crec que tants estudis no són altruïstes ni inoportuns. Si el repartiment del pastís energètic es generalitza podem fer que se’ns fonguin els ploms per una bona temporada. Però el problema no és que jo gasti, és que un milió de llunyans habitants de terres en vies de desenvolupament començaran a gastar ben aviat més del compte.

En fi, que, en la realitat quotidiana, això del clima no passa de ser una xerradeta de cafè, per quedar bé, fent veure que ens preocupa el tema, en general. Parlo de forma generalitzada perquè sé que hi ha gent que és molt militant, però és que els dogmàtics em fan més por que una pedregada, veient com va amb la salut i els petits vicis antics, condemnats a l’ostracisme, víctimes d’aquesta mena de religió de la salut que ens domina i castiga. Mentrestant, com els soldats de Cuba, que rebien escapularis de les senyores benestants, patirem concerts ‘benèfics’ de cantants milionaris, i desfilades de moda amb referències a la immigració i a les pateres, i discursos, fins i tots d’amics propers, sobre el clima i la necessitat de fer els cinc minuts d’apagada o, també, el minut de silenci quan passa alguna cosa grossa, amics i coneguts que tenen aire condicionat i totes les petites joguines consumistes que van sortint per -se suposa- millorar la vida, la qualitat de vida, que diuen, i que tan fràgil i ambígua resulta, en segons quins contextos. I seguirem, jo la primera, les processons anticapitalistes, i les consignes progres. Què hem de fer? Què diran, si no ho faig? Quedar-se al llit durant la festa nacional, nacionalista o ecologista, com feia el personatge de la cançó de Brassens és perillós, perquè tots (i totes) et miraran malament...