El penjat s'ha despenjat

El Parlament de Catalunya ha fet, com molta gent sap, un homenatge als Setze Jutges. La televisió va passar l’acte de forma breu, no sé si més endavant se’ls dedicarà algun espai de més durada, però tinc els meus dubtes. El fet és que no hi van ser tots, Guillermina Motta no hi va anar, amb molt bones raons, Remei Margarit tampoc, per qüestions personals, van explicar. Delfí Abella va morir no fa massa, se'n va parlar poc, encara que algun blog el va recordar, afortunadament. Porter Moix ja fa alguns anys que ens va deixar, també. Maria del Mar Bonet va fer un punyent parlament reivindicatiu que la televisió no va retransmetre, per cert, que jo sàpiga. Faré, avui, una referència al tema, relacionada amb els meus records personals. Admeto que, quan es va iniciar aquest grup, que, ara, crec, potser triaria un altre nom, car l’embarbussament resulta una mica estrany, amb això dels jutges menjant-se el fetge d’un penjat, pel que comporta d’estranya crueltat caníbal, jo era una adolescent molt més motivada per músiques com ara les del Duo Dinámico.

El fet és que, durant un temps, el català va vendre, en la música, i molts cantants suposadament frívols, com Josep Guardiola, van fer versions en català. Fins i tot cantants dels festivals de Sant Remo, italians, van treure algun disc traduït. Els Setze Jutges, cal dir-ho, als inicis, van ser, encara, patrimoni d’una certa elit cultural. En els primers discos es remarcava molt i molt el caràcter universitari dels joves. Avui, que tothom, si vol, va a la universitat, la cosa sembla normal, però aleshores la universitat era molt i molt minoritària i comportava un cert tarannà. Jo mateixa, i altres com jo, gent de barri modest, no ens hi trobàvem massa bé, en els ambients universitaris. El catalanisme resistent, per necessitats òbvies de l’època, era conservador en molts aspectes, acadèmic, i bastant clerical. El món dels immigrants, dels pobres, dels nouvinguts, era mirat amb distància, prevenció i fins i tot, ignorat olímpicament.

El fet és que una noia més gran que jo, de millor família, de la meva parròquia, i que estudiava farmàcia –una carrera habitual de les noies benestants- em va fer conèixer aquella música. La gent gran, vinculada a ambients catalanistes més selectes, sobretot a l’escoltisme, tenia a Espinàs, recordo, com a preferit, entre els cantants d’aquell grup, sobretot, quan, més endavant, va sorgir un Raimon jove i agosarat, cantant en valencià, que ara també sembla normal, però que aleshores provocava comentaris com ara per què no canta en català, aquest noi?

Les cançons i cantants del grup aviat van arribar a diverses sales parroquials, aleshores les parròquies eren un refugi per a la innovació cultural i presentaven menys problemes que altres indrets, minoritaris i/o clandestins. Recordo un festival al Palau dels Esports, que havia acollit molts altres festivals de cançó lleugera, amb diversos cantants catalans, i amb un Serrat jove i esplèndid, al final, que va aconseguir ovacions unitàries i l’admiració adolescent i juvenil de totes les noies, perquè, no cal dir-ho, era absolutament atractiu, amb aquell posat senzill, campetxano, una mica tímid, i aquella veu que tenia aleshores, que s’assemblava una mica a la d’Aznavour. Després, amb els anys, va començar a fer, en cantar, allò que en diuen la cabreta. Com a personatge, però, i com remarcava el desaparegut periodista Huertas Claveria, Serrat guanya molt en les distàncies curtes, quan s’escolta en directe, ja que té àngel i una senzillesa, no sé si autèntica o treballada, que la fama i els diners no li han arrabassat.

Més enllà dels Setze Jutges que feien, explicaven, un examen per acollir cantants al grup, i que alguns, com Pau Riba, van suspendre, va sorgir el programa de Salvador Escamilla a la ràdio, molt obert, on, si tenies una guitarra i una mica de grapa, actuaves amb facilitat, ja que l’acolliment era generós. Jo, aleshores, anava a l’Institut Maragall, secció nocturna, noies. La veritat és que, fins i tot allà, la majoria de noies no eren d’origen obrer, sinó que moltes feien alguns altres estudis pel matí o tenien feinetes d’estar per casa, en horaris limitats, pertanyien a un cert estadi una mica més alt que el meu. Una d’elles cantava molt bé, la van convèncer per anar al programa d’Escamilla i va arribar a gravar un disc o dos, es deia Maria Pilar, i la seva germana, Glòria, va arribar també a tenir un cert nom en la cançó, amb aquella, sobretot, del rei Joan I de Cataluuunyaaaa... Una vegada la vaig anar a escoltar, als Escolapis, i en sortir em va saludar de passada, va ser el primer cop que em vaig adonar del fet que la fama, encara que sigui modesta, canvia força la gent. Després he tingut altres experiències en aquest tema, amb alguna excepció, però així és la vida.

Jo admirava tot aquell món que m’era llunyà, les guitarres, les cançons, els festivals, el catalanisme que ressorgia, un món de cultureta que no m’era proper i que per això, mitificava. Cantàvem cançons d’aquells cantants quan anàvem d’excursió, amb una fe absoluta en l’esdevenidor. Tothom volia conèixer Serrat, n’explicaven moltes anècdotes. Era del meu barri, gran orgull, -encara que, com tants famosos i no tant, en va marxar aviat- i aquest fet, remarcable, el feia diferent de la resta. Serrat, ja ho sabem, va gosar cantar en castellà, alguns altres cantants també van voler obrir camins, com Núria Feliu i això, en el marc d’aquell festival eurovisiu va provocar trencaments i malestar i res va tornar a ser com havia estat. Crec que va ser un error pressionar Serrat per tal que no anés a Eurovisió, vaig escoltar un dia un senyor mecenes català d’aquells d’aleshores explicant que s’havia agenollat davant del cantant, aleshores molt jove i, suposo, influenciable, per demanar-li que no hi anés. El fet és que jo, feia poc, havia fet a Saragossa un curset de temps lliure de la inefable secció femenina, obligatori en els estudis de magisteri, al qual assistien noies de tot Espanya. Estaven totes enamoradetes de Serrat i cantaven cançons en català i ens demanaven com havien de dir les paraules d’amor. Aquell agermanament, (perquè l'atractiu sexual intercultural és el millor mitjà per assolir fraternitats complexes), com sabem, es va esberlar i tot va perdre innocència. Respecte a d’altres cantants amb menys grapa o sort, que també van cantar en castellà, aleshores o més endavant, crec que van oblidar allò de que val més ser cap de rata que cua de cavall... De tota manera, no sé perquè s’ha d’exigir als cantautors més puresa que als escriptors-periodistes-tertulians o als cantants d’òpera, o de rumba, per exemple.

Recordo amb emoció malencònica alguns recitals amb Montllor, Maria del Mar Bonet i Barbat, al teatret de l’església del Carme, al Raval. També recordo Pi de la Serra a la parròquia de Santa Madrona, Raimon a Molins de Rei... De vegades ni tan sols omplien els locals, imagino que els guanys econòmics eren molt limitats. Tot això va portar, segons s’ha explicat, al trencament amb la primera discogràfica, Edigsa. L’èxit comporta la pèrdua de la ingenuïtat, de la màgia inicial. Moltes coses i iniciatives moren d’èxit. De vegades es considera que s’ha de fer pàtria de franc, la gent de bona fe ho fa fins que s’assabenta que hi algú que cobra i el lliri li cau de la mà, de forma inevitable. Ara és època de macroconcerts i molts diners, tot resulta complicat, però encara hi ha cantants amb una guitarra i molt de coratge, poc promocionats, entusiastes, i els manca un espai als mitjans i promoció, i també, potser, suport popular, encara que, qui sap, tot se’n va i torna i, de vegades, el moment oportú arriba quan menys hi pensem. Jo crec que un cantant amb ganxo, com Serrat, va molt bé per unificar criteris i entusiasmes. Potser faria falta una operació trumfo a la catalana, no ho sé.

Molts d’aquells cantants es van dedicar a d’altres coses, d’alguns amb força d’èxit econòmic i artístic. La transició va obviar el tema, s’ha donat la culpa als poders públic, però el fet és que la gent del poble s’estimava també més aviat contractar grups d’havaneres, o rumberos, per les festes majors, que no pas aquells cantants. Els mateixos cantants ja no cantaven per amor a l’art, tot s’havia encarit. Recordo comentaris, i no diré noms, com ara és que aquest/a és un pessetero/a... Els més famosos van continuar i han arribat fins al present amb èxit, alguns eren contractats per l’ajuntament de Barcelona durant les festes locals, cosa que també es va criticar, per l’oblit dels altres, flagrant, cruel. El cas d’Ovidi Montllor ha estat el més tràgic, perquè ja no existeix i no pot contemplar amb ironia distant l’evolució històrica de les coses. Es va dedicar al cinema, amb èxit també, perquè era un cantant-actor molt important, que interpretava les cançons com ningú més no ho ha fet. El recordo una vegada, explicant que la tevetrès havia anat a entrevistar nosequin actor castellà, a Madrid, crec, mentre feien una pel·lícula i que ni a ell ni a d’altres de catalans no els havien ni saludat.

Raimon es va mantenir amb èxit, Llach, no cal dir-ho. Maria del Mar Bonet, deunidó. Serrat, en el seu camp, més eclèctic, també. Cap de tots ells no em produeix ja l’emoció d’aleshores, ni molt menys, aquesta emoció que m’amara, encara, en escoltar els antics discos i cassettes. Sobre Llach, que no m’ha agradat mai, ho sento, m’han renyat i tot, coneguts propers, com pot ser que no t’agradi Llach? Al final ja no dones ni l’opinió, per si un cas, per si t’esborren de la comunitat nostrada a causa d’una relliscada d’aquesta mena. Jo també he canviat, no m’agrada l’embarbussament dels setze jutges, utilitzat com a prova de pronúncia acurada, amb el seu penjat i el seu fetge, escolto aquelles lletres d’aleshores i unes quantes em semblen conservadores, excessivament conservadores. Em produeixen una gran nostàlgia, evidentment, el record d’una època que va ser i ja no serà i d’uns entusiasmes que es van malmetre, i no sempre per culpa dels espanyols sinó per molts i complexes motius diversos, de vegades poc oportuns de recordar.

Àngel Casas va dedicar a la cançó catalana uns programes interessants, van ser, crec, un bon homenatge, més que no pas aquest d’ara, puntual, institucional, poc difós. Ara ni el darrer magazine de Casas existeix, tampoc, el canal català de la dos ha quedat reduït a la mínima expressió. Els espais de música catalana, a la televisió, a la ràdio, són, també, vergonyosos. Aquelles antigues cançons no es poden escoltar gairebé mai, s’han fet alguns recopilatoris, molt limitats, de vegades, a la feina, em poso a taral·lejar alguna d'aquelles tonades, /diius que no t'agrada la pluja, perquè mulla els carreeers/ cap a futbol, cap a futbol/ sempre et recordaré a tu, Teresa/ a tu que més lluny de la vida i la mooort/ si un dia sóc terra, si un dia sóc pols/ i em miren amb l'estranyesa divertida amb la qual es contemplen les curiositats vitals. En aquest context actual, doncs, em sembla remarcable i admirable el refús de Guillermina Motta, de qui admiro la ironia, i la seva negativa a participar en aquest petit carnestoltes institucional.