3.2.07

Berenàvem a les fosques

Manllevo el títol del post d'una obra de teatre de Benet i Jornet, que fa referència a l'època de les restriccions elèctriques, quan la foscor temporal no era a causa d'accions militants sinó de misèries quotidianes. És clar que, en cinc minuts, no es pot ni berenar...
Aquests dies ‘el tema’ és el clima i el seu canvi. No sóc qui per qüestionar el que comissions de grans experts diuen sobre el tema, així doncs, si asseguren que és veritat, deu ser veritat. El que sí que qüestiono és la priorització de les amenaces sobre el futur, quan el present és, ja tan negre, a molts indrets del planeta. Malthus, al segle XIX va presentar unes teories sobre les desgràcies futures, en relació amb les possibilitats d’alimentar la població. L’enginy humà ha aconseguit produir molts aliments, el problema no rau, avui, en la seva producció, sinó en la distribució. Les profecies apocalíptiques en relació a l’esdevenidor, en general, no s’han complert, en canvi, desgràcies inesperades, que els nostres avantpassats no imaginaven, han trasbalsat el món, però, a la llarga, sembla que no hem escarmentat massa. Això passa, fins i tot, a nivell personal, les pors sobre l'esdevenidor responen a previsions que no se solen complir, i, en canvi, fets inesperats i atzarosos ens surten al pas, de forma inesperada.

Per a mi, la gran desgràcia global que pot viure un poble, és la guerra. I de guerres n’hi ha i sembla que n’hi haurà per anys. Que no ens toquin de prop, és a causa de l’atzar i no pas del seny autòcton, com sembla pensar molta gent. Mentre no hi ha guerra, la població és capaç d’esprémer l’enginy per subsistir, encara que sigui emigrant, fins i tot. La guerra és el caos total, on la vida depèn, encara, molt més, de la sort. La guerra porta la fam, l’odi perdurable entre la gent, que costa d’esvair. A la guerra tothom rep, moltes vegades qui més rep és qui menys culpa té, que rep per totes bandes, perquè no vol prendre partit i és mou dins del raonament bonhomiós, cosa que exaspera els convençuts de les grans causes. Per sort, la humanitat es regenera, sorgeixen noves generacions, i al capdavall algú s’adona que el que importa és viure en pau... encara que sigui una videta griseta i mediocre, fins que tornen les grans idees, polítiques, religioses, sorgeix algun líder carismàtic, i la cosa es torna a malmetre.

La hipocresia social que gastem és immensa. L’aturada aquesta, dels cinc minuts, que vaig seguir, enmig d’una gresca ecologista generalitzada, ja que em trobava en un centre social on, sembla, la gent estava mentalitzada sobre el tema, n’és un bon exemple. En això, com en la missa que seguíem els diumenges del franquisme, hi pesa molt el què diran si no ho faig, i com que no em costa ni cinc (euros, no minuts)... quedar bé amb poc gasto, quedar bé no costa una p... m... ja ho deien, els iaios, això. Cal quedar, doncs, com uns progres de veritat, com uns ecologistes convençuts. Després dels cinc minuts, que no ens han comportat cap sacrifici, tornarem a engegar la calefacció a tota pastilla i posarem tots els electrodomèstics en dansa, i demà agafarem el cotxe per anar fins a la cantonada. Per què no plantegem algun gest més notable, com ara, per exemple, aturar els cotxes tres dies i anar tothom a tot arreu a peu, llevat de les urgències mèdiques? O prescindir dels aires condicionats durant un mes de l’estiu?

Avui, en un titolar de diari, llegeixo, sobre el tema: L’home, culpable. Per sort, han obviat les dones, en el titolar, mira, millor. Aquest genèric em fa pensar en el pecat original. Doncs no ‘l’home’ no és culpable, al menys els de la meva família, que no han fet res més que treballar, pagar els seus impostos i no fer mal a ningú. La culpa rau, concretament, en persones amb poder econòmic, polític, que tenen solucions (o no?), però les solucions passen per baixar el nivell general de qualitat de vida, ara per ara, no ens enganyem. Les comparacions amb els nivells del que sigui abans de l'època industrial s'han d'explicar millor, la població ha augmentat molt i volem viure bé, i a cada bugada es perd un llençol i qui no vulgui pols que no vagi a l'era. L’altre dia comentava, amb unes companyes, la qüestió aquesta, la del clima, semblaven molt preocupades pel futur dels fills, que es trobaran amb sequeres i inundacions, vaig criticar l’ús indiscriminat d’aire condicionat en els cotxes, i tothom va protestar: és que està comprovat que no es pot conduir sense aire condicionat, perquè la salut mental del conductor, bla, bla, bla. Abans, doncs, tots els conductors –i conductores- devien estar molt malament, de coco. En el fons, sóc malpensada, hi ha un tema que no es toca massa, i és el fet que molts indrets que no havien accedit al consum i al confort domèstic hi estan arribant, i el que fa por és la incorporació massiva d’aquestes persones al món del qual nosaltres estem gaudint alegrement fa temps. Crec que tants estudis no són altruïstes ni inoportuns. Si el repartiment del pastís energètic es generalitza podem fer que se’ns fonguin els ploms per una bona temporada. Però el problema no és que jo gasti, és que un milió de llunyans habitants de terres en vies de desenvolupament començaran a gastar ben aviat més del compte.

En fi, que, en la realitat quotidiana, això del clima no passa de ser una xerradeta de cafè, per quedar bé, fent veure que ens preocupa el tema, en general. Parlo de forma generalitzada perquè sé que hi ha gent que és molt militant, però és que els dogmàtics em fan més por que una pedregada, veient com va amb la salut i els petits vicis antics, condemnats a l’ostracisme, víctimes d’aquesta mena de religió de la salut que ens domina i castiga. Mentrestant, com els soldats de Cuba, que rebien escapularis de les senyores benestants, patirem concerts ‘benèfics’ de cantants milionaris, i desfilades de moda amb referències a la immigració i a les pateres, i discursos, fins i tots d’amics propers, sobre el clima i la necessitat de fer els cinc minuts d’apagada o, també, el minut de silenci quan passa alguna cosa grossa, amics i coneguts que tenen aire condicionat i totes les petites joguines consumistes que van sortint per -se suposa- millorar la vida, la qualitat de vida, que diuen, i que tan fràgil i ambígua resulta, en segons quins contextos. I seguirem, jo la primera, les processons anticapitalistes, i les consignes progres. Què hem de fer? Què diran, si no ho faig? Quedar-se al llit durant la festa nacional, nacionalista o ecologista, com feia el personatge de la cançó de Brassens és perillós, perquè tots (i totes) et miraran malament...

18 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Veig que això del blogger no xuta com ha de ser pq et vaig deixar algun comentari a posts teus anteriors que no han sortit. En fi,... Pel que fa al d'avui; les petites accions poden ajudar a moure consciències. No sóc ingenu i sé perfectament que "ells" tenen la paella pel mànec; però si no ens decidim de debò a arrabassar-se-la (només per la força la deixarien); almenys, hem de seguir fent pressió per que enretirin una mica més la mà del pastís que es mengen i ens donen les engrunes. Llegeixo horroritzat que els beneficis dels bancs i caixes són de mils de milions d'euros anuals i són sempre un 20% més que l'anterior; que al seu torn, són un 20% més que l'any abans, que al seu torn són... En fi; elèctriques, papareres, constructores, bancs, caixes, immobiliàries, indústries armementístiques, tèrmiques,...són "ells" i no nosaltres qui han de canviar el xip

Anònim ha dit...

Tinc per un afalac, que agraeixo, que des de la Panxa del Bou s'hagi esmentat el meu humil bloc de vell excursionista, en el que em permeto, també, inclore soliloquis.
Estic molt d'acord Júlia amb els extensos raonaments d'aquest article teu.
Tant, com radicalment -i cordial- en desacord amb el comentarista Veí de Dalt, que pel que veig va pel camí de "la culpa sempre és dels altres". Els altres tenen la culpa del dit canvi climàtic, la ciutat neta, però la merda a casa dels altres, les presons son inevitables però a costat de casa dels altres i, naturalment, el tgv -altrament dit ave- no per l'eixample si no per casa dels altres com és el litoral.
Per aquí, em sembla, no anem bé. Com diuen en castellà, "que cada palo aguate su vela".

Montse ha dit...

I com pagarem l'hipoteca? eh? eh? eh? eh?

en general penso que tant la Júlia com el veí de dalt com l'amic xiruquero, teniu la vostra raó.

Jo, pobra de mi, no sé res de res i no sé què fer. Estava sola a casa i a punt d'anar-me'n a classe d'anglès, però vaig desconnectar. Vaig abaixar allò que em sembla que se'n diu diferencial (però-digueu-me ruca- no n'estic segura, que se'n digui) i em vaig quedar com una badoca, mirant per la finestra, a veure si veia com els altres apagaven els llums. Al meu poble no es va apagar - que jo veiés- ni un sol llum dels que jo tenia controlats. Em vaig sentir idiota i inútil - una vegada més- vaig tornar a pujar allò que jo penso que se'n diu diferencial, vaig tornar a connectar els rellotges del video (o del devedé, jo que sé) el del forn i el de la cuina i vaig marxar corrents a classe d'anglès, on ningú no sabia que s'havia d'haver apagat el llum durant cinc minuts. A més, jo, en anglès no els ho vaig saber explicar.


aps... gràcies a Malthus vaig treure un excel·lent a l'examen de Geografia humana a la U.B. (per això li tinc un gran respecte)

Júlia ha dit...

Benvolgut Veí de Dalt, respecto la teva opinió, que no comparteixo en molts aspectes. Les anàlisi massa simplistes, en un món tan complex, porten a allò dels 'bons' i els 'dolents', no són 'ells' i 'nosaltres', en moltes coses formem part, ens agradi o no 'd'ells', també. Per cert, les solucions comunistes que havien de canviar el món també van contaminar força i més. En el món occidental, amb el tresillo i la calefacció no crec que tinguem força moral per sentir-nos diferents 'd'ells'. Un tema difícil, que requereix una anàlisi aprofundida i meditada, i escoltar moltes veus, no sempre aquelles que ens diuen el que volem sentir o compartim.

Tens raó sobre els comentaris, no acaba d'anar bé, a mi també m'ha passat.

Júlia ha dit...

D'acord amb tu, xiruquero-kumbaià, volem confort, però embrutant a casa del veí. Fer un món millor -frase malmesa per l'ús- passa per reduir el nostre nivell de vida, seriosament, no fent cinc minuts de silenci i foscor.

Júlia ha dit...

A mi, Arare, això dels llums em va semblar una bestiesa, era a un lloc on els van apagar, i, mira, no vaig piar, però pel meu gust no n'hauria fet ni cas. Això de que 's'havien d'apagar'... era una consigna i no era obligatòria.

No patim, però, com que tenim tants governants antisistema -que viuen molt bé, instal·lats en el mon capitalista que tant critiquen- es van apagar més llums als llocs oficials que a les llars dels 'currantes corrientes'. Quin món.

Anònim ha dit...

Jo la veritat es que no m’hem vaig recordar estava tan “sumida en la pròpia desesperació” de la feina que de cop i volta ja eren les 8 i 10 !!! Ara, a mi tot això d’apagar, aplaudir, callar, deixar anar globus ect. ho trobo perdre el temps... Hi ha algú capaç de generar solucions?

Anònim ha dit...

A mi la història em va agafar al passeig de Gràcia i no me'n vaig adonar, encara que aquest fet va fer que a casa l'apagada fos de més de dues hores (excepte la nevera).
El curiós del cas és que sembla que qui més hi va participar van ser les instituicions diverses, no sé si per donar exemple o perquè no costava ni un duro.
Et diré que jo sóc més aviat partidari de les propostes de durada indefinida. Que s'ha d'apagar la llum? Doncs des que es faci fosc fins que ens il·lumini el sol. I mentrestant, a fer criatures, que diuen que l'índex de natalitat encara és massa baix.
Per cert, també tinc la sensació que la tria de l'hora era més aviat de cara als europeus de tota la vida, que en el nostre país ben poca gent para a casa a les vuit del vespre.
Disculpa que desvaiï una mica, però és que a mi, ho torno a repetir, la concienciació limitada a cinc minuts em ve petita. I que consti que sóc un dels qui crec que la vida en aquesta superfície té, si no canvien les tendències, els lustres comptats.

Júlia ha dit...

Hola, Jaka,
Estic d'acord amb tu i crec que tot això és perdre el temps. Les solucions més generals passen pels poders polítics, que, per cert, a nivell nostrat van apagar més els llums que la gent normaleta, cosa ben singular, (com que són antisistema i tot...). Les solucions domèstiques passarien per mides més radicals, com, per exemple, no tenir aires condicionats o engegar la calefacció quan fa falta i no 'sempre'. O per exemple, els polítics podrien anar amb metro, tren i autobús a tot arreu. Crec que no tindrien èxit i, a més, ningú no les proposaria seriosament. Així que continuarem amb aquests actes inútils, testimonials i que -sembla- ens deixen tranquils i 'tan amples'.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
Les mides 'indefinides' no tenen massa èxit, em sembla. Sobre les institucions, ja he comentat abans el que en penso. Sobre la vida al planeta, amb escalfament o sense, la seva vida acabarà algun dia. Els dinosaures es van acabar sense que fos culpa dels homes que no hi eren. Que s'acabi més aviat o més tard, crec que, en el fons, tan és. Cadascú té el seu final del planeta quan mor, aquesta és la realitat. A més, totes les previsions de futur acostumen a fallar, perquè el que compta és el futur i el futur és imprevisible. Puc semblar una mica 'passota', potser ho sóc, he,he.

Anònim ha dit...

Em sembla bé el que dius. Tot i això, sóc del parer que mai hauríem de fer res que no ens vingui de gust fer. Jo l'apagada la vaig seguir i penso que, d'acord no afecta en res al canvi climàtic, però és un pas més. Val més això que no seguir com estàvem, val més un protocol de Kyoto incomplert que cap per acomplir, perquè el que és notícia, existeix. Si no se'n parla, no. La violència de gènere n'és un exemple. Ha existit sempre, però en el moment en que està en boca de l'opinió pública les lleis canvien.

Júlia ha dit...

Hola, Fragments,
No et diré que no, però de vegades no se sap ben bé perquè una cosa es mou a nivell de mitjans de comunicació i altres vegades se silencia. Amb els anys m'he tornat força escèptica, la veritat, amb el poder de les actuacions massives, ben intencionades... Per altra banda, també me preocupa que ens moguem només quan d'alguna cosa 'se'n parla'.

Albert ha dit...

Estic d'acord amb la hipocresia de l'apagada dels cinc minuts. S'ha dit que a on es va cumplir era en llocs institucionals, per tant, ara trobo a faltar un diari com l'anglès PRIVATE EYE, potser El Triangle?, que ens digui si també es van apagar les llums a la casa particular de qui va ordenar apagar les llums de la Sagrada Família i que LE CANARD ENCHAÎNÉ ens digui el seu equivalent amb la Torre Eiffel, etc. etc.

Júlia ha dit...

Hola, Albert,
No sé si aquí arribarem a tan alts graus de transparència (anava a dir 'de lluminositat'). Segons algunes informacions que han sortit al diari, van apagar llums: ongs, institucions públiques, institucions religioses i oficines de crèdit, o sigui, els, més o menys, antisistema i els del sistema més del sistema que ara, són, sembla, fins i tot, antisistema. No sé si devien apagar els llums a Fecsa, per exemple, però en un món tan surrealista, tot és possible.

Albert ha dit...

JO em continuo preguntenquè van fer a casa seva els que van fer les decisions. Tant me fa que siguin institucions del sistema com antisistema, pregunto per les persones. Ja no em pregunto pel que va fer el president de Fecsa a casa, sinó fins i tot el cap d'una ONG.

Júlia ha dit...

Aquesta pregunta que et fas, Albert, no sé si deu tenir resposta, he, he. Bé, tenir-ne sí, però saber-la... Encara recordo un dia sense cotxes que el senyor ex-alcalde i ara ministre va admetre haver anat a la ràdio en cotxe, (oficial). Així és la vida.

Deric ha dit...

jo tampoc vaig fer els 5 minuts, és més, estava al cine gastant energia. De fet penso que està bé la iniciativa però va molt molt hipocrita per part dels governs que fan la gran apagada de monuments i són ells mateixos els que no prenen cap mesura com aturador del canvi climatic.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, hi ha una gran hipocresia i cinisme, per part dels poders públics i privats.