Fa temps que no parlo del meu barri. Com que els esperits del Poble-sec del present, del passat i del futur deuen estar enutjats amb mi, per la meva suposada indiferència, m’ensopego, en pocs dies, amb referències a considerar, advertiments del destí atzarós, que m’esperonen a reprendre el tema de la meva petita pàtria.
Una mestra en pràctiques de l’escola em comenta, somrient, que ha anat a la mateixa escola que havia anat jo. És clar que jo gairebé li doblo l’edat, però comentem alguns coneguts comuns, alguna monja, alguna mestra.
-Ara no és religiós, oi? Li han canviat el nom...
Doncs sí, li han canviat el nom. La meva escola de la infantesa era la de les monges del Sortidor, franciscanes, un col·legi popular del barri amb una interessant història que un altre dia comentaré més a bastament. Resulta que es deia ‘de la Consolación’ però com que aquest nom, ara, sembla que no dóna la imatge adient als temps que corren, i que fins i tot l’alumnat se n’avergonyia, fa ja algun temps que l’han rebatejat com a Escola Anna Ravell.
La mestra en pràctiques ignora que Anna Ravell era també una monja, la fundadora de l’ordre, de fet. Sona català, modern, i es conserva la tradició. M’adono, doncs, que quan hi estudiava no la devien informar massa dels fets fundacionals. Però resulta que quan jo hi anava es va celebrar, fa mooolts anys, el centenari de la fundació. Fins i tot cantàvem, aleshores, un himne compost per a l’ocasió que feia: Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró, semilla tan bienhechora, que buenos frutos nos dio. Francisco de Asís, al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María... De fet, l’escola, amb monges més o menys d’incognit, sempre serà la ‘del Sortidor’.
M’ensopego, també, a més, amb un post excel·lent, evocador, sobre el barri, al blog de Gabriel Jaraba, que té l’amabilitat de fer referència al meu. M’adono que, malgrat haver marxat del meu barri, molta gent el porta encara al cor, alguna cosa deu tenir, doncs, aquest raconet de ciutat, entre el Paral·lel i Montjuïc. Per sort, no ha canviat massa, encara que al lloc de la vella Acadèmia Almi, per exemple, hi han bastit un bloc alt, tipus capsa de sabates, que tapa la vista que, durant tota la meva vida, havia tingut el pis de la meva mare, des d’una galeria minúscula del darrere. Tinc entès que l’edifici ha de ser una mena de residència d’estudiants. No sé si el solar tenia algun compromís especial que fa que no s’hi hagin edificat habitatges. De fet, Irene Polo, la periodista, que havia viscut al davant, recorda en un article una mena de bateigs anarquistes que es feien allà, sembla que era un local de trobada de persones d’aquesta ideologia, cap als anys vint. Després de l’acadèmia hi va haver un temps anarquistes del present, per cert. Un tema a investigar en més profunditat.
També, per casualitat, en obrir un ordinador de l’escola, em surt una plana de notícies, amb una explicació sobre el futur Molino, aquesta vegada sembla que la cosa va de veres. Haurem de celebrar-hi, doncs, una trobada blogaire o bloguera, si el 2008 encara fem blogs, perquè com que tot canvia...
Sobre el Paral·lel, fa uns dies, també per casualitat, vaig veure per la televisió, canal de Barcelona, altra vegada, el reportatge ‘El alegre Paralelo’, de 1964, de Ripoll-Freixes. La Maña, incombustible i magnífica, va comentar el que ja havia sentit comentar jo a altres persones, en ocasió del passi d’aquest mateix documental a la Biblioteca: que ella no ho recordava tan marginal ni tan cutre com ho mostrava l’autor. Una gran part se centra en la part del Paral·lel tocant al barrio xino, zona molt diferent a la del meu barri. També pot ser que millorem les coses en el record, o que l’autor, com van explicar, volgués fer una mena de crítica social i triés els elements més adients a la seva intenció comunicativa, com fa tothom.
Una mestra en pràctiques de l’escola em comenta, somrient, que ha anat a la mateixa escola que havia anat jo. És clar que jo gairebé li doblo l’edat, però comentem alguns coneguts comuns, alguna monja, alguna mestra.
-Ara no és religiós, oi? Li han canviat el nom...
Doncs sí, li han canviat el nom. La meva escola de la infantesa era la de les monges del Sortidor, franciscanes, un col·legi popular del barri amb una interessant història que un altre dia comentaré més a bastament. Resulta que es deia ‘de la Consolación’ però com que aquest nom, ara, sembla que no dóna la imatge adient als temps que corren, i que fins i tot l’alumnat se n’avergonyia, fa ja algun temps que l’han rebatejat com a Escola Anna Ravell.
La mestra en pràctiques ignora que Anna Ravell era també una monja, la fundadora de l’ordre, de fet. Sona català, modern, i es conserva la tradició. M’adono, doncs, que quan hi estudiava no la devien informar massa dels fets fundacionals. Però resulta que quan jo hi anava es va celebrar, fa mooolts anys, el centenari de la fundació. Fins i tot cantàvem, aleshores, un himne compost per a l’ocasió que feia: Madre Ravell fundadora, un siglo ha que sembró, semilla tan bienhechora, que buenos frutos nos dio. Francisco de Asís, al cielo nos guía, Francisco de Asís y la Virgen María... De fet, l’escola, amb monges més o menys d’incognit, sempre serà la ‘del Sortidor’.
M’ensopego, també, a més, amb un post excel·lent, evocador, sobre el barri, al blog de Gabriel Jaraba, que té l’amabilitat de fer referència al meu. M’adono que, malgrat haver marxat del meu barri, molta gent el porta encara al cor, alguna cosa deu tenir, doncs, aquest raconet de ciutat, entre el Paral·lel i Montjuïc. Per sort, no ha canviat massa, encara que al lloc de la vella Acadèmia Almi, per exemple, hi han bastit un bloc alt, tipus capsa de sabates, que tapa la vista que, durant tota la meva vida, havia tingut el pis de la meva mare, des d’una galeria minúscula del darrere. Tinc entès que l’edifici ha de ser una mena de residència d’estudiants. No sé si el solar tenia algun compromís especial que fa que no s’hi hagin edificat habitatges. De fet, Irene Polo, la periodista, que havia viscut al davant, recorda en un article una mena de bateigs anarquistes que es feien allà, sembla que era un local de trobada de persones d’aquesta ideologia, cap als anys vint. Després de l’acadèmia hi va haver un temps anarquistes del present, per cert. Un tema a investigar en més profunditat.
També, per casualitat, en obrir un ordinador de l’escola, em surt una plana de notícies, amb una explicació sobre el futur Molino, aquesta vegada sembla que la cosa va de veres. Haurem de celebrar-hi, doncs, una trobada blogaire o bloguera, si el 2008 encara fem blogs, perquè com que tot canvia...
Sobre el Paral·lel, fa uns dies, també per casualitat, vaig veure per la televisió, canal de Barcelona, altra vegada, el reportatge ‘El alegre Paralelo’, de 1964, de Ripoll-Freixes. La Maña, incombustible i magnífica, va comentar el que ja havia sentit comentar jo a altres persones, en ocasió del passi d’aquest mateix documental a la Biblioteca: que ella no ho recordava tan marginal ni tan cutre com ho mostrava l’autor. Una gran part se centra en la part del Paral·lel tocant al barrio xino, zona molt diferent a la del meu barri. També pot ser que millorem les coses en el record, o que l’autor, com van explicar, volgués fer una mena de crítica social i triés els elements més adients a la seva intenció comunicativa, com fa tothom.
En fi, crec que he endegat una mena de garbuix de temes, que, més endavant, hauré d’ampliar de forma més reeixida. Per cert, avui, a un quart d'onze, al Centre Cívic de la Plaça del Sortidor, 'Del cuplet al tango', teatre i cançó per a nostàlgics, ignorants del passat humil, i reivindicatius eixelebrats de la cultura popular.
11 comentaris:
Intereessant comentaris sobre la teva petita pàtria i precisament per això crec que és d'allò més normal i comú duu al cor d'on s'és nascut. A nivell personal, encara que m'hagi erigit... en l'herald de l'eixample per coherència a on visc, sóc un martinenc nat al Clot, però que no és res comparat amb els somnis i amargors, per exemple, dels de l'Orfeó Català de Mèxic, que considero el millor exemple de duu al cor la pàtria o com es vulgui dir el lloc d'on es va néixer.
Canvi.
Espero poder celebrar amb la blogosfera del Poble Sec la futura estrena del Molino. Per cert, el català Josep Oller i Roca fundà el Moulin Rouge, per tant, crec que El Molino hauria de fer explícit d'on li ve el nom.
Sí, has encetat varis temes.
Coses que m'han sobtat: moges del sortidor??? una escola que es diu Consolación??????? Ostres tu!
Lo del Molino, afortunadament sembla que sí va de veritat, el que jo no hi veig és que facin pisos al damunt.
La postal m'ha agradat molt. El títol del post m'ha recordat allò de "entre el cielo y el suelo" de Mecano.
Hola veina, jo si que conec com deus suposar les Monges del Surti y m'agrada que n'hagis parlat un mica perque la meitat o mes de les nostres nenes del barri, quan hu eren, van passar per allà. Tu que entens del tema de les escoles, resulta que les nacionals que en deien no ni havia cap al centre del barri, que totes eren i son encara a les afores.
Del Molino, aigua passada. I agua pasada no mueve molino.
Será una altra cosa el molino de la barna burra del diseny. I una altra en castellá: nunca segundas partes fueron buenas.
I visca la Maña !
Hola, Albert,
Els llocs de la infantesa i la joventut, sempre són inoblidables i marquen molt, sovint molt més que no pas els de la maduresa. Tens raó sobre Oller i Roca, precisament l'editorial Aedos fa publicar un llibre sobre ell fa anys que, malauradament, com altres d'aquesta editorial, només es pot trobar, si es té sort, a les llibreries de vell.
Hola, Deric,
No hi faran pisos, només un espai més alt, perquè el teatre és molt petitet, és per posar-hi cafeteria, sala d'assaig... Jo tinc confiança en què estarà bé, al final.
Hola, Franciscu,
El que és cert és que res és com va ser, a mi el projecte del Molino, amb el bolet més alt no em desagradada, hi haurà bar, i sala d'assaig. Això de les 'segundas partes' és un tòpic, però no és cert, la segona part de 'El Padrino' era encara més bona que la primera, per posar el primer exemple que m'ha vingut al cap. Ara recordem el Molino com entranyable, però fins i tot molta gent que hi anava admet que era força cutrillo. De tota manera, de disseny o sense, millor que l'arreglin, i si l'arreglen, evidentment, serà per treure'n un rendiment.
En qualsevol cas, serà una altra cosa El nou Molino. N'em de parlar un dia. El Poble-sec sempre ha estat més que un barri. Recordo amics de l'escola, quan els preguntavem d'on eren, deien del Poble Sec. Jo no responia mai l'Eixample.
Encara que molts en marxem, Manel, tots el recorden, el meu barri. Bé, sigui el que sigui el nou MOlino, hi haurem de fer una trobada blogaire, un dia, quan ja sigui un fet...
ja deia jo que feia molt que no actualitzaves el bloc... no he sabut fins ara que t'havies traslladat a aquí!!! veig que tinc molta feina per posar-me al dia!
Hola, Bellosoli, doncs sí, vaig canviar perquè el blocat se'm penjava un dia sí i un altre també, per altra banda, jo també fa temps que no en tinc massa (de temps) i no em passejo massa pels blogs dels coneguts i encara no he actualitzat els enllaços. Ben retrobat, una abraçada virtual.
esperem
Publica un comentari a l'entrada