Romàntics tendenciosos

Ella tiene la luz,

tiene el perfume,

el calor y la línea;

la forma engendradora de deseos,

la expresión, fuente eterna de poesía.

¿Que es estúpida?...

¡Bah! Mientras callando

guarde oscuro el enigma,

siempre valdrá, a mi ver, lo que ella calla

más que lo que cualquiera otra me diga.

Gustavo Adolfo Bécquer


La nostra educació sentimental, a més de les cançons italianes de San Remo, de les Paraules d’Amor d’en Serrat, dels boleros paterns i materns, de les sarsueles dels iaios, del cinema i la ràdio i de tants altres elements dispersos i diversos, va passar sovint per

Bécquer.

La imatge del poeta em semblava, quan era jove i la veia, reproduïda als llibres de literatura, la d’un home fet. Ara em sembla la d’una criatura, gairebé. Mort molt jove, als trenta i pocs anys, compta amb una biografia intensa, lligada a l’època romàntica. Com Espronceda, potser s’hauria anat aburgesant, de fet ja havia iniciat el procès però la tuberculosi, crec, malaltia de l’època, que les guerres europees havien anat escampant per tot arreu, va acabar amb ell, com amb tants altres joves.

No tenim, en català, un autor romàntic semblant. Era també una època en la qual els sentiments espanyolistes del país eren encara forts, lligats a un estat en ebullició, a Cuba hi feien diners molts catalans, encara. Avui, aquests sentiments espanyolistes dels catalans, que van existir, semblen políticament incorrectes, segons on s’expressen. Però torno al tema, més enllà del poeta i la seva vida i de l’època, moguda, copio avui aquest poema que sempre m’he mirat amb humor, en el qual es lloa la bellesa d’una noia que, li diuen, és tonta. Sembla que als senyors, fins i tot als poetes, això, no els feia res, amb tal que la noia guardés un silenci respectuós.

Una amiga em comentava un dia, fa temps, que als homes els agradaven guapas, tontas y calientes. No sé si els gustos han evolucionat. El cert és que el silenci forneix l’enigma, i que la xerrameca espanta, encara que sigui intel·ligent. Fa anys Erika Jong va escriure un llibre que va tenir un gran ressò puntual, Miedo a volar, i recordo que en ell l'autora parlava d’un marit que tenia, silenciós, oriental, a qui tothom considerava enigmàtic i interessant quan, de fet, mentre callava podia estar pensant en absolutes bestieses.

No sé si els homes també agraden bells, estúpids i fogosos, em temo que les dones ens movem en uns paràmetres diferents, molt diversos i que fins i tot hem caigut sovint en el parany de creure que havíem d'admirar l'home triat, a causa de la seva intel·ligència, fa anys se'ns aconsellava dissimular la saviesa, per tal de maridar-nos de forma convenient. Els xicots havien de ser -o sentir-se, que ve a ser el mateix- superiors. Ara tot ha canviat molt i les coses són -o semblen- diferents.

De tota manera, a molts àmbits de la vida m’he adonat que hi ha un tipus de persona, home o dona, amb un cert atractiu físic, silenciosa, que, quan diu alguna cosa, és escoltada i valorada, encara que no digui res de l’altre món o que el que diu no sigui original i fins i tot es tracti, de fet, del plagi de la idea d’un altre. El silenci té ganxo, certament. Els garlaires, com jo mateixa, passem molt més desapercebuts i fins i tot atabalem. Deduïm sovint, sense proves, que el misteri dels silencis conté un gruix d’enigma seductor, però moltes vegades els silencis són buits com una bombolla de sabó, per més acolorits i fascinants que es mostrin.