La ciutat oblidada

Quan jo era petita tenia la impressió, i crec que, en certa manera, responia a una realitat física, que la ciutat de Barcelona, des del meu barri, marcava fronteres que separaven els rics dels pobres, a través de les seves avingudes i carrers. Així, el meu barri era a tocar, gairebé, de la misèria, que es concentrava en indrets com les barraques de Montjuïc i el barri xino. Entre el Paral·lel i Montjuïc, ja hi havia gent una mica més afavorida per la sort i la situació econòmica. Més enllà de la Gran Via, la cosa millorava. El carrer d’Aragó marcava un altre punt d’inflexió i més amunt de la Diagonal ja era el territori de persones ben vestides i ben peixades, cultes i llunyanes, amb carrera, que aleshores era una cosa molt minoritària i elitista, gairebé hereditària. Passar el Paral·lel per anar a viure a Sant Antoni o a l’Eixample era, ja ho he dit en altres ocasions, un signe evident de promoció social.


Fins i tot el Poble-sec es dividia, i potser es divideix, encara, en dos sectors: des del carrer de Blasco de Garay a la Plaça d’Espanya era més fi, com deia la gent, que no pas el sector des d’aquest mateix carrer fins al port. No fa massa anys el preu dels pisos marcava, encara, aquesta separació. Ara, tot és tan car, que la diferència sembla menys evident. Més endavant em vaig adonar que a cada zona hi havia sectors diversos, també, però, en general, la meva percepció era aquesta. Enmig dels barris restaven, encara, molts espais per edificar, la Sagrada Família era un esquelet fosc en una mena de terra de ningú, i bona part de Les Corts estava sense asfaltar. La gent de la Rambla de Catalunya cap amunt era més alta i vistosa, sobretot, els joves. Una vegada vaig sentir Serrat comentar que ara ja no veia tanta diferència entre les noies del Poble-sec i les de la part alta, com quan era jovenet. Es referia, està clar, a les autòctones, encara.


De vegades fèiem llargues passejades, familiars, o amb amics, quan se’ns va permetre travessar sols el Paral·lel, que aleshores era una mena d’esport de risc, ja que no hi havia semàfors i de vegades ens havíem d’esperar amb el cor encongit a unes minúscules zones per a vianants, al mig de l’avinguda, amb els cotxes, els tramvies, i fins i tot els carros amb cavalls, que encara existien, passant-nos a fregar. Una excursió urbana una mica exòtica era anar al Parc Güell o caminar per la Bonanova. La Plaça Lesseps semblava de poble antic, com la de Sarrià. La Bonanova i els seus voltants eren silenciosos, amb grans torres amb jardins, com la de la Teresa de Marsé, un llibre on es descriu de forma molt gràfica aquella mena d’indrets prohibits als foranis, amb minyones uniformades i estudiants privilegiats amb aspiracions una mica socialistes d’estar per casa, per casa seva, és clar. Recordo, de la Gran Via cap amunt, haver vist les minyones, vestides d’uniforme, baixant a comprar esmorzars, coses així. Ara, evidentment, encara hi ha classes socials, però la permeabilitat és més efectiva i fins i tot la misèria és també minoritària, encara que avanci de forma perillosa.


Malauradament, tinc la mare a un centre sociosanitari de la Bonanova, greu però estable. L’estada a hospitals de les persones properes propicia el que jo en dic irònicament turisme hospitalari, i que consisteix en voltar per carrers i racons que rauen lluny dels meus itineraris habituals. Sembla mentida, el gran desconeixement que tenim del nostre entorn, mentre viatgem per les llunyanies geogràfiques a l’abast, gràcies al turisme massiu. Feia anys que no anava tant per aquella zona de la ciutat però ara passo cada dia per carrers que han perdut, definitivament, la màgia que tenien abans. Les minyones són noies hispanoamericanes, que no van d’uniforme, ja, al menys, pel carrer. Potser algunes viuen al Poble-sec, comptem amb més d’un vint per cent d’immigració al meu barri, és dels més diversificats, en l’actualitat. Una cosa que s’ha perdut del tot, a aquest sector de la part alta, és el silenci, els grans espais enjardinats privats, els miratges que s’abaltien darrere les tanques de les cases dels rics. Les mares amb infants, que berenen a les granges de la rodalia, no es diferencien gens de les del meu barri laboral de l’Hospitalet, modernes i ben vestides, també. De vegades escolto encara alguna senyora benestant tradicional, sona a temps ranci, com una que explicava avui a la seva amiga les operacions d’estètica que es pensava fer, darrera meu, en una cafeteria, en un castellà refistolat i una mica retòric.


De vegades agafo el tren de Sarrià i enfilo el Passeig de Sant Gervasi des de la Plaça Kennedy. No sé perquè li van posar aquest nom, al lloc, per modernitat? No és que tingui res en contra del president assassinat, però crec que hi ha personatges amb mèrits més propers a la nostra història. Sobre els noms dels carrers ja m’extendre més un altre dia, perquè la toponimia urbana està plena de contradiccions i curiositats. Contemplo els espais immensos de les escoles religioses, algunes han reduït el jardí per, suposo, incrementar l’efectiu amb la venda dels terrenys. Però els edificis són, encara, impressionants, no tenen res que envejar a l’escola de Harry Potter, el seu potencial cinematogràfic, penso, no ha estat explotat encara. Hi ha una torre, la Torre de Castanyer, enigmàtica, amb uns jardins silents, envoltada d’una reixa senyorívola. El meu germà, que està llegint la biografia de Machado, m’explica que hi va residir el poeta, l'any 1938, en la seva estada a Barcelona, fugint de Madrid, fins a la desfeta que el va portar a morir a Cotlliure. La torre havia estat requisada per la FAI, pertanyia a la Marquesa de Moragas, l’espòs de la qual, crec, era un Castanyer. Machado malalt, carregat d’espatlles, trist, impressionava a les persones que el visitaven. A tocar de la torre hi ha una mena de torrentera, amb una gran escala per accedir-hi des del jardí. Imagino que en èpoques pretèrites el lloc devia ser idíl·lic, de passeig i gaudi, encara és frondós, estrany, però està ple de deixalles, cosa que em confirma el fet que, avui, a tot arreu hi ha de tot, fins i tot escombraries que no es retiren.


Romanen també reductes enlairats, torres luxoses o no tant, als carrers que pugen cap a Collserola, residencials, habitatges de persones, imagino, privilegiades, encara que hagin de comptar amb moltes mides de seguretat i un bon congelador per emmagatzemar provisions. Des dels finestrals del centre es pot veure com, de forma constant i descarada, es va edificant la vessant de la muntanya, a tocar del cementiri de Sant Gervasi i més enllà. Quins anys, aquests, d’especulació barroera! Qui ens ho havia de dir! Crèiem, ai, superat el porciolisme, la disbauxa del ciment, però hem empitjorat i força. El centre sanitari deu ocupar també l’indret d’alguna antiga torre, del passat en sobreviuen uns arbres altíssims i un racó amb una mena de font amb una gruta artificial, d’aquelles que acostumaven a construir-se en aquests tipus de cases. Al davant hi ha una caseta amb torratxa i una majòlica amb la Mare de Déu de Montserrat, vestida, i no com la veiem ara. Crec que aquesta caseta i un edifici més modern, al costat, l’ocupa el consolat de Romania i de vegades hi ha gent esperant, fent cua. L’entrada dels visitants es fa des del singular carrer d’Alcoi, una romanalla de qui sap quins senders de carro del passat, amb alguna casa que sembla trasplantada d’algun oblidat camí ral, deixada, cosa que em fa pensar que està destinada a desaparèixer ben aviat.


L’ombra de Machado sura en el capvespre, els estudiants de les escoles universitàries, contents i indiferents, encara, al pas ràpid del temps, transiten pels carrers en pendent. Les campanes de l’església toquen les hores i, moltes vegades, l’interior és il·luminat i es percep l’altar, des de fora. Els dies feiners, el trànsit és insuportable, però em sorprèn encara, si és prou clar, descobrir a l'altra costat de la ciutat el mar, visible des de bona part del carrer de Montaner. I quan arribo al meu Paral·lel, després d’un viatge en autobús llarg i lent, em sembla que hi ha, fins i tot, molt més silenci a prop de casa meva que no pas a la Bonanova.