La segona cadena continua sent un petit oasi televisiu, i t’hi pots ensopegar, si tens sort i no hi ha desconnexions, o excessos esportius, amb petites joies, com ara España en Comunidad, un programa fet amb breus reportatges sobre llocs diferents de la pell de brau, uns reportatges que et fan agafar ganes d’anar-hi. De vegades hi ha estranys canvis d’horari, aquest programa el feien els dissabtes, però fa uns dies el vaig veure i era diumenge... També vaig veure diumenge un capítol de Protagonistas del recuerdo, una sèrie de set capítols dedicada a grans actors espanyols, ja traspassats.
Aquesta sèrie sobre actors ja es va començar a passar fa un temps, cap a les sis de la tarda dels diumenges, sembla que ara la podrem veure en un horari fix i de forma continuada. Els actors biografiats són José María Rodero, Ismael Merlo, Irene Gutiérrez Caba, Jesús Puente, José Bodalo y Aurora Redondo. Tots ells ben vius en el record dels qui ja som una mica grans, perquè els vam veure al teatre i també, sobretot, en aquells magnífics Estudios 1, que demostren parafrasejant Brecht lliurement que en aquells temps ombrívols es cantava també.
Les obres que es passaven a Estudio 1, per a tots els gustos, però moltes d’elles d’un alt voltatge intel·lectual i plenament contemporànies, es comentaven al bar, a la perruqueria i a l’escola i les veia moltíssima gent. Es pot objectar que no hi havia res més... però és que avui ni s’ha intentat, fer un programa així amb una continuïtat ferma i amb cura, adaptat als nostres temps. De vegades hi ha hagut alguna temptativa, feble, de tornar a fer teatre per televisió, per ràdio, però la cosa s’ha esvaït aviat.
La segona cadena era el recer del pobre canal català, que en temps difícils va endegar també coses molt importants, com els espais Lletres Catalanes, Giravolt, Personatges, sèries d’èxit popular com El doctor Caparrós i programes infantils molt interessants. El problema sempre ha estat que, per poder-ho fer, calia desconnectar i aleshores no podíem veure altres programes remarcables en castellà, perquè el canal català no ha arribat a tenir mai vida pròpia i independent. Veient com ha davallat –segons la meva opinió- la qualitat de tevetrès i fins i tot del 33, per no parlar dels canals hispànics, encara enyoro més aquella època. El teatre a TV3 va començar bé, amb una Rambla de les Floristes ben interpretada i muntada, però també va desaparèixer. De vegades s’ha ofert alguna obra filmada al teatre, que no és ben bé el mateix, ni molt menys, que fer-la expressament per a la televisió.
A mi m’agradaria que, seguint l’exemple d’aquest programa sobre de la 2, -que podria augmentar la nòmina dels actors i actrius amb molts més, encara, i fer-ne una segona sèrie-, es repassés també, a casa nostra, la trajectòria d’actors de pes catalans, de la mateixa època, no caldria que fossin ja morts, alguns dels grans, com Teresa Cunillé, Jordi Serrat, Mercè Broquetas o Joan Borràs, encara són ben vius, malgrat tenir una edat una mica avançada i alguns fins i tot estan en actiu, com la incansable i immensa Montserrat Carulla, o Cunillé. Així, d’entrada, respecte als que ja no són amb nosaltres, penso en Paquita Ferrándiz, Rafel Anglada –també autor teatral-, Pau Garsaball –el meu preferit-, Mario Cabré, Maria Matilde Almendros, Josep Maria Angelat... i me’n deixo una pila, segur.
Jo, personalment, he conegut el bon teatre per televisió i també per ràdio, perquè la ràdio emetia setmanalment teatre, a Radio Nacional de España en castellà, i també en català, a Radio Barcelona (patrocinat per Muebles la Fábrica, recordeu la sintonia?). El teatre sempre ha estat una mica car i no s’hi anava amb regularitat, com al cinema, encara que recordo, haver vist, quan ja treballava i em podia permetre francesilles, algunes inoblidables obres de Buero Vallejo, sobretot, al Talia, al Moratín... I també, és clar, molt bon teatre català, al Romea, sobretot, que és el meu teatre preferit, encara ara, malgrat la modernitat del Lliure en els seus primers temps. Jo, ho he d’admetre, sóc d’escenari a la italiana, amb teló convencional i sala de mida humana i limitada, si pot ser amb decorats de cartró pintat al fons, sense massa pretensions ni avantguardismes de pa sucat amb oli.
Crec que molt de jovent desconeix aquests antics actors i actrius, pagaria la pena recuperar moltes d’aquestes obres de teatre en català i castellà, però no sé si tindrien massa audiència, la veritat. Potser en el fons faig com feien els meus pares i avis, que recordaven amb emoció i nostàlgia els temps d’Enric Borràs, de Maria Vila i Pius Daví i de tants altres actorassos de les generacions precedents a la meva. Però és que d’aquells no en tenim res més que fotografies, mentre que dels nostres en tenim, afortunadament, filmacions, si no les han perdut per algun arxiu misteriós. A Anglaterra hi ha un gran mercat de gravacions en cassette i vídeo d’obres fetes per televisió i ràdio, amb la participació de grans actors. A mi m’agradaria poder anar al FNAC i trobar El concierto de San Ovidio de les primeries dels setanta, o El Cafè de la Marina en blanc i negre, amb actors ja perduts per sempre, com Ovidi Montllor i Garsaball, o L’Hostal de la Glòria amb Paquita Ferrándiz i Jordi Serrat. Si es venen encara, i fins i tot i podem trobar a les biblioteques les entrevistes excel·lents de Soler Serrano, i les de Montserrat Roig, crec que també es podrien comercialitzar aquestes obres de teatre, amb una mica de promoció.
Quan jo era petita, amb força freqüència, per ràdio, que era el mitjà estrella de les llars nostrades, es planyien sovint de la mort del teatre en mans del cinema, després va ser la tele la que va voler assassinar el cinema, a la llarga tots els mitjans sobreviuen, si es fan bé i s'adapten al present. Durant anys, molts teatres es van reconvertir en cinemes, o bé alternaven l'activitat, després, entre finals dels seixanta i dels setanta, una època, crec, daurada, per a aquest art, alguns van tornar a ser teatres. Ara han tancat moltíssimes sales convencionals, han sorgit aquestes multisales que semblen una mena de tanatoris, però, què hi farem, és el que toca. Alguns antics locals són supermercats, hotels, o s'han esborrat definitivament del paisatge sentimental dels ciutadans que hem arribat a la maduresa. Espero que sempre ens quedi el Romea...
7 comentaris:
Grans noms, però segurament tindrien poca audiència. La tele i el seu públic van per altres camins; el que no sé és si la tendència la marca la tele o els televidents.
Doncs jo tampoc, Pere, difícil d'esbrinar.
Aprofito el comentari al comentari per plànyer que, segons he llegit avui al diari(La Vanguardia/Salvador Cardús), el canal català de la 2 quedarà reduït a la mínima expressió, ço és, un parell d'informatius, ni Casas, ni Coppulo ni res... I ens quedarem tan amples???
Alguna cosa vaig veure l'altre dia, parlaven de la Irene Gz Caba, grans actrius ella i la seva germana. És cert que de les noves fornades d'actors hi ha de molt bons també, però encara els calen uns anys més per ser reconeguts com aquests grans del passat. Però d'haver-hi, hi ha.
En quant al comentari del comentari, sí, ens quedarem tan tranquils, els catalans som així d'imbècils. Ens la foten i encara ens posem bé, com Tv3 al País Valencià, que ara descobreixo horroritzat que ja no són País, sinó Comunitat. On anirem a parar?
A casa va arribar la tele el 62, amb cinc anyets que tenia jo. No oblidaré mai el primer que vaig veure quan els operaris van engegar la tele: Jesúa Alvarez, pare del també periodista del mateix nom. Amb un bigotet de l'época ens passava el parte. Després vindrien, com dius, Estudio 1. Recordo, ja em corregiràs, Muerte de un viajante, amb José María Rodero (¿marit d'Elvira Quintillà?), i moltes altres obres de teatre. No pararia de recordar noms i programes, segur més frívols que els que comentes, però que a mi em fascinaven. Tot era màgic per a mi. La mula Francis, Rin Tin Tin i el cabo Rosty, Los Intocables, Historias para no dormir (Los bulbos amb Tina Sainz), Belfegor (més tard). Paro, però un dia faré un post nostalgic: un postàlgic.
Una altra cosa. Vaig assistir en viu a la gravació de la florista, i hi havia uns decorats impressionants, profunds. I estaràs d'acord amb mi que anys després Orestes Lara va experimentar el que podia ser el teatre a TV: El verí del teatre, amb Abel Folk i crec que Sergi Mateu. Potser no del tot rodó però crec que era el camí
Hola, Deric,
Estic d'acord en què ara també hi ha molt bons actors i actrius, la llàstima és que a la tele només els facin fer aquests culebrots sense final... crec que, de fet, són els actors els que salven aquest tipus de sèries, altrament no es podrien aguantar. Al teatre i al cinema són una altra cosa, evidentment...
Hem perdut moltes coses pel camí, de culturals, una pila. Ara es fa molt de soroll per segons què,però la qüestió cultural seriosa ha anat de baixa, en català, evidentment, força, però és que també en el panorama hispànic, només cal veure la pila de bones revistes que sortien fa anys en ambdues llengües, o la mateixa televisió...
Si llegeixes l'article d'ahir de Cardús, a la Vanguardia, que menciono, t'interessarà força.
Quants records, Manel.Recordo molt bé Jesús Alvarez, amb el seu bigotet, mort prematurament, el fill és pastat, llevat del bigoti. Realment la tele era màgica, allò de tenir el cine a casa... Aquestes sèries les veia jo a casa d'una veïna,la primera de l'escala que va tenir tele, jo mateixa quan feia batxillerat vaig anar amb companyes a Miramar, al concurs 'matrícula de honor' que feia Luis Pruneda, tot era petit, acollidor, la gent, estupenda. Ens donaven un rellotge Duward, senzillet, però és que aleshores, tenir un rellotge era importantíssim, només cal recordar quants anuncis de rellotges feien.
Precisament, fa dies em va sortir un petit quiste que em van treure, al clatell, i jo feia broma, 'son bulbos...', poca gent sabia de què parlava, he, he. Només pots fer broma amb els 'grandets'.
Del Belfegor, que, per cert, feia la mateixa Juliette Greco, crec que n'han fer un remake actual, francès també.
Espero amb il·lusió el postàlgic, Manel.
Recordo El verí del teatre, sí, va estar molt bé. Llàstima que aquests exemples no hagin fet costum.
La tele particular la vam tenir a casa més endavant, a l'època de les sarsueles doblades, que tan èxit van tenir i de les històries per a no dormir, que, per cert, deien que en farien més i no sé perquè no les han estrenat encara. La primera tele li van regalar a l'empresa, al meu avi, quan es va jubilar.
Rodero va fer, efectivament, la Muerte de un Viajante, obra immensa, que tantes vegades s'ha representat, i moltes d'altres. Quintillà és la senyora, sí, encara que van tenir un matrimoni amb alts i baixos, com al programa es va explicar i com ella mateixa va comentar una vegada. En aquest programa, l'actriu explicava que es feia molt difícil compaginar teatre i família.
Fa un temps, recordo haver vist al programa de l'Àngel Casas, Joan Pera i el seu fill actor, el fill li deia al pare, crec que amb raó, que hauria de fer alguna obra seriosa, com havia fet antigament, i va mencionar, precisament, aquesta. Vaig pensar que tenia raó.
Publica un comentari a l'entrada