Huertas Clavería, comiat

No pensava escriure res avui, però ahir em vaig assabentar de la mort de Huertas Clavería, periodista lligat a la ciutat de Barcelona, representant d’una manera de fer que sembla que va a la baixa.

No el coneixia personalment, però l’havia vist en moltes ocasions, a xerrades, presentant a d’altres personatges, com, per exemple Paco Candel, qui, per cert, no està massa bé, però que ha pogut tenir encara el goig de veure la inauguració de la biblioteca que porta el seu nom, a la Zona Franca. Candel ha estat profeta respectat i estimat a la seva petita terra, cosa difícil i remarcable, aquella part de la ciutat no tindria la mateixa dimensió mítica sense ell. En aquella ocasió, Huertas va fer referència al fet que Candel ‘encara’ vivia al seu barri, cosa que Candel va relativitzar, dient que hi vivia perquè s’hi vivia molt bé. Huertas vivia a un barri, també, al Poble Nou i he estava molt vinculat.

Hi ha qui recorda molt el ‘seu’ barri, però en va marxar, per diferents motius, i, per tant, el que evoca és un barri una mica idealitzat en el record i se sorprèn i fins i tot s’alarma quan observa els canvis que el temps escampa sobre els indrets de la seva infantesa. Huertas, com Candel, van donar dignitat als barris, parlant dels seus racons i de les seves característiques, i dels seus habitants, ignorats per una gran part de la cultureta oficial. Ja sé que Huertas és molt més que un cronista de la ciutat, però jo em quedo amb aquesta vessant seva. Recordo que acostumava a comprar un modest volum que editem cada any al Poble-sec, amb articles sobre xerrades que hem muntat, que toquen aspectes de la nostra petita història.

Aquest any, per Nadal, va sortir un volum del periodista Huertas d’aquests una mica ocasionals, amb anècdotes històriques de Barcelona. Al darrera, en la bibliografia, el periodista esmenta amb una gran honradesa els articles i llibres que ha consultat, vaig tenir el goig d’afegir un gram a la meva autoestima veient que jo hi sortia, per un que vaig escriure sobre Santa Madrona, oblidada santa barcelonina, copatrona, el culte a la qual havia viscut dies de glòria en altres temps. No és freqüent que la gent sigui tan honesta com per esmentar d’on ha tret tot el que publica, més aviat no passa massa, sobretot en aquest tipus de llibres.

Tinc, entre d’altres, un petit volum, d’ell i Jaume Fabre, breu, sobre el Montjuïc del segle XX, sobretot de la part del segle XX dels seixanta, quan hi havia barraques i la ciutat elegant vivia, com ara, d’esquena a les seves realitats més dramàtiques. És un document fet amb una intenció reivindicativa, que reflecteix un món oblidat per la gent jove, poc tractat als textos narratius, amb algunes excepcions notables. Fins i tot sembla que la gent que va viure a aquell Montjuïc no té massa interès en recordar-lo. Ara, que es polemitza sobre el futur de la muntanya, potser caldria reivindicar també aquest passat, i que en alguns llocs es posessin referències a aquells anys en els quals va esdevenir ciutat dels immigrants més humils. Els llibres sobre els barris de Barcelona d’aquest periodista, fets en col·laboració amb Fabre, han estat molt importants, crec, i no imagino massa qui podria endegar, ara, una tasca semblant sobre els barris del present.

Ahir vaig sentir les lloances habituals quan hi ha un difunt de categoria ciutadana remarcable, algunes eren ben sinceres, d'altres, m'imagino, ocasionals i interessades. Em va sobtar la seva mort perquè el veia saludable, molt jove, malgrat el seu cabell blanc, i sempre el recordo somrient, amable. Descansi en pau, potser a l’eternitat hi ha també barris que cerquen el seu cronista.