Avui es parla de mi, amb moderació

Manllevo el títol del post, una mica fatxenda, ho admeto, d’una novel·la de Pedrolo, autor no tan recordat, enguany, com caldria. Se’l va titllar d’excessivament prolífic, però el fet és que molta ganduleria es disfressa sovint d’excel·lència creativa, també. Fins i tot les seves novel·les menys reeixides tenen, em sembla, fragments molt remarcables, va obrir camins i va ser agosarat amb els gèneres i les tècniques. Hi va haver un temps en el qual no hi havia un Sant Jordi sense llibre de Pedrolo.

No he pogut, aquest any, passejar per la Rambla, ni immergir-me en la festa, com ha fet en Pere, de Saragatona. Ha estat un Sant Jordi diferent, estrany, però, també, amb la seva càrrega de poesia i literatura, imaginària i viscuda. Diumenge vaig viure uns moments de modesta glòria literària, em van donar un premi de poesia, el Mateu Janés-Montserrat Pujol, que convoca Ràdio Molins de Rei. Va ser un acte agradable, una mica improvisat, que es va fer al magnífic pati de Ca n'Ametller. Feia molt de sol, i els assistents ens vam anar aplegant a l’ombra, cosa que va exigir la reorientació de l’escenari. Família, coneguts, molts poemes recitats per persones vinculades a la ràdio, entre els quals quals el monòleg de la Glòria, de Sagarra, quan parla amb la germana, la Roser, que va arrencar molts aplaudiments, perquè Sagarra, ben dit, sempre té èxit i captiva. Em sap greu no poder recordar el nom de la persona que el va interpretar, de forma magnífica.

Vam llegir els poemes premiats i Jordi Albero, un cantautor del poble, havia musicat el meu, una agradable, inesperada sorpresa. Al final de l’acte, Carme Sansa, que sempre col·labora en aquest certamen, i Sílvia Bel, la lady Windermere del Nacional, molinenca, de fet, ens van recitar també Palau i Fabre –feliços 90 anys!-, Vinyoli... A l’hora de la sobretaula, mentre dinàvem amb la familia, ens telefonen, la meva mare havia empitjorat. El fet és que el canvi de temps ha fet empitjorar molta gent gran del centre mèdic on es troba ingressada des de fa algun temps. Pugem a la Bonanova, la mare resta estable, conscient, però amb una incòmoda mascareta d’oxigen, perquè ha tingut dificultats respiratòries.

Fins i tot aquestes situacions, tristes, -o potser, sobretot aquestes- tenen sempre un immens rerefons d’aprenentatge vital. Amb els parents de les persones que comparteixen habitació amb la mare hem establert, sobretot les dones, un corrent empàtic de solidaritat remarcable, una mena d’ajuda mútua consistent. Sé que, si no puc anar-hi, algú ajudarà la meva mare, i jo faré el mateix, em recorda, tot plegat, el veïnatge autàrquic de la meva infantesa. Hi ha qui es plany i creu que avui la gent no es solidària, però he constatat que no és així, que en els moments difícils les persones, la majoria, s’ajuden i es donen suport.

Em van telefonar també de la televisió de L’Hospitalet, per si volia anar a una petita tertúlia sobre llibres, ahir, el dia de Sant Jordi. Com que era a quarts de dues, m’hi vaig apuntar. S’havien de portar llibres, tres o quatre, per recomanar. Difícil decisió, vaig triar a l’atzar, Bearn, pel cinquentenari de la publicació, uns poemes de Joan Margarit, Càlcul d’estructures, que és un dels llibres que més m’agraden d’ell, Los caballos azules, de Menéndez Salmón, un autor que ha entrat amb força en el món narratiu, original, que potser no serà del gust de tothom però que té una personalitat evident i abassegadora, i també El preu de ser catalans, perquè una mica de polèmica sobre el tema no està de més i crec que el llibre obre moltes vies de debat, necessàries per a la salut cívica del país. Amb mi comparteixen tertúlia un representant de les biblioteques, un periodista i una historiadora, tots de la ciutat o que hi treballen. Les recomanacions són diverses, Northop, Delibes, un llibre-document sobre la màfia, el llibre dels Huertas –pare i fill- sobre la Barcelona desapareguda... M’agrada la diversitat, l’absència de novetats massa evidents.

La televisió de L’Hospitalet és acollidora, petita, entranyable. La gent que hi treballa és molt jove, amable, espavilada. Espero que no creixi massa i que no acabi perdent la frescor, l’espontaneïtat. Torno a l’escola i la gent fa broma, la nostra mestra mediàtica, diu algú. Obrim al públic l’exposició escolar habitual de la festa, aquest any dedicada a la ciència, com toca. Els pares de l’associació han muntat una parada al veí Parc de l’Alhambra, nom evocador, una mica pretensiós, però que avui, sota la frescor de les arbredes, amb la primavera que vessa flors per tots els racons, resulta adient. Fa un dia esplèndid. Després de l’escola pujo a l’hospital, amb la meva filla, que té festa de la feina i amb qui he quedat per fer un cafè. Tot segueix estable, la filla de l’àvia del costat de la meva mare és il·lustradora, amb poca feina, segons m’explica, ja que hi ha molta competència. M’ensenya uns dibuixos originals que va fer per a un llibre sobre consum, de la Generalitat, són entranyables, divertits. Jo li he portat el tríptic amb els poemes guanyadors del concurs de poesia, somnis compartits, malgrat que totes dues ja som una mica grandetes, en un indret on la malaltia, la mort, són tan properes. La infermera, excel·lent persona, m’explica com va tot. L’establiment ha portat roses a totes les malaltes, un bon detall, i aquestes s’apleguen en improvisats pitxers, amb d’altres, que han portat els familiars.

Més tard puja el meu fill, també, a qui feia dies que no veia, a causa de la seva feina. La meva filla se’n va a passejar amb un seu amic. Puja a buscar-me el meu marit i decidim, tots tres, anar a sopar a algun lloc. Per casualitat acabem a un encisador restaurant de les Corts, a la Plaça del Carme, un indret amagat, acollidor, que sembla de poble-poble, amenaçat ja per les properes obres que enderrocaran les restes de la Colònia Castells. Així és la vida, penso, tragèdia, comèdia, drama, i també instants de pau, de senzill gaudi de les petites coses. A casa tinc un email de l’editorial Omicron, -ja tenen la novel·la impresa, aviat me n’enviaran uns quants exemplars, és possible que surti el mes vinent-, i un altre d’Arare, acomiadant-se, perquè se’n va a navegar per aquests procelosos mares, durant un bon temps, un somni que pot fer realitat, ara, amb el seu JS. Avui, dimarts, dia vint-i-quatre, faig anys, gairebé ni me’n recordava, per cert. Felicitats! Gràcies, en vida vostra…

En un gerro, a casa, quatre roses, la del meu marit, la del meu fill, la del concurs i una que m'han lliurat al restaurant.

Demà penjaré el poema, per no allargar-me massa avui...