Els fruits de la vellesa (com jo he dit ja) són la memòria i la participació dels béns que un ha adquirits. En conseqüència, tot lo qui ve segons l’orde de la naturalesa ha d’esser posat al nombre dels béns: ¿què pot haver-hi, doncs, més conforme a les seues lleis, que morir quan un és vell? Lo qui succeeix àdhuc als joves, encara que per una espècie de violència que sent la naturalesa. Per això, jo acompar la seua mort a un fester qui s’apaga a força d’aigua; i la dels vells a un foc qui s’apaga de si mateix. Així com la fruita de los arbres, qui, quan és verda, s’ha d’arrencar amb força i quan és madura cau d’ella mateixa, així mateix la mort dels joves és una mort violent, i els vells moren de maduresa: aquest és, doncs, el punt en què jo me trob, i amb tanta satisfacció, que tant com m’acost a la mort, m'apareix que som com un mariner qui descobreix terra i qui després d’una llarga navegació s’alegra ja anticipadament de veure que està per arribar al port.
Ahir vaig veure per la televisió Peret, que ha tret un nou disc. La periodista li va preguntar si se sentia vell i el cantant va respondre, seriós, ‘és que sóc vell’. En el nostre món, la vellesa és gairebé mal mirada, si no s’acompanya d’això que en diuen un esperit jove i que es pot interpretar de tantes maneres, moltes d’elles absolutament frívoles. Quan un infant, fa temps, parlava amb una certa saviesa, impròpia de l’edat, deien: sembla un vell.
Llegint el text de Ciceró sempre em ve al cap, de forma inevitable, la seva mort violenta, tan diferent a la que, ben segur, ell esperava, la mort de maduresa, tranquil·la i natural. La vellesa no ens evita ensurts ni maltempsades. Sempre he pensat que deu ser molt dura una vellesa en temps revolts, de guerra, de destrucció, contemplant com el món que esperàvem i imaginàvem s'ensorra de forma definitiva, sobretot per a nosaltres, com devia ser el cas de Zweig, i de tants altres.
En el post anterior parlava, d’alguna manera, dels vells que volen actuar com a joves, de fet, tothom té el dret individual a lluitar com vulgui, sense fer mal a ningú, contra el pas del temps. La resignació positiva, l’acceptació de l’inevitable, no és avui un valor en alça, malauradament. Mentre per una banda es fomenta que els vells facin esport, cultureta i tota mena de coses per poder sentir-se joves, la societat activa, cada vegada més reduïda cronològicament, no els té massa en compte. En el fons, el valor dels vells d’avui ve donat pel seu poder adquisitiu, que ha generat tota mena d’ofertes diverses, enfocades a la tercera edat, estrany eufemisme que ha fet fortuna, com també l’expressió, tan ambígua, gent gran. Però les ofertes remunerades, destinades a demanar el seu consell i la seva col·laboració, són, amb algunes excepcions molt específiques, inexistents.
El temps es mostra avui com un recipient que s’ha d’omplir i atapeir. Ahir, amb això de la fira de Sant Telèfon, mostraven per la tele mòbils moderns, amb molts jocs d’ordinador, per matar el temps i per a les hores mortes (sic). Però el temps, prou que ho sabem, mort sempre de mort natural i inevitable.
6 comentaris:
Cert que la vellesa avui dia és veu com un destorb. Cert que mai tenim temps de re. I en canvi, com és de plaent deixar passar el temps, a voltes sense fer re d'específic, quan la situació és agradable.
Jo trobo que hi ha gent gran encantadora i gent jove que son uns bons rucs. Sempre miro les persones mai les edats.
Si que en general la vellesa destorba però la gent que ho manifesta mes o menys, crec que son molt incultes o egoistes.
Júlia sempre fas rumiar !!! Bona nit !!!
=:)
Hola, Veí de Dalt,
Encara que sembli que en èpoques passades la vellesa, en la nostra societat, era respectada, el fet és que ja fa anys que no és així, en general. Els poemes una mica carrinclons 'El plat de fusta' o 'El camí de l'Hospital', recitats durant anys en moltes vetllades socials mostraven, de fet, el problema, com ho feia Iglésies a 'Els vells', o sigui, que existia la preocupació. En castellà hi ha literatura popular equivalent, 'La mala ley' (cito de memòria).
Hola Jaka,
Hi ha una etapa de la vellesa encara amb força condicions físiques i psíquiques, que cal valorar.
L'etapa final, inevitable, més o menys llarga, de vegades molt llarga, generarà en la nostra societat un inevitable problema que ja es comença a percebre. Hi haurà un nombre molt gran de vells i velles, que precisaren atencions mèdiques, sempre cares. La dona assumia el paper de cuidadora en les famílies tradicionals però els temps han canviat. Crec que és encara una incògnita saber quina mentalitat moral evolucionarà vers la contemplació i cura de les persones d'edat avançada, d'aquí a unes dècades.
Una de les preguntes més imbècils -ho sento, però no hi ha cap paraula millor, és aquella de si tinc el cor jove. Clar, la meva resposta és òbvia, el meu cor té la mateixa edat que el continent. El gran error és pretendre oposar jove i vell, quan tot és part d'un procés i que la sort és precisament viure totes les fases del procés.
D'acord totalment, Herald. Encara més perquè se suposa que 'tenir el cor jove' -espiritualmente- és bo, mentre que tenir 'el cor vell', no sembla massa adient.
Publica un comentari a l'entrada