De la panxa del bou a la de la balena

Encara que a nivell individual sigui molt millor per a la supervivència física i psíquica comptar amb una biografia tranquil·la, i fins i tot avorrida, la veritat és que els desastres i les desgràcies col·lectives tenen un estrany i morbós atractiu, encara més quan les percebem com a força llunyanes en l’espai i el temps. Ahir em van explicar una d’aquestes històries dramàtiques i antigues, boiroses, poc conegudes per a la majoria de la gent, encara que, com en tots els temes, existeixin també els seus experts, persones encuriosides que, per motius personals, familiars, professionals, o, senzillament, per afició i tafaneria profunda, esbrinen sempre en misteris vinculats a algun apartat temàtic especialitzat.

Vet aquí, doncs, que el besavi de la meva cunyada era electricista del vaixell Príncipe de Asturias, de la Companyia Pinillos, que va naufragar durant el carnaval de l’any 1916, a prop del Brasil, davant d’Ilhabela. Va ser, també, un dels afortunats supervivents d’aquell naufragi, perquè, després de romandre en el mar durant moltes hores, va poder arribar a l’illa nedant, i trobar aliments i aigua potable. De retorn a Barcelona, expliquen, va viure encara molts anys amb la família, encara que els dies passats a la intempèrie i, probablement, la inevitable angoixa experimentada, li van produir la pèrdua de tot el pèl del cos.

Alguns membres actuals de la família, encuriosits, gràcies a les possibilitats que la xarxa ofereix actualment –conec històries inversemblants de retrobaments i casualitats internàutiques diverses i estranyes- es van posar en contacte amb persones que havien investigat aquell naufragi i que estaven recollint documentació, sobretot al Brasil, on el fet va produir un gran impacte, ja que a algunes de les seves illes van anar a parar els cadàvers i també els supervivents. S’ha publicat darrerament, a aquell país, un llibre sobre el tema, molt ben editat, que encara no es troba a les llibreries de casa nostra, i és fins i tot possible que més endavant s’endegui una exposició sobre aquest accident i les seves circumstàncies, si la cosa rutlla, al Museu Marítim, museu que en aquests darrers anys ha experimentat una millora immensa.

Tothom sap, més o menys, la història del Titànic, perquè s’ha fet ús i abús del tema, fins anar a raure en la, per a mi força dolenta, darrera pel·lícula que li han dedicat. Vaig anar, però, a l’exposició que van fer al Museu Marítim i he de dir que era impressionant, pel que tenia de recreació d’una època determinada, d’evocació d’uns temps perduts, que sovint ens arriben dignificats i millorats per la literatura o el cinema i, també, pel nostre imaginari personal. El Príncipe de Asturias s’ha batejat com el Titànic espanyol, però les comparacions suposen una mena de jerarquització injusta, fins i tot dels desastres. Hi ha hagut sempre, avui també, malauradament, moltes vides perdudes al mar, però, com en tot, sembla que el nombre de víctimes determina la importància, i fins i tot la curiositat, que desvetllen els fets. Podríem matisar mes encara, i puntualitzar sobre l'evidència de que no totes les víctimes són iguals, de cara al ressò mediàtic, però això ens portaria molt lluny, ara.

El tràfic marítim cap a Amèrica, durant el segle XIX i fins ben entrat el XX, va ser intens, divers, competitiu. La companyia Transatlàntica i la Pinillos rivalitzaven fins a extrems inversemblants. Tothom sap les grans diferències de classes que poblaven aquells vaixells –i la vida quotidiana, és clar-, les distàncies econòmiques entre els preus dels passatges eren, també, molt grans, encara que els viatgers pobres sovint s’havien d’endeutar, i molt, per tal de poder comprar un bitllet dels més barats. Els emigrants viatjaven en condicions molt precàries, claustrofòbiques, en ocasions tan dures com les dels esclaus negres, però l’emigració era sempre una esperança de millora. De vegades, com ara, un miratge esperonat pel retrobament amb els que havien triomfat i tornaven als seus pobles amb l’aura dels guanyadors, i, en algunes ocasions, amb una bona dosi de fatxenderia exhibicionista, i també per propagandes interessades, poc fiables, que silenciaven els perills i sacrificis del llarg camí vers el benestar cobejat.

El naufragi del Príncipe de Asturias presenta molts elements de misteri, d’enigma. Es diu, sense estar comprovat, que portava or, força. El que sí se sap que transportava eren unes estàtues d’un gran pes, per a un monument que la colònia espanyola a l’Argentina havia encarregat, com a homenatge a aquell país d’acollida. Fa alguns anys se’n va recuperar una, encara que força malmesa. També es va parlar de l’existència, mai comprovada tampoc, d’immigrants clandestins, que sembla que eren un transport habitual; en el marc de la primera gran guerra europea moltes persones intentaven fugir de les zones de conflicte. La neutralitat hispànica en aquella època va incrementar el tràfic marítim del país, encara que les potències en conflicte posaven traves i controls per evitar ajudes a l’enemic.

Entre el passatge i la tripulació hi havia un bon nombre de catalans, bascos i riojans, la companyia marítima Pinillos tenia a la Rioja els seus orígens empresarials. També acostumaven a viatjar molt els còmics, els músics, els actors. Un actor tan popular com Robreño va morir de set en un illot, a mitjans del XIX, amb la seva dona i altres viatgers, a causa d’un accident marítim, també, i aquest tipus de mort era, malauradament, més freqüent del que ens podem imaginar. Més enllà del desastre col·lectiu, com en totes les històries, en la del Príncipe de Asturias hi ha els fets individuals, els salvaments miraculosos, les heroïcitats imprevistes i també la lluita despietada per la supervivència, com ara la història d’un dels passatgers, atacat de forma molt violenta per un altre que li volia arrabassar l’armilla salvavides. El capità va desaparèixer, es va dir que s’havia suïcidat, però mai no es va comprovar aquest fet ni es va poder recuperar el seu cos. Molts esdeveniments, a causa de les diferents versions dels supervivents i de les circumstàncies de l’accident, no es van poder aclarir mai del tot. La companyia va tenir, anys després, un altre entrebanc molt gran, el naufragi, encara més misteriós, i sense supervivents ni recuperació de cadàvers, del Valbanera. Anteriorment ja havia patit un escàndol a causa d’una epidèmia silenciada, les epidèmies eren també freqüents, als vaixells, entre les classes mes desafavorides, i s’intentaven controlar i mantenir en secret. Amb dificultats, es van anar ampliant els controls higiènics i mèdics, malgrat tot.

M’ha sobtat comprovar que, en català, hi ha poc material per la xarxa, sobre naufragis i transatlàntics, més enllà d’esmentar la relació de Verdaguer amb la companyia Transatlàntica, prou coneguda. I això que els indianos han estat ben presents en la nostra literatura, fins i tot en la literatura oral i quotidiana; gairebé tothom compta amb la història familiar d’algun parent o conegut, proper o llunyà que va anar a fer les amèriques, en algun moment del passat, amb més o menys fortuna. Les històries de vaixells i de naufragis sempre mantindran, crec, la seva atracció inevitable. Encara que, a l’hora de la veritat, siguem, com en el meu cas, més terrenals que no pas marítims. Per això envejo les navegacions araresques, coratjoses i romàntiques... I és que, malgrat les ànsies imaginàries d’aventures transatlàntiques que han poblat en ocasions els meus somnis aventurers, potser acabaria manifestant un neguit excessiu, en cas d’haver de passar molts dies damunt d’un vaixell, talment com ho va fer el gran poeta, Pere Quart, en aquella inoblidable epístola que va dedicar al seu amic, Benguerel:

El mar, pertot el mar!
Em brunz a les orelles,
Em barrina al cervell,
Em sacseja l’estómac,
Em fa mudar de pell...