Parlava fa ben poc de cines perduts i com que es va mencionar el Gloria i algun altre, vaig repassar el magnífic llibre de Joan Muntsó Cabús sobre els cinemes de Barcelona, un bon catàleg amb molta història i fotografies. Així vaig saber coses que no sabia i en vaig recordar d’altres, com ara que en èpoques pretèrites, per exemple, el Glòria s’havia dit Volga i que ben a prop del meu recorregut diari, de camí a l’hospital on tinc la mare, hi havia el cine Bonanova, al carrer de Bigai.
El nom del carrer de Bigai és molt antic, es troba ja en una vella guia de Barcelona que vaig trobar als encants de Sant Antoni, de finals del dinou, i he descobert que pertany a un senyor que va ser terrissaire i batlle de Sant Gervasi, durant aquella època. On hi havia el cine Bonanova es troba, ara, un supermercat, però a dalt del supermercat es pot veure, encara, escrit amb una mena de neons sense llum, el nom de l’antic cinema, cosa ben curiosa i remarcable. Hi ha sovint empremtes del passat a molts indrets, que costen de trobar, però el descobriment de les quals produeix una certa emoció. Fa poc em van fer adonar també, per exemple, que el pàrking que hi ha on es trobava el cinema Cristina es diu Pàrking Cristina.
El fet és que vivim en un estat de canvi constant, personal i paisatgístic, no s’hi val a dir si això és bo o dolent, positiu o negatiu, perquè és un fet com el canvi de les estacions i la successió del dia i la nit, així que no cap encaparrar-s’hi. De jove, al menys a mi, la cosa no em preocupava massa. Això fa que hagi oblidat del tot, en molts llocs, el que hi havia hagut ‘abans de’. Però els canvis que es produeixen a partir de la maduresa destaroten, inquieten i ens deixen sovint un profund sentit de pèrdua. Aquesta paraula, ‘destarotar’, és ben curiosa, ve de tarot, però el tarot no és tan sols el joc de cartes per endevinar el futur, sinó també el broc gros del porró, així que no sé si vol dir literalment que tens el porró sense broc gros, o que les cartes no t’han estat favorables. El fet és que es dóna com a sinònim de desconcertar, encara que hi ha qui diu, també, opinió que comparteixo, que els sinònims no existeixen, ja que mai no hi ha dues paraules que vulguin dir, exactament, el mateix.
M’assabento, a casa, que aviat tancarà una bodega del barri. El meu barri, com tots els barris, té sub-barris, petits nuclis comunitaris establerts a prop de les botigues habituals de cada veí. La ‘meva’ bodega pertany a un veí de la meva escala, tan famós que, sovint, si dic on visc, em comenten: ‘allà on viu el Josep de la bodega?’. La bodega del Josep és un lloc de reunió, de xerrades, on es venen begudes i tambe una mica de tot, fet important, ara, que molts adroguers (o colmados o ultramarinos, què bonic és, això d’ultramarinos, em sona a havanera, a vaixell de vela) han tancat. Però el bodeguer també s’ha fet gran, està cansat de treballar, és llogater, i la finca, una més d’aquestes del modernisme modest del Poble-sec, modest però remarcable i bellíssim, serà rehabilitada i, probablement, es vendran molts pisos a preus d’ara, o sigui, exorbitant. Adroguer ve també de droga, que ara és un nom amb una gran càrrega pejorativa, però que abans no ho era, recordo també els establiments de drogas y coloniales (un altre terme evocador d’èpoques passades), on venien pintures de paret, per exemple i altres productes diversos, de neteja i desinfecció.
Les bodegues, anys enrera, eren nombroses, als barris. Feien olor de gotes seques de vi i licor, es venia molt a granel, i també s’hi comprava gel per a les velles neveres, aquelles barres irisades, que es tallaven amb un trinxant i es portaven a casa a dins d’una galleda metàl·lica, un producte que a Cien Años de Soledad mereix una llarga i remarcable referència. Algunes bodegues, les més grans, s’han reconvertit en petits restaurants. Al barri tenim la Bodegueta del Poble-sec, un bon restaurant, assequible i casolà, i a molts indrets hi ha bodeguetes i tavernetes reciclades. La petita bodega del Josep em va inspirar un poema, La fada de la bodega, inclòs a La pols dels carrers, perquè em vaig imaginar alguna fada perduda entre les velles botes de garnatxa i moscatell, amatent a escoltar les moltes històries que s'escolen entre converses quotidianes, ja que l’amo és parlador i no es posa nerviós si veu cua a l’entrada, sinó que continua amb els seus diàlegs multitemàtics, sense pressa, com si fos un establiment d’aquells antics, de poble. La bodega ha estat terreny d’acollida dels nou vinguts i lloc de noves coneixences i de retrobaments entranyables.
Aviat, doncs, ja no hi serà, aquesta bodega. Molts establiments passen a màns de persones immigrades, encara bo, doncs, que no patim aquells tancaments deplorables de la dècada dels vuitanta, quan semblava que el barri era a punt de morir per abandonament. Les botigues d’adroguers d’abans eren també molt nombroses i cadascuna tenia un públic fidel. La meva mare si, pel que fos, comprava en un adroguer que no era el de costum, amagava el que havia comprat per tal que el seu proveïdor habitual no pogués copsar la infidelitat comercial, talment com si d’una mena de pecat de traïció es tractés. I no era l’única que feia això. Fa anys es comprava a la menuda, diariàment, per manca de diners i per problemes de conservació. Ara tot ho fem a l’engròs, pel que sembla. De tota manera, els paquistanís han mantingut molts d’aquests antics establiments oberts, i van fent, car sempre falta alguna cosa urgent, en algun instant precís i cal recórrer al petit establiment de tota la vida. Haurem de veure si faran tradició, qui sap, tant de bo sigui així i Cal senyor Quimet esdevingui Cal senyor Rashid sense massa traumes.
Què hi farem, així és el món, i els barris, i els paisatges urbans, i també els altres, els més naturals, tot canvia. I nosaltres mateixos canvíem, també, de forma inexorable, inevitable i absolutament destarotadora.
La fada de la bodega
Hi ha un indret arrecerat
ple de botes amb aixeta
i de vi a preu molt barat
on s’hi amaga, sempre inquieta,
una fada del veinat.
Les ampolles de cristall
estan plenes de licors
per donar alegria al ball,
caliu als novells amors
i poesia al badall.
La fada que dorm allà,
i que s’amaga als barrils,
un dia va travessar
muntanyes, boscos ombrils,
i camps de blat de secà.
Dona d’aigua en altres dies,
convertida en un miratge,
va voler canviar de vida
i va encetar un llarg viatge
sense saber on aniria.
Ara sura entre els veïns
del meu barri, gran i brut,
on s’acaben els camins
i s’hi adorm, trist i perdut,
l’escriptor de rodolins.
I una estona cada dia,
quan la gent fa migdiada
i cap persona l’espia
oculta veu i mirada,
i un ramell de melangia,
a la bodega petita
més famosa del veïnat,
que tot el barri visita
per cercar-hi de bon grat
el líquid que necessita.
Allà escolta molta gent
que enraona i tafaneja,
sap quins sucs són adients
pels sopars del qui rumbeja
o pels més tristos moments.
Tasta aigües embotellades
als indrets d’on va fugir,
les cerveses més daurades,
i una copeta de vi,
i orxates ben ensucrades.
I fent veure que no hi és,
aprèn el nom de racons
plens de vinyes i cellers,
d’on venen els vins més bons,
del Priorat o el Penedés.
Amb els cilindres daurats,
de llaunes de coca-cola,
fa castells ben enfilats,
quan a les nits està sola
i s’adormen els terrats.
Algun dia marxarà.
No és fada d’amors fidels,
i li agrada viatjar
i fer petites arrels
massa fàcils d’arrencar.
Llavors la gent dels voltants,
que prop la porta s’aplega,
sentirà, sols un instant,
a la petita bodega,
una solitud molt gran.
I ella, qui sap on serà!
Per vinyals de la Terra Alta
o pels camps de l’Empordà,
deixant l’ànima malalta
als qui vénen a comprar.
Doncs potser no anirà ben bé així, potser la fada haurà de marxar obligada per les circumstàncies immobiliàries i no pas per la seva tendència a la infidelitat...
El nom del carrer de Bigai és molt antic, es troba ja en una vella guia de Barcelona que vaig trobar als encants de Sant Antoni, de finals del dinou, i he descobert que pertany a un senyor que va ser terrissaire i batlle de Sant Gervasi, durant aquella època. On hi havia el cine Bonanova es troba, ara, un supermercat, però a dalt del supermercat es pot veure, encara, escrit amb una mena de neons sense llum, el nom de l’antic cinema, cosa ben curiosa i remarcable. Hi ha sovint empremtes del passat a molts indrets, que costen de trobar, però el descobriment de les quals produeix una certa emoció. Fa poc em van fer adonar també, per exemple, que el pàrking que hi ha on es trobava el cinema Cristina es diu Pàrking Cristina.
El fet és que vivim en un estat de canvi constant, personal i paisatgístic, no s’hi val a dir si això és bo o dolent, positiu o negatiu, perquè és un fet com el canvi de les estacions i la successió del dia i la nit, així que no cap encaparrar-s’hi. De jove, al menys a mi, la cosa no em preocupava massa. Això fa que hagi oblidat del tot, en molts llocs, el que hi havia hagut ‘abans de’. Però els canvis que es produeixen a partir de la maduresa destaroten, inquieten i ens deixen sovint un profund sentit de pèrdua. Aquesta paraula, ‘destarotar’, és ben curiosa, ve de tarot, però el tarot no és tan sols el joc de cartes per endevinar el futur, sinó també el broc gros del porró, així que no sé si vol dir literalment que tens el porró sense broc gros, o que les cartes no t’han estat favorables. El fet és que es dóna com a sinònim de desconcertar, encara que hi ha qui diu, també, opinió que comparteixo, que els sinònims no existeixen, ja que mai no hi ha dues paraules que vulguin dir, exactament, el mateix.
M’assabento, a casa, que aviat tancarà una bodega del barri. El meu barri, com tots els barris, té sub-barris, petits nuclis comunitaris establerts a prop de les botigues habituals de cada veí. La ‘meva’ bodega pertany a un veí de la meva escala, tan famós que, sovint, si dic on visc, em comenten: ‘allà on viu el Josep de la bodega?’. La bodega del Josep és un lloc de reunió, de xerrades, on es venen begudes i tambe una mica de tot, fet important, ara, que molts adroguers (o colmados o ultramarinos, què bonic és, això d’ultramarinos, em sona a havanera, a vaixell de vela) han tancat. Però el bodeguer també s’ha fet gran, està cansat de treballar, és llogater, i la finca, una més d’aquestes del modernisme modest del Poble-sec, modest però remarcable i bellíssim, serà rehabilitada i, probablement, es vendran molts pisos a preus d’ara, o sigui, exorbitant. Adroguer ve també de droga, que ara és un nom amb una gran càrrega pejorativa, però que abans no ho era, recordo també els establiments de drogas y coloniales (un altre terme evocador d’èpoques passades), on venien pintures de paret, per exemple i altres productes diversos, de neteja i desinfecció.
Les bodegues, anys enrera, eren nombroses, als barris. Feien olor de gotes seques de vi i licor, es venia molt a granel, i també s’hi comprava gel per a les velles neveres, aquelles barres irisades, que es tallaven amb un trinxant i es portaven a casa a dins d’una galleda metàl·lica, un producte que a Cien Años de Soledad mereix una llarga i remarcable referència. Algunes bodegues, les més grans, s’han reconvertit en petits restaurants. Al barri tenim la Bodegueta del Poble-sec, un bon restaurant, assequible i casolà, i a molts indrets hi ha bodeguetes i tavernetes reciclades. La petita bodega del Josep em va inspirar un poema, La fada de la bodega, inclòs a La pols dels carrers, perquè em vaig imaginar alguna fada perduda entre les velles botes de garnatxa i moscatell, amatent a escoltar les moltes històries que s'escolen entre converses quotidianes, ja que l’amo és parlador i no es posa nerviós si veu cua a l’entrada, sinó que continua amb els seus diàlegs multitemàtics, sense pressa, com si fos un establiment d’aquells antics, de poble. La bodega ha estat terreny d’acollida dels nou vinguts i lloc de noves coneixences i de retrobaments entranyables.
Aviat, doncs, ja no hi serà, aquesta bodega. Molts establiments passen a màns de persones immigrades, encara bo, doncs, que no patim aquells tancaments deplorables de la dècada dels vuitanta, quan semblava que el barri era a punt de morir per abandonament. Les botigues d’adroguers d’abans eren també molt nombroses i cadascuna tenia un públic fidel. La meva mare si, pel que fos, comprava en un adroguer que no era el de costum, amagava el que havia comprat per tal que el seu proveïdor habitual no pogués copsar la infidelitat comercial, talment com si d’una mena de pecat de traïció es tractés. I no era l’única que feia això. Fa anys es comprava a la menuda, diariàment, per manca de diners i per problemes de conservació. Ara tot ho fem a l’engròs, pel que sembla. De tota manera, els paquistanís han mantingut molts d’aquests antics establiments oberts, i van fent, car sempre falta alguna cosa urgent, en algun instant precís i cal recórrer al petit establiment de tota la vida. Haurem de veure si faran tradició, qui sap, tant de bo sigui així i Cal senyor Quimet esdevingui Cal senyor Rashid sense massa traumes.
Què hi farem, així és el món, i els barris, i els paisatges urbans, i també els altres, els més naturals, tot canvia. I nosaltres mateixos canvíem, també, de forma inexorable, inevitable i absolutament destarotadora.
La fada de la bodega
Hi ha un indret arrecerat
ple de botes amb aixeta
i de vi a preu molt barat
on s’hi amaga, sempre inquieta,
una fada del veinat.
Les ampolles de cristall
estan plenes de licors
per donar alegria al ball,
caliu als novells amors
i poesia al badall.
La fada que dorm allà,
i que s’amaga als barrils,
un dia va travessar
muntanyes, boscos ombrils,
i camps de blat de secà.
Dona d’aigua en altres dies,
convertida en un miratge,
va voler canviar de vida
i va encetar un llarg viatge
sense saber on aniria.
Ara sura entre els veïns
del meu barri, gran i brut,
on s’acaben els camins
i s’hi adorm, trist i perdut,
l’escriptor de rodolins.
I una estona cada dia,
quan la gent fa migdiada
i cap persona l’espia
oculta veu i mirada,
i un ramell de melangia,
a la bodega petita
més famosa del veïnat,
que tot el barri visita
per cercar-hi de bon grat
el líquid que necessita.
Allà escolta molta gent
que enraona i tafaneja,
sap quins sucs són adients
pels sopars del qui rumbeja
o pels més tristos moments.
Tasta aigües embotellades
als indrets d’on va fugir,
les cerveses més daurades,
i una copeta de vi,
i orxates ben ensucrades.
I fent veure que no hi és,
aprèn el nom de racons
plens de vinyes i cellers,
d’on venen els vins més bons,
del Priorat o el Penedés.
Amb els cilindres daurats,
de llaunes de coca-cola,
fa castells ben enfilats,
quan a les nits està sola
i s’adormen els terrats.
Algun dia marxarà.
No és fada d’amors fidels,
i li agrada viatjar
i fer petites arrels
massa fàcils d’arrencar.
Llavors la gent dels voltants,
que prop la porta s’aplega,
sentirà, sols un instant,
a la petita bodega,
una solitud molt gran.
I ella, qui sap on serà!
Per vinyals de la Terra Alta
o pels camps de l’Empordà,
deixant l’ànima malalta
als qui vénen a comprar.
Doncs potser no anirà ben bé així, potser la fada haurà de marxar obligada per les circumstàncies immobiliàries i no pas per la seva tendència a la infidelitat...
15 comentaris:
Per la mateixa raó que "La Printemps" (PL.Universitat) va haver de dir-se "La Primavera" a l'entrar els "nacionals" (1939) l'antic nom del cine "Triana" del Clot era "Trianon".
Ah! I al carrer del Clot, teníem la bodega més maca de Barcelona, era una meravella, les dues bandes de la paret quan entraves, dreta i esquerra, plenes de petits barrils, perfectament envernissats, quatre pisos de barrils. Hi havia tota mena de vins i licors i m'enviaven a comprar rom per passar el fret.
Fa pocs dies vaig entrar-hi i no vaig plorar perquè només hi ha una cosa que em fa plorar, però era de pena. No hi ha cap barril, només queda l'estructura de fusta que sostenia els barrils i a sobre d'aquestes estructures, ampolles variades de llet i plàstic.
Vaig sortir pitant, encara no sé si era ràbia, pena o inadaptació al món d'avui.
Hola, Albert,
Doncs sí, tots els noms es van haver d'espanyolitzar, de grat o per força...Sobre els canvis, es perden tantes coses que una ja es mira resignadament les transformacions. El pitjor és que la nostra ciutat és un exemple negatiu de tot plegat, recordo haver llegit a Espinàs que,per exemple, a París, pots 'retrobar' vells cafès, que estan igual que quan hi vas anar, fa molts anys. Aquí som un desastre. A nivell de poders públics, privat i privadíssim. També a nivell individual hi ha, per exemple, la dèria de canviar coses tot sovint, interiors de pisos, coses així, en lloc d econservar i restaurar. Jo penso que és una mica mentalitat de nou ric. En fi, caldria pensar-hi. Aleshores, de tant en tant, segons modes, s'ha de tornar a fer 'com era', doble gasto. El cas del modernisme, per exemple.
l'homogenització del comerç i les franquicies, es una roda que està convertint els centre dels pobles i ciutats d'arreu de Catalunya, en clònics. Tots els centres son iguals, clons uns dels altres, sense personalitat. S'estan perdent les botigues de tota la vida, enfront el monstre clònic.
Felicitats pel bloc, tot just avui l'he descobert.
cines: m'has portat a recordar l'Eslava i el Provenza (amb "z"), els meus cines de referència quan era petit. Tots ds desapareguts ja fa força anys. De l'eslava recordo haver vista anys desprès un concesionari de Renault. Al lloc del Provenza hi van construir un edifici que es va fer famós durant un temps perquè hi havia un fantasma. Els que tingueu prop dels 5o ho recordareu.
Bodegues: de petit recordo la bodega del costat de casa: Anava a buscar vi. Un patricó, crec recordar.
I de més gran, recordo una de les bodegues reconvertides a restaurants, Can Margarit, al teu barri. Feien un conill a la castellana increible.
Gràcies, una vegada més, per fer-me recordar
Gràcies, David, benvingut al blog, doncs, tens tota la raó però no sé què hi podem fer, es protesta avui per coses que toquen la nostra comoditat però no per aquestes pèrdues, no vull generalitzar, car hi ha molta gent sensibilitzada, però, en general... és així.
No era l'únic, aquest fantasma, també al Roxy n'hi havia un, no recordo bé això que dius del Provença, serà qüestió d'investigar...
Can Margarit, un clàssic... allà hi va haver un crim, per cert. Encara aguanta força bé, un dia haurem de fer-hi una trobada blogaire.
...per cert, ara n'hi ha tants, de fantasmes, que ja no els tenim por ni fan cap mena d'efecte.
En Calabria Diputació Los de Aragón eran toda una institución. hace 5 años todavía estaban, ahora no se. Cruzaba la plaza para comprar vino de Alella y el hielo en el cubo de zinc. Y delante, debajo del balcón de mi casa el Hostal del Isard era un restaurante en el que el camarero daba lecciones de toreo de salón en la calle; alguien le clavó una navaja por un asunto de celos que no recuerdo bien. Junato a él con mi portal enmedio Magín, Ultramarinos. Como paso los sesenta recuerdo que se compraba normal o del "bufet", que eran las del estraperlo. Los taxis eran de gasoleo. El Gloria se llamó Volga durante la guerra civil supongo que por razones políticas o de simpatía. Unos y otros pusieron nombres ad hoc.
Hola, Luis,
Las patates del bufet, de excelente calidad, creo que se están 'recuperando'. El toreo de salón fue moda durante mucho tiempo, se hacía en Montjuïc, en la Plaça del Sol, donde está la estatua de Manelic, ahora muy reducida esta plaza a causa de la construcción de la Fundació Miró. Y también en las calles que subían hacia Montjuïc, y en el paseo de la Exposición, incluso en el terrat de casa de mis padres había visto torear al hijo del carbonero de abajo, con unos amigos, con aquellos toros falsos, autárquicos... La gente joven cree que en Barcelona no había afición al toreo, pero había habido mucha, por parte también de catalanes de 'toda la vida' como mi abuelo, que escuchaba con fruición las crónicas radiofónicas de Julio Gallego Alonso. En el Paralelo, en el bar Borrell, que aún existe, había la peña del torero catalán Bernadó... Mario Cabré lo mismo hacía teatro catalán clásico que toreaba, un 'todo terreno' popularísimo y excelente persona.
ei, ei ei,
Mario Cabré és l'home que ha posat més amunt el pavelló mascle de Catalunya perquè es va lliga Ava Gardner i va fer que Frank Sinatra travessés l'Atlàntic per recuperar-la.
I no va ser una fantasmada, hahaha,
per si de cas.
Cada ´domingo a las siete de la tarde, en verano, sonando los cascabeles y arrastrado por mulillas, pasaba por delante de mi casa, siguiendo la calle Diputació en dirección a la Plaza de Las Arenas, un carro tirado por mulillas que llevaba a los monosabios que habían estado en la Monumental. No se porqué lo hacían así, pero era siempre lo mismo.
Si, ciertamente había afición a los toros. Yo iba a Montjuich a ver la escuela taurina de la que hablas.
En fin, la memoria no es políticamente correcta, que hi farem?
Certament, Albert, encara que al final la noia se'n va anar amb el Sinatra (recordes que li deien Flan Sin Nata, en broma?) que li va portar un collaret de maragdes. Tinc entès, per gent que l'havia conegut, que Cabré estava ben encaterinat, ai, els miratges americans... De fet, no es va casar mai, el 'nostre' Cabré.
Hola, Luis,
Es así, la historia se 'arregla' según conviene a los intereses del presente, por eso un profesor que tuve decía que la historia escrita era siempre 'historia contemporánea', pues respondía a las necesidades, pretensiones e intereses del momento en que se relataba.
La pena es que al traducir, el poema pierde sonoridad, ¿Verdad? Pero aún así es encantador, Júlia.
Entrañable escrito (me toca muy de cerca).
Ultramarinos, drogas y coloniales, sí señora. Perdido en algún cajón aún estará un sello (antes se llamaba tampón), de cuando empezó mi padre con la tienda.
El cambio personal y paisajístico forma parte de la vida...
Gracias Angelusa! Pues sí, tampón... No sé si quedará alguno pero aún recuerdo que muchos tenderos hacían primorosos rótulos con letra redondilla, para indicar productos y precios.
Publica un comentari a l'entrada