Vaig anar al cinema fa un parell de dies, i, seguint el consell d’una companya de feina i, també, a causa de les possibilitats horàries de les quals disposava, vaig triar Paris, je t’aime. Cal dir que aquesta companya és una absoluta enamorada de la capital francesa, no es tracta d’una persona gens viatgera, però, quan pot, torna sempre a París. Si les ciutats viuen agombolades per la mitificació, París n’és un exemple absolut. La literatura i el cinema i fins i tot l’imaginari col·lectiu, i una bona i patriòtica propaganda dels francesos i també dels americans, que la van fer símbol de l’Europa, també mitificada des del nou continent, han conformat la postal acolorida, però també amb clarobscurs, d’aquesta ciutat.
La pel·lícula és irregular, no podria ser altrament, ja que és una mena de mosaic amb divuit versions diferents, fetes per directors diferents, cadascuna centrada en un barri, amb poca presència suburbial, per cert. En conjunt, però, resulta encisadora. La mateixa brevetat de les històries fa que les més fluixetes passin de pressa i que les millors deixin un record llarg, emotiu, dins nostre. Sobre la qualitat de cadascuna, com que tot és subjectiu, no en diré res, ja hi ha crítics que ho han fet i no sempre comparteixo les valoracions que he llegit. Hi surten molts actors i actrius coneguts, com la immensa Gena Rowlands, guionista també de la seva història, o Nick Nolte, Binoche, Portman, Hoskins, Fanny Ardant, Defoe, Gazzara, i d’altres menys famosos, tots excel·lents. Gazzara és un actor que desvetllava passions, cosa que sempre m'ha estranyat perquè no és ni ha estat el meu tipus. Audrey Hepburn, de qui parlava fa uns dies, estava ben encaterinada amb ell, diuen.
Jo he estat sempre a París de passada, malauradament. Quan anàvem a escola, una vegada, amb una altra nena a qui agradava dibuixar, fabulàvem sobre anar a París, jo a escriure, ella a fer els retrats al carbó de la gent que ens envoltava. Somnis eteris, que han esdevingut impossibles, com tantes altres coses, al llarg del temps, que demana tries i elecccions en cada moment i que, per tant, deixa enrera aquells enforcalls dels camins del nostre paisatge on totes les possibilitats del món eren a l’abast, encara. Una vegada, fa molts i molts anys, podia haver-hi anat, amb uns viatges que feia, i potser encara fa l'Aliança Francesa de Terrassa, però no em vaig poder combinar les vacances, aleshores en tenia menys d'un mes i les necessitava per seguir un curs de temps lliure que exigien a magisteri i que organitzava la inefable secció femenina. Sé que encara que hi hagués anat més endavant mai hauria vist el mateix que si el viatge l'hagués fet de molt jove, quan tot és nou i de colors brillants, novel·lesc, més encara aleshores, quan anar a Andorra era, ja, una aventura excitant, i perillosa i tot, amb aquella frontera blindada i amenaçadora i els guàrdia civils amb tricorni, amatents al possible contraban casolà.
Voldria comentar dues històries que em van trasbalsar una mica. A l’episodi Loin du 16ème, una noia d’aspecte hispànic, molt maca, surt de bon matí, corrent, per deixar el seu fill de mesos a una guarderia amb molts altres infants. El nen, morenet, de cabell fosc, plora, i ella, somrient, s’atura uns instants per cantar-li una cançó infantil, una cantarella, en castellà. Agafa un munt de mitjans de transport públic, entre un munt de gent, amoïnada, apressada i anònima, i finalment arriba a un barri benestant, a un pis de luxe on, la mestressa, que no veiem, ha d’anar a treballar. Sentim la dona, que li diu que aquell dia arribarà més tard i la noia, resignada, però trista, respon que no hi fa res, que ja s’esperarà. Quan la dona marxa, tambe de pressa, pel que podem percebre, se sent plorar un infant, el de la casa, rosset, blanc de pell. La noia, de forma rutinària i absent, sense passió, li repeteix la cançó que ha cantat al seu fill.
Aquesta història esdevé cada dia a moltes de les nostres ciutats, amb infants, però també amb gent gran, a qui cuiden forasters i forasteres que tenen els seus vells lluny, potser malalts o els seus infants a càrrec de parents i avis, a una gran distància. Conec casos concrets, no m’ho invento. De vegades observo la cara d’avorriment que fan les noies -acostumen a ser dones, encara que també hi ha xicots- que acompanyen aquests avis, aquests infants. Em pregunto sovint pel surrealisme d’un món que demana, per sobreviure, aquests estranys viatges i aquests estranys abandonaments. Anys enrera, moltes dides havien de deixar els seus per criar infants d’altres. Sembla que les coses no han canviat massa. A aquella història de Marco, treta de les narracions que fa el mestre a Cuore, i, malauradament, elaborada per la tele amb uns dibuixos horribles, i donant-li un to absolutament llagrimer i plorallós, l’infant s’arrisca a viatjar per cercar la mare, que també ha anat a treballar, en aquell cas, a Amèrica. Segurament l’autor sabia algun cas semblant, o molts, que li havien inspirat la narració. De vegades em trasbalsa la poca sensibilitat de les persones del segle XXI, quan escolto comentaris com era tenim una boliviana que acaba d’arribar i no en té ni idea, li hem posat una peruana durant els matins... acompanyats, sovint, per una manca absoluta d’interès per la vida d’aquestes persona. Hi ha excepcions, és clar, com en tot, som humans, i les relacions humanes evolucionen i, de vegades, milloren i ens fan, també, més humans. De la immigració d'aquests anys en treurem, em sembla, molta saviesa i coneixement del món real, a més de les possibilitats de millorar l'economia amb les seves aportacions i feina.
L’altra història, 14th arrondissement, és la d’una turista americana, típica i tòpica, obesa, d’edat ja una mica madura, perduda durant cinc dies per París, que ens explica, en un francès de manual, la història del seu viatge, absurd, segons com es miri, mentre ens diu també que és cartera a Denver, que va tenir un promès que es va casar amb una altra, que es troba molt sola i que, finalment, se sent fins i tot feliç perquè li sembla que ha arribat a estimar la ciutat i que aquesta l’ha acollit a ella amb amor. L’anècdota desvetlla, al cinema, alguna absurda rialla davant de coses, com ara la confussió de la dona entre Simone de Beauvoir i Simó Bolívar, en la seva visita al cementiri. És clar, és americana... A mi em feien angúnia, aquelles rialles, quan gairebé tots i totes som, sovint, turistes perduts i analfabets en algun indret d’aquest món de operadors i turisme de consum, però, malgrat això, esbrinem també de tant en tant, en els paisatges estrangers, trets inesperats, poètics, propers, de forma inesperada i emotiva.
Si he remarcat aquestes dues històries, realistes i poètiques, és, precisament, perquè les he vist sovint, amb arguments una mica canviats i amb diferents personatges, representades pels indrets diversos de la nostra ciutat
La pel·lícula és irregular, no podria ser altrament, ja que és una mena de mosaic amb divuit versions diferents, fetes per directors diferents, cadascuna centrada en un barri, amb poca presència suburbial, per cert. En conjunt, però, resulta encisadora. La mateixa brevetat de les històries fa que les més fluixetes passin de pressa i que les millors deixin un record llarg, emotiu, dins nostre. Sobre la qualitat de cadascuna, com que tot és subjectiu, no en diré res, ja hi ha crítics que ho han fet i no sempre comparteixo les valoracions que he llegit. Hi surten molts actors i actrius coneguts, com la immensa Gena Rowlands, guionista també de la seva història, o Nick Nolte, Binoche, Portman, Hoskins, Fanny Ardant, Defoe, Gazzara, i d’altres menys famosos, tots excel·lents. Gazzara és un actor que desvetllava passions, cosa que sempre m'ha estranyat perquè no és ni ha estat el meu tipus. Audrey Hepburn, de qui parlava fa uns dies, estava ben encaterinada amb ell, diuen.
Jo he estat sempre a París de passada, malauradament. Quan anàvem a escola, una vegada, amb una altra nena a qui agradava dibuixar, fabulàvem sobre anar a París, jo a escriure, ella a fer els retrats al carbó de la gent que ens envoltava. Somnis eteris, que han esdevingut impossibles, com tantes altres coses, al llarg del temps, que demana tries i elecccions en cada moment i que, per tant, deixa enrera aquells enforcalls dels camins del nostre paisatge on totes les possibilitats del món eren a l’abast, encara. Una vegada, fa molts i molts anys, podia haver-hi anat, amb uns viatges que feia, i potser encara fa l'Aliança Francesa de Terrassa, però no em vaig poder combinar les vacances, aleshores en tenia menys d'un mes i les necessitava per seguir un curs de temps lliure que exigien a magisteri i que organitzava la inefable secció femenina. Sé que encara que hi hagués anat més endavant mai hauria vist el mateix que si el viatge l'hagués fet de molt jove, quan tot és nou i de colors brillants, novel·lesc, més encara aleshores, quan anar a Andorra era, ja, una aventura excitant, i perillosa i tot, amb aquella frontera blindada i amenaçadora i els guàrdia civils amb tricorni, amatents al possible contraban casolà.
Voldria comentar dues històries que em van trasbalsar una mica. A l’episodi Loin du 16ème, una noia d’aspecte hispànic, molt maca, surt de bon matí, corrent, per deixar el seu fill de mesos a una guarderia amb molts altres infants. El nen, morenet, de cabell fosc, plora, i ella, somrient, s’atura uns instants per cantar-li una cançó infantil, una cantarella, en castellà. Agafa un munt de mitjans de transport públic, entre un munt de gent, amoïnada, apressada i anònima, i finalment arriba a un barri benestant, a un pis de luxe on, la mestressa, que no veiem, ha d’anar a treballar. Sentim la dona, que li diu que aquell dia arribarà més tard i la noia, resignada, però trista, respon que no hi fa res, que ja s’esperarà. Quan la dona marxa, tambe de pressa, pel que podem percebre, se sent plorar un infant, el de la casa, rosset, blanc de pell. La noia, de forma rutinària i absent, sense passió, li repeteix la cançó que ha cantat al seu fill.
Aquesta història esdevé cada dia a moltes de les nostres ciutats, amb infants, però també amb gent gran, a qui cuiden forasters i forasteres que tenen els seus vells lluny, potser malalts o els seus infants a càrrec de parents i avis, a una gran distància. Conec casos concrets, no m’ho invento. De vegades observo la cara d’avorriment que fan les noies -acostumen a ser dones, encara que també hi ha xicots- que acompanyen aquests avis, aquests infants. Em pregunto sovint pel surrealisme d’un món que demana, per sobreviure, aquests estranys viatges i aquests estranys abandonaments. Anys enrera, moltes dides havien de deixar els seus per criar infants d’altres. Sembla que les coses no han canviat massa. A aquella història de Marco, treta de les narracions que fa el mestre a Cuore, i, malauradament, elaborada per la tele amb uns dibuixos horribles, i donant-li un to absolutament llagrimer i plorallós, l’infant s’arrisca a viatjar per cercar la mare, que també ha anat a treballar, en aquell cas, a Amèrica. Segurament l’autor sabia algun cas semblant, o molts, que li havien inspirat la narració. De vegades em trasbalsa la poca sensibilitat de les persones del segle XXI, quan escolto comentaris com era tenim una boliviana que acaba d’arribar i no en té ni idea, li hem posat una peruana durant els matins... acompanyats, sovint, per una manca absoluta d’interès per la vida d’aquestes persona. Hi ha excepcions, és clar, com en tot, som humans, i les relacions humanes evolucionen i, de vegades, milloren i ens fan, també, més humans. De la immigració d'aquests anys en treurem, em sembla, molta saviesa i coneixement del món real, a més de les possibilitats de millorar l'economia amb les seves aportacions i feina.
L’altra història, 14th arrondissement, és la d’una turista americana, típica i tòpica, obesa, d’edat ja una mica madura, perduda durant cinc dies per París, que ens explica, en un francès de manual, la història del seu viatge, absurd, segons com es miri, mentre ens diu també que és cartera a Denver, que va tenir un promès que es va casar amb una altra, que es troba molt sola i que, finalment, se sent fins i tot feliç perquè li sembla que ha arribat a estimar la ciutat i que aquesta l’ha acollit a ella amb amor. L’anècdota desvetlla, al cinema, alguna absurda rialla davant de coses, com ara la confussió de la dona entre Simone de Beauvoir i Simó Bolívar, en la seva visita al cementiri. És clar, és americana... A mi em feien angúnia, aquelles rialles, quan gairebé tots i totes som, sovint, turistes perduts i analfabets en algun indret d’aquest món de operadors i turisme de consum, però, malgrat això, esbrinem també de tant en tant, en els paisatges estrangers, trets inesperats, poètics, propers, de forma inesperada i emotiva.
Si he remarcat aquestes dues històries, realistes i poètiques, és, precisament, perquè les he vist sovint, amb arguments una mica canviats i amb diferents personatges, representades pels indrets diversos de la nostra ciutat
7 comentaris:
A mi, llavors, els dibuixos de Marco no em van semblar dolents. Al contrari. Era un nen i no coneixia ni conec la història original. Esperava l'emissió cada dissabte i no me'n perdia ni un.
I París és un mite inabastable. Anar-hi és una frustració perquè mai no s'acompleix el desig. Per això cal tornar-hi. Tants cops com sigui possible.
Salutacions cordials.
Benvingut, Llibreter,
Les ciutats reals, els indrets, no són mai com els mites o els somnis... o sí???? La realitat i el mite s'alimenten mútuament, ben sovint.
Sobre Marco, un llibre que en èpoques passades va tenir molts lectors va ser 'Cuore' d'Edmundo de Amicis, la historia d'un any escolar a l'Itàlia d'abans de la primera Gran Guerra. En aquesta història, a més de la vida quotidiana escolar, el professor explica cada mes, crec, una narració als alumnes. Una d'elles és la història de Marco, són narracions que tenen una unitat per elles mateixes. De 'Cuore' en van fer una magnífica sèrie de televisió, fa anys, amb una mena de relectura que afegia els anys de després de la guerra, on el professor reflexionava on havia portat l'exaltat nacionalisme que agombolava la unificació italiana, mitificada i lloada a les aules. Amb ocasió de la sèrie es va escriure molt sobre el llibre, des d'una visió més actual. D'Amici va arribar a viatjar a Espanya i té unes curioses opinions sobre el nostre pais, que s'han recollit en diversos volums.
Els dibuixos japonesos, al principi, feien gràcia, però han desvirtuat els originals, i l'excés els ha vulgaritzat. Heidi, Marco, ja no seran el mateix que abans com la Ventafocs i la Blancaneus difícilment recuperaran la imatge d'abans de Disney.
El consol és que Heidi i Marco van servir de d'ensinistrament perquè després l'estudi Ghibli elaborés pel·lícules que m'han agradat molt d'adult, com El castell al cel, El viatge d'en Chihiro o La tomba de les llumenetes.
Com de la peli ja en parlo del meu blog, estic d'acord això que en dius dels americans. Crec que Can-Can i An American in Paris són bons exemples.
Si Londres és la meva segona ciutat resulta que per a què no l'embrutessin de nacionalcatolicismefeixista la meva dona féu la primària a les Escoles Franceses per la qual cosa la seva segona ciutat és París i com diu el llibreter és inabastable, així sempre està justificat tornar-hi.
Doncs sí, Llibreter, tens raó, encara que jo no sóc una seguidora d'aquestes produccions, potser per l'edat.
Aquestes ciutats sempre són inabastables, a més, canvien, com les persones i, per tant, són també irrepetibles. Una sort per a la teva dona haver pogut fer la primària a aquestes escoles.
Publica un comentari a l'entrada